Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
De passeig per l’Aldea Global, avui ens trobem amb aquest quadre. Una pintura d’expressió terrible per a alguns, perquè hi ha un tron de glòria al centre, a sota tota una immensa quantitat de pobles. Jesucrist Rei de tot el món, és al tron de glòria i majestat. A sobre una filactèria vola i diu: «Déu serà tot en tots».
Si ens hi fixem bé, Jesucrist té una actitud de pastor que vetlla pel seu ramat, que embena les ovelles ferides i guareix les malaltes. Això és, una actitud de misericòrdia.
¿No serà que nosaltres encara hem d’aprendre a l’escola de la misericòrdia de Déu? ¿No serà aquesta, tal vegada precisament, la tasca del monjo, del cristià, mentre encara passeja per aquesta Aldea Global?
Aquest Rei-pastor fa un triatge, entre ovelles i cabres. I, sentencia: «Tot allò que fèieu a cadascun d’aquests germans meus, per petit que fos, m’ho fèieu a mi».
Encara, nosaltres com ovelles perdudes i malaltes vivim dispersats com en dia de núvols i boira.
Per tant, hem d’obrir molt oberts els ulls per adonar-nos de la fam, la set, i veure el foraster, el despullat, el malalt, el pres. Sí, tothom que necessita de la nostra compassió, de la nostra misericòrdia. Cal estar pendents de qualsevol que necessita del teu cor perquè pugui rebre el teu menjar, la teva beguda, la teva acollida, el teu vestit, la teva visita, la teva mirada d’amor.
Tot aquest quadre d’avui és un avís, un avís perquè posem mans a l’obra i restaurem la nostra actitud misericordiosa davant de l’altre, del proïsme, del mateix Crist.
Només donant-te a l’altre, només reconeixent el Crist en el proïsme, només gastant el temps de la teva vida per l’altre, és com viuràs amb justícia. I, els justos entraran a la vida eterna. On Déu serà tot en tots per sempre.
26 de novembre del 2017
20 de novembre del 2017
DILLUNS DE LA SETMANA XXXIII DURANT L’ANY (I)
ONOMÀSTIC DEL P. ABAT OCTAVI
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
1M 1,10-15.41-43.54-57.62-64, Sl 118,53.61.134.150.155.158 i 18,35-43
Jesús arriba però hi ha qui no el pot veure, qui hi sent però no hi veu i li cal preguntar, li diuen qui és el qui passa i es posa a cridar-lo però el renyen i el volen fer callar, però ell crida encara més fort fins que Jesús el sent i li pregunta «què vols que et faci?» i la fe el porta a veure-hi amb claredat i glorificar a Déu.
En la història de la humanitat Jesús passa pel nostre costat però la nostra ceguesa ens impedeix de veure’l i són els profetes i els apòstols, els evangelitzadors, els qui ens diuen qui és el qui passa. És aleshores que s’ha de despertar en nosaltres el desig de Déu, que ens ha de fer cridar amb força «Jesús fill de David, apiadeu-vos de mi», perquè com ens diu el Senyor, «demaneu, i Déu us donarà; cerqueu, i trobareu; truqueu, i Déu us obrirà; perquè el qui demana, rep; el qui cerca, troba, i a qui truca, li obren» (Mt 7,7-8); i quan Jesús ens doni, quan el trobem, quan ens obri la porta del Regne, quan el rebem, hi veurem, recobrarem la vista i serem salvats. Com aquells jueus que es mantingueren fidels a l’aliança i s’estimaren més morir que destruir el llibre que contenia la llei del Senyor.
Avui recitarem la pregària eucarística quarta, l’eix de la qual és també la història de la salvació i ens mostra aquesta doble relació que hem de tenir amb Déu d’agraïment i de glorificació. Perquè la glòria de Déu en aquest món es realitza en la mesura que l’home coneix, estima i glorifica Déu. Déu a qui anomenem Pare Sant, en la seva grandesa ens fa arribar totes les benediccions que no són altra cosa que la participació de la glòria de Déu, és a dir la gràcia. Al llarg d’aquest meravellós relat que és aquesta pregària eucarística fem un repàs de tota la història de la salvació. Déu ho ha fet tot amb saviesa i amb amor, ho ha creat tot i ens ha fet a imatge seva, perquè cadascun de nosaltres som una realitat irrepetible creada i estimada per Déu. En la nostra història individual i col·lectiva hi apareix aleshores la desobediència que ens fa perdre la visió, ens deixa cecs davant de Déu. Però Ell continua passant i ens envia el seu propi Fill per dir-nos que és Déu mateix qui passa vora nostre, un Déu que ens surt a l’encontre, que es fa el trobadís perquè el puguem sentir i ara és la mateixa Església, que continua la tasca evangelitzadora de Crist i dels apòstols qui ens diu «Jesús passa pel teu costat i espera que facis una gran mudança» (cf. sant Josep Maria Escrivà, Es Cristo que pasa, 145).
Com en el relat evangèlic d’avui on el cec rep allò que ha demanat amb fe, la pregària eucarística quarta anuncia a tota la humanitat que Crist, oferint-se a la mort i ressuscitant, destruí la mort, renovà la vida i enviant-nos l’Esperit Sant acaba l’obra de Crist en el món, duent a terme la santificació de totes les coses, la nostra santificació; quan retornant-nos la visió, a l’instant hi veiem i seguim Crist que anuncia als pobres la salvació, la redempció als captius i als afligits l’alegria i nosaltres amb tot el poble, en veure-ho, donem lloança a Déu.
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
1M 1,10-15.41-43.54-57.62-64, Sl 118,53.61.134.150.155.158 i 18,35-43
Jesús arriba però hi ha qui no el pot veure, qui hi sent però no hi veu i li cal preguntar, li diuen qui és el qui passa i es posa a cridar-lo però el renyen i el volen fer callar, però ell crida encara més fort fins que Jesús el sent i li pregunta «què vols que et faci?» i la fe el porta a veure-hi amb claredat i glorificar a Déu.
En la història de la humanitat Jesús passa pel nostre costat però la nostra ceguesa ens impedeix de veure’l i són els profetes i els apòstols, els evangelitzadors, els qui ens diuen qui és el qui passa. És aleshores que s’ha de despertar en nosaltres el desig de Déu, que ens ha de fer cridar amb força «Jesús fill de David, apiadeu-vos de mi», perquè com ens diu el Senyor, «demaneu, i Déu us donarà; cerqueu, i trobareu; truqueu, i Déu us obrirà; perquè el qui demana, rep; el qui cerca, troba, i a qui truca, li obren» (Mt 7,7-8); i quan Jesús ens doni, quan el trobem, quan ens obri la porta del Regne, quan el rebem, hi veurem, recobrarem la vista i serem salvats. Com aquells jueus que es mantingueren fidels a l’aliança i s’estimaren més morir que destruir el llibre que contenia la llei del Senyor.
Avui recitarem la pregària eucarística quarta, l’eix de la qual és també la història de la salvació i ens mostra aquesta doble relació que hem de tenir amb Déu d’agraïment i de glorificació. Perquè la glòria de Déu en aquest món es realitza en la mesura que l’home coneix, estima i glorifica Déu. Déu a qui anomenem Pare Sant, en la seva grandesa ens fa arribar totes les benediccions que no són altra cosa que la participació de la glòria de Déu, és a dir la gràcia. Al llarg d’aquest meravellós relat que és aquesta pregària eucarística fem un repàs de tota la història de la salvació. Déu ho ha fet tot amb saviesa i amb amor, ho ha creat tot i ens ha fet a imatge seva, perquè cadascun de nosaltres som una realitat irrepetible creada i estimada per Déu. En la nostra història individual i col·lectiva hi apareix aleshores la desobediència que ens fa perdre la visió, ens deixa cecs davant de Déu. Però Ell continua passant i ens envia el seu propi Fill per dir-nos que és Déu mateix qui passa vora nostre, un Déu que ens surt a l’encontre, que es fa el trobadís perquè el puguem sentir i ara és la mateixa Església, que continua la tasca evangelitzadora de Crist i dels apòstols qui ens diu «Jesús passa pel teu costat i espera que facis una gran mudança» (cf. sant Josep Maria Escrivà, Es Cristo que pasa, 145).
Com en el relat evangèlic d’avui on el cec rep allò que ha demanat amb fe, la pregària eucarística quarta anuncia a tota la humanitat que Crist, oferint-se a la mort i ressuscitant, destruí la mort, renovà la vida i enviant-nos l’Esperit Sant acaba l’obra de Crist en el món, duent a terme la santificació de totes les coses, la nostra santificació; quan retornant-nos la visió, a l’instant hi veiem i seguim Crist que anuncia als pobres la salvació, la redempció als captius i als afligits l’alegria i nosaltres amb tot el poble, en veure-ho, donem lloança a Déu.
15 de novembre del 2017
TOTS ELS SANTS QUE SERVIREN DÉU SOTA LA REGLA DE SANT BENET
Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Estem en Ell?
Perquè avui celebrem la festa de tots els qui estan en Ell, Tots els Sants que han seguit del Crist sota la Regla de sant Benet.
Aquests són sants perquè llurs vides, com sarments, van estar unides al cep veritable, el Crist. I, restant en Ell, van donar molt de fruit. I encara ara donen fruit de santedat per a tots els monjos i monges que encara estem en camí per aquesta vinya monacal.
Si volem restar units al cep veritable, el Crist, no descurem mai la unió de la pregària comunitària i personal.
Si volem donar fruit de santedat, no oblidem l’experiència dels fruits rebuts d’amor, de dolçor, de bon vi que ha vessat el Crist damunt de cadascú de nosaltres.
No es tracta sols de viure l’Eucaristia diària, font que rega la nostra vinya, sinó de viure la vida diària donant molt de fruit. Perquè, no oblidem que per la professió hem estat empeltats en el mateix Crist, el cep veritable.
Estem en Ell?
Perquè avui celebrem la festa de tots els qui estan en Ell, Tots els Sants que han seguit del Crist sota la Regla de sant Benet.
Aquests són sants perquè llurs vides, com sarments, van estar unides al cep veritable, el Crist. I, restant en Ell, van donar molt de fruit. I encara ara donen fruit de santedat per a tots els monjos i monges que encara estem en camí per aquesta vinya monacal.
Si volem restar units al cep veritable, el Crist, no descurem mai la unió de la pregària comunitària i personal.
Si volem donar fruit de santedat, no oblidem l’experiència dels fruits rebuts d’amor, de dolçor, de bon vi que ha vessat el Crist damunt de cadascú de nosaltres.
No es tracta sols de viure l’Eucaristia diària, font que rega la nostra vinya, sinó de viure la vida diària donant molt de fruit. Perquè, no oblidem que per la professió hem estat empeltats en el mateix Crist, el cep veritable.
14 de novembre del 2017
COMMEMORACIÓ DE TOTS ELS DIFUNTS QUE SERVIREN DÉU SOTA LA REGLA DEL NOSTRE PARE SANT BENET
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Rm 8,14-23, Sl 102,8 i 10.13-14.15-16.17-18 i Jo 12,23-28
Sant Benet demana als monjos de «tenir cada dia la mort present davant els ulls» (RB 4,47). Sentit així podria semblar que presenta un aspecte tètric de la vida monàstica, com una mort contínua. Per sant Benet el sentit és tot un altre, per això diu també que el monjo ha de «desitjar la vida eterna amb tot el deler espiritual» (RB 4, 48). Ens ho diu també l’apòstol Pau, no hem rebut pas un esperit d’esclaus, sinó un esperit que ens ha fet fills, i si som fills som també hereus de Déu i hereus amb Crist per sofrir amb ell, certament, i per morir com ell, però també per ser glorificats amb ell, és a dir per participar de la seva resurrecció. No venim al monestir a morir, sinó a esperar la vida vertadera, a esperar de ser alliberats de l’esclavatge d’aquesta situació, perquè la vertadera llibertat és la glorificació dels fills de Déu. Si creiem que Déu envià al seu fill per fer-se home en tot igual a nosaltres, llevat del pecat, si creiem que patí, fou mort i sepultat, com qualsevol de nosaltres, i, sobretot, si creiem que ressuscità d’entre els morts, pujant al cel i vencent així la mort; hem de creure que tot esdevingué per a la nostra salvació, per fer-nos partícips de la seva victòria sobre la mort, ja que això vol dir ser fills de Déu, participar de la victòria de Crist, perquè la filiació fa que Déu s’apiadi de nosaltres talment com un pare s’apiada dels seus fills.
«Si el gra de blat, quan cau a terra no mor, queda sol, però si mor, dona molt de fruit»; la mort és l’inici de la fruïció de la glòria i és per arribar en aquesta hora que hem vingut al món. El monjo és doncs, ha de ser, l’home de l’esperança confiada en la glorificació de l’home; una espera activa, viscuda amb una vida de pregària i de treball, alimentada per la Paraula de Déu i practicant aquell «zel bo que allunya dels vicis i porta a Déu i a la vida eterna» (RB 72,2).
Avui recordem tots aquells germans i germanes nostres que en aquesta casa i arreu del món seguiren Crist sota el guiatge de la Regla de sant Benet. Alguns dels seus rostres ens són coneguts i se’ns fan ben presents; recordem avui especialment un dels nostres refundadors, el P. Tommaso Vona, i el qui fou abat de Poblet i abat general, l’estimat P. Maur Esteva. D’altres ja resten en l’oblit; però tots ells cercaren de viure en profunditat la vida monàstica, de guardar l’aliança del Senyor i els seus preceptes i de complir-los fits els ulls en la vida vertadera, no desesperant mai de la misericòrdia de Déu. Preguem per ells i demanem al Senyor per a nosaltres de ser-li fidels en l’esperança i que ens ajudi a «no anteposar res absolutament al Crist, el qual ens dugui tots junts a la vida eterna» (RB 72,11-12).
Rm 8,14-23, Sl 102,8 i 10.13-14.15-16.17-18 i Jo 12,23-28
Sant Benet demana als monjos de «tenir cada dia la mort present davant els ulls» (RB 4,47). Sentit així podria semblar que presenta un aspecte tètric de la vida monàstica, com una mort contínua. Per sant Benet el sentit és tot un altre, per això diu també que el monjo ha de «desitjar la vida eterna amb tot el deler espiritual» (RB 4, 48). Ens ho diu també l’apòstol Pau, no hem rebut pas un esperit d’esclaus, sinó un esperit que ens ha fet fills, i si som fills som també hereus de Déu i hereus amb Crist per sofrir amb ell, certament, i per morir com ell, però també per ser glorificats amb ell, és a dir per participar de la seva resurrecció. No venim al monestir a morir, sinó a esperar la vida vertadera, a esperar de ser alliberats de l’esclavatge d’aquesta situació, perquè la vertadera llibertat és la glorificació dels fills de Déu. Si creiem que Déu envià al seu fill per fer-se home en tot igual a nosaltres, llevat del pecat, si creiem que patí, fou mort i sepultat, com qualsevol de nosaltres, i, sobretot, si creiem que ressuscità d’entre els morts, pujant al cel i vencent així la mort; hem de creure que tot esdevingué per a la nostra salvació, per fer-nos partícips de la seva victòria sobre la mort, ja que això vol dir ser fills de Déu, participar de la victòria de Crist, perquè la filiació fa que Déu s’apiadi de nosaltres talment com un pare s’apiada dels seus fills.
«Si el gra de blat, quan cau a terra no mor, queda sol, però si mor, dona molt de fruit»; la mort és l’inici de la fruïció de la glòria i és per arribar en aquesta hora que hem vingut al món. El monjo és doncs, ha de ser, l’home de l’esperança confiada en la glorificació de l’home; una espera activa, viscuda amb una vida de pregària i de treball, alimentada per la Paraula de Déu i practicant aquell «zel bo que allunya dels vicis i porta a Déu i a la vida eterna» (RB 72,2).
Avui recordem tots aquells germans i germanes nostres que en aquesta casa i arreu del món seguiren Crist sota el guiatge de la Regla de sant Benet. Alguns dels seus rostres ens són coneguts i se’ns fan ben presents; recordem avui especialment un dels nostres refundadors, el P. Tommaso Vona, i el qui fou abat de Poblet i abat general, l’estimat P. Maur Esteva. D’altres ja resten en l’oblit; però tots ells cercaren de viure en profunditat la vida monàstica, de guardar l’aliança del Senyor i els seus preceptes i de complir-los fits els ulls en la vida vertadera, no desesperant mai de la misericòrdia de Déu. Preguem per ells i demanem al Senyor per a nosaltres de ser-li fidels en l’esperança i que ens ajudi a «no anteposar res absolutament al Crist, el qual ens dugui tots junts a la vida eterna» (RB 72,11-12).
13 de novembre del 2017
DEDICACIÓ DE LA BASÍLICA DE POBLET
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
2 Cr 5,6-10.13-6,2; Sl 83,3.4.5 i 10.11; He 12,18-19.22-24 i Lc 19,1-10
Qui coneix Déu veu transformada la seva vida. Quan Déu prometé a Jacob de donar al seu poble una terra, quan se li presentà com el Déu d’Abraham i d’Isaac; Jacob, en despertar del seu somni, exclamà «Realment el Senyor és present en aquest lloc, i jo no ho sabia. (...) Que n’és, de venerable, aquest lloc! És la casa de Déu i la porta del cel» (Gn 28,16-17), i tot seguit va plantar una pedra com un pilar i la ungí amb oli; perquè Déu havia estat allí. Noé, Abraham, Isaac i Moisès edificaren altars al Senyor per conservar la seva presència fugissera. David va oferir al Senyor de construir-li un temple però Ell no l’acceptà fins que Salomó el va edificar i el poble hi guardà en el seu interior allò que tenia de més preuat del seu contacte amb Déu, les dues taules de la llei; perquè volien que Déu hi habités.
Qui coneix Déu vol guardar per sempre la seva presència. Una església, un temple és només un edifici en el qual Déu i l’home volen trobar-se; una casa per reunir-nos, en la qual som atrets cap a Déu. Les lectures d’aquesta litúrgia volen mostrar-nos, sota aspectes diversos, el significat d’un edifici sagrat com a casa de Déu i com a casa dels homes. L’edifici té sentit perquè nosaltres puguem escoltar-hi, explicar-hi i comprendre-hi la paraula de Déu; té sentit perquè la paraula de Déu actuï entre nosaltres com a força que crea justícia i amor. Especialment, té sentit perquè en ell pugui començar la festa en la qual Déu vol que participem tota la humanitat, no tan sols al final dels temps, sinó ja ara mateix.
Una festa que, amb l’encarnació de Déu, té un rostre, té un nom. En Crist, Déu s’ha encarnat, la Paraula s’ha fet carn. En el temple se’ns dona sota les especies del pa i el vi, i així es converteix veritablement en el Pa de vida i en la beguda de salvació, i nosaltres passem a ser pedres vives del veritable temple del Senyor, d’aquell temple que ja mai no coneixerà ni la destrucció ni la materialitat. Els homes vivim de la veritat i la veritat és una Persona que ens parla i a la qual li parlem; Crist. L’església esdevé aleshores el lloc de la trobada amb el Fill del Déu viu, i així és també el lloc de trobada entre nosaltres. Aquesta és la joia que Déu ens dona, que ell s’ha fet un de nosaltres, que nosaltres podem gairebé tocar-lo i que ell viu amb i entre nosaltres.
Déu és arreu però el temple ens acosta a Déu, a Jesús, el mitjancer de la nova aliança. Baixem de pressa del sicòmor de les nostres limitacions per preparar el nostre interior perquè Jesús vol quedar-se a casa nostra perquè hi entri la salvació i arribi aquella hora en què podrem adorar Déu en esperit i en veritat.
Zaqueu volia veure Jesús, però tot eren impediments fins que, decidit pujà al sicòmor, disposat a superar totes les dificultats; Zaqueu volia veure. Com Zaqueu en nosaltres hi ha quelcom que ens impedeix de veure bé el Senyor, potser la migradesa de la nostra alçada espiritual, potser la gentada que formen els nostres maldecaps mundans. Nosaltres, com Zaqueu, venim a l’església també perquè volem veure Jesús. Ens ho impedeixen les preocupacions, els treballs de cada dia i tantes altres coses que considerem importants sense ser-ho. Superats aquests impediments, estem aquí, no tan sols per veure nosaltres Jesús, sinó perquè Jesús ens miri i ens digui «baixa de pressa, que avui m’he de quedar a casa teva». Jesús passa cada dia pel nostre costat, com va passar pel costat de Zaqueu, quan va alçar els ulls i, cridant-lo pel seu nom, va trucar a la porta del seu cor. La mirada i la crida de Jesús foren l’inici de la salvació d’aquella casa. A partir d’aquí Zaqueu fou un home nou que, decidit, canvià radicalment el rumb de la seva vida i tots els seus esquemes, la seva manera de pensar, el seu sistema de valors. Havia descobert que podia créixer de veritat agafat de la mà que Jesús li oferia caminant al seu costat mateix.
El goig de la conversió és la resposta a l’escolta de la bona nova. Deixem-nos convertir en pedres vives d’aquell temple espiritual que ja mai no patirà la temporalitat i que té a Crist per pedra angular. Sols aquesta és realment la casa de Déu i la porta del cel, on podrem adorar-lo en esperit i en veritat per sempre més.
Que coneixent Déu la nostra seva es transformi en vertadera vida. Que el que es realitza visiblement en aquests murs s’acompleixi espiritualment en nosaltres.
2 Cr 5,6-10.13-6,2; Sl 83,3.4.5 i 10.11; He 12,18-19.22-24 i Lc 19,1-10
Qui coneix Déu veu transformada la seva vida. Quan Déu prometé a Jacob de donar al seu poble una terra, quan se li presentà com el Déu d’Abraham i d’Isaac; Jacob, en despertar del seu somni, exclamà «Realment el Senyor és present en aquest lloc, i jo no ho sabia. (...) Que n’és, de venerable, aquest lloc! És la casa de Déu i la porta del cel» (Gn 28,16-17), i tot seguit va plantar una pedra com un pilar i la ungí amb oli; perquè Déu havia estat allí. Noé, Abraham, Isaac i Moisès edificaren altars al Senyor per conservar la seva presència fugissera. David va oferir al Senyor de construir-li un temple però Ell no l’acceptà fins que Salomó el va edificar i el poble hi guardà en el seu interior allò que tenia de més preuat del seu contacte amb Déu, les dues taules de la llei; perquè volien que Déu hi habités.
Qui coneix Déu vol guardar per sempre la seva presència. Una església, un temple és només un edifici en el qual Déu i l’home volen trobar-se; una casa per reunir-nos, en la qual som atrets cap a Déu. Les lectures d’aquesta litúrgia volen mostrar-nos, sota aspectes diversos, el significat d’un edifici sagrat com a casa de Déu i com a casa dels homes. L’edifici té sentit perquè nosaltres puguem escoltar-hi, explicar-hi i comprendre-hi la paraula de Déu; té sentit perquè la paraula de Déu actuï entre nosaltres com a força que crea justícia i amor. Especialment, té sentit perquè en ell pugui començar la festa en la qual Déu vol que participem tota la humanitat, no tan sols al final dels temps, sinó ja ara mateix.
Una festa que, amb l’encarnació de Déu, té un rostre, té un nom. En Crist, Déu s’ha encarnat, la Paraula s’ha fet carn. En el temple se’ns dona sota les especies del pa i el vi, i així es converteix veritablement en el Pa de vida i en la beguda de salvació, i nosaltres passem a ser pedres vives del veritable temple del Senyor, d’aquell temple que ja mai no coneixerà ni la destrucció ni la materialitat. Els homes vivim de la veritat i la veritat és una Persona que ens parla i a la qual li parlem; Crist. L’església esdevé aleshores el lloc de la trobada amb el Fill del Déu viu, i així és també el lloc de trobada entre nosaltres. Aquesta és la joia que Déu ens dona, que ell s’ha fet un de nosaltres, que nosaltres podem gairebé tocar-lo i que ell viu amb i entre nosaltres.
Déu és arreu però el temple ens acosta a Déu, a Jesús, el mitjancer de la nova aliança. Baixem de pressa del sicòmor de les nostres limitacions per preparar el nostre interior perquè Jesús vol quedar-se a casa nostra perquè hi entri la salvació i arribi aquella hora en què podrem adorar Déu en esperit i en veritat.
Zaqueu volia veure Jesús, però tot eren impediments fins que, decidit pujà al sicòmor, disposat a superar totes les dificultats; Zaqueu volia veure. Com Zaqueu en nosaltres hi ha quelcom que ens impedeix de veure bé el Senyor, potser la migradesa de la nostra alçada espiritual, potser la gentada que formen els nostres maldecaps mundans. Nosaltres, com Zaqueu, venim a l’església també perquè volem veure Jesús. Ens ho impedeixen les preocupacions, els treballs de cada dia i tantes altres coses que considerem importants sense ser-ho. Superats aquests impediments, estem aquí, no tan sols per veure nosaltres Jesús, sinó perquè Jesús ens miri i ens digui «baixa de pressa, que avui m’he de quedar a casa teva». Jesús passa cada dia pel nostre costat, com va passar pel costat de Zaqueu, quan va alçar els ulls i, cridant-lo pel seu nom, va trucar a la porta del seu cor. La mirada i la crida de Jesús foren l’inici de la salvació d’aquella casa. A partir d’aquí Zaqueu fou un home nou que, decidit, canvià radicalment el rumb de la seva vida i tots els seus esquemes, la seva manera de pensar, el seu sistema de valors. Havia descobert que podia créixer de veritat agafat de la mà que Jesús li oferia caminant al seu costat mateix.
El goig de la conversió és la resposta a l’escolta de la bona nova. Deixem-nos convertir en pedres vives d’aquell temple espiritual que ja mai no patirà la temporalitat i que té a Crist per pedra angular. Sols aquesta és realment la casa de Déu i la porta del cel, on podrem adorar-lo en esperit i en veritat per sempre més.
Que coneixent Déu la nostra seva es transformi en vertadera vida. Que el que es realitza visiblement en aquests murs s’acompleixi espiritualment en nosaltres.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
