NADAL DEL SENYOR

MISSA DEL DIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 52,7-10; Sl 97; He 1,1-6; Jo 1,1-18

El poder de la Paraula de Déu sosté l’univers, fou per la Paraula que tot vingué a l’existència, res no hauria existit sense ella. És el qui és la Paraula és el qui s’ha fet carn, el Pare s’ha revelat en el Fill per portar-nos aquella salvació que es veurà d’un cap a l’altre de la terra. La Paraula per qui tot existí, és ara la nostra salvació. Aquest és el vertader misteri del Nadal, l’infant tot just nascut és la revelació del Pare, la Paraula feta home, feta carn, feta fragilitat. El Pare ha parlat en la persona del Fill per constituir-nos hereus amb el Fill, fills amb el Fill.

L’encarnació del Fill esdevé així l’acte suprem de l’amor de Déu cap a l’home, un amor generós, compassiu i misericordiós. Déu no s’estalvia mai l’amor, quan es tracta de estimar a la seva creatura, l’estima fins a l’extrem. En diverses ocasions i de moltes maneres Déu mostra el seu amor per nosaltres, però encarnant-se aquest amor arriba al seu cimal. Déu es feu home per nosaltres, esdevé així la porta de l’home cap a la participació plena de la filiació divina perduda pel pecat.

La Paraula s’atansa, es dona a conèixer, s’apropa a l’home fins a fer-se ella mateixa home; així la Paraula segueix la seva tasca creadora, recuperant per a Déu l’home perdut del pecat. La Paraula és present en la creació, en la revelació, en la manifestació, en l’encarnació; perquè tot plegat és sempre present, un present ple de gràcia i de veritat, perquè en el pla de Déu no hi ha ni etapes, ni moments diferents; quan Déu es manifesta ho fa sempre en tota la seva plenitud, sense fissures ni escletxes. El principi, el començament és al cap i a la fi un començament sense començament, una plenitud ja total, perquè Déu no es manifesta poc a poc, per etapes; és Déu en plenitud un cop per sempre.

Per fer-nos participar d’aquesta plenitud és pel que el Fill de Déu s’ha encarnat, s’ha fet home aquell en qui hi ha la vida, una vida que és llum per a nosaltres. Però malgrat aquest compartir la nostra humanitat, els homes no l’han conegut, han intentat apagar la seva llum en la foscor de la mort, l’han rebutjat i l’han crucificat. Però no han pogut ofegar-la, la llum resplendeix i el Pare l’ha exalçat de nou perquè així per la Paraula, per Jesucrist ens ha estat donada la gràcia i la veritat. És l’home el qui ha retornat a la plenitud perduda per obra de Jesucrist, Ell que és plenitud i al qui la seva encarnació no afegeix ni treu res a la persona del Fill.

En paraules del Papa Francesc «Déu no ens ha mirat des de dalt, des de lluny, no ha passat de llarg, no ha sentit fàstic per la nostra misèria, no s’ha revestit amb un cos aparent, sinó que ha assumit plenament la nostra naturalesa i la nostra condició humana. No ha deixat res a fora, excepte el pecat: l’únic que ell no té. Tota la humanitat es troba en ell. Ell ha agafat tot el que som, així com som.» (Audiència general dimecres 23 de desembre de 2020). Jesús ha agafat la nostra humanitat, s’ha fet carn per tal d’alliberar-nos del pecat i de la mort, per tal de salvar-nos i retornar-nos la condició de fills de Déu.

NADAL DEL SENYOR

MISSA DE LA NIT

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 9,1-6; Sl 95; Tt 2,11-14; Lc 2,1-14

El poble avançava a les fosques, el país era tenebrós, les botes dels soldats marcaven el pas; tot era desencís i foscor, por i incertesa. De sobte una gran llum resplendí, es manifestà la gloria de Jesucrist, el Déu gran i salvador nostre. En un poble anomenat Bet-Lèhem, quasi al ras perquè no han trobat lloc a l’hostal, una dona, un home i un nen embolcallat i posat en una menjadora esdevenen l’eix de la història de la salvació, d’aquesta bona nova que portarà a tot el poble una gran alegria. Un edicte del Cèsar August per fer el cens de l’imperi i uns pastors que vivint al ras vetllen i guarden uns ramats són el complement, els actors secundaris d’aquesta història que no ha fet sinó començar. Avui un infant ha vingut al món, un esclat de llum envolta uns pastors, demà una llum immensa deixarà buit un sepulcre i naixerem tots a la vida eterna.

Escriu sant Jeroni «No desespereu pel fet que ha nascut una sola vegada de Maria: cada dia neix en nosaltres.» Perquè avui a les nostres vides també hi ha desesperació, foscor, por, angoixa i incertesa. Aquest any ens cal com mai que la llum joiosa del Nadal, anunci de la resurrecció, trenqui les tenebres de la nostra torbació. Una llum que acompanyi als qui sols en un hospital pateixen o tal volta s’acosten a la mort sense l’escalf dels seus; que il·lumini als ancians que han deixat de rebre la visita i l’abraçada dels seus estimats per tal de preservar la seva salut; una llum que no deixi minvar la flama de l’amor per l’enyor als qui no podran compartir aquest Nadal amb les seves famílies, potser confinats per raons sanitàries, empresonats o allunyats o exiliats per una o altre raó.

Nadal és esperançadora llum, el record d’aquella llum que trencà la fosca de la nit i Jesús, tot just nat, ara i aquí ens demana que nosaltres siguem llum per al món. Com enmig d’aquesta foscor que de fa mesos ens envolta hi ha qui és llum per als altres; lluitant per guarir als malalts, investigant per trobar un remei que acabi amb aquest malson, donant de menjar als qui ja no poden procurar-se’l, acompanyant als qui s’han quedat sense qui els pugui acompanyar, decidint el que cal fer i el que és millor per a tots, malgrat ser incompresos i criticats. Són la imatge d’aquell qui s’entregà a si mateix per tots, per fer de nosaltres uns apassionats pel bé, com ens ha dit de Jesucrist l’apòstol sant Pau.

Perquè darrera d’aquest infant, darrera de la tendre escena de Josep i Maria vetllant el seu són, hi ha l’anunci de quelcom molt més gran. Aquest nadó és el Messies, el Senyor, el Salvador; el Déu heroi, el pare per sempre, el príncep de la pau, el conseller prodigiós. Com pot ser això ens preguntem nosaltres avui contemplant de lluny estant l’escena de Bet-Lèhem, com preguntà Maria a l’àngel, com es preguntava Josep, l’home bo a qui Déu parlava en somnis; com es preguntaven aquells pastors esglaiats després de trencar-los el són una llum resplendent i la veu d’un àngel.

Si el Nadal és esperança de que la salvació és a prop, si el Nadal és anunci de la victòria de Jesucrist sobre la mort; avui aquesta esperança ens cal més que mai.
Deia ahir en l’audiència general dels dimecres el Papa Francesc: «Nadal ens convida a reflexionar, per una part, sobre el dramatisme de la història, en la qual els homes, ferits pel pecat, van de manera constant a la recerca de la veritat, a la recerca de la misericòrdia, a la recerca de la redempció; i, per altra part, sobre la bondat de Déu, que ha vingut al nostre encontre per a comunicar-nos la Veritat que salva i fer-nos partícips de la seva amistat i de la seva vida.»

Avui ens ha nascut el salvador, que és el Messies, el Senyor. Avui ens ha nascut l’esperança de que molt aviat serem alliberats.

NADAL DEL SENYOR

MISSA VESPERTINA DE LA VIGÍLIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 62,1-5; Salm 88,4-5.16-17.27 i 29; Fets 13,16-17.22-25; Mt 1,1-25

Déu no ha reposat fins que ha aparegut com un raig de llum el seu bé i la seva salvació com una torxa encesa. No ha estat pas com molts esperaven, l’acció de Déu és pacient, tranquil·la; com ens diu l’apòstol sant Pau, Déu elegí els nostres pares, ha escollit la història per entrar en ella, una història senzilla, humana. El Pare ha fet que el Fill esdevingués així fill de David, fill d’Abraham, fill de Maria esposada amb Josep, de la nissaga de David. Un Déu fet home amb plenitud, igual a nosaltres en tot llevat del pecat, que ha vingut per salvar-nos de la culpa, és aquell que havien anunciat els profetes, el Déu que és el Déu amb nosaltres perquè ve per compartir la nostra vida, les nostres misèries i la nostra mort; però sobretot ve per que compartim amb Ell la vida veritable i eterna.

Abraham representa la fe, és l’home que cregué en Déu i fou reputat per la seva justícia, és l’home de la fidelitat a Déu, aquell qui anuncia que el Senyor escollirà al poble d’Israel com a heretat seva, l’elegit de Déu, aquell qui experimentà la gratuïtat de l’amor de Déu, aquell a qui anomenem el nostre pare en la fe.

David és l’home i és el rei, per ell passa l’aliança amb el Senyor, ell es considerat per moltes generacions el model de messies, perquè el seu tron és el tron d’Israel. Però és alhora l’home que cau en la temptació, que provoca la mort d’un home per tal de satisfer el desig de la carn i posseir la seva esposa, impulsat pels desigs humans. És l’home a qui Déu confià el govern del seu poble i l’home que pecà i es penedí, l’heroi d’Israel i l’home de la pregària confiada en el Senyor.

Josep, l’espòs de Maria és l’home a qui Déu parla en somnis, obedient, amant, acollidor i treballador, pare de Jesús en l’ombra, discret però sempre amatent.

El Fill de Déu ve al món de manera sorprenent, una verge l’infanta, és concebut per obra de l’Esperit Sant i assumeix tot el dolor de la història humana per tal de sublimar-la i portar-nos de la mort a la vida, del pecat a la reconciliació amb el Pare. Abraham, David i Josep; victòries i derrotes, exilis, deportacions i retorns, allunyaments i reconciliacions amb Déu. Aquesta és la història del poble d’Israel, la història de la salvació, la nostra pròpia història que Déu assumeix en la persona del Fill per tal de salvar-nos. Realment avui ens ha nascut el salvador que és el Messies, el Senyor, caminem a la llum de la seva mirada, celebrem el seu nom, cantem tota la vida els seus favors. La salvació és aquí. Déu ha entrat avui en la història, també en la nostra història.

DIUMENGE IV DE ADVENT (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre
2S 7,1-5.8b-12-14.16; Sl 88; Rm 16,25-27; Lc 1,26-38

«No es pot imaginar una escena més divina i més humana alhora, i que ens doni una idea millor del que passa sovint en la vida dels homes» (J. Guitton). Una escena llargament contemplada en silenci i plasmada en obres de gran bellesa: en la pintura, l’arquitectura, la literatura..., però sobretot és una invitació per a nosaltres, a contemplar-la i considerar què passa en la nostra vida.

Avui, aquesta escena evangèlica està sàviament completada amb les altres lectures de la Paraula de Déu, la qual cosa ens pot ajudar a enriquir la nostra contemplació i endinsar-nos en aquest misteri d’amor.

A la primera lectura, David vol construir un temple digne a Déu, ja que l’Arca de l’Aliança, que era el signe de la presència de la divinitat, es guardava en un envelat. Al principi sembla que Déu l’escolta, però poc després Déu rectifica per mitjà del profeta: “No seràs tu qui m’edifiqui una casa, un temple. Seré jo qui t’edificaré la casa, i et donaré un successor, un descendent sortit de les teves entranyes, i consolidaré el seu regne per sempre”.

A la carta als cristians de Roma, sant Pau dona glòria a Déu perquè ha revelat el seu pla, amagat en el silenci dels segles, i que ha anat sortint a la llum, mitjançant els escrits profètics, i finalment, al servei de tots els pobles. ¿I quin és aquest pla de Déu?

El contemplem en aquesta escena singular, bellíssima, de l’Evangeli. Escena molt suggeridora, que ha atret sempre la mirada contemplativa d’artistes, de místics, de tot el poble cristià. Una escena que ressona en els camps de la cristiandat, amb les campanes de l’Àngelus, i que és per les seves avemaries una mena de respiració de la terra cap al cel.

Una escena que l’evangelista Lluc recull de llavis de la Mare de Déu, que sembla recordar-nos la crida d’Abraham. Encara que aquesta escena, solemne també, és més dolça, més entranyable.

Una escena que ens dona preciosos detalls de la construcció de la casa per part de Déu, com va prometre a través del profeta de l’Antic Testament. I que recorda els preciosos versos que santa Teresa posa en boca de Déu: «Porqué tú eres mi aposento, eres mi casa i mi morada».

En aquesta escena la persona humana, la Verge no està passiva. Després de la salutació i la primera comunicació de l’àngel Gabriel, Maria respon. Per manifestar el seu desconcert davant un Déu que sembla contradir-se a si mateix, ja que Ell ha acceptat la seva virginitat, i ara sembla mostrar un altre horitzó: la maternitat. Però no dubta dels designis de Déu, ja que no respon: “això no pot ser, perquè jo no conec cap home”, sinó que tot pressentint un camí que desconeix, diu a l’àngel: «Com serà això, perquè jo no conec home?»

L’àngel completa el seu missatge, solemnement, i recordant els primers dies de la creació, anuncia un nou naixement, una nova creació, ara amb una manifestació més concreta del Misteri de Déu, el Misteri d’Amor Trinitari.

El Pare que mostra la seva potència en una nova creació. El Fill que naixerà en un naixement temporal, imatge de la seva generació eterna. I l’Esperit que fecundarà i embolcallarà en amor consumat l’acció del Pare i del Fill.

Aquesta és l’esfera divina de l’escena. En l’esfera humana, apareix Maria. Sola. Silenciosa. Ningú no sap el que passa al seu interior. En silenci. Els TRES respecten el seu consentiment, que no coarta la llibertat.

I ens ve a la memòria el text memorable de sant Bernat en la seva obra Lloances a la Verge Mare: «Senyora, esperem aquesta paraula vostra... Digueu la paraula que anhelen el cel, els inferns i la terra. El mateix Rei i Senyor sospira per escoltar-vos... Contesteu amb promptitud...»

Maria te el pressentiment que la seva resposta té dos matisos: un d’alegria i de glòria; i un altre de pena i redempció. Accepta la càrrega, la glòria amb tot el seu pes de dificultats i patiment.

Però la seva resposta no és un SI. Com si fos una falta de delicadesa, com si tot estigués fet. Ella dirà: «Que es compleixen en mi les teves paraules». Que això es compleixi en mi... Com fent lliscar la seva llibertat en el designi de Déu, avui d’alegria i demà de patiment. FIAT, més enllà de l’alegria i la pena: que es compleixi en mi...

Germans: «alcem les llindes, elevem les portalades eternes, que ha d’entrar el rei de la glòria» (Sl 23,7) com ens convida el salmista. I cantem avui amb el salmista: «Senyor, cantaré tota la vida els vostres favors» (Sl 88).

FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Jt 13,2-7.24-25a; Sl 70,3-4a.5-6ab.16-17 (R.: 8a); Lc 1,5-25

«Concediu-nos de venerar el misteri de l’encarnació amb una fe íntegra, i de celebrar-lo sempre en esperit i en veritat», acabem de demanar al Senyor en la col·lecta de la missa. Com el podem venerar, aquest misteri? Apropant-nos, amb fe i amb respecte, a la bardissa ardent de la Sagrada Escriptura, des d’on Déu ens parla. Per això el relat evangèlic d’avui, l’anunciació a Zacaries, m’agradaria contrastar-lo amb el que llegirem demà, l’anunciació a Maria, i que tots tenim ben present. Provem-ho, doncs, i destriem-ne tres aspectes.

1. El lloc. Zacaries rep la seva anunciació en un espai sagrat, entre bafarades d’encens, dins els murs del santuari. En el cas de Maria, en canvi, el misteri de Déu irromp en la profanitat de la llar, en la intimitat de l’estança, en la quotidianitat. Em sembla un desplaçament important: de l’altar i el temple, a la casa i a la llar. «Creu-me, dona, —dirà Jesús anys a venir— arriba l’hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem» (Jn 4,21). Des d’ara el núvol de la glòria de Déu posa en cada home i en cada dona.

2. El destinatari. Zacaries és un sacerdot. La verge de Natzaret és laica, i, a més, dona. Déu confia la carn del Verb a una dona, i pel ministeri d’aquesta dona, Maria, la carn de Jesús, l’Anyell, pastada amb el nostre blat i cuita a la creu, tal com cantem en l’himne de Pasqua («Ad cenam Agni providi»), se’ns tornarà pa vivent damunt la taula del nou altar.

3. La resposta. Zacaries, el sacerdot, i això em recorda una de les belles contalles de Jesús, passa de llarg davant el misteri de Déu. Maria, la laica, l’acull des de l’obediència de la fe. La pregunta de Zacaries a l’àngel «Com sabré que això és veritat?» (Lc 1,18) neix de la sospita, i per això es tanca a la fe. La de Maria en canvi, «Com pot ser això?» (Lc 1,34), brolla d’un diàleg guiat per la confiança, i la confiança és la porta de la fe. Zacaries, amagant-se rere el seu dubte, ens recorda Adam al paradís, amagat rere els arbres del jardí, sospitós de Déu a causa del pecat. Maria, la tota pura, no sospita de Déu, ans hi confia plenament, i la confiança li serà bescanviada en benaurança perquè ha cregut.

Zacaries no podrà parlar fins que tot s’haurà acomplert. Maria, en canvi, amb el Pa de Vida tot just plantat com una llavor en la terra del seu cor, ja canta el Magníficat als acords de la seva fe i de la seva confiança. No és doncs entre núvols d’encens que aprendrem a celebrar el misteri de Nadal en esperit i en veritat, sinó, més aviat, a l’espona d’una menjadora agençada amb el fenc humil de la devoció i de l’amor de debò. Que així sigui per a tots nosaltres en aquest Nadal.