Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Claus, pom de claus, la clau, la clau de pas que obre l’accés a cada porta que trobes tancada per por.
Jesús avui ens fa aquesta pregunta. Tu que estàs ací al davant, en aquesta celebració de l’Eucaristia: Qui dius que sóc? Sí, qui és Jesús per a tu avui? La resposta manifestarà el que és la teva vida. Quedarà al descobert la teva intimitat més íntima, la teva relació amb Déu i amb els altres. Difícil? És en la resposta més ràpida on hi ha la veritat de la teva existència com a cristià.
La gent pot dir de Jesús: és una figura històrica i prou, d’altres diran algú que ni tan sols va existir, uns altres poden dir que va ser un predicador que se’l van carregar perquè ni els convenia ni els convencia, uns altres poden pensar en algú especial que va passar fent el bé, altres que és més que un home, és el Messies, el Fill, és Déu i home, Déu que se’ns ha revelat, és el qui ens porta a conèixer Déu Pare i a conèixer-nos nosaltres mateixos.
Però, tu què dius? Crec en Jesús. Però, què vol dir creure en Jesús? Pere parla: «Sou el Messies, el Fill del Déu viu». És la resposta revelada pel Pare del cel. La nostra carn i sang, la nostra humanitat no ens permet donar una resposta així, només per inspiració divina podem respondre com Pere.
Si la teva fe, la teva esperança, la teva caritat, la teva pregària reconeix en Jesús el Messies, l’Ungit, el Fill de Déu, ací tens la clau, la clau de pas per al Regne del cel. És la clau dipositada en l’Església. Clau de pas del palau de David, que és l’Església, edificada sobre aquesta fe que Pere ha proclamat.
I, és l’Església que pels seus ministres pot lligar i deslligar tots els nusos que hi ha en els cors dels homes i dones de la nostra societat, perquè així visquem en la llibertat de fills de Déu.
I, la llibertat de fills de Déu ens fa reconèixer que tot ve d’ell, passa per ell i s’encamina cap a ell.
La clau, només tens una clau, la teva única clau d’accés a la glòria amb ell per sempre més és Jesús. Si et plau, no perdis la clau.
27 d’agost del 2017
20 d’agost del 2017
SANT BERNAT, ABAT DEL NOSTRE ORDE I DOCTOR DE L’ESGLÉSIA
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Sa 7,7-10.15-16; Sl 62; Fl 3,17-4,1; Jo 17,20-26
El Senyor va concedir a Bernat de Claravall el do de la saviesa, aquesta li va ser llum al llarg de la seva vida i així pogué parlar d’acord amb la voluntat del Senyor, el seu pensament no es deslligà dels dons que li havia fet; Déu el guià pel bon camí. Sant Bernat fou un home assedegat de Déu, cercador de Déu, els seus llavis lloaven Déu que l’estimava i tota la seva ànima s’enamorà del Senyor. Per a nosaltres ens és un model, ell ens ha fet conèixer el nom del Senyor perquè Déu l’ha estimat i li ha permès de superar les seves febleses. Perquè, com ens ha dit l’Apòstol en la carta als Filipencs, n’hi ha molts que són contraris a l’estil de viure i a la creu de Crist i s’encaminen a la perdició.
Sant Bernat va saber, amb el do de la saviesa, interpretar la voluntat de Déu. No sempre sabem interpretar-la correctament; en nom de Déu encara al segle XXI se segueixen cometent barbaritats. També nosaltres cristians fa uns segles interpretàvem a voltes erròniament la voluntat del Senyor; el mateix sant Bernat predicà amb vehemència les croades, convençut de fer el bé, quan de fet no acomplia la voluntat de Déu, i el seu pensament s’apartava de la saviesa que Déu li havia atorgat, condicionat per la mentalitat de l’època que li tocà de viure. Deia sant Joan Pau II en la Jornada del Perdó amb motiu del jubileu de l’any 2000 adreçant-se al Senyor: «en algunes èpoques de la història els cristians de vegades han transigit amb mètodes d’intolerància i no han seguit el gran manament de l’amor, desfigurant així el rostre de l’Església, la teva Esposa. Tingues misericòrdia dels teus fills pecadors i accepta el nostre propòsit de cercar i promoure la veritat en la dolçor de la caritat, conscients que la veritat només s’imposa amb la força de la veritat mateixa.» Els sants ens són model precisament per la seva humanitat, i aquesta alguna volta els fa errar, homes com són.
Fa pocs dies hem vist com la violència comesa en nom de Déu sacsejava la nostra societat. Ens deia el Papa Francesc fa uns mesos que el terrorisme fonamentalista «és el resultat d’una misèria espiritual greu, sovint associada a una considerable pobresa social, que només es pot derrotar transmetent els valors religiosos que no admeten oposició entre el temor de Déu i l’amor, garantint el dret a la llibertat religiosa en l’espai públic, reconeixent l’aportació positiva i constructiva que té en la nostra societat la vida espiritual».
«No tenim por» ha estat el crit d’aquests dies; no tinguem por perquè la violència terrorista el que cerca és aterrir-nos emprant el nom de Déu en va, o d’un ideal polític, i sigui quina sigui la seva motivació, la violència va sempre contra la voluntat de Déu.
Desgraciadament les nostres terres no desconeixen la violència terrorista, no fa tants anys la colpí, tot i que amb una altra arrel, de manera violenta i indiscriminada i el record dels morts que va deixar encara resta entre nosaltres. Sigui quin sigui el seu origen sempre és injustificat i va contra tot allò que significa la voluntat de Déu, sigui quina sigui la religió amb la qual se la vulgui justificar. Què fer davant d’aquesta violència sense raó, què ens pertoca fer a nosaltres cristians? En primer lloc no tenir por i intensificar la nostra pregària per fer-nos més propers a les víctimes i llurs famílies. Tota víctima d’aquesta violència és sempre innocent, tant més quan es tracta de famílies que, gaudint del lleure, veuen truncada per sempre la seva vida. Ens pertoca pregar també pels seus assassins, perquè el Senyor els mogui el cor per entendre que Déu mai no vol la violència, que mai aquesta es pot justificar en nom de Déu. Posem aquests dies en primer terme de la nostra pregària aquets fets, pensant que, al capdavall, uns i altres són víctimes de l’odi; uns innocentment, els qui un dia surten de casa per passar uns dies de lleure amb la família o els amics, per anar a un concert, per passejar per una ciutat o també per assistir a una celebració eucarística; perquè en països uns veïns i altres més llunyans, aquest tipus de violència ha actuat de forma directa contra ministres, fidels i temples de l’Església; així també al segle XXI l’Església dona màrtirs, hi ha cristians que els prenen la vida pel simple fet de ser-ho. Tinguem presents en la nostra pregària també els qui estan obcecats i no entenen bé què els demana realment Déu i la seva religió, que no és pas en absolut el que estan fent. Encomanem-los a tots en la nostra pregària.
Deia el Papa Francesc a Albània l’any 2014 «Que ningú pensi que pot justificar-se en Déu quan projecta i comet actes de violència. (...) La religió autèntica és font de pau i no de violència. Ningú pot emprar el nom de Déu per cometre violència. Matar en nom de Déu és un gran sacrilegi. Discriminar en nom de Déu és inhumà» (Papa Francesc, Visita a Albània, setembre 2014).
Sant Bernat, tot i les seves limitacions humanes, va fer conèixer Déu per l’amor. El centre de la seva vida foren Crist i Maria, la Mare Verge. El Senyor l’estimà i el seu llegat ens el mostra com a fautor de la concòrdia mútua, de la unitat i de la pau; il·lustre per les seves obres i les seves paraules, treballador infatigable per la concòrdia de l’Església de Crist. Encomanem-nos a ell, perquè intercedeixi davant del Senyor i així la pau arribi al cor de tots els homes, sigui quina sigui la seva fe, i la violència sigui eradicada per sempre de la terra.
Confiats en la seva intercessió davant del Senyor, unim-nos espiritualment a l’Església de Tarragona que a hores d’ara, reunida al voltant del seu pastor, prega per la pau a la catedral de Tarragona.
Sa 7,7-10.15-16; Sl 62; Fl 3,17-4,1; Jo 17,20-26
El Senyor va concedir a Bernat de Claravall el do de la saviesa, aquesta li va ser llum al llarg de la seva vida i així pogué parlar d’acord amb la voluntat del Senyor, el seu pensament no es deslligà dels dons que li havia fet; Déu el guià pel bon camí. Sant Bernat fou un home assedegat de Déu, cercador de Déu, els seus llavis lloaven Déu que l’estimava i tota la seva ànima s’enamorà del Senyor. Per a nosaltres ens és un model, ell ens ha fet conèixer el nom del Senyor perquè Déu l’ha estimat i li ha permès de superar les seves febleses. Perquè, com ens ha dit l’Apòstol en la carta als Filipencs, n’hi ha molts que són contraris a l’estil de viure i a la creu de Crist i s’encaminen a la perdició.
Sant Bernat va saber, amb el do de la saviesa, interpretar la voluntat de Déu. No sempre sabem interpretar-la correctament; en nom de Déu encara al segle XXI se segueixen cometent barbaritats. També nosaltres cristians fa uns segles interpretàvem a voltes erròniament la voluntat del Senyor; el mateix sant Bernat predicà amb vehemència les croades, convençut de fer el bé, quan de fet no acomplia la voluntat de Déu, i el seu pensament s’apartava de la saviesa que Déu li havia atorgat, condicionat per la mentalitat de l’època que li tocà de viure. Deia sant Joan Pau II en la Jornada del Perdó amb motiu del jubileu de l’any 2000 adreçant-se al Senyor: «en algunes èpoques de la història els cristians de vegades han transigit amb mètodes d’intolerància i no han seguit el gran manament de l’amor, desfigurant així el rostre de l’Església, la teva Esposa. Tingues misericòrdia dels teus fills pecadors i accepta el nostre propòsit de cercar i promoure la veritat en la dolçor de la caritat, conscients que la veritat només s’imposa amb la força de la veritat mateixa.» Els sants ens són model precisament per la seva humanitat, i aquesta alguna volta els fa errar, homes com són.
Fa pocs dies hem vist com la violència comesa en nom de Déu sacsejava la nostra societat. Ens deia el Papa Francesc fa uns mesos que el terrorisme fonamentalista «és el resultat d’una misèria espiritual greu, sovint associada a una considerable pobresa social, que només es pot derrotar transmetent els valors religiosos que no admeten oposició entre el temor de Déu i l’amor, garantint el dret a la llibertat religiosa en l’espai públic, reconeixent l’aportació positiva i constructiva que té en la nostra societat la vida espiritual».
«No tenim por» ha estat el crit d’aquests dies; no tinguem por perquè la violència terrorista el que cerca és aterrir-nos emprant el nom de Déu en va, o d’un ideal polític, i sigui quina sigui la seva motivació, la violència va sempre contra la voluntat de Déu.
Desgraciadament les nostres terres no desconeixen la violència terrorista, no fa tants anys la colpí, tot i que amb una altra arrel, de manera violenta i indiscriminada i el record dels morts que va deixar encara resta entre nosaltres. Sigui quin sigui el seu origen sempre és injustificat i va contra tot allò que significa la voluntat de Déu, sigui quina sigui la religió amb la qual se la vulgui justificar. Què fer davant d’aquesta violència sense raó, què ens pertoca fer a nosaltres cristians? En primer lloc no tenir por i intensificar la nostra pregària per fer-nos més propers a les víctimes i llurs famílies. Tota víctima d’aquesta violència és sempre innocent, tant més quan es tracta de famílies que, gaudint del lleure, veuen truncada per sempre la seva vida. Ens pertoca pregar també pels seus assassins, perquè el Senyor els mogui el cor per entendre que Déu mai no vol la violència, que mai aquesta es pot justificar en nom de Déu. Posem aquests dies en primer terme de la nostra pregària aquets fets, pensant que, al capdavall, uns i altres són víctimes de l’odi; uns innocentment, els qui un dia surten de casa per passar uns dies de lleure amb la família o els amics, per anar a un concert, per passejar per una ciutat o també per assistir a una celebració eucarística; perquè en països uns veïns i altres més llunyans, aquest tipus de violència ha actuat de forma directa contra ministres, fidels i temples de l’Església; així també al segle XXI l’Església dona màrtirs, hi ha cristians que els prenen la vida pel simple fet de ser-ho. Tinguem presents en la nostra pregària també els qui estan obcecats i no entenen bé què els demana realment Déu i la seva religió, que no és pas en absolut el que estan fent. Encomanem-los a tots en la nostra pregària.
Deia el Papa Francesc a Albània l’any 2014 «Que ningú pensi que pot justificar-se en Déu quan projecta i comet actes de violència. (...) La religió autèntica és font de pau i no de violència. Ningú pot emprar el nom de Déu per cometre violència. Matar en nom de Déu és un gran sacrilegi. Discriminar en nom de Déu és inhumà» (Papa Francesc, Visita a Albània, setembre 2014).
Sant Bernat, tot i les seves limitacions humanes, va fer conèixer Déu per l’amor. El centre de la seva vida foren Crist i Maria, la Mare Verge. El Senyor l’estimà i el seu llegat ens el mostra com a fautor de la concòrdia mútua, de la unitat i de la pau; il·lustre per les seves obres i les seves paraules, treballador infatigable per la concòrdia de l’Església de Crist. Encomanem-nos a ell, perquè intercedeixi davant del Senyor i així la pau arribi al cor de tots els homes, sigui quina sigui la seva fe, i la violència sigui eradicada per sempre de la terra.
Confiats en la seva intercessió davant del Senyor, unim-nos espiritualment a l’Església de Tarragona que a hores d’ara, reunida al voltant del seu pastor, prega per la pau a la catedral de Tarragona.
15 d’agost del 2017
ASSUMPCIÓ DE LA BENAURADA VERGE MARIA
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ap 11,19a;12,1-6a.10ab; Sl 44,10bc.11-12ab.16; 1C 15,20-27a; Lc 1,39-56
«Feliç tu que has cregut». Maria és el model de la fe; com a Mare de Déu establí una relació d’estreta unió amb el seu Fill, el nostre Salvador, conformant a Ell la seva vida. Ella el concebé, les seves entranyes el van dur, el donà a llum, el tingué en braços, els seus pits el van criar i compartí la seva vida amb Ell, del pessebre a la creu; fins que finida la seva estada terrena i ressuscitat d’entre els morts se’n pujà al cel.
La nova Eva, acabada també la seva vida terrenal, fou segons la nostra fe, preservada immune de la corrupció del sepulcre; significant així la seva plena participació de la victòria de Crist sobre la mort i el pecat, participant en cos i ànima de la glòria suprema.
«La Inmaculada Mare de Déu, la sempre Verge Maria, acomplert el curs de la seva vida terrenal, fou assumpta en cos i ànima a la glòria celestial.» Així ho proclamà el dia 1 de novembre de 1950 el Papa Pius XII declarant el dogma l’assumpció de la Mare de Déu. Aquesta era ja coneguda per la tradició, afirmada pels Pares de l’Església i pel culte tributat a la Verge Mare. Un dogma que apareix com un acte de lloança i d’exaltació i proclamat «per a honor del Fill, per a glorificació de la Mare i per a alegria de tota l’Església».
Maria ho anuncià ja profèticament: «Des d’ara totes la generacions em diran benaurada, perquè el Totpoderós obra en mi meravelles» (Lc 1, 48). Una profecia per a tota l’Església que indica que la lloança a la Mare de Déu, íntimament unida a Crist el seu Fill, pertany a tota l’Església; de la mateixa manera que ella pertanyé a la comunitat apostòlica.
En la glorificació de Maria hi ha l’anunci del pla de Déu, que esdevé deure i compromís per a la comunitat cristiana, perquè «l’amor que té als qui creuen en ell s’estén de generació en generació» (Lc 1, 50). Avui l’Església ens convida a lloar Déu tot contemplant la grandesa de la seva Mare, perquè és en el rostre dels seus on coneixem qui és Déu; i seu és tot aquell qui fa la voluntat del Pare del cel, aquest és el seu germà, la seva germana, la seva mare (cf. Mt 12,50).
Maria, la mare, va viure amb fidelitat exemplar i va custodiar en el més íntim del seu cor les paraules de Déu al seu poble, les promeses fetes ja a Abraham, a Isaac i a Jacob; convertint-les en el nucli de la seva pregària, en allò que servava en el seu cor i meditava. En ella Déu «ha protegit Israel, el seu servent, com ho havia promès als nostres pares; s’ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre» (Lc 1, 54-55).
La Paraula de Déu es va convertir en llum per al seu camí; la va escoltar i la va acollir, tot portant en el seu si el Verb de Déu fet carn. És la presència real i humana de Déu en la història. Maria, tot esperant el naixement del seu Fill, és l’Arca santa que porta en el seu si la presència de Déu, una presència que és font de consol i de plena alegria per a tota la humanitat. Per això l’encara no nat Joan Baptista dansa i salta ple d’entusiasme en el si d’Elisabet, com David dansà davant de l’Arca que entrava a Jerusalem. I mentre «la seva ànima magnifica el Senyor, el seu esperit celebra Déu que la salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa» (cf. Lc 1,46-47); Maria acull en el seu ventre aquell qui ressuscitant d’entre els morts esdevingué el primer dels qui han mort; l’home pel qual vingué la resurrecció dels morts; aquell qui ha de posar el Regne en mans del Pare; el qui ha de regnar fins que Déu haurà sotmès el darrer enemic, la mort; aquell qui ho té tot sota els seus peus.
L’Assumpció de la Mare de Déu dona ple sentit a la vida de l’home, perquè Maria, unint-se a Déu, unida a Ell, no s’allunya pas de la nostra humanitat; qui va a Déu, qui s’hi acosta, ens fa Déu més proper. Maria, unida a Déu, participant de la presència de Déu, ens fa Déu més proper. Si sant Gregori Magne escriu que el cor de sant Benet es va fer tan gran que tota la creació podia entrar en ell; quant més Maria unida totalment al seu Fill, té un cor tan gran que tota la creació pot entrar-hi. Maria fa realitat la proximitat de Déu, ens escolta, ens ajuda, intercedeix per nosaltres davant del Fill.
Perquè en Déu hi ha espai per a l’home, Déu està al nostre costat, i Maria, unida a Déu, estant tan a prop d’Ell, ens és model d’esperança certa i consol per al poble que camina. Si en Déu hi ha espai per a l’home, també en l’home hi ha d’haver espai per a Déu. N’hi havia en Maria, la dona que tenia el sol per vestit, la lluna sota el seus peus i duia al cap una corona de dotze estrelles. L’Arca santa que portà en el seu ventre Déu fet carn. També en nosaltres hi ha d’haver espai per a Déu i aquest s’hi pot fer present, s’hi pot realitzar, si diem com Maria: fiat, si consentim per la fe. Amb la fe obrim les portes del nostre ésser perquè Déu entri en nosaltres, perquè Déu pugui ser la força que ens doni la vertadera vida. Com Maria es va obrir a Déu, tot dient: «Heus aquí l’esclava del Senyor, faci’s en mi segons la teva Paraula». Obrint-se a Déu no perdé res, ans el contrari, la seva vida es feu rica, gran i plena. En Maria la fe, l’esperança i l’amor s’hi combinaren. Sols en presència de Déu hi ha esperança. Maria havent fet ja camí vers la glòria ens és model; model d’alegria, model d’esperança.
Ap 11,19a;12,1-6a.10ab; Sl 44,10bc.11-12ab.16; 1C 15,20-27a; Lc 1,39-56
«Feliç tu que has cregut». Maria és el model de la fe; com a Mare de Déu establí una relació d’estreta unió amb el seu Fill, el nostre Salvador, conformant a Ell la seva vida. Ella el concebé, les seves entranyes el van dur, el donà a llum, el tingué en braços, els seus pits el van criar i compartí la seva vida amb Ell, del pessebre a la creu; fins que finida la seva estada terrena i ressuscitat d’entre els morts se’n pujà al cel.
La nova Eva, acabada també la seva vida terrenal, fou segons la nostra fe, preservada immune de la corrupció del sepulcre; significant així la seva plena participació de la victòria de Crist sobre la mort i el pecat, participant en cos i ànima de la glòria suprema.
«La Inmaculada Mare de Déu, la sempre Verge Maria, acomplert el curs de la seva vida terrenal, fou assumpta en cos i ànima a la glòria celestial.» Així ho proclamà el dia 1 de novembre de 1950 el Papa Pius XII declarant el dogma l’assumpció de la Mare de Déu. Aquesta era ja coneguda per la tradició, afirmada pels Pares de l’Església i pel culte tributat a la Verge Mare. Un dogma que apareix com un acte de lloança i d’exaltació i proclamat «per a honor del Fill, per a glorificació de la Mare i per a alegria de tota l’Església».
Maria ho anuncià ja profèticament: «Des d’ara totes la generacions em diran benaurada, perquè el Totpoderós obra en mi meravelles» (Lc 1, 48). Una profecia per a tota l’Església que indica que la lloança a la Mare de Déu, íntimament unida a Crist el seu Fill, pertany a tota l’Església; de la mateixa manera que ella pertanyé a la comunitat apostòlica.
En la glorificació de Maria hi ha l’anunci del pla de Déu, que esdevé deure i compromís per a la comunitat cristiana, perquè «l’amor que té als qui creuen en ell s’estén de generació en generació» (Lc 1, 50). Avui l’Església ens convida a lloar Déu tot contemplant la grandesa de la seva Mare, perquè és en el rostre dels seus on coneixem qui és Déu; i seu és tot aquell qui fa la voluntat del Pare del cel, aquest és el seu germà, la seva germana, la seva mare (cf. Mt 12,50).
Maria, la mare, va viure amb fidelitat exemplar i va custodiar en el més íntim del seu cor les paraules de Déu al seu poble, les promeses fetes ja a Abraham, a Isaac i a Jacob; convertint-les en el nucli de la seva pregària, en allò que servava en el seu cor i meditava. En ella Déu «ha protegit Israel, el seu servent, com ho havia promès als nostres pares; s’ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre» (Lc 1, 54-55).
La Paraula de Déu es va convertir en llum per al seu camí; la va escoltar i la va acollir, tot portant en el seu si el Verb de Déu fet carn. És la presència real i humana de Déu en la història. Maria, tot esperant el naixement del seu Fill, és l’Arca santa que porta en el seu si la presència de Déu, una presència que és font de consol i de plena alegria per a tota la humanitat. Per això l’encara no nat Joan Baptista dansa i salta ple d’entusiasme en el si d’Elisabet, com David dansà davant de l’Arca que entrava a Jerusalem. I mentre «la seva ànima magnifica el Senyor, el seu esperit celebra Déu que la salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa» (cf. Lc 1,46-47); Maria acull en el seu ventre aquell qui ressuscitant d’entre els morts esdevingué el primer dels qui han mort; l’home pel qual vingué la resurrecció dels morts; aquell qui ha de posar el Regne en mans del Pare; el qui ha de regnar fins que Déu haurà sotmès el darrer enemic, la mort; aquell qui ho té tot sota els seus peus.
L’Assumpció de la Mare de Déu dona ple sentit a la vida de l’home, perquè Maria, unint-se a Déu, unida a Ell, no s’allunya pas de la nostra humanitat; qui va a Déu, qui s’hi acosta, ens fa Déu més proper. Maria, unida a Déu, participant de la presència de Déu, ens fa Déu més proper. Si sant Gregori Magne escriu que el cor de sant Benet es va fer tan gran que tota la creació podia entrar en ell; quant més Maria unida totalment al seu Fill, té un cor tan gran que tota la creació pot entrar-hi. Maria fa realitat la proximitat de Déu, ens escolta, ens ajuda, intercedeix per nosaltres davant del Fill.
Perquè en Déu hi ha espai per a l’home, Déu està al nostre costat, i Maria, unida a Déu, estant tan a prop d’Ell, ens és model d’esperança certa i consol per al poble que camina. Si en Déu hi ha espai per a l’home, també en l’home hi ha d’haver espai per a Déu. N’hi havia en Maria, la dona que tenia el sol per vestit, la lluna sota el seus peus i duia al cap una corona de dotze estrelles. L’Arca santa que portà en el seu ventre Déu fet carn. També en nosaltres hi ha d’haver espai per a Déu i aquest s’hi pot fer present, s’hi pot realitzar, si diem com Maria: fiat, si consentim per la fe. Amb la fe obrim les portes del nostre ésser perquè Déu entri en nosaltres, perquè Déu pugui ser la força que ens doni la vertadera vida. Com Maria es va obrir a Déu, tot dient: «Heus aquí l’esclava del Senyor, faci’s en mi segons la teva Paraula». Obrint-se a Déu no perdé res, ans el contrari, la seva vida es feu rica, gran i plena. En Maria la fe, l’esperança i l’amor s’hi combinaren. Sols en presència de Déu hi ha esperança. Maria havent fet ja camí vers la glòria ens és model; model d’alegria, model d’esperança.
30 de juliol del 2017
DIUMENGE XVII DURANT L’ANY (Cicle A)
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
1R 3,5.7-12; Sl 118,57 i 72.76-77.127-128.129-130; Rm 8,28-30; Mt 13,44-52
El Regne és com un tresor amagat, com una perla fina, com la saviesa que demanà Salomó al Senyor. El fill del rei David és ben conscient de les seves limitacions, que no sap amb les seves soles capacitats conduir la gent, un poble tan nombrós que ningú no és capaç ni de comptar-lo; per això demana al Senyor la gràcia de saber escoltar per poder fer justícia i destriar el bé del mal. El Senyor li diu «Digue’m què vols que et doni»; perquè mentre Adam i Eva s’ho prengueren de manera il·lícita de l’arbre al paradís, ara Salomó ho demana i li és concedit; podrà destriar el bé del mal per poder fer justícia no pas per guardar-s’ho per a ell mateix, sinó pel bé dels altres, del seu poble.
Com els pescadors que, asseguts a la platja amb les grans xarxes ben plenes que han arreplegat de tot, recullen en coves allò que és bo i llencen allò que és dolent. El bé i el mal, la saviesa i la ignorància, les joies modernes i les antigues, les perles fines i les bastes. Déu ho disposa tot en bé dels qui l’estimen, crida per decisió seva, ens coneix a cadascun de nosaltres des d’abans de néixer i ens ha destinat a ser imatge seva, malgrat les nostres limitacions, perquè Ell és la font de tot bé i de tota santedat, la font de la saviesa.
Sols allò que es refereix a Déu ha de centrar i motivar el nostre desig. Déu dóna a Salomó allò que li demana perquè ha renunciat a demanar-li el que potser hauria estat més còmode per a ell, molts anys de vida, riqueses o la vida dels seus enemics. Salomó demana allò que li pot ser més útil a ell i al seu poble, no pas allò que li faria la vida més fàcil. Com el salmista demana de poder estar atent a la paraula del Senyor, perquè s’estima més la llei, la paraula que surt dels llavis del Senyor, que la riquesa; perquè estima els manaments, la voluntat del Senyor més que cap altra cosa.
El descobriment del Regne de Déu ens canvia la vida, qui el troba, troba allò d’essencial, el millor que podia trobar, la perla fina que transforma la vida; allò pel que val la pena deixar-ho tot, vendre tot el que es té, alliberar-se de tot allò caduc per assolir el Regne. Les joies modernes o les antigues, el peix bo o el dolent, la saviesa o la riquesa, el camp on hi ha el tresor amagat o tots els altres camps a la fi erms, la perla fina o les bastes, el Regne o la nostra vida acomodatícia, els nostres fugissers benestars.
Tot certament té un valor, però allò millor, el que té un valor més gran, és el que ens permet separar allò que és bo d’allò que és dolent, com Jesús, que és jutge i senyor de la història, coneix el que hi ha de bo i de dolent en els nostres cors, sols Ell ho sap. La saviesa és el tresor amagat que hi ha dins nostre; demanem-li al Senyor que puguem trobar-la, perquè si demanem, Déu ens donarà; si cerquem, trobarem; si truquem; Déu ens obrirà; perquè a tothom qui demana Déu li dóna, tot el qui el cerca el troba; a tot el qui truca Déu li obre.
La saviesa és la llum veritable que il·lumina tot home, com escriu sant Bernat; gràcies a la llum de la saviesa ens veiem alliberats de l’agitació, perquè, havent provat com és, aleshores floreix la pau al nostre interior.
1R 3,5.7-12; Sl 118,57 i 72.76-77.127-128.129-130; Rm 8,28-30; Mt 13,44-52
El Regne és com un tresor amagat, com una perla fina, com la saviesa que demanà Salomó al Senyor. El fill del rei David és ben conscient de les seves limitacions, que no sap amb les seves soles capacitats conduir la gent, un poble tan nombrós que ningú no és capaç ni de comptar-lo; per això demana al Senyor la gràcia de saber escoltar per poder fer justícia i destriar el bé del mal. El Senyor li diu «Digue’m què vols que et doni»; perquè mentre Adam i Eva s’ho prengueren de manera il·lícita de l’arbre al paradís, ara Salomó ho demana i li és concedit; podrà destriar el bé del mal per poder fer justícia no pas per guardar-s’ho per a ell mateix, sinó pel bé dels altres, del seu poble.
Com els pescadors que, asseguts a la platja amb les grans xarxes ben plenes que han arreplegat de tot, recullen en coves allò que és bo i llencen allò que és dolent. El bé i el mal, la saviesa i la ignorància, les joies modernes i les antigues, les perles fines i les bastes. Déu ho disposa tot en bé dels qui l’estimen, crida per decisió seva, ens coneix a cadascun de nosaltres des d’abans de néixer i ens ha destinat a ser imatge seva, malgrat les nostres limitacions, perquè Ell és la font de tot bé i de tota santedat, la font de la saviesa.
Sols allò que es refereix a Déu ha de centrar i motivar el nostre desig. Déu dóna a Salomó allò que li demana perquè ha renunciat a demanar-li el que potser hauria estat més còmode per a ell, molts anys de vida, riqueses o la vida dels seus enemics. Salomó demana allò que li pot ser més útil a ell i al seu poble, no pas allò que li faria la vida més fàcil. Com el salmista demana de poder estar atent a la paraula del Senyor, perquè s’estima més la llei, la paraula que surt dels llavis del Senyor, que la riquesa; perquè estima els manaments, la voluntat del Senyor més que cap altra cosa.
El descobriment del Regne de Déu ens canvia la vida, qui el troba, troba allò d’essencial, el millor que podia trobar, la perla fina que transforma la vida; allò pel que val la pena deixar-ho tot, vendre tot el que es té, alliberar-se de tot allò caduc per assolir el Regne. Les joies modernes o les antigues, el peix bo o el dolent, la saviesa o la riquesa, el camp on hi ha el tresor amagat o tots els altres camps a la fi erms, la perla fina o les bastes, el Regne o la nostra vida acomodatícia, els nostres fugissers benestars.
Tot certament té un valor, però allò millor, el que té un valor més gran, és el que ens permet separar allò que és bo d’allò que és dolent, com Jesús, que és jutge i senyor de la història, coneix el que hi ha de bo i de dolent en els nostres cors, sols Ell ho sap. La saviesa és el tresor amagat que hi ha dins nostre; demanem-li al Senyor que puguem trobar-la, perquè si demanem, Déu ens donarà; si cerquem, trobarem; si truquem; Déu ens obrirà; perquè a tothom qui demana Déu li dóna, tot el qui el cerca el troba; a tot el qui truca Déu li obre.
La saviesa és la llum veritable que il·lumina tot home, com escriu sant Bernat; gràcies a la llum de la saviesa ens veiem alliberats de l’agitació, perquè, havent provat com és, aleshores floreix la pau al nostre interior.
25 de juliol del 2017
SANT JAUME, APÒSTOL
Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Son molts els peus que han anat caminant al sepulcre de sant Jaume. Son molts els caps que han pensat, han reflexionat, han meditat, han repensat la seva vida en aquest itinerari. Son molts els cors que s’han deixat seduir per la força de seducció de Jesús en aquesta peregrinació.
«¿Podeu beure el calze que jo he de beure?», ens diu Jesús. Cadascú ha de fer-se seva aquesta pregunta per esbrinar si realment està en el camí. És a dir, en el camí que porta a Déu. O bé, s’ha equivocat d’itinerari, de seguiment, de vocació?
Perquè el cristià no és cristià si no beu el calze que Jesús ha begut. El monjo, no és monjo si no segueix l’itinerari de la Regla que ha professat. Em refereixo, vull dir, el camí estret de la vida monàstica, per on poc a poc s’eixampla el cor i es corre per les sendes de l’evangeli; que mai no pot ser el camí ample que després arriba a un atzucac.
Evidentment que seure al Regne del cel només depèn del Pare. Però, també és veritat que nosaltres tenim aquests dies de treva, és cert. Ara, avui, tenim el calze per donar la vida per Crist, únic, veritable, absolut, salvador.
El temps encara pot ser bo, propici per posar-se els peus a caminar, i no cap a un sepulcre, sinó cap a la vida de ressuscitat. El cap pot adonar-se de tot el que ha de canviar per convertir-se i desenvolupar el camí de la fe, de l’esperança i de la caritat sincera en la pròpia vida. El cor s’ha d’obrir al sacrifici, al testimoni, a l’amor que hem de viure com a cristians en el nostre quefer diari, malgrat les contrarietats que ens envolten en aquesta societat actual.
Si volem fer cap al Regne del cel com Jaume i Joan, hem de deixar aquestes xarxes que ens impedeixen moure’ns amb llibertat de fills de Déu. Si volem assolir la seu que tenim reservada al Regne del cel, ara hem de ser servidors de tothom, hem de viure com esclaus, obedients a l’escolta de la Paraula de Déu i a les necessitats del proïsme. Només perdent les nostres connexions, seguretats i autosuficiències podrem caminar amb els peus, cap i cor sencers a la casa del Pare al Regne del cel.
Son molts els peus que han anat caminant al sepulcre de sant Jaume. Son molts els caps que han pensat, han reflexionat, han meditat, han repensat la seva vida en aquest itinerari. Son molts els cors que s’han deixat seduir per la força de seducció de Jesús en aquesta peregrinació.
«¿Podeu beure el calze que jo he de beure?», ens diu Jesús. Cadascú ha de fer-se seva aquesta pregunta per esbrinar si realment està en el camí. És a dir, en el camí que porta a Déu. O bé, s’ha equivocat d’itinerari, de seguiment, de vocació?
Perquè el cristià no és cristià si no beu el calze que Jesús ha begut. El monjo, no és monjo si no segueix l’itinerari de la Regla que ha professat. Em refereixo, vull dir, el camí estret de la vida monàstica, per on poc a poc s’eixampla el cor i es corre per les sendes de l’evangeli; que mai no pot ser el camí ample que després arriba a un atzucac.
Evidentment que seure al Regne del cel només depèn del Pare. Però, també és veritat que nosaltres tenim aquests dies de treva, és cert. Ara, avui, tenim el calze per donar la vida per Crist, únic, veritable, absolut, salvador.
El temps encara pot ser bo, propici per posar-se els peus a caminar, i no cap a un sepulcre, sinó cap a la vida de ressuscitat. El cap pot adonar-se de tot el que ha de canviar per convertir-se i desenvolupar el camí de la fe, de l’esperança i de la caritat sincera en la pròpia vida. El cor s’ha d’obrir al sacrifici, al testimoni, a l’amor que hem de viure com a cristians en el nostre quefer diari, malgrat les contrarietats que ens envolten en aquesta societat actual.
Si volem fer cap al Regne del cel com Jaume i Joan, hem de deixar aquestes xarxes que ens impedeixen moure’ns amb llibertat de fills de Déu. Si volem assolir la seu que tenim reservada al Regne del cel, ara hem de ser servidors de tothom, hem de viure com esclaus, obedients a l’escolta de la Paraula de Déu i a les necessitats del proïsme. Només perdent les nostres connexions, seguretats i autosuficiències podrem caminar amb els peus, cap i cor sencers a la casa del Pare al Regne del cel.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
