DIJOUS SANT: MISSA DE LA CENA DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Ex 12,1-8.11-14; Sl 115,12-13.15-16.17-18 (R.: 1C 10,16); 1C 11,23-26; Jo 13,1-15

Silenci, intimitat, memorial, per a celebrar la Pasqua, el Pas del Senyor. Les estovalles, els canelobres, la sang antiga marcant les portes, ha passat. Perquè Jesús ha fet nou aquest memorial antic, ha marcat els dintells del nostre cor amb la seva Passió.

L’Eucaristia: «Això, és el meu cos, ofert per vosaltres. Feu això per celebrar el meu memorial». Aquest és el nostre memorial, que Jesús ens ha assenyalat per sempre, fins que torni.

Perquè Jesús demostra als seus deixebles com els estima. Ara arribat l’hora, l’hora que havia d’arribar, l’hora de passar d’aquest món al Pare. I en aquest darrer sopar, es fa el memorial, de la nostra salvació, de l’amor de Déu que s’ha vessat en cadascú de nosaltres.

I si cal un exemple del seu amor, Jesús , conscient que el Pare li havia deixat a les mans totes les coses, conscient que a Déu tornava, s’aixecà de la taula i comença a abaixar-se fins als peus dels deixebles, fins als teus peus per rentar-te’ls, perquè quedis net.

Jesús es fa el teu servent, fa la feina que feien els esclaus: rentar, purificar els peus dels convidats a taula.

Pere, no vol, no vol permetre que Jesús el «Mestre» i «Senyor», ara s’hagi de posar a fer una tasca tan humiliant, com a criat des altres.

Jesús l’atura amb la seva paraula: «Si no et rento, tu no ets dels meus».

Queda clar que hem de deixar-nos purificar per Jesús, hem d’atansar-nos amb fe al sagrament de la reconciliació. Perquè sempre és Jesús qui treu el pecat del món.

Jesús ens deixa l’encàrrec: Si, doncs, jo, que soc el Mestre i el Senyor, us he rentat els peus, també vosaltres us ho heu de fer els uns als altres. Us he donat exemple perquè vosaltres ho feu tal com jo us ho he fet.

Entenem el que hem de fer?

DIUMENGE DE RAMS I DE PASSIÓ

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Is 50,4-7; Sl 21,8-9.17-18a.19-20.23-24 (R.: 2a); Fl 2,6-11; Lc 22,14-23,56

Entra el Senyor Jesús a la porta de Jerusalem. El poble l’aclama ple de joia, l’aclamen com a Messies. Però que prompte els crists canvien de to, canvien d’intencionalitat.

Crits, crists de festa prompte son crists, crists de mort. El salmista canta la tristor de l’ànima: «Déu meu, Déu meu, ¿per què m’heu abandonat?».

I així, ha parat l’esquena als qui l’assotaven i les galtes als qui li arrencaven la barba, no ha amagat la cara davant d’ofenses ni escopinades.

Així, el qui era aclamat amb hosanna a dalt del cel, ara ell mateix que era de condició divina s’ha fet no res, s’ha fet esclau per nosaltres, encara que no ens n’adonem.

Perquè és ell qui ha patit la passió i la mort, per salvar la nostra vida, la vida de cadascú de nosaltres. ¿No hauríem de plantejar-nos, que si hem estat salvats hauríem de viure d’una altra manera?

Jesús s’ha comportat entre els deixebles com el qui serveix, doncs nosaltres, cadascú de nosaltres així ens hauríem de comportar entre els nostres.

Jesús ha vist com Judes el traïa, com Pere el negava, com l’abandonaven tots els seus seguidors. La soledat s’ha fes palesa entre la casa del sanedrí, el palau d’Herodes i el palau del governador Pilat.

Encara que Pilat no li ha trobat res que mereixi pena de mort, el clam del poble ressona per tot arreu; «Crucifiqueu-lo, crucifiqueu-lo».

On és la nostra veu? On és el nostre clam?

El Sant dels Sants ha estat portat al patíbul. I encara seguien els insults al Salvador de món. «Ell, que en salvava d’altres, que se salvi ell mateix, si és el Messies de Déu, l’Elegit».

S’estengué per tota la terra una foscor, una foscor de por, la cortina del temple s’esquinçà, perquè el Fill estimat, Jesús de Natzaret esquinçava la vida per nosaltres a la creu i cridà: «Pare, confio el meu alè a les vostres mans». I expirà.

Per cadascú ha donat la vida, aprenguem a saber donar la vida pels altres com a signe d’agraïment per la misericòrdia que Déu ens ha tingut. Amén.

DIUMENGE IV DE QUARESMA (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Js 5,9a.11-12; Salm 33; 2Co 5,17-21; Lc 15,1-3.11-32

«Pare, he pecat contra el cel i contra tu; ja no mereixo que em diguin fill teu». No tots tenen el valor de tornar a casa del Pare i dir aquestes paraules. Molts van errants per les grans ciutats, víctimes de la marginació, ferits de cos i d’ànima, rebutjats, motiu de riota o de compassió humiliant, i solitaris. Menyspreats segurament també per nosaltres, perquè van mal vestits, o estan borratxos, o parlant sols, i sense cap seguretat econòmica ni afectiva. Estimats germans i germanes: El Pare, en majúscules, espera el retorn dels fills. No pregunta res perquè el seu Amor i delicadesa són més grans que la seva curiositat i dolor. Per a Ell tots continuem essent persones, encara que estiguem marcats per la societat. «Tasteu i veureu que n’és de bo el Senyor».

La paràbola del pare amorós és una bella descripció de Déu, que ens submergeix en el misteri del seu cor. Segurament comprendrà millor l’amor del Pare el fill perdut i reconciliat, que el fill fidel que no sap gaudir de l’amor paternal perquè mai se n’ha vist privat. El germà pecador percep l’abraçada del Pare amb tremolor i llàgrimes. El germà de casa no sap valorar el que ja considera normal. Els creients rebem el missatge de reconciliació que ens ve de Déu; i representem, en el teatre de la vida, cadascun dels papers de la paràbola. Ens podem identificar amb els personatges, perquè tots tres conviuen dins nostre. Com a fills pròdigs, hem d’aixecar-nos i posar-nos en camí de conversió cap a la casa del Pare, vencent la vergonya i el sentiment de fracàs. Com a fills grans hem de saber comprendre la generositat del Pare i voler compartir el seu amor, i perdre els privilegis adquirits. Com a pares, hem de saber acollir una i altra vegada els nostres germans esgarriats. Lo més difícil és perdonar-se a si mateix. La joia de sentir-se perdonat i perdonar, la joia de veure com els altres són perdonats ens fan comprendre per què Déu és ric en misericòrdia.

Déu coneix bé la nostra condició. Som febles, però tenim un cor que pot arribar a estimar molt. L’amor ens salva, perquè encara que no siguem capaços d’estimar com cal, sempre podem sentir-nos estimats. El reencontre amorós, el penediment, la prova d’un amor sense límits, sempre són un motiu d’alegria i d’equilibri psicològic. El Pare ens fa revestir amb la túnica del seu Amor i protecció; amb les sandàlies, que simbolitzen la llibertat de fills per caminar al seu costat; i ens col·loca l’anell de la seva aliança, d’aquest compromís de fidelitat i reciprocitat, que si trenquem ens converteix en éssers desgraciats, abocats a errar com a fills pròdigs sense orientació ni esperança.

La força de l’amor no te en compte el pecat. El món actual té moltes qualitats, i algunes són veritablement excepcionals; però no sap trobar-lo o no té la necessitat d’aquest Déu-Pare, potser perquè no ens sentim fills. Cada persona tenim moltes facetes que cal potenciar. Cal obrir camins que ens facin viure amb plenitud la nostra rica identitat. El camí de la persona vers Déu, el respecte als altres, el món, la cultura, l’art, la contemplació de la creació, la pregària filial... ens permeten entrar millor dins el cor de Déu, que en Jesús ens fa viure “la creació nova”, el “món nou” que comença dins nostre. De quina manera? Quan fem cas a Sant Pau que, en la segona lectura, diu: «Reconcilieu-vos amb Déu». La paràbola escoltada és molt suggeridora. A tots ens pertoca meditar-la i completar-la. Les preguntes les hem de respondre amb la nostra pròpia vida. Ara estem invitats a aquest banquet de l’Eucaristia. El Pare ens hi convida. Celebrem-lo, doncs, com a bons germans. Si no estimem, perdem el temps i la vida. Déu, Pare bo i misericordiós, sempre amb els braços oberts, estima i perdona. El salm expressa molt bé el nostre desig més profund: «He demanat al Senyor que em guiés: Ell m’ha escoltat, res no m’espanta». Aquesta confiança, que expressa el seu amor i la nostra fe, ens fa exclamar entre nosaltres, avui el diumenge “Laetare”: Alegrem-nos i estiguem contents!

ANUNCIACIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Is 7,10-14;8,10; Sl 39,7-8a.8b-9.10.11 (R.: 8a i 9a); He 10,4-10; Lc 1,26-38

L’Esperit Sant vindrà sobre teu, i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit sant que naixerà l’anomenaran Fill de Déu.

L’Esperit Sant ens dona la clau de l’eternitat. Maria, la verge tindrà un fill i li posarà Emmanuel, que vol dir Déu-és-amb-nosaltres. Maria accepta la voluntat de Déu i ens obre la porta de l’eternitat.

Maria és la porta de la humanitat sencera que amb la clau de l’Esperit Sant ha estat oberta. El Fill etern de Déu, la Paraula que Déu ha pronunciat s’ha encarnat en el si de la Verge Maria.

És Jesús, el Crist que ens porta la salvació. No, ja no estarem mai més sols, perquè amb la seva vinguda ens ha proporcionat la joia de la nostra redempció.

Els sacrificis antics ja han cessat, a nosaltres ens ha santificat l’ofrena del cos de Jesucrist, feta una vegada per sempre per complir la voluntat de Déu.

La voluntat de Déu és la de salvar-nos. Per això ens ha donat Jesucrist. I Jesucrist ha vingut a fer la voluntat de Déu, voluntat de Déu que el portarà a la mort, al sacrifici del rebuig del seu poble, a la passió, mort en un patíbul, però també amb la joia de la resurrecció.

Jesús amb la seva vida ens ensenya com n’és de cabdal seguir els seus passos en aquesta vida, seguir Jesús perquè també nosaltres som cridats a fer la voluntat de Déu.

Maria accepta la voluntat de Déu. Jesús ha vingut per fer la voluntat de Déu. Nosaltres per què hem vingut?

El salmista respon: «Aquí em teniu: Déu meu, vull fer la vostra voluntat».

SANT JOSEP, ESPÒS DE LA BENAURADA VERGE MARIA

Homilia predicada pel P. Maties Prades
2Sa 7,4-5a.12-14a.16; Sl 88; Rm 4,13.16-18.22; Mt 1,16.18-21.24a

Estimats germans,

Situada entre Nadal i Pasqua, la solemnitat de Sant Josep ens parla del temps, del temps de la Salvació del Senyor. En les abundoses representacions artístiques, Josep té un paper secundari i, alhora, resulta ser una figura present i necessària. La seva presència necessària ens parla de la seva capacitat d’escoltar la Paraula de Déu, l’obertura i noblesa del cor per acceptar-la i creure-hi, i la decisió valenta de posar-la en pràctica. Podríem dir moltes coses del nostre sant però, sobre tot, hauríem de seguir el seu exemple: la seva disponibilitat en la responsabilitat adquirida de tenir cura de Maria i de l’Infant Jesús; assumint les dificultats de forma senzilla, natural i callada; manifestant, potser sense adonar-se’n, que són millors les bones accions que les grans explicacions. Va poder portar l’Infant en braços, contemplar-lo, admirar-lo, conduir-lo, acceptant els designis de la Providència i el paper que li va tocar de viure, amb fe i confiança.

Josep és com un pont que uneix Nadal i Pasqua. Nadal és temps de contemplació de la tendresa de Déu, que ve i es queda amb nosaltres per compartir la nostra vida i fer-la més digna. Pasqua és temps de agraïment a Déu que, en Jesucrist, ofereix la seva Paraula i el seu perdó, la misericòrdia convertida en guarició del cor, i el seu amor en Presència Eucarística. La Sagrada Família va trobar dificultats: el naixement de Jesús en la menjadora d’un estable, la fugida a l’Egipte, la pèrdua del Nen Jesús durant tres dies, la marxa de Jesús de casa, les incomprensions dels familiars i veïns, el misteri de la creu... Però les dificultats ben portades uneixen les persones i consoliden l’amor, fent-nos més responsables i més conscients.

L’Evangeli ens diu que Josep era «un home bo». Per la seva vida deduïm que Josep era també un home de fe. Per la fe també nosaltres podem mantenir la torxa de l’esperança encesa malgrat els huracans de les proves i les repetides caigudes. Cal l’acceptació humil, i també dolorosa, de la condició humana teixida de misèries i grandeses alhora. El món seria millor amb la fe, confiança i generositat de Maria i Josep. El món seria millor acceptant l’amor del Nen Jesús, que vol omplir el nostre cor de pau. Una pau serena, forjada en les contrarietats i fruit del perdó. Una pau profunda que brolla del cor traspassat de Crist a la Creu.

Germans, celebrem Sant Josep recordant a tantes i tantes persones que porten el seu nom, tant aquells que ja contemplen Déu en la companyia dels sants, com els que ens acompanyen en el nostre camí. I tots junts recordem el salm responsorial: «Senyor, cantarem tota la vida els vostres favors... anunciarem la vostra fidelitat».