DIUMENGE I DE QUARESMA (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Dt 26,4-10; Sl 90; Rm 10,8-13; Lc 4, 1-13

Estimats germans i germanes,

Com hem de viure el temps de Quaresma? Comencem un temps que hauria de ser de reflexió, de canvis d’actituds, un temps de retorn a Déu i al proïsme. Anar al desert significa entrar dins nostre per conèixer millor el que vivim i donar-li el valor precís. El primer diumenge de Quaresma sempre llegim les temptacions de Jesús. Ell es va fer en tot semblant als homes, tret del pecat. Jesús va experimentar la temptació en el seu camí cap a la Creu. Nosaltres, a més a més de la temptació, experimentem el que representa haver-hi caigut. El camí de la vida és una lluita constant, sobretot dins de nosaltres mateixos. Amb els ulls i el cor posats en Jesús, podem experimentar la solidaritat seva i les nostres possibilitats, el nostre penediment i el seu perdó, la nostra feblesa i el seu ajut. Així, finalment, ens adonem que, amb l’ajut de Déu, les temptacions vençudes són el camí de autèntica pau interior, de coneixement i de plenitud humana, segons l’oració col·lecta.

En el relat de l’Evangeli d’avui, Jesús cita tres frases de l’Antic Testament que poden ensenyar-nos a lluitar contra les nostres temptacions:

Primerament, «l’home no viu només de pa». Tendim a buscar el camí fàcil, egoista, materialista, oblidant l’estil de vida que ensenya Jesús. Cal lluitar contra les visions de la vida que ens fan ser esclaus només del diner, del posseir i del consum. No només de pa viu l’home, ni només del treball, ni del diner no necessari. La persona vol estimar i ser estimada. El nostre cos necessita l’aliment, hi ha moltes altres despeses, però el nostre esperit necessita omplir els nostres anhels de transcendència. Per tant, necessitem dies especials per carregar les piles i seguir funcionant, oberts a les sorpreses, sabent que som estimats i salvats.

La segona frase és molt significativa: «Adora el Senyor, el teu Déu, dóna culte a Ell tot sol». Vigilem perquè podem formar els nostres déus, falsos ídols i a més molt exigents. El més perillós és el déu "jo" que vol crear una realitat feta a mida. La societat presenta el perfil de la persona triomfadora, que aconsegueix diner, independència, influència i poder. Això dóna satisfaccions, però no la felicitat. Hem de fonamentar la nostra vida en els valors espirituals. Si no ho aconseguim, solem buscar compensacions que sols ens conduiran a sentir-nos frustrats, insatisfets i a desconfiar dels altres. Necessitem escoltar el Senyor, que està vora nostre en els perills, perquè els nostres peus no ensopeguin, segons el salm responsorial. En dies de recés, on experimentem un retorn a Déu, una nova Llum il·lumina el camí. La Llum de Crist.

Finalment, «no temptis el Senyor, el teu Déu». És a dir: no busquis a Déu per a interessos personals, per servir-te d’Ell a favor teu i en contra de les altres persones. Si les nostres pregàries personals són mogudes per interessos egoistes, són autèntiques temptacions perquè només cerquem el nostre bé.

A la nostra vida ens trobem amb moltes temptacions, que no es retiren mai del tot sinó que sempre busquen noves oportunitats. Ho sabem prou. El temps de Quaresma és un temps de reflexió. Els cotxes també necessiten revisions de tant en tant. La vida de tota persona en aquest món és una prova; de la prova en neix la lluita per posar les coses al seu lloc, per refermar les conviccions fonamentals i relativitzar allò que és secundari. Ajudem-nos mútuament pregant, treballant, escoltant i estimant perquè junts compartim la Paraula de Déu i el Pa de l’Eucaristia, que són l’única ajuda per tal de vèncer les temptacions. L’oració final d’aquesta Eucaristia ens dirà que rebre la Comunió “alimenta la fe, promou l’esperança i enforteix la caritat”.

DIMECRES DE CENDRA

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Jl 2,12-18; Sl 50,3-4.5-6a.12-13.14 i 17 (R.: cf. 3a); 2C 5,20-6,2; Mt 6,1-6.16-18

Pols, som pols i a la pols tornarem. Però mentrestant tenim avui la gran oportunitat que ens ofereix l’Església, aquest temps favorable per a la nostra conversió, per a la nostra salvació, per a la nostra resurrecció.

Som cridats a la conversió, i avui cadascú de nosaltres hem de reconèixer que hem pecat.

Sí, Senyor, compadiu-vos de nosaltres perquè hem pecat. Perdoneu el vostre poble, la vostra comunitat, els vostres fidels perquè tenim set de reconciliació.

Avui comença aquest temps de gràcia i perdó, és el temps de purificació de totes les nostres addiccions que ens allunyen del camí del seguiment de Crist.

Per això, ens cal una purificació de l’ànima, per adquirir una llibertat d’esperit que ens portarà a dedicar-nos amb tot el nostre ésser, a dedicar-nos exclusivament al Senyor.

La cendra que se’ns imposarà ens recordarà la nostra petitesa i la nostra fragilitat, però ens donarà l’esperança que és Déu qui ens dona la força per endinsar-nos en el camí de la Quaresma.

Un camí que amb secret hem de procurar fer el bé a tothom. Perquè amb secret podrem fer grans coses, que sols Déu podrà veure, i sols ell sap la nostra intenció. De fet sols Déu pot conèixer el nostre cor i les nostres intencions.

La Quaresma ens interpel·la a veure les necessitats dels altres, donar al qui ho necessita, ajudar el proïsme.

La Quaresma ens invita a viure amb menys coses, amb més senzillesa, a treure de la nostra dieta tot el que resulta superflu. Per això ens va bé el dejuni que ens allibera de la pesantor de la sacietat del menjar.

No podem posar la glòria en aquest món. La nostra esperança radica en la vida eterna.

Per això, la Quaresma ens ajuda a pregar amb més recolliment, amb més pietat, amb més devoció.

La pregària ens reconcilia amb Déu i amb els altres. Què bonic és la reconciliació. La reconciliació et dona la pau per viure abandonat a la voluntat de Déu.

En aquesta Quaresma deixem-nos abraçar per l’amor de Crist. Que ell ens abraci amb els seus braços d’amor. Així, amb la plenitud del deler espiritual arribarem joiosos a la Pasqua. Amén.

DIUMENGE VIII DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Sir 27,4-7; Sl 91,2-3.13-14.15-16 (R.: 2a); 1C 15,54-58; Lc 6,39-45

Cor, tenim un cor. Ulls, tenim uns ulls. Però, també podem tenir un vici: La hipocresia.

Déu ens ha donat un cor. Què fem amb el nostre cor?

Déu ens ha donat uns ulls. Què mirem amb els nostres ulls?

¿Per què, ens es tal fàcil veure l’estella o la brossa dintre l’ull del nostre germà, i no ens adonem de la biga que tenim en el nostre ull?

Tot està en la mirada que hi fiquem. Perquè sovint els ulls no es cansen de mirar i mirar. Evidentment els ulls veuen el que tenim al davant. Sovint jutgem de seguida i de vegades ja volem fer una intervenció quirúrgica.

Ara bé, Jesús avui ens convida a treure’ns les mascares de les carnestoltes i adonar-nos realment de la nostra hipocresia. De vegades tot i ser cecs volem guiar els altres, perquè nosaltres jutgem que ells són incapaços de res i evidentment nosaltres els hem d’instruir i guiar.

Ens hem de treure la mascara de la hipocresia que ens cobreix els ulls del cor, rentem-nos amb l’aigua de la humilitat i reguem amb la pregària el nostre cor perquè puguem donar fruits ara i per sempre.

Perquè quan l’home serà examinat i provat com l’obra del terrisser que ha de superar la prova del foc, el fruit de l’arbre demostrarà el bon conreu.

Si ens mantenim ferms en el Senyor, que ens dona la victòria per Jesucrist. El nostre treball no serà en va.

Per això, hem de girar la nostra mirada al nostre interior, i netejar tot allò que ens separa de l’amor de Crist.

Perquè del nostre cor sorgirà el bo i millor del nostre fruit de bondat i de donació als altres. I la nostra boca parlarà d’allò que es desborda del cor enamorat.

Així, podrem cantar i lloar el Senyor, amb salms i càntics cada dia a la seva presència en les hores del nostre ofici litúrgic.

Aquesta és la nostra tasca diària, glorificar el Pare, el Fill i l’Esperit Sant, Déu, pels segles dels segles. Amén.

DIUMENGE VII DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
1S 26,2.7-9.12-13.22-23; Sl 102,1-2.3-4.8 i 10.12-13 (R.: 8a); 1C 15,45-49; Lc 6,27-38

Si uns joves que no van mai a Missa i uns adults que han perdut la fe escolten aquest fragment d’Evangeli, ¿Què poden pensar del missatge de Jesús? ¿irrealitzable o genial? I nosaltres, ¿què en pensem? Crec que la novetat del Cristianisme és d’haver-nos revelat que l’amor diví és un amor de Pare, és a dir, un amor que crea noves raons per a estimar. Crist, davant de Pere, de Zaqueu, de Maria Magdalena o de la Samaritana, veu la bondat que no saben manifestar, i els fa millors perquè confia en ells. Jesús ens invita a ultrapassar els nostres límits i a ser lo suficientment lliures com per abraçar la vida virtuosa. Cal que aprenguem, no només a fer coses bones, sinó a ser imatge i semblança de Déu. Crist ens invita al reconeixement de la veritat, al perdó i a la reconciliació.

Quan el Papa Joan XXIII va rebre un ambaixador ateu, li va dir: “Senyor, veig als vostres ulls que tots dos estimem la llum i que en tenim necessitat”. Les persones cerquem els valors evangèlics proclamats avui, com a desitjables. L’odi, les envejes, les crítiques i les rivalitats són punts obscurs. El misteri del mal obre ferides en nosaltres, i sovint ens veiem incapaços per fer res. Nosaltres som com els edificis: no aguanten més els que estan millor decorats, sinó els que tenen bons fonaments i materials de qualitat. Déu actua en nosaltres quan estem arrelats i fonamentats en Crist, quan les virtuts i la bondat ens van construint. És molt difícil perdonar els enemics, necessitem l’ajut de Déu, que ens fa comprendre que la font de la misericòrdia és l’amor, i no només la compassió i la justícia.

La visió del mal ens és insuportable i sentim el desig de posar-hi remei. Tota la humanitat és còmplice i solidària en el mal i en el pecat, i també en l’expiació. Però per la porta mig oberta de la fe es veu una llum d’esperança: «El Senyor és compassiu i benigne». La persona que estima segons l’Evangeli obre les portes del seu cor a Déu. Qui estima fa possible el Regne de Déu en aquest món. Se’ns demana que visquem en la bondat i en l’amor, no en la superficialitat. Les persones madures parlen dels seus problemes i alegries, comparteixen els diferents dons que Déu ha posat a les seves mans. Hem de superar els grans problemes, començant pels més petits. En les relacions humanes és difícil prendre iniciatives agosarades. Però de les paraules de Jesús no es desprèn que cal ser resignat, més bé humil; prudent sí, però també decidit. Quan ja es porta un “curriculum” d’experiències considerable, es pot veure clarament que el bàlsam i la guarició de les ferides de la convivència està en viure un amor misericordiós, com el del Pare del Cel. Quan sentim llàstima per l’enemic o per la persona que ens complica la vida, quan ens desfem dels nostres sentiments negatius vers ell, quan aprenem a tornar-lo a estimar, quan preguem per ell i li desitgem el bé, aleshores esdevenim fills estimats de Déu, experimentant una joia i una pau molt grans.

Que així sigui!

PRESENTACIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Ml 3,1-4; Sl 23,7.8.9.10 (R.: cf. 8a); He 2,14-18; Lc 2,22-40

Llum, necessitem llum. La presentació de Jesús al Temple ens dona llum. Nosaltres hem portat una petita candela entre les mans, però si les ajuntem totes realment tenim llum. Sí, és la llum de l’Església que ens convoca a viure com a consagrats a Déu en el seu temple sant.

Necessitem llum, per veure amb els nostres ulls el Salvador, igual que Simeó, ara és el nostre torn per adonar-nos de la presència del Senyor.

De fet, vivim com la profetessa Anna, mai no ens movem del Temple, dedicats nit i dia al culte de Déu, la litúrgia de les hores i la celebració de l’Eucaristia van afaiçonant la nostra vida en aquest món, i ens obre la mirada cap a l’altre definitiu i etern.

Perquè avui se’ns presenta el Salvador. Jesús és la llum, el foc del fonedor i com el sabó de fer bugada: ens purificarà i ens refinarà com la plata, i l’or.

Perquè ell és el gran sacerdot compassiu i acreditat davant Déu per expiar els nostres pecats i els de tots els pobles.

Com a fills de la mateixa Església de Crist, avui hauríem de viure agraïts a Déu, que ens ha donat el seu Fill, Jesús, que s’ha emparentat amb nosaltres, per poder destituir el diable, que tenia el domini de la mort, i així fer-nos lliures.

Perquè ens cal ser molt lliures, per poder donar testimoni de la fe en qui creiem. Per això, necessitem purificar cada dia el nostre cor.

Si vivim purificats ens endinsarem en el coneixement més pregon de Jesús. Així viurem esperançats com Simeó i Anna, que vivien desvetllats esperant la manifestació del Messies, el Senyor.

Llum, necessitem llum, per seguir les petjades del Crist, per poder esperar-lo cada moment del nostre dia a dia, perquè ens il·lumini en la nostra història personal i col·lectiva com a comunitat eclesial.

Oferim ara, no ja dos tórtores o un parell de colomins. No, ara hem d’oferir la nostra vida entera, la nostra vida de consagrats que pel baptisme hem estat empeltats al Salvador, per seguir la Llum que es revela cada dia en el nostre temple interior. I així, poder donar glòria al Pare i al Fill, i a l’Esperit Sant, pels segles dels segles. Amén.