Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Mare, «ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes». Mare, has pogut cantar el «Magnificat», perquè has fet experiència, experiència interna, intensa, immediata de Déu.
Feliç, Mare, perquè has cregut. La fe t’ha donat, t’ha obert, t’ha omplert de totes les benediccions, de totes i cadascuna de les meravelles de Déu. Per això, Mare de Déu, et veiem que encara la teva gràcia no pot restar quieta i visites Elisabet, en el goig de dues mares, en el goig de dos fills.
Per tu Mare, per tu ha vingut el Salvador del món, i per tu, només per tu, el teu poble, només per tu pot cantar que Déu ens salva.
Perquè també nosaltres hem estat elegits: «en ell abans de crear el món, perquè, fóssim sants».
Mare, ets Mare de Déu. Mare, ets Mare nostra. I, nosaltres en la mesura que també com els primers cristians assistim unànimement, sens falta, a les hores de pregària, també nosaltres ens anem endinsant en les benediccions espirituals que ens vénen per Jesucrist.
Mare, des del teu tron a la muntanya, que com serrada pels àngels se’ns presenta al bell mig de Catalunya, ets seu del teu Fill, Jesucrist Nostre Senyor, que en els braços ens el manifestes.
Mare, si ets Mare de servei, ajuda’ns a viure en el servei gratuït en bé de tothom que necessita una persona que els ajudi. Mare, som fills en el teu Fill, ajuda’ns a tenir posada en Crist la nostra esperança, com tu Mare, la vas tenir. Perquè, la nostra part en l’herència sigui fructuosa en la voluntat de Déu i en el do de la gràcia que hem rebut, per poder també amb el teu exemple: anar, caminar, arribar, ajudar, visitar, treballar, lliurar el temps, donar la vida pel qui més ho necessita.
Mare, que puguem ser una mica mares en la nostra donació als altres. I així, Mare, entonarem el «magnificat» per lloar amb tu, el nostre Déu que ens salva, Mare.
30 d’abril del 2019
25 d’abril del 2019
DIJOUS DE L’OCTAVA DE PASQUA
Homilia predicada per fra Lluís Solà
Ac 3, 11-26; Sl 8, 2a i 5. 6-7. 8-9 (R.: 2ab); Lc 24, 35-48
«Quan encara era amb vosaltres, us havia dit que s’havia de complir tot el que hi ha escrit de mi en el llibre de la Llei de Moisès, i en els dels Profetes i dels Salms». Sant Agustí, en el seu comentari al salm 150, el darrer, diu: «L’ordre dels salms em sembla que conté el secret d’un gran sagrament». El sagrament és Crist. La lectura contínua del salteri ens va revelant el rostre i el misteri de Crist, sagrament del Déu que crea i salva.
Tot naturalment l’església primitiva va recórrer al salteri per tal de comprendre la identitat profunda de Jesús de Natzaret i el significat del seu pas, de la seva Pasqua.
Avui la litúrgia de l’església, filla d’aquella sinagoga i d’aquell temple al qual anaven a pregar Pere i Joan, ens proposa la lectura del salm 8: «Senyor, sobirà nostre, que n’és de gloriós». És el sisè salm del primer grup de salms de David, ja que fa referència al sisè dia de la Creació, en el qual fou creat l’home, a imatge de Déu, com a coronament i sentit de tota l’obra, bona, que Déu havia fet. L’home hi és presentat, en forma de pregunta, com a objecte del record i de la visita de Déu: «Què és l’home perquè el visitis, què és un fill d’Adam perquè te’n recordis?»; i també hi és presentat com a intèrpret de la Creació, una Creació plena de significat, que, com a llenguatge de Déu, és portadora de la seva visita i del seu record. La seva bellesa, el seu ordre suscita en l’home l’admiració capaç d’obrir-lo a la bellesa del misteri de Déu. El salm situa l’home en el seu estat primigeni, en plena comunió amb els altres éssers, i alhora, partícip del senyoriu del Creador. Només el pecat fa que la lluna i els estels deixin d’admirar-nos, només el pecat ens torna insensibles a la bellesa i a la joia.
Aquest home del salm 8, aquest «Què?» ple d’amiració obert a la immensitat de Déu, és Jesucrist, l’Home nou, el Ressuscitat, posat un moment per sota dels àngels, i ara enlairat per la dreta de Déu com a Rei de tota la Creació: el qui ens porta la pau i ens obre el camí de la vida.
És el Servent enaltit i glorificat, que Déu ens envia per a beneir-nos i perquè ens convertim de la nostra maldat. Potser de tanta alegria no ens ho acabem de creure, però ara ell mateix se’ns dona com a menjar i com a beguda en el pa i en el vi, símbols de la Creació. Acollim amb fe la seva visita, i siguem-ne testimonis. Començant per Jerusalem, que és la mare de tots els començaments. Amén, al·leluia.
Ac 3, 11-26; Sl 8, 2a i 5. 6-7. 8-9 (R.: 2ab); Lc 24, 35-48
«Quan encara era amb vosaltres, us havia dit que s’havia de complir tot el que hi ha escrit de mi en el llibre de la Llei de Moisès, i en els dels Profetes i dels Salms». Sant Agustí, en el seu comentari al salm 150, el darrer, diu: «L’ordre dels salms em sembla que conté el secret d’un gran sagrament». El sagrament és Crist. La lectura contínua del salteri ens va revelant el rostre i el misteri de Crist, sagrament del Déu que crea i salva.
Tot naturalment l’església primitiva va recórrer al salteri per tal de comprendre la identitat profunda de Jesús de Natzaret i el significat del seu pas, de la seva Pasqua.
Avui la litúrgia de l’església, filla d’aquella sinagoga i d’aquell temple al qual anaven a pregar Pere i Joan, ens proposa la lectura del salm 8: «Senyor, sobirà nostre, que n’és de gloriós». És el sisè salm del primer grup de salms de David, ja que fa referència al sisè dia de la Creació, en el qual fou creat l’home, a imatge de Déu, com a coronament i sentit de tota l’obra, bona, que Déu havia fet. L’home hi és presentat, en forma de pregunta, com a objecte del record i de la visita de Déu: «Què és l’home perquè el visitis, què és un fill d’Adam perquè te’n recordis?»; i també hi és presentat com a intèrpret de la Creació, una Creació plena de significat, que, com a llenguatge de Déu, és portadora de la seva visita i del seu record. La seva bellesa, el seu ordre suscita en l’home l’admiració capaç d’obrir-lo a la bellesa del misteri de Déu. El salm situa l’home en el seu estat primigeni, en plena comunió amb els altres éssers, i alhora, partícip del senyoriu del Creador. Només el pecat fa que la lluna i els estels deixin d’admirar-nos, només el pecat ens torna insensibles a la bellesa i a la joia.
Aquest home del salm 8, aquest «Què?» ple d’amiració obert a la immensitat de Déu, és Jesucrist, l’Home nou, el Ressuscitat, posat un moment per sota dels àngels, i ara enlairat per la dreta de Déu com a Rei de tota la Creació: el qui ens porta la pau i ens obre el camí de la vida.
És el Servent enaltit i glorificat, que Déu ens envia per a beneir-nos i perquè ens convertim de la nostra maldat. Potser de tanta alegria no ens ho acabem de creure, però ara ell mateix se’ns dona com a menjar i com a beguda en el pa i en el vi, símbols de la Creació. Acollim amb fe la seva visita, i siguem-ne testimonis. Començant per Jerusalem, que és la mare de tots els començaments. Amén, al·leluia.
23 d’abril del 2019
DIMARTS DE L’OCTAVA DE PASQUA
Homilia predicada per fra Lluís Solà
Ac 2, 36-41; Sl 32, 4-5. 18-19. 20 i 22 (R.: 5b); Jn 20, 11-18
El divendres sant, mentre acompanyàvem Jesús en el camí de la seva creu, li dèiem aquesta aclamació: «Anyell de Déu, que ens crideu pel nostre nom, tingueu pietat de nosaltres». Un dels fruits de la Pasqua és el nom nou, el nom de la nostra pertinença al Ressuscitat: «Al qui surti vencedor, li donaré el mannà amagat i una pedra blanca amb un nom nou inscrit que ningú no coneix, fora del qui el rep» (Ap 2,17).
L’evangeli segons sant Joan conté un detall ben significatiu en relació al nom de les dones que en són protagonistes. Fixem-nos-hi breument: A Maria, la mare, a Canà i al Calvari, a la dona samaritana del pou de Jacob, a la dona sorpresa en adulteri al Temple, Jesús no les crida mai pel nom, sinó per aquest mot: «dona». Tampoc Marta i Maria de Betània no són mai anomenades pel seu nom. Només a una dona, una deixebla, la que avui ens surt a l’encontre, Jesús la crida pel nom «Maria!», després, això sí, d’haver-la anomenada «dona»: «Dona, per què plores, qui busques?». Aquesta dona sense nom, moltes dones en una de sola, personificació del poble d’Israel, és l’estimada del Càntic dels Càntics, que tampoc no tenia nom: el seu nom era el seu amor, el seu nom era la seva recerca i el seu desig. Ho llegíem en la llarga sinaxi didàctica de la Nit Santa de Pasqua: «Perquè el qui t’ha creat és espòs teu, el seu nom és “Senyor de l’univers”. El qui t’allibera és el Sant d’Israel, anomenat “Déu de tota la terra”. El Senyor et crida com a una esposa abandonada i afligida. Diu el teu Déu: “Qui abandonaria l’esposa de la joventut? Et vaig abandonar sols per un moment, i ara et torno a prendre amb un amor immens. En un esclat d’indignació et vaig amagar un moment la mirada, però ara t’estimo amb un amor etern.”» (Is 54,5-8).
Aquest nom nou, que expressa l’amor etern amb què ens estima el Senyor, el nostre Creador i el nostre Espòs, és el fruit salubèrrim de la Pasqua, i es troba al final d’un camí, el camí de la fe. Ni la mare de Jesús, ni la dona samaritana, ni l’adúltera, ni les germanes de Betània no senten de llavis de Jesús el seu nom, sinó després d’haver rebut el seu esperit als peus de la Creu i d’haver foradat, amb la seva fe, l’absència del sepulcre buit. I aquest nom és un triple nom: «Gravaré en ell el nom del meu Déu i el nom de la ciutat del meu Déu, la nova Jerusalem que baixa del cel venint del meu Déu, i també el meu nom nou» (Ap 3,12). El Nom que no es pot pronunciar, Jesús el grava en el nostre cor amb el foc nou de la Resurrecció. Per sempre.
Siguem-li fidels. Perquè és en el nom de Jesús que hem estat batejats, nosaltres que érem lluny, i que el Senyor ha cridat. Amén, al·leluia.
Ac 2, 36-41; Sl 32, 4-5. 18-19. 20 i 22 (R.: 5b); Jn 20, 11-18
El divendres sant, mentre acompanyàvem Jesús en el camí de la seva creu, li dèiem aquesta aclamació: «Anyell de Déu, que ens crideu pel nostre nom, tingueu pietat de nosaltres». Un dels fruits de la Pasqua és el nom nou, el nom de la nostra pertinença al Ressuscitat: «Al qui surti vencedor, li donaré el mannà amagat i una pedra blanca amb un nom nou inscrit que ningú no coneix, fora del qui el rep» (Ap 2,17).
L’evangeli segons sant Joan conté un detall ben significatiu en relació al nom de les dones que en són protagonistes. Fixem-nos-hi breument: A Maria, la mare, a Canà i al Calvari, a la dona samaritana del pou de Jacob, a la dona sorpresa en adulteri al Temple, Jesús no les crida mai pel nom, sinó per aquest mot: «dona». Tampoc Marta i Maria de Betània no són mai anomenades pel seu nom. Només a una dona, una deixebla, la que avui ens surt a l’encontre, Jesús la crida pel nom «Maria!», després, això sí, d’haver-la anomenada «dona»: «Dona, per què plores, qui busques?». Aquesta dona sense nom, moltes dones en una de sola, personificació del poble d’Israel, és l’estimada del Càntic dels Càntics, que tampoc no tenia nom: el seu nom era el seu amor, el seu nom era la seva recerca i el seu desig. Ho llegíem en la llarga sinaxi didàctica de la Nit Santa de Pasqua: «Perquè el qui t’ha creat és espòs teu, el seu nom és “Senyor de l’univers”. El qui t’allibera és el Sant d’Israel, anomenat “Déu de tota la terra”. El Senyor et crida com a una esposa abandonada i afligida. Diu el teu Déu: “Qui abandonaria l’esposa de la joventut? Et vaig abandonar sols per un moment, i ara et torno a prendre amb un amor immens. En un esclat d’indignació et vaig amagar un moment la mirada, però ara t’estimo amb un amor etern.”» (Is 54,5-8).
Aquest nom nou, que expressa l’amor etern amb què ens estima el Senyor, el nostre Creador i el nostre Espòs, és el fruit salubèrrim de la Pasqua, i es troba al final d’un camí, el camí de la fe. Ni la mare de Jesús, ni la dona samaritana, ni l’adúltera, ni les germanes de Betània no senten de llavis de Jesús el seu nom, sinó després d’haver rebut el seu esperit als peus de la Creu i d’haver foradat, amb la seva fe, l’absència del sepulcre buit. I aquest nom és un triple nom: «Gravaré en ell el nom del meu Déu i el nom de la ciutat del meu Déu, la nova Jerusalem que baixa del cel venint del meu Déu, i també el meu nom nou» (Ap 3,12). El Nom que no es pot pronunciar, Jesús el grava en el nostre cor amb el foc nou de la Resurrecció. Per sempre.
Siguem-li fidels. Perquè és en el nom de Jesús que hem estat batejats, nosaltres que érem lluny, i que el Senyor ha cridat. Amén, al·leluia.
21 d’abril del 2019
DIUMENGE DE PASQUA. MISSA DEL DIA
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 10,34a.37-43; Salm 117,1-2.6ab-17.22-23; Col 3,1-4; Jo 20,1-9
Sabeu que ha passat? Ens pregunta Pere. Ens ho pregunta precisament Pere, quan encara ressonen a les nostres oïdes les seves negacions del Divendres. Diríem col·loquialment que n’ha passat una de grossa, de fet el que ha passat és el més important des de la creació del món. Tot ha succeït de manera senzilla, parlo de Jesús de Natzaret, a qui mataren penjant-lo d’un patíbul. Doncs bé, una de les dones que l’acompanyaven, Maria Magdalena, aquella de la que havien sortit set dimonis, anava de bon matí, tant que encara era fosc, cap al sepulcre, perquè tot havia anat tant de presa que ni tant sols havia donat temps a amorosir el cos de Jesús amb aromes i quina ha estat la seva sorpresa, la pedra que tancava el sepulcre era treta i el sepulcre estava buit. No s’havia confós de sepulcre, ella mateixa havia estat vora la creu i havia vist després com Josep d’Arimatea i Nicodem posaven el cos allí. El mateix Pere hi ha arribat tot seguit, amb aquell deixeble que Jesús tant estimava, han vist el sepulcre sense el mort, el llençol d’amortallar aplanat i el mocador que havien posat al cap del cos de Jesús encara al mateix lloc. Anaven errats perquè buscaven entre els morts el qui és viu, buscaven entre els morts el qui és la vida, no cercaven allò que és de dalt sinó allò que és de la terra. El deixeble estimat de seguida ho veié i cregué, a Pere li costà una mica més però a la fi entengué que Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts i que un cop ressuscitat per Déu, pel Pare, s’apareixeria, menjaria i beuria amb uns testimonis escollits des d’abans, els seus deixebles i els encarregaria d’anunciar la bona nova atot al món, l’esperança arreu del món.
Dic nobis María, quid vidisti in via?
Digueu-nos oh Maria, què heu vist en el camí?
Ella és la primera que ha vist a Crist vencedor de la mort. Maria Magdalena ha estat la primera en arribar al sepulcre, ella no només va estar present en la Passió, sinó que es va convertir també en el primer testimoni i anunciadora del Ressuscitat. Per això a María Magdalena sant Tomàs d’Aquino li dóna el singular qualificatiu “d’apòstol dels Apòstols” i afegeix «de la mateixa manera que una dona havia anunciat al primer home paraules de mort, així també una dona va ser la primera a anunciar als Apòstols paraules de vida» (Super Ioannem, Lectio 3).
Davant del fet de la resurrecció és normal que els primers testimonis dubtin, no acabin d’entendre, perquè «si Jesús ha ressuscitat, llavors ha succeït una cosa realment nova, que canvia la condició de l’home i del món» (Benet XVI 8 d’abril de 2012). Ja el mal, la injustícia i la mort no tenen la darrera paraula; la vida no és quelcom sense sortida perquè a la vida l’espera la vida vertadera, a la mort l’espera la resurrecció.
Potser poc s’imaginaven Maria Magdalena, Pere i el deixeble estimat que eren testimonis privilegiats del més gran esdeveniment de la història de la humanitat. La mort en creu de Jesús semblava que havia deixat les coses clares, un pretès messies més que havia fracassat, Ell que es deia Fill de Déu havia mort sol, abandonat pels seus i de manera ben cruel. Potser alguns el podien considerar un home bo, però era en el fons un il·lús que anava errat.
Amb la seva resurrecció no tant sols Crist ha vençut la mort, no tant sols ens fa participar de la seva filiació divina, perquè ara el seu Pare és el nostre Pare, el seu Déu és el nostre Déu; sinó que també el seu missatge de salvació i de perdó adquireix ple sentit.
La resurrecció de Crist dona sentit i sosté la nostra fe, és l’esdeveniment cabdal i decisiu per la nostra fe. Ens permet creure en Déu d’una manera nova i esperançada. Amb la resurrecció de crist descobrim que el darrer sentit de la història no és el fracàs, no caminem cap un final fosc, sense sortida. La vida dels homes no és un breu espai entre dos silencis, entre dos buits, sinó camí cap la vida vertadera.
«La fe neix de la resurrecció. Acceptar que Crist ha mort, i ha mort crucificat, no és un acte de fe, és un fet històric. En canvi, creure que ha ressuscitat sí. La nostra fe neix en aquesta nit de Pasqua.» (Papa Francesc 19 d’abril de 2017).
Fets 10,34a.37-43; Salm 117,1-2.6ab-17.22-23; Col 3,1-4; Jo 20,1-9
Sabeu que ha passat? Ens pregunta Pere. Ens ho pregunta precisament Pere, quan encara ressonen a les nostres oïdes les seves negacions del Divendres. Diríem col·loquialment que n’ha passat una de grossa, de fet el que ha passat és el més important des de la creació del món. Tot ha succeït de manera senzilla, parlo de Jesús de Natzaret, a qui mataren penjant-lo d’un patíbul. Doncs bé, una de les dones que l’acompanyaven, Maria Magdalena, aquella de la que havien sortit set dimonis, anava de bon matí, tant que encara era fosc, cap al sepulcre, perquè tot havia anat tant de presa que ni tant sols havia donat temps a amorosir el cos de Jesús amb aromes i quina ha estat la seva sorpresa, la pedra que tancava el sepulcre era treta i el sepulcre estava buit. No s’havia confós de sepulcre, ella mateixa havia estat vora la creu i havia vist després com Josep d’Arimatea i Nicodem posaven el cos allí. El mateix Pere hi ha arribat tot seguit, amb aquell deixeble que Jesús tant estimava, han vist el sepulcre sense el mort, el llençol d’amortallar aplanat i el mocador que havien posat al cap del cos de Jesús encara al mateix lloc. Anaven errats perquè buscaven entre els morts el qui és viu, buscaven entre els morts el qui és la vida, no cercaven allò que és de dalt sinó allò que és de la terra. El deixeble estimat de seguida ho veié i cregué, a Pere li costà una mica més però a la fi entengué que Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts i que un cop ressuscitat per Déu, pel Pare, s’apareixeria, menjaria i beuria amb uns testimonis escollits des d’abans, els seus deixebles i els encarregaria d’anunciar la bona nova atot al món, l’esperança arreu del món.
Dic nobis María, quid vidisti in via?
Digueu-nos oh Maria, què heu vist en el camí?
Ella és la primera que ha vist a Crist vencedor de la mort. Maria Magdalena ha estat la primera en arribar al sepulcre, ella no només va estar present en la Passió, sinó que es va convertir també en el primer testimoni i anunciadora del Ressuscitat. Per això a María Magdalena sant Tomàs d’Aquino li dóna el singular qualificatiu “d’apòstol dels Apòstols” i afegeix «de la mateixa manera que una dona havia anunciat al primer home paraules de mort, així també una dona va ser la primera a anunciar als Apòstols paraules de vida» (Super Ioannem, Lectio 3).
Davant del fet de la resurrecció és normal que els primers testimonis dubtin, no acabin d’entendre, perquè «si Jesús ha ressuscitat, llavors ha succeït una cosa realment nova, que canvia la condició de l’home i del món» (Benet XVI 8 d’abril de 2012). Ja el mal, la injustícia i la mort no tenen la darrera paraula; la vida no és quelcom sense sortida perquè a la vida l’espera la vida vertadera, a la mort l’espera la resurrecció.
Potser poc s’imaginaven Maria Magdalena, Pere i el deixeble estimat que eren testimonis privilegiats del més gran esdeveniment de la història de la humanitat. La mort en creu de Jesús semblava que havia deixat les coses clares, un pretès messies més que havia fracassat, Ell que es deia Fill de Déu havia mort sol, abandonat pels seus i de manera ben cruel. Potser alguns el podien considerar un home bo, però era en el fons un il·lús que anava errat.
Amb la seva resurrecció no tant sols Crist ha vençut la mort, no tant sols ens fa participar de la seva filiació divina, perquè ara el seu Pare és el nostre Pare, el seu Déu és el nostre Déu; sinó que també el seu missatge de salvació i de perdó adquireix ple sentit.
La resurrecció de Crist dona sentit i sosté la nostra fe, és l’esdeveniment cabdal i decisiu per la nostra fe. Ens permet creure en Déu d’una manera nova i esperançada. Amb la resurrecció de crist descobrim que el darrer sentit de la història no és el fracàs, no caminem cap un final fosc, sense sortida. La vida dels homes no és un breu espai entre dos silencis, entre dos buits, sinó camí cap la vida vertadera.
«La fe neix de la resurrecció. Acceptar que Crist ha mort, i ha mort crucificat, no és un acte de fe, és un fet històric. En canvi, creure que ha ressuscitat sí. La nostra fe neix en aquesta nit de Pasqua.» (Papa Francesc 19 d’abril de 2017).
DIUMENGE DE PASQUA. VETLLA PASQUAL EN LA NIT SANTA (Cicle C)
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà
Gn 1,1-2,2; Gn 22,1-13.15-18; Ex 14,15-15,1a; Is 54,5-14; Is 55,1-11; Ba 3,9-15.32-4,4; Ez 36,16-17a.18-28; Rm 6,3-11; Lc 24,1-12
En aquesta nit santa, nostre Senyor Jesucrist ha passat de la mort a la vida; en aquesta nit santa la vida ha vençut la mort, en aquesta nit santa Déu ens ha donat la vida eterna.
No ha estat un fet puntual, tota la història de la salvació conflueix en la resurrecció de Crist, tots aquets prodigis que hem escoltat i que Déu ha anat fent al llarg de la història, creant el món, alliberant al seu poble de l’esclavatge, deixant-se trobar pels homes, per emprar l’expressió del profeta Isaïes. Ho han anunciat des de sempre els profetes. Una història no pas fàcil, plena d’infidelitats del poble i de desencontres amb Déu. Tot culminà aquell diumenge molt de matí, quan les dones, certes de que podrien acabar la tasca inconclusa el divendres, d’amorosir amb perfums el cos de Jesús amb herbes aromàtiques; es troben la pedra de l’entrada al sepulcre apartada i el cos absent, al interior del sepulcre no hi ha ningú, tant sols l’absència del cos.
La resurrecció tingué lloc al tercer dia, el primer dia de la setmana, el primer dia de la nova creació. Tot el misteri de la redempció es llegeix avui en clau d’acompliment, el que deia l’Escriptura s’ha acomplert, seguint els designis del pla salvífic de Déu. Les dones, tot preguntant-se que ha passat, s’esglaien davant de dos homes resplendents i aquell qui cerquen com a mort, aquell qui cerquen entre els morts no és allí perquè es viu, ha ressuscitat al tercer dia com ho havia anunciat.
Certament tot sembla una quimera, com diuen els apòstols. Ho ha vist Pere, la tomba és buida, però ningú sap del cert que ha succeït. Els evangelistes Lluc i Marc destaquen el fet de la tomba buida i de l’absència del cos; és tant sols un primer pas, constatar que el cos no hi és i que quelcom ha succeït. L’experiència de la resurrecció ve tot seguit. És sempre una experiència particular, de cada persona, avui diríem que personalitzada. Veiem en el relat de l’evangelista Lluc com Maria Magdalena, Joana i Maria, la mare de Jaume, s’esglaien; en canvi Pere veu però se’n torna a casa preguntant-se amb estranyesa que és el que ha passat.
La nova realitat tant sols pot ser percebuda amb els ulls de la fe, en la relació personal amb el ressuscitat. Jesús més que definir-ho com aparicions, es manifesta des de la seva nova realitat. Les manifestacions del Crist ressuscitat es donen en el marc de la fe i la promouen; aquesta fe que és la nostra, que hem rebut pel baptisme i que tot seguit renovarem a la llum de la resurrecció. Aquell qui fou crucificat per les autoritats jueves i romanes ha estat exaltat d’entre els morts per part de Déu. L’autoritat amb que Jesús actuava ha estat legitimitzada per la resurrecció i a partir d’aquella nit comença quelcom nou, no tant sols per Crist, no tant sols pels apòstols i els deixebles, sinó per a tota la humanitat.
Crist ha ressuscitat, viu i viu en plenitud. El Déu dels nostres pares, el Déu d’Abraham, d’Isaac i de Jacob, el Déu de l’èxode i de l’exili, ha glorificat al seu fill estimat, confirmant l’esperança de tota la humanitat i complint la promesa anunciada per l’Escriptura.
Costa potser creure en el testimoni inicial de dues o tres dones, en la paraula d’alguns apòstols. Cal ser agosarats per creure que Jesús està viu, per creure que la vida prevaldrà finalment sobre les forces de destrucció, l’odi i la mort; sobre tot allò que ens sembla que guanya la partida dia rere dia. Cal ser agosarats per esdevenir profetes de la resurrecció i de la vida enmig de tants mals i desgràcies.
També els deixebles que han passat per l’experiència de la creu i de la tomba buida, han hagut de veure i creure. Han passat pel gresol com l’or, han conegut la nit fosca de dubte, i l’han superat amb la seva pròpia fe.
Aquesta nit, tot recordant el nostre baptisme, volem renovar la nostra fe en un Déu que ens parla i ens estima. Volem renovar la nostra fe en Jesucrist, el nou Adam, que va patir la seva passió i ens convida a renéixer amb Ell, de nou per l’aigua i l’Esperit. I volem renovar la nostra fe en l’Esperit vivificant i consolador, que alena sobre la seva Església, salvats ja per la mort i la resurrecció del Fill de Déu, Crist nostre Senyor.
En aquesta nit de la gran Pasqua, ens alegrem, la llum ha vençut la tenebra, la vida ha vençut la mort, Crist ha ressuscitat, Crist viu entre nosaltres. «La Redempció s’ha complert en el misteri pasqual que a través de la creu i la mort condueix a la resurrecció.» (Joan Pau II, Redemtor hominis, 10).
Gn 1,1-2,2; Gn 22,1-13.15-18; Ex 14,15-15,1a; Is 54,5-14; Is 55,1-11; Ba 3,9-15.32-4,4; Ez 36,16-17a.18-28; Rm 6,3-11; Lc 24,1-12
En aquesta nit santa, nostre Senyor Jesucrist ha passat de la mort a la vida; en aquesta nit santa la vida ha vençut la mort, en aquesta nit santa Déu ens ha donat la vida eterna.
No ha estat un fet puntual, tota la història de la salvació conflueix en la resurrecció de Crist, tots aquets prodigis que hem escoltat i que Déu ha anat fent al llarg de la història, creant el món, alliberant al seu poble de l’esclavatge, deixant-se trobar pels homes, per emprar l’expressió del profeta Isaïes. Ho han anunciat des de sempre els profetes. Una història no pas fàcil, plena d’infidelitats del poble i de desencontres amb Déu. Tot culminà aquell diumenge molt de matí, quan les dones, certes de que podrien acabar la tasca inconclusa el divendres, d’amorosir amb perfums el cos de Jesús amb herbes aromàtiques; es troben la pedra de l’entrada al sepulcre apartada i el cos absent, al interior del sepulcre no hi ha ningú, tant sols l’absència del cos.
La resurrecció tingué lloc al tercer dia, el primer dia de la setmana, el primer dia de la nova creació. Tot el misteri de la redempció es llegeix avui en clau d’acompliment, el que deia l’Escriptura s’ha acomplert, seguint els designis del pla salvífic de Déu. Les dones, tot preguntant-se que ha passat, s’esglaien davant de dos homes resplendents i aquell qui cerquen com a mort, aquell qui cerquen entre els morts no és allí perquè es viu, ha ressuscitat al tercer dia com ho havia anunciat.
Certament tot sembla una quimera, com diuen els apòstols. Ho ha vist Pere, la tomba és buida, però ningú sap del cert que ha succeït. Els evangelistes Lluc i Marc destaquen el fet de la tomba buida i de l’absència del cos; és tant sols un primer pas, constatar que el cos no hi és i que quelcom ha succeït. L’experiència de la resurrecció ve tot seguit. És sempre una experiència particular, de cada persona, avui diríem que personalitzada. Veiem en el relat de l’evangelista Lluc com Maria Magdalena, Joana i Maria, la mare de Jaume, s’esglaien; en canvi Pere veu però se’n torna a casa preguntant-se amb estranyesa que és el que ha passat.
La nova realitat tant sols pot ser percebuda amb els ulls de la fe, en la relació personal amb el ressuscitat. Jesús més que definir-ho com aparicions, es manifesta des de la seva nova realitat. Les manifestacions del Crist ressuscitat es donen en el marc de la fe i la promouen; aquesta fe que és la nostra, que hem rebut pel baptisme i que tot seguit renovarem a la llum de la resurrecció. Aquell qui fou crucificat per les autoritats jueves i romanes ha estat exaltat d’entre els morts per part de Déu. L’autoritat amb que Jesús actuava ha estat legitimitzada per la resurrecció i a partir d’aquella nit comença quelcom nou, no tant sols per Crist, no tant sols pels apòstols i els deixebles, sinó per a tota la humanitat.
Crist ha ressuscitat, viu i viu en plenitud. El Déu dels nostres pares, el Déu d’Abraham, d’Isaac i de Jacob, el Déu de l’èxode i de l’exili, ha glorificat al seu fill estimat, confirmant l’esperança de tota la humanitat i complint la promesa anunciada per l’Escriptura.
Costa potser creure en el testimoni inicial de dues o tres dones, en la paraula d’alguns apòstols. Cal ser agosarats per creure que Jesús està viu, per creure que la vida prevaldrà finalment sobre les forces de destrucció, l’odi i la mort; sobre tot allò que ens sembla que guanya la partida dia rere dia. Cal ser agosarats per esdevenir profetes de la resurrecció i de la vida enmig de tants mals i desgràcies.
També els deixebles que han passat per l’experiència de la creu i de la tomba buida, han hagut de veure i creure. Han passat pel gresol com l’or, han conegut la nit fosca de dubte, i l’han superat amb la seva pròpia fe.
Aquesta nit, tot recordant el nostre baptisme, volem renovar la nostra fe en un Déu que ens parla i ens estima. Volem renovar la nostra fe en Jesucrist, el nou Adam, que va patir la seva passió i ens convida a renéixer amb Ell, de nou per l’aigua i l’Esperit. I volem renovar la nostra fe en l’Esperit vivificant i consolador, que alena sobre la seva Església, salvats ja per la mort i la resurrecció del Fill de Déu, Crist nostre Senyor.
En aquesta nit de la gran Pasqua, ens alegrem, la llum ha vençut la tenebra, la vida ha vençut la mort, Crist ha ressuscitat, Crist viu entre nosaltres. «La Redempció s’ha complert en el misteri pasqual que a través de la creu i la mort condueix a la resurrecció.» (Joan Pau II, Redemtor hominis, 10).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
