Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Desig, indignació i seguiment, tres aspectes a treballar en la nostra vida cristiana de cada dia, per veure on posem l’accent.
1. DESIG
Vull els dos primers llocs per als meus fills, exigeix la mare.
Què demanes? Li diu Jesús.
La mare de Jaume i Joan, fills de Zebedeu, vol que en el Regne, els seus fills seguin en els dos primers llocs, a la dreta i a l’esquerra de Jesús. La mare de Jaume i Joan vol el millor per als seus fills. Ella ha intuït que la predicació de Jesús, la predicació de la bona nova del Regne de Déu va adquirint consistència. La mare dels fills de Zebedeu, intueix que si els seus fills han deixat el negoci familiar del seu pare, han deixat la barca i les xarxes que els mantenien i l’han deixada a ella, ara com a seguidors de Jesús bé es mereixen els primers llocs, aquests llocs de preferència en aquest Regne anunciat i proclamat per Jesús.
Nosaltres exigim? O no pensem en el Regne? Passem olímpicament?
2. INDIGNACIÓ
Deu indignats apòstols fan mala cara. És la indignació humana que es guia per pensaments i premis terrenals. També Herodes indignat detingué alguns de l’Església per fer-los mal. Feu matar Jaume. Herodes mata per indignació. Vol i desitja que desaparegui el problema dels seguidors de Jesús. Però Herodes, què has fet? Et pensaves que matant Jaume solucionaries el problema dels cristians. La sang dels màrtirs és encara més llavor de cristians.
I la indignació continuarà en el dia d’avui sempre que ens posem en els paràmetres de càlcul humà.
Però, la indignació és cristiana? Ens indignem del bo i millor del nostre germà? O és enveja dels progressos què els altres fan, de cara a Déu, o bé de cara al món?
3. SEGUIMENT
Conclou Jesús el camí de sant Jaume, quin ha de ser: Podeu beure el calze que jo he de beure? Podeu donar la vida com jo la dono?
És la condició que posa Jesús per entrar al Regne de Déu. Jaume i Joan el beuran, donaran la vida. Però, els dos primers llocs són per aquells a qui el Pare ho ha reservat.
Tal vegada està reservat per a tu, que encara no creus, que encara et queda molt de camí per recórrer. Però pensa que per desitjar els primers llocs, Jesús ens ensenya el camí. És el camí llarg de la fe. Camí, què malgrat les contrarietats sentim la plenitud de la fe en la vida de Jesús. Jesús, que no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir els altres, i a donar la vida com a preu de rescat per tots. Jesús ens ha donat la vida perquè també donem la vida pels altres.
Ha mort i ressuscitat per nosaltres, perquè també nosaltres morirem, però sabem que també el mateix que ressuscità Jesús ens ressuscitarà a nosaltres.
Vols seguir Jesús? Què demanes? Vols ser el primer? Comença a beure el calze de Jesucrist. Comença a morir un poc i un molt a tu mateix, perquè Crist visqui en tu. Comença a ser el primer en la disponibilitat, en el servei als altres. Comença a ser esclau del altres. Comença a donar la vida en favor i en bé dels altres. Viu desfent-te pels altres, és a dir, viu entenent el missatge de la bona nova, com ho van entendre sant Jaume i tots els màrtirs. Només així, si Déu vol, et concedirà el lloc reservat per a tu en el seu Regne.
25 de juliol del 2018
15 de juliol del 2018
DIUMENGE XV DURANT L’ANY (Cicle B)
Homilia predicada pel P. Maties Prades
Am 7,12-15 / Salm 84 / Ef 1,3-14 / Mc 6,7-13
Estimats germans i germane,
Segons la Carta als Efesis, «la riquesa dels favors de Déu s’ha desbordat en nosaltres». Jesús ens invita a escoltar i meditar la seva Paraula, a fer-la vida en nosaltres. Vida convertida, transformada, compartida. És conseqüència de l’amistat amb el Senyor; fruit de la seva Paraula, meditada i estimada, que dona «saviesa».
Aquest tresor no pot quedar-se ocult, s’ha de compartir. Jesús dona als seus una primera responsabilitat: els envia a predicar la Bona Nova. Això exigeix per una part interiorització: aprofundint aquesta vivència de Déu que dona un sentit a la pròpia vida. Per altra part exigeix comunicació: ser testimonis de tot allò que han viscut, que han vist i sentit al costat de Jesús. Com compaginar la nostra feblesa amb la grandesa de la missió que tenim? Un Pare de l’Església, S. Gregori de Nazianz, va dir en un sermó: «Un gran misteri m’envolta. Jo soc petit i, alhora, gran; insignificant i sublim; mortal i immortal; terrenal i celestial».
Aquesta missió que Jesús ens encomana cal fer-la donant gràcies a Déu i beneint-lo. Segons Sant Pau, hem estat beneïts per Déu, escollits, afillats, redimits, perdonats i enriquits amb la seva gràcia. Aleshores hem de descobrir quina resposta cal donar a la pregunta de què hem de fer de la nostra pròpia vida. El text ens fa una invitació: «ser sants, irreprensibles als ulls de Déu». Podem recordar al Beat Pere Tarrés, metge i prevere, que va escriure als seus Diaris íntims: «Estimar, estimar Jesús, heus aquí l’únic lema de la meva vida».
Malgrat el pessimisme sobre el futur de la humanitat, ens pertoca ser missatgers d’esperança, amb paraules i fets, intentant que l’amor sigui efectiu; estimant tal com som estimats per Déu. Hem de fer possible el que, de forma idíl·lica, diu el salm: «la fidelitat i l’amor es trobaran, s’abraçaran la bondat i la pau». D’aquesta manera, «la nostra terra (la nostra vida) donarà el seu fruit». És molt bo el saber-ho, però encara és millor lluitar per aconseguir-ho. El profeta Amós es va trobar en dificultats, que de vegades semblen insuperables. Nosaltres passem per semblants obstacles. Quan hem de viure situacions difícils, tenim l’oportunitat de descobrir que l’única actitud valida és la dels sants, perquè tenen el cor net, perquè no es cansen de perdonar i d’estimar, perquè no anteposen res a l’amor del Crist. Podríem citar altra vegada al nostre beat perquè ens doni matèria de reflexió: «Tot el meu cor, sense reservar-me ni el més petit replec, és per a Ell. Jesús vol les coses íntegrament i senceres, i donades amb alegria».
La responsabilitat en la missió exigeix renúncies de si mateix per posar-se en mans de Déu i comptar amb la seva força. Fa falta fe, humilitat i coratge. Jesús envia els seus deixebles sense cap seguretat humana; però els dona poder per alliberar del mal que esclavitza, per alleujar el sofriment dels marginats i oblidats, per fer la vida més humana. Oscar Wilde, en el seu llibre De profundis, té una expressió sorprenent: «Els sacerdots i molta gent parlen del sofriment com si fos un misteri. En realitat el sofriment és una revelació. Un entén el que mai abans no havia entés, i contempla la Història sencera des d’una posició diferent». Estic convençut que quan el sofriment es transforma en revelació —o dit metafòricament: quan som capaços de contemplar i acariciar una rosa malgrat les punxades— és quan ens rendim, quan som capaços de dir a Déu que es faci la seva voluntat. La creu és la revelació de l’Amor de Déu. La creu no és l’objectiu, ho és la Resurrecció i la Pentecosta. Hem après, en el llibre de la vida, que en Jesús tenim aquest camí de plenitud. «La riquesa dels favors de Déu s’ha desbordat en nosaltres».
Martin Luter King, pastor protestant i defensor de la dignitat dels negres, va escriure: «Sense Déu, tots els nostres esforços es tornen cendra i les nostres albades són negres nits. Amb Déu, podem alçar la mirada per damunt de la mediocritat de la vida quotidiana per poder contemplar radiants estrelles d’esperança» (La força d’estimar).
Am 7,12-15 / Salm 84 / Ef 1,3-14 / Mc 6,7-13
Estimats germans i germane,
Segons la Carta als Efesis, «la riquesa dels favors de Déu s’ha desbordat en nosaltres». Jesús ens invita a escoltar i meditar la seva Paraula, a fer-la vida en nosaltres. Vida convertida, transformada, compartida. És conseqüència de l’amistat amb el Senyor; fruit de la seva Paraula, meditada i estimada, que dona «saviesa».
Aquest tresor no pot quedar-se ocult, s’ha de compartir. Jesús dona als seus una primera responsabilitat: els envia a predicar la Bona Nova. Això exigeix per una part interiorització: aprofundint aquesta vivència de Déu que dona un sentit a la pròpia vida. Per altra part exigeix comunicació: ser testimonis de tot allò que han viscut, que han vist i sentit al costat de Jesús. Com compaginar la nostra feblesa amb la grandesa de la missió que tenim? Un Pare de l’Església, S. Gregori de Nazianz, va dir en un sermó: «Un gran misteri m’envolta. Jo soc petit i, alhora, gran; insignificant i sublim; mortal i immortal; terrenal i celestial».
Aquesta missió que Jesús ens encomana cal fer-la donant gràcies a Déu i beneint-lo. Segons Sant Pau, hem estat beneïts per Déu, escollits, afillats, redimits, perdonats i enriquits amb la seva gràcia. Aleshores hem de descobrir quina resposta cal donar a la pregunta de què hem de fer de la nostra pròpia vida. El text ens fa una invitació: «ser sants, irreprensibles als ulls de Déu». Podem recordar al Beat Pere Tarrés, metge i prevere, que va escriure als seus Diaris íntims: «Estimar, estimar Jesús, heus aquí l’únic lema de la meva vida».
Malgrat el pessimisme sobre el futur de la humanitat, ens pertoca ser missatgers d’esperança, amb paraules i fets, intentant que l’amor sigui efectiu; estimant tal com som estimats per Déu. Hem de fer possible el que, de forma idíl·lica, diu el salm: «la fidelitat i l’amor es trobaran, s’abraçaran la bondat i la pau». D’aquesta manera, «la nostra terra (la nostra vida) donarà el seu fruit». És molt bo el saber-ho, però encara és millor lluitar per aconseguir-ho. El profeta Amós es va trobar en dificultats, que de vegades semblen insuperables. Nosaltres passem per semblants obstacles. Quan hem de viure situacions difícils, tenim l’oportunitat de descobrir que l’única actitud valida és la dels sants, perquè tenen el cor net, perquè no es cansen de perdonar i d’estimar, perquè no anteposen res a l’amor del Crist. Podríem citar altra vegada al nostre beat perquè ens doni matèria de reflexió: «Tot el meu cor, sense reservar-me ni el més petit replec, és per a Ell. Jesús vol les coses íntegrament i senceres, i donades amb alegria».
La responsabilitat en la missió exigeix renúncies de si mateix per posar-se en mans de Déu i comptar amb la seva força. Fa falta fe, humilitat i coratge. Jesús envia els seus deixebles sense cap seguretat humana; però els dona poder per alliberar del mal que esclavitza, per alleujar el sofriment dels marginats i oblidats, per fer la vida més humana. Oscar Wilde, en el seu llibre De profundis, té una expressió sorprenent: «Els sacerdots i molta gent parlen del sofriment com si fos un misteri. En realitat el sofriment és una revelació. Un entén el que mai abans no havia entés, i contempla la Història sencera des d’una posició diferent». Estic convençut que quan el sofriment es transforma en revelació —o dit metafòricament: quan som capaços de contemplar i acariciar una rosa malgrat les punxades— és quan ens rendim, quan som capaços de dir a Déu que es faci la seva voluntat. La creu és la revelació de l’Amor de Déu. La creu no és l’objectiu, ho és la Resurrecció i la Pentecosta. Hem après, en el llibre de la vida, que en Jesús tenim aquest camí de plenitud. «La riquesa dels favors de Déu s’ha desbordat en nosaltres».
Martin Luter King, pastor protestant i defensor de la dignitat dels negres, va escriure: «Sense Déu, tots els nostres esforços es tornen cendra i les nostres albades són negres nits. Amb Déu, podem alçar la mirada per damunt de la mediocritat de la vida quotidiana per poder contemplar radiants estrelles d’esperança» (La força d’estimar).
11 de juliol del 2018
SANT BENET, EL NOSTRE PARE, PATRÓ D’EUROPA
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Pr 2,1-9; Sl 1; Col 3,12-17; Lc 22,24-27
Sant Benet «fou molt il·lustre per la seva doctrina; ja que va escriure una Regla la més excel·lent per la seva prudència, i preclara doctrina. De tal manera ho és que si algú volgués saber més detalladament la vida i els costums del sant, en aquesta Regla podrà llegir-hi tots els actes del seu magisteri, ja que el sant baró no pogué pas viure diferent del que ensenyava», escriu san Gregori en la seva vida de sant Benet (Cap. XXXVI). Sant Benet fou coherent amb el que escriví, en ell pensament i acte foren una sola cosa, perquè rebé la saviesa del Senyor i així dels seus llavis sortí el coneixement i la intel·ligència; perquè fou el Senyor el qui li donà el seu ajut, perquè era un home recte, amb una vida honrada i seguia una norma de conducta assenyada. Benet pouà llur doctrina, la que ens deixà en la Regla, en la seva mateixa vida, renunciant aviat al seu propi voler per militar pel Senyor, Crist el rei veritable, amb les fortíssimes i esplèndides armes de l’obediència. La pouà en l’Escriptura per recórrer segur el camí de la llei del Senyor, la repassava meditant-la nit i dia per donar-nos un text que ens servis a nosaltres, pobres dominats per les nostres febleses tant físiques com morals, perquè escoltant la dolça veu del Senyor puguem respondre com sant Benet amb fets a la seva crida en l’escola del servei diví, que no és pas res d’aspre o de feixuc, tot i que el camí sigui forçosament estret. El més important per a recorre’l, per començar-lo és que la Paraula de Déu faci estada entre nosaltres amb tota la seva riquesa, perquè aleshores agraïts a Déu puguem cantar-li amb salms, himnes i càntics de l’Esperit, no anteposant res a l’ofici diví; amonestant-nos els uns al altres, amb els sentiments que escauen a escollits de Déu, amb compassió, bondat, humilitat, serenor, paciència. L’única cosa que ens distingeix davant de Crist és que Ell ens trobi millors en les bones obres i en la humilitat, en la pregària i en el treball. Ni esclau, ni lliure, ni infant, ni vell, ni prevere, ni llec; tots som en el Crist una sola cosa i sostenim sota l’únic Senyor una mateixa milícia de servitud, ja que Déu no fa accepció de persones.
També els apòstols disputaven sobre qui havia de ser considerat el més important d’entre ells; però Jesús els respongué amb claredat que no hem de ser com els reis de les nacions que disposen dels seus súbdits com a amos; aquell qui al monestir es cregui més que un altre germà, és que ben poca cosa, per anys i anys que hi porti; ha avançat ben poc en el seu camí, perquè qui no s’avança a honorar al germà i malda cercant allò que sols és útil per a ell, és que no tem Déu amb amor i s’anteposa ell al mateix Crist. Hem de caminar comportant-nos com a servidors, de Déu i dels germans en el clos del monestir; en la comunitat que és l’instrument que Déu ens posa a l’abast per sortir de la infelicitat, de la murmuració, de les afeccions desordenades que ens esclavitzen. Superant el descontent i la insatisfacció que són la conseqüència de no deixar-nos estimar pel Senyor, de no estimar a aquell a qui hem vingut a cercar i a servir, que és Crist. Qui no acull a Crist, qui no s’acull a sí mateix com a imatge de Déu, imatge imperfecte, insegura i insatisfeta, exigeix, més que demana, de ser consolat, gomboldat, bressolat. L’amor que es cerca així dista molt de ser sincer i humil. Qui no s’acull a si mateix amb els seus valors i els seus defectes, projecta en els altres i fins i tot en Déu les seves frustracions; culpabilitzant, Déu no ho vulgui, al Senyor i als germans dels seus propis límits i misèries. Sols la misericòrdia de Déu ens pot acollir, sols confiar-nos a Ell és el camí; tal com feu sant Benet, veritablement home de Déu, sempre ben conscient dels seus límits i de les seves imperfeccions.
Sant Benet escriví la Regla fa molts segles, es dirigia als homes del seu temps, certament, per tal d’orientar-los en la recerca de Déu i d’estructurar un estil de vida comuna que els ajudés a caminar enmig de la imperfecció. Sant Benet sabia molt bé que és la humanitat, que vol dir caminar a les palpentes, quan la incertesa i el dubte, enfosqueixen el nostre camí fins a fer-nos ensopegar un cop i un altre amb la pedra que ens trobem de sobte al davant, que no és altre que el nostre orgull que fa que no ens reconeguem imperfectes, dèbils, afeixugats, pecadors, com som en realitat. Els temps han canvia molt del segle VIè ençà, certament, però els homes no hem canviat. Seguim ensopegant un rere l’altre en els esculls que no sabem ni evitar ni preveure, tot i ser tant repetitius i previsibles; i continuem necessitats de ser guiats per l’Esperit. És precisament l’Esperit qui ens ha donat en sant Benet un exemple de solidaritat fraterna; és l’Esperit que no passa mai, que manté sempre la seva frescor, que té vida i ens dona la vida.
Humilitat, obediència i servei, elements fonamentals en l’Evangeli, en la Regla i presents tothora en la vida de sant Benet. Tot i que pugui semblar paradoxal, són els elements que asseguren de manera més ferma la personalitat del monjo i la seva llibertat; són la garantia d’estar en el bon camí, de respondre amb veritat i justícia a la crida de Déu; de saber actuar lliurament per damunt de tot egoisme i de tota passió. Sols reconeixent-nos pecadors podrem escoltar atentament, amb un cor amatent, amb honestedat el camí dels manaments, el que la Regla ens mostra, per arribar a entendre la bondat i la justícia i encertar sempre el viarany correcte per tal que la pau a la que hem estat cridats coroni els nostres cors. Guardant-nos la llengua de mal, no parlant amb engany; decanta’t-nos del mal i fent el bé, cercant la pau i seguint-la. Aquella pau que Jesús augura com el seu do suprem en aquest món, aquella pau que ens permet superar totes les nostres febleses, infidelitats i debilitats, aquella pau que sant Benet vol que assolim centrant la nostra vida en Crist, bo i seguint el guiatge de l’Evangeli; aquella pau que és fruit d’aquell amor que tot ho lliga i perfecciona. Demanem a sant Benet que ens ajudi a mantenir fermament a Crist al centre de la nostra vida. Que sols Crist ocupi sempre el primer lloc en els nostres pensaments i en les nostres obres. (Cf. Benet XVI 27 d’abril de 2005).
Pr 2,1-9; Sl 1; Col 3,12-17; Lc 22,24-27
Sant Benet «fou molt il·lustre per la seva doctrina; ja que va escriure una Regla la més excel·lent per la seva prudència, i preclara doctrina. De tal manera ho és que si algú volgués saber més detalladament la vida i els costums del sant, en aquesta Regla podrà llegir-hi tots els actes del seu magisteri, ja que el sant baró no pogué pas viure diferent del que ensenyava», escriu san Gregori en la seva vida de sant Benet (Cap. XXXVI). Sant Benet fou coherent amb el que escriví, en ell pensament i acte foren una sola cosa, perquè rebé la saviesa del Senyor i així dels seus llavis sortí el coneixement i la intel·ligència; perquè fou el Senyor el qui li donà el seu ajut, perquè era un home recte, amb una vida honrada i seguia una norma de conducta assenyada. Benet pouà llur doctrina, la que ens deixà en la Regla, en la seva mateixa vida, renunciant aviat al seu propi voler per militar pel Senyor, Crist el rei veritable, amb les fortíssimes i esplèndides armes de l’obediència. La pouà en l’Escriptura per recórrer segur el camí de la llei del Senyor, la repassava meditant-la nit i dia per donar-nos un text que ens servis a nosaltres, pobres dominats per les nostres febleses tant físiques com morals, perquè escoltant la dolça veu del Senyor puguem respondre com sant Benet amb fets a la seva crida en l’escola del servei diví, que no és pas res d’aspre o de feixuc, tot i que el camí sigui forçosament estret. El més important per a recorre’l, per començar-lo és que la Paraula de Déu faci estada entre nosaltres amb tota la seva riquesa, perquè aleshores agraïts a Déu puguem cantar-li amb salms, himnes i càntics de l’Esperit, no anteposant res a l’ofici diví; amonestant-nos els uns al altres, amb els sentiments que escauen a escollits de Déu, amb compassió, bondat, humilitat, serenor, paciència. L’única cosa que ens distingeix davant de Crist és que Ell ens trobi millors en les bones obres i en la humilitat, en la pregària i en el treball. Ni esclau, ni lliure, ni infant, ni vell, ni prevere, ni llec; tots som en el Crist una sola cosa i sostenim sota l’únic Senyor una mateixa milícia de servitud, ja que Déu no fa accepció de persones.
També els apòstols disputaven sobre qui havia de ser considerat el més important d’entre ells; però Jesús els respongué amb claredat que no hem de ser com els reis de les nacions que disposen dels seus súbdits com a amos; aquell qui al monestir es cregui més que un altre germà, és que ben poca cosa, per anys i anys que hi porti; ha avançat ben poc en el seu camí, perquè qui no s’avança a honorar al germà i malda cercant allò que sols és útil per a ell, és que no tem Déu amb amor i s’anteposa ell al mateix Crist. Hem de caminar comportant-nos com a servidors, de Déu i dels germans en el clos del monestir; en la comunitat que és l’instrument que Déu ens posa a l’abast per sortir de la infelicitat, de la murmuració, de les afeccions desordenades que ens esclavitzen. Superant el descontent i la insatisfacció que són la conseqüència de no deixar-nos estimar pel Senyor, de no estimar a aquell a qui hem vingut a cercar i a servir, que és Crist. Qui no acull a Crist, qui no s’acull a sí mateix com a imatge de Déu, imatge imperfecte, insegura i insatisfeta, exigeix, més que demana, de ser consolat, gomboldat, bressolat. L’amor que es cerca així dista molt de ser sincer i humil. Qui no s’acull a si mateix amb els seus valors i els seus defectes, projecta en els altres i fins i tot en Déu les seves frustracions; culpabilitzant, Déu no ho vulgui, al Senyor i als germans dels seus propis límits i misèries. Sols la misericòrdia de Déu ens pot acollir, sols confiar-nos a Ell és el camí; tal com feu sant Benet, veritablement home de Déu, sempre ben conscient dels seus límits i de les seves imperfeccions.
Sant Benet escriví la Regla fa molts segles, es dirigia als homes del seu temps, certament, per tal d’orientar-los en la recerca de Déu i d’estructurar un estil de vida comuna que els ajudés a caminar enmig de la imperfecció. Sant Benet sabia molt bé que és la humanitat, que vol dir caminar a les palpentes, quan la incertesa i el dubte, enfosqueixen el nostre camí fins a fer-nos ensopegar un cop i un altre amb la pedra que ens trobem de sobte al davant, que no és altre que el nostre orgull que fa que no ens reconeguem imperfectes, dèbils, afeixugats, pecadors, com som en realitat. Els temps han canvia molt del segle VIè ençà, certament, però els homes no hem canviat. Seguim ensopegant un rere l’altre en els esculls que no sabem ni evitar ni preveure, tot i ser tant repetitius i previsibles; i continuem necessitats de ser guiats per l’Esperit. És precisament l’Esperit qui ens ha donat en sant Benet un exemple de solidaritat fraterna; és l’Esperit que no passa mai, que manté sempre la seva frescor, que té vida i ens dona la vida.
Humilitat, obediència i servei, elements fonamentals en l’Evangeli, en la Regla i presents tothora en la vida de sant Benet. Tot i que pugui semblar paradoxal, són els elements que asseguren de manera més ferma la personalitat del monjo i la seva llibertat; són la garantia d’estar en el bon camí, de respondre amb veritat i justícia a la crida de Déu; de saber actuar lliurament per damunt de tot egoisme i de tota passió. Sols reconeixent-nos pecadors podrem escoltar atentament, amb un cor amatent, amb honestedat el camí dels manaments, el que la Regla ens mostra, per arribar a entendre la bondat i la justícia i encertar sempre el viarany correcte per tal que la pau a la que hem estat cridats coroni els nostres cors. Guardant-nos la llengua de mal, no parlant amb engany; decanta’t-nos del mal i fent el bé, cercant la pau i seguint-la. Aquella pau que Jesús augura com el seu do suprem en aquest món, aquella pau que ens permet superar totes les nostres febleses, infidelitats i debilitats, aquella pau que sant Benet vol que assolim centrant la nostra vida en Crist, bo i seguint el guiatge de l’Evangeli; aquella pau que és fruit d’aquell amor que tot ho lliga i perfecciona. Demanem a sant Benet que ens ajudi a mantenir fermament a Crist al centre de la nostra vida. Que sols Crist ocupi sempre el primer lloc en els nostres pensaments i en les nostres obres. (Cf. Benet XVI 27 d’abril de 2005).
30 de juny del 2018
DISSABTE DE LA SETMANA XII DURANT L’ANY (II)
Assemblea de la Germandat de Poblet
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà
Lm 2,2.10-14.18-19; Salm 73,1-2.3-4.5-7.20-21; Mt 8,5-17
En cada celebració eucarística la litúrgia ens posa als llavis les paraules del centurió en l’Evangeli d’avui «Senyor, jo no sóc digne que entreu a casa meva. Digueu-ho només de paraula». Un centurió, un representant del poder de Roma, diguem que del poder opressor de l’imperi per a molts jueus, és l’escollit per mostrar-nos com la fe mou muntanyes de dolor. Certament es tracta d’un pagà i aquest punt ens indica ja que Jesús, com tantes altres vegades, no fa accepció de persones; per a Ell allò important no és ni l’ètnia, ni la procedència; l’únic important és la fe.
Del personatge del centurió ens sorprèn també la seva humanitat, ben poc comuna per l’època; és un seu criat el qui està al llit paralític i qui sofreix molt. Els esclaus eren considerats mers utensilis de treball i el sol fet de que el centurió empri el mot “criat” indica ja una rara delicadesa i deixa clar que el preocupa la seva vida, la seva salut, la seva condició humana i això és per sí mateix un fet insòlit. El centurió aboca el seu cor com aigua a la presència del Senyor, estén les mans i li prega. Crist se n’adona de que és un home bo i Jesús, quan veu afecte, caritat i amor al proïsme, quan sap que algú ajuda als necessitats, l’acull sol·lícit.
Les paraules que diu el centurió al Senyor ens preparen en cada Eucaristia per a rebre el cos i la sang de Crist; per fer-ho amb la fe i amb la humilitat del centurió. «Crist coneix el que hi ha dins de l’home; només Ell ho coneix!» (sant Joan Pau II, Homilia d’inici de pontificat.) Per això s’asseu a taula amb els publicans; sacia la seva set amb l’aigua pouada per una samaritana; es deixa rentar els peus amb les llàgrimes i assecar-los amb els cabells per una pecadora; s’admira amb la fe d’un centurió. Jesús pot entrar al cor dels homes i entrant-hi no s’estima l’un més que l’altre, sinó a aquell a qui troba millor en les bones obres, Ell no anteposa l’home lliure a l’esclau; amb Ell els oprimits no se’n van defraudats, per això els pobres desvalguts lloen el seu nom. «Crist va regnar sobre pagans i circumcisos, que ell, a més a més, transformà en homes nous.» (Del comentari de sant Ciril d’Alexandria, sobre el llibre del profeta Miquees). Com el centurió que ha entès ben bé allò que Pere va confessar, que Jesús és el Messies.
«La fe ens dóna precisament això: és un confiat lliurar-se a un “Tu” que és Déu, qui ens dóna una certesa diferent, però no menys sòlida que la que ens arriba del càlcul exacte o de la ciència. La fe no és un simple assentiment intel·lectual de l’home a les veritats particulars sobre Déu; és un acte amb el qual ens confiem lliurement a un Déu que és Pare i ens estima; és adhesió a un “Tu” que ens dóna esperança i confiança.» (Benet XVI, 24 d’octubre de 2012).
El centurió creu; creu que Ell és el Fill de Déu. Aleshores el miracle no es realitza perquè Jesús el toqui, li posi fang o li digui una paraula concreta, qui obra miracles és la fe. Jesús veié tanta fe en el centurió com mai a Israel n’havia trobat. Fe i humilitat, perquè a més de creure el centurió reconeix que casa seva, que ell, no és digne d’albergar-lo. Per la fe, per la humilitat, per l’amor; podem arribar al cor dels homes, al cor de Déu.
Ens cal però oblidar-nos del maniqueisme contemporani, de jutjar per les aparences, d’entendre la vida amb la divisió entre els nostres i els altres; Jesús no jutja abans d’hora, espera a conèixer que hi ha dins del cor dels homes. Per a Ell l’altre és aquell qui pateix, l’empresonat, l’exiliat, el refugiat, el desnonat, l’afamat. Els altres són aquells als qui les llàgrimes els enceguen els ulls, són les criatures extenuades pels carrers de les viles o ofegades al mar tot cercant una vida millor o al menys la possibilitat de viure. Són els nens afamats que diuen a les mares: «Mare, on és el pa?» I s’esllangueixen com malferits, exhalant el darrer sospir a la falda de la mare; com ens diu avui el llibre de les Lamentacions.
Com a creients hem d’ajudar a que els oprimits no se’n vagin defraudats i que els pobres desvalguts lloïn el nom del Senyor. Donant de menjar al qui té fam; de beure al qui té set; vestint al qui va despullat; acollint al foraster, a l’emigrant; visitant al malalt, a l’exiliat i al presoner. Fer-ho recurrent a la intercessió de Crist, a la fe i a la humilitat, que són els tres elements fonamentals de la nostra vida de creients. A més humilitat, més fe; perquè la humilitat és caminar en veritat, com deia santa Teresa, i la veritat és Crist, l’únic mitjancer davant del Pare. Sinó construïm sobre el fonament de Jesucrist, construïm en el buit; Ell ha de ser punt de referència constant, imprescindible, únic per a nosaltres, no anteposant-li mai res.
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà
Lm 2,2.10-14.18-19; Salm 73,1-2.3-4.5-7.20-21; Mt 8,5-17
En cada celebració eucarística la litúrgia ens posa als llavis les paraules del centurió en l’Evangeli d’avui «Senyor, jo no sóc digne que entreu a casa meva. Digueu-ho només de paraula». Un centurió, un representant del poder de Roma, diguem que del poder opressor de l’imperi per a molts jueus, és l’escollit per mostrar-nos com la fe mou muntanyes de dolor. Certament es tracta d’un pagà i aquest punt ens indica ja que Jesús, com tantes altres vegades, no fa accepció de persones; per a Ell allò important no és ni l’ètnia, ni la procedència; l’únic important és la fe.
Del personatge del centurió ens sorprèn també la seva humanitat, ben poc comuna per l’època; és un seu criat el qui està al llit paralític i qui sofreix molt. Els esclaus eren considerats mers utensilis de treball i el sol fet de que el centurió empri el mot “criat” indica ja una rara delicadesa i deixa clar que el preocupa la seva vida, la seva salut, la seva condició humana i això és per sí mateix un fet insòlit. El centurió aboca el seu cor com aigua a la presència del Senyor, estén les mans i li prega. Crist se n’adona de que és un home bo i Jesús, quan veu afecte, caritat i amor al proïsme, quan sap que algú ajuda als necessitats, l’acull sol·lícit.
Les paraules que diu el centurió al Senyor ens preparen en cada Eucaristia per a rebre el cos i la sang de Crist; per fer-ho amb la fe i amb la humilitat del centurió. «Crist coneix el que hi ha dins de l’home; només Ell ho coneix!» (sant Joan Pau II, Homilia d’inici de pontificat.) Per això s’asseu a taula amb els publicans; sacia la seva set amb l’aigua pouada per una samaritana; es deixa rentar els peus amb les llàgrimes i assecar-los amb els cabells per una pecadora; s’admira amb la fe d’un centurió. Jesús pot entrar al cor dels homes i entrant-hi no s’estima l’un més que l’altre, sinó a aquell a qui troba millor en les bones obres, Ell no anteposa l’home lliure a l’esclau; amb Ell els oprimits no se’n van defraudats, per això els pobres desvalguts lloen el seu nom. «Crist va regnar sobre pagans i circumcisos, que ell, a més a més, transformà en homes nous.» (Del comentari de sant Ciril d’Alexandria, sobre el llibre del profeta Miquees). Com el centurió que ha entès ben bé allò que Pere va confessar, que Jesús és el Messies.
«La fe ens dóna precisament això: és un confiat lliurar-se a un “Tu” que és Déu, qui ens dóna una certesa diferent, però no menys sòlida que la que ens arriba del càlcul exacte o de la ciència. La fe no és un simple assentiment intel·lectual de l’home a les veritats particulars sobre Déu; és un acte amb el qual ens confiem lliurement a un Déu que és Pare i ens estima; és adhesió a un “Tu” que ens dóna esperança i confiança.» (Benet XVI, 24 d’octubre de 2012).
El centurió creu; creu que Ell és el Fill de Déu. Aleshores el miracle no es realitza perquè Jesús el toqui, li posi fang o li digui una paraula concreta, qui obra miracles és la fe. Jesús veié tanta fe en el centurió com mai a Israel n’havia trobat. Fe i humilitat, perquè a més de creure el centurió reconeix que casa seva, que ell, no és digne d’albergar-lo. Per la fe, per la humilitat, per l’amor; podem arribar al cor dels homes, al cor de Déu.
Ens cal però oblidar-nos del maniqueisme contemporani, de jutjar per les aparences, d’entendre la vida amb la divisió entre els nostres i els altres; Jesús no jutja abans d’hora, espera a conèixer que hi ha dins del cor dels homes. Per a Ell l’altre és aquell qui pateix, l’empresonat, l’exiliat, el refugiat, el desnonat, l’afamat. Els altres són aquells als qui les llàgrimes els enceguen els ulls, són les criatures extenuades pels carrers de les viles o ofegades al mar tot cercant una vida millor o al menys la possibilitat de viure. Són els nens afamats que diuen a les mares: «Mare, on és el pa?» I s’esllangueixen com malferits, exhalant el darrer sospir a la falda de la mare; com ens diu avui el llibre de les Lamentacions.
Com a creients hem d’ajudar a que els oprimits no se’n vagin defraudats i que els pobres desvalguts lloïn el nom del Senyor. Donant de menjar al qui té fam; de beure al qui té set; vestint al qui va despullat; acollint al foraster, a l’emigrant; visitant al malalt, a l’exiliat i al presoner. Fer-ho recurrent a la intercessió de Crist, a la fe i a la humilitat, que són els tres elements fonamentals de la nostra vida de creients. A més humilitat, més fe; perquè la humilitat és caminar en veritat, com deia santa Teresa, i la veritat és Crist, l’únic mitjancer davant del Pare. Sinó construïm sobre el fonament de Jesucrist, construïm en el buit; Ell ha de ser punt de referència constant, imprescindible, únic per a nosaltres, no anteposant-li mai res.
29 de juny del 2018
SANTS PERE I PAU, APÒSTOLS
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 12,1-11; Salm 33,2-3.4-5.6-7.8-9; 2Tm 4,6-8.17-18; Mt 16,13-19
Pere i Pau son d’aquells qui, mentre vivien en aquest món, van plantar l’Església regant-la amb la seva sang, en beure el calze del Senyor. La seva força no venia pas de cap poder temporal, venia de l’Esperit Sant, venia de la seva experiència vital de Crist. Una força que feu de Pere el capdavanter en la confessió de la fe i de Pau qui la posà a plena llum. Pere el primer dels apòstols i Pau l’apòstol de la gentilitat esdevenen així columnes sobre les que l’Església de Crist s’ha edificat. Per camins diversos restaren units a una única Església. L’Església com a comunitat espiritual té els seus fonaments en la comunitat apostòlica. Crist mateix amb l’anunci de la bona nova, anunciant l’arribada del Regne, posà els fonaments de l’Església. Ell mateix instaurà a Pere com a sòlida roca on ha construït la seva casa; així quan han vingut al llarg de la història les pluges de les persecucions, quan ha crescut la riuada de la indiferència i el vent de la divisió ha envestit contra l’Església, res no l’ha fet caure, les portes del reialme de la mort no se li han resistit, perquè tenia els fonaments ben assentats sobre la roca, sobre els apòstols, sobre Pere. Jesús mateix donà a la comunitat una estructura per romandre ferma fins a l’arribada del Regne definitiu; la comunitat dels dotze és el fonament de la nova Jerusalem amb Pere com a cap; representen tots plegats a les dotze noves tribus d’Israel; representen de manera simbòlica l’Israel definitiu i escatològic i anuncien, apunten i albiren la reunió definitiva i universal del poble de Déu.
La força de la pobresa, de la senzillesa de la comunitat apostòlica és la que permeté a Pere de mostrar el Regne. Expliquen que el papa Pau V mentre escoltava el relat de Pere i Joan vora la porta bonica del temple a Jerusalem i el lector llegia la frase de Pere «No tinc plata ni or, però et dono el que tinc: En el nom de Jesucrist, el Natzarè, camina!» es girà vers un dels assistents i li digué «nosaltres, en canvi, tenim plata i or»; l’assistent, que no era altre que sant Robert Bellarmino li respongué «per això no podem dir: Aixeca’t i camina.» «De pressa, aixeca’t» ho pot dir l’àngel que desvetllà a Pere a la presó on Herodes, després de fer matar amb l’espasa a Jaume, l’ha engarjolat quan s’adonà que això era ben vist dels jueus. Pere és cridat de nou a seguir a Crist, aquell qui vora el llac de Galilea el veié i el cridà per fer-lo pescador d’homes i ell immediatament va deixar les xarxes i el va seguir.
Pere ha estat destinat per Jesús a una missió. Jesús no solia canviar el nom als seus deixebles. Jesús no canvia mai el nom als seus; certament defineix més que anomena com a fills del tro, a Jaume i a Joan; però amb Simó el canvi de nom va molt més enllà, no és tant sols un nom; és un manament, un encàrrec, una missió la que rebia així del Senyor. En tot l’Antic Testament, el canvi del nom implica una missió. Així el Senyor Déu li diu a Abram: «Ja no et diràs més Abram; el teu nom serà Abraham, perquè et faré pare d’una multitud de pobles.» (cf. Gn 17,5); o a Jacob «D’ara endavant no et diràs més Jacob, sinó Israel, perquè has lluitat amb Déu i amb els homes, i has vençut.» (Gn 32,29). Jesús amb aquest canvi mostra a Pere la voluntat de confiar-li una missió particular com ho ha fet a través de nombrosos indicis. A Cafarnaüm, el Mestre s’hostatja a la casa de Pere (cf. Mc 1,29); quan la munió s’amuntegava al seu voltant a la riba del llac de Genesaret, de les dues barques allí amarrades Jesús escullí la de Simó (cf. Lc 5,3); quan Jesús en moments clau tria tant sols a tres deixebles, Pere sempre hi és el primer; així a la resurrecció de la filla de Jaire (cf. Mc 5,37; Lc 8,51), a la Transfiguració (cf. Mc 9,2; Mt 17,1; Lc 9,28) i, finalment, a l’hort de Getsemaní (cf. Mc 14,33; Mt 26,37). Pere escolta la Paraula del Senyor; però no en té prou amb saber-la, li cal viure-la i no té prou amb viure-la al costat de Jesús, li cal donar-la amb absoluta fidelitat, superant les pors, les negacions, les vacil·lacions.
Pau passà de l’arrauxament perseguidor a la passió per Crist, que conformà la seva vida. La Bona Nova que anunciava no li va venir dels homes, perquè no l’havia rebuda de cap home ni l’havia apresa de ningú; li va venir per una revelació de Jesucrist. La seva vida fou oferta com una libació vessada sobre l’altar. Lluità i es mantingué fidel perquè el Senyor l’assistia i li donà les forces perquè proclamant el missatge de l’evangeli poguessin escoltar-lo tots els pagans. També ell va conèixer Crist, va viure en Crist i va predicar a Crist; el Senyor l’assistí i li dona forces per proclamar l’evangeli als pagans. Pau no visqué per a si mateix, visqué per Crist i amb Crist; no buscant-se i construint-se a si mateix, sinó donant-se a si mateix als altres per Crist. Aquesta és la nova vida que li donà el Senyor, una vida centrada en l’Evangeli. Davant la creu de Crist, expressió màxima del seu lliurament, ja no es va gloriar de si mateix i per si mateix. La força de Pau neix de llur feblesa; ell feble en les persecucions, estava convençut de que la seva força venia de Déu i que amb els seus sofriments suplia el que faltava a la passió de Crist (Col 1,24).
Sortosos Pere i Pau, Simó i Saule, que reconegueren en Jesús al Messies, en reconèixer-lo visqueren en i per Crist i escamparen la bona nova, en donaren testimoni amb absoluta fidelitat. Això no els fou revelat per cap home de carn i sang, sinó pel Pare del cel. Per l’Evangeli van acceptar de sofrir i morir, i van arribar a ser així partícips de la resurrecció del Senyor. La seva fe, confirmada pel martiri, és la nostra fe, la fe immutable de l’Església en Jesús, el Messies, l’únic Salvador del món; la fe en Crist, el Fill del Déu viu, mort i ressuscitat per nosaltres i per la humanitat sencera.
Fets 12,1-11; Salm 33,2-3.4-5.6-7.8-9; 2Tm 4,6-8.17-18; Mt 16,13-19
Pere i Pau son d’aquells qui, mentre vivien en aquest món, van plantar l’Església regant-la amb la seva sang, en beure el calze del Senyor. La seva força no venia pas de cap poder temporal, venia de l’Esperit Sant, venia de la seva experiència vital de Crist. Una força que feu de Pere el capdavanter en la confessió de la fe i de Pau qui la posà a plena llum. Pere el primer dels apòstols i Pau l’apòstol de la gentilitat esdevenen així columnes sobre les que l’Església de Crist s’ha edificat. Per camins diversos restaren units a una única Església. L’Església com a comunitat espiritual té els seus fonaments en la comunitat apostòlica. Crist mateix amb l’anunci de la bona nova, anunciant l’arribada del Regne, posà els fonaments de l’Església. Ell mateix instaurà a Pere com a sòlida roca on ha construït la seva casa; així quan han vingut al llarg de la història les pluges de les persecucions, quan ha crescut la riuada de la indiferència i el vent de la divisió ha envestit contra l’Església, res no l’ha fet caure, les portes del reialme de la mort no se li han resistit, perquè tenia els fonaments ben assentats sobre la roca, sobre els apòstols, sobre Pere. Jesús mateix donà a la comunitat una estructura per romandre ferma fins a l’arribada del Regne definitiu; la comunitat dels dotze és el fonament de la nova Jerusalem amb Pere com a cap; representen tots plegats a les dotze noves tribus d’Israel; representen de manera simbòlica l’Israel definitiu i escatològic i anuncien, apunten i albiren la reunió definitiva i universal del poble de Déu.
La força de la pobresa, de la senzillesa de la comunitat apostòlica és la que permeté a Pere de mostrar el Regne. Expliquen que el papa Pau V mentre escoltava el relat de Pere i Joan vora la porta bonica del temple a Jerusalem i el lector llegia la frase de Pere «No tinc plata ni or, però et dono el que tinc: En el nom de Jesucrist, el Natzarè, camina!» es girà vers un dels assistents i li digué «nosaltres, en canvi, tenim plata i or»; l’assistent, que no era altre que sant Robert Bellarmino li respongué «per això no podem dir: Aixeca’t i camina.» «De pressa, aixeca’t» ho pot dir l’àngel que desvetllà a Pere a la presó on Herodes, després de fer matar amb l’espasa a Jaume, l’ha engarjolat quan s’adonà que això era ben vist dels jueus. Pere és cridat de nou a seguir a Crist, aquell qui vora el llac de Galilea el veié i el cridà per fer-lo pescador d’homes i ell immediatament va deixar les xarxes i el va seguir.
Pere ha estat destinat per Jesús a una missió. Jesús no solia canviar el nom als seus deixebles. Jesús no canvia mai el nom als seus; certament defineix més que anomena com a fills del tro, a Jaume i a Joan; però amb Simó el canvi de nom va molt més enllà, no és tant sols un nom; és un manament, un encàrrec, una missió la que rebia així del Senyor. En tot l’Antic Testament, el canvi del nom implica una missió. Així el Senyor Déu li diu a Abram: «Ja no et diràs més Abram; el teu nom serà Abraham, perquè et faré pare d’una multitud de pobles.» (cf. Gn 17,5); o a Jacob «D’ara endavant no et diràs més Jacob, sinó Israel, perquè has lluitat amb Déu i amb els homes, i has vençut.» (Gn 32,29). Jesús amb aquest canvi mostra a Pere la voluntat de confiar-li una missió particular com ho ha fet a través de nombrosos indicis. A Cafarnaüm, el Mestre s’hostatja a la casa de Pere (cf. Mc 1,29); quan la munió s’amuntegava al seu voltant a la riba del llac de Genesaret, de les dues barques allí amarrades Jesús escullí la de Simó (cf. Lc 5,3); quan Jesús en moments clau tria tant sols a tres deixebles, Pere sempre hi és el primer; així a la resurrecció de la filla de Jaire (cf. Mc 5,37; Lc 8,51), a la Transfiguració (cf. Mc 9,2; Mt 17,1; Lc 9,28) i, finalment, a l’hort de Getsemaní (cf. Mc 14,33; Mt 26,37). Pere escolta la Paraula del Senyor; però no en té prou amb saber-la, li cal viure-la i no té prou amb viure-la al costat de Jesús, li cal donar-la amb absoluta fidelitat, superant les pors, les negacions, les vacil·lacions.
Pau passà de l’arrauxament perseguidor a la passió per Crist, que conformà la seva vida. La Bona Nova que anunciava no li va venir dels homes, perquè no l’havia rebuda de cap home ni l’havia apresa de ningú; li va venir per una revelació de Jesucrist. La seva vida fou oferta com una libació vessada sobre l’altar. Lluità i es mantingué fidel perquè el Senyor l’assistia i li donà les forces perquè proclamant el missatge de l’evangeli poguessin escoltar-lo tots els pagans. També ell va conèixer Crist, va viure en Crist i va predicar a Crist; el Senyor l’assistí i li dona forces per proclamar l’evangeli als pagans. Pau no visqué per a si mateix, visqué per Crist i amb Crist; no buscant-se i construint-se a si mateix, sinó donant-se a si mateix als altres per Crist. Aquesta és la nova vida que li donà el Senyor, una vida centrada en l’Evangeli. Davant la creu de Crist, expressió màxima del seu lliurament, ja no es va gloriar de si mateix i per si mateix. La força de Pau neix de llur feblesa; ell feble en les persecucions, estava convençut de que la seva força venia de Déu i que amb els seus sofriments suplia el que faltava a la passió de Crist (Col 1,24).
Sortosos Pere i Pau, Simó i Saule, que reconegueren en Jesús al Messies, en reconèixer-lo visqueren en i per Crist i escamparen la bona nova, en donaren testimoni amb absoluta fidelitat. Això no els fou revelat per cap home de carn i sang, sinó pel Pare del cel. Per l’Evangeli van acceptar de sofrir i morir, i van arribar a ser així partícips de la resurrecció del Senyor. La seva fe, confirmada pel martiri, és la nostra fe, la fe immutable de l’Església en Jesús, el Messies, l’únic Salvador del món; la fe en Crist, el Fill del Déu viu, mort i ressuscitat per nosaltres i per la humanitat sencera.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
