DIMECRES DE CENDRA

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Jl 2,12-18; Sl 50,3-4.5-6a.12-13.14 i 17 (R.: cf. 3a); 2C 5,20-6,2; Mt 6,1-6.16-18

Pols, som pols i a la pols tornarem. Però mentrestant tenim avui la gran oportunitat que ens ofereix l’Església, aquest temps favorable per a la nostra conversió, per a la nostra salvació, per a la nostra resurrecció.

Som cridats a la conversió, i avui cadascú de nosaltres hem de reconèixer que hem pecat.

Sí, Senyor, compadiu-vos de nosaltres perquè hem pecat. Perdoneu el vostre poble, la vostra comunitat, els vostres fidels perquè tenim set de reconciliació.

Avui comença aquest temps de gràcia i perdó, és el temps de purificació de totes les nostres addiccions que ens allunyen del camí del seguiment de Crist.

Per això, ens cal una purificació de l’ànima, per adquirir una llibertat d’esperit que ens portarà a dedicar-nos amb tot el nostre ésser, a dedicar-nos exclusivament al Senyor.

La cendra que se’ns imposarà ens recordarà la nostra petitesa i la nostra fragilitat, però ens donarà l’esperança que és Déu qui ens dona la força per endinsar-nos en el camí de la Quaresma.

Un camí que amb secret hem de procurar fer el bé a tothom. Perquè amb secret podrem fer grans coses, que sols Déu podrà veure, i sols ell sap la nostra intenció. De fet sols Déu pot conèixer el nostre cor i les nostres intencions.

La Quaresma ens interpel·la a veure les necessitats dels altres, donar al qui ho necessita, ajudar el proïsme.

La Quaresma ens invita a viure amb menys coses, amb més senzillesa, a treure de la nostra dieta tot el que resulta superflu. Per això ens va bé el dejuni que ens allibera de la pesantor de la sacietat del menjar.

No podem posar la glòria en aquest món. La nostra esperança radica en la vida eterna.

Per això, la Quaresma ens ajuda a pregar amb més recolliment, amb més pietat, amb més devoció.

La pregària ens reconcilia amb Déu i amb els altres. Què bonic és la reconciliació. La reconciliació et dona la pau per viure abandonat a la voluntat de Déu.

En aquesta Quaresma deixem-nos abraçar per l’amor de Crist. Que ell ens abraci amb els seus braços d’amor. Així, amb la plenitud del deler espiritual arribarem joiosos a la Pasqua. Amén.

DIUMENGE VIII DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Sir 27,4-7; Sl 91,2-3.13-14.15-16 (R.: 2a); 1C 15,54-58; Lc 6,39-45

Cor, tenim un cor. Ulls, tenim uns ulls. Però, també podem tenir un vici: La hipocresia.

Déu ens ha donat un cor. Què fem amb el nostre cor?

Déu ens ha donat uns ulls. Què mirem amb els nostres ulls?

¿Per què, ens es tal fàcil veure l’estella o la brossa dintre l’ull del nostre germà, i no ens adonem de la biga que tenim en el nostre ull?

Tot està en la mirada que hi fiquem. Perquè sovint els ulls no es cansen de mirar i mirar. Evidentment els ulls veuen el que tenim al davant. Sovint jutgem de seguida i de vegades ja volem fer una intervenció quirúrgica.

Ara bé, Jesús avui ens convida a treure’ns les mascares de les carnestoltes i adonar-nos realment de la nostra hipocresia. De vegades tot i ser cecs volem guiar els altres, perquè nosaltres jutgem que ells són incapaços de res i evidentment nosaltres els hem d’instruir i guiar.

Ens hem de treure la mascara de la hipocresia que ens cobreix els ulls del cor, rentem-nos amb l’aigua de la humilitat i reguem amb la pregària el nostre cor perquè puguem donar fruits ara i per sempre.

Perquè quan l’home serà examinat i provat com l’obra del terrisser que ha de superar la prova del foc, el fruit de l’arbre demostrarà el bon conreu.

Si ens mantenim ferms en el Senyor, que ens dona la victòria per Jesucrist. El nostre treball no serà en va.

Per això, hem de girar la nostra mirada al nostre interior, i netejar tot allò que ens separa de l’amor de Crist.

Perquè del nostre cor sorgirà el bo i millor del nostre fruit de bondat i de donació als altres. I la nostra boca parlarà d’allò que es desborda del cor enamorat.

Així, podrem cantar i lloar el Senyor, amb salms i càntics cada dia a la seva presència en les hores del nostre ofici litúrgic.

Aquesta és la nostra tasca diària, glorificar el Pare, el Fill i l’Esperit Sant, Déu, pels segles dels segles. Amén.

PRESENTACIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Ml 3,1-4; Sl 23,7.8.9.10 (R.: cf. 8a); He 2,14-18; Lc 2,22-40

Llum, necessitem llum. La presentació de Jesús al Temple ens dona llum. Nosaltres hem portat una petita candela entre les mans, però si les ajuntem totes realment tenim llum. Sí, és la llum de l’Església que ens convoca a viure com a consagrats a Déu en el seu temple sant.

Necessitem llum, per veure amb els nostres ulls el Salvador, igual que Simeó, ara és el nostre torn per adonar-nos de la presència del Senyor.

De fet, vivim com la profetessa Anna, mai no ens movem del Temple, dedicats nit i dia al culte de Déu, la litúrgia de les hores i la celebració de l’Eucaristia van afaiçonant la nostra vida en aquest món, i ens obre la mirada cap a l’altre definitiu i etern.

Perquè avui se’ns presenta el Salvador. Jesús és la llum, el foc del fonedor i com el sabó de fer bugada: ens purificarà i ens refinarà com la plata, i l’or.

Perquè ell és el gran sacerdot compassiu i acreditat davant Déu per expiar els nostres pecats i els de tots els pobles.

Com a fills de la mateixa Església de Crist, avui hauríem de viure agraïts a Déu, que ens ha donat el seu Fill, Jesús, que s’ha emparentat amb nosaltres, per poder destituir el diable, que tenia el domini de la mort, i així fer-nos lliures.

Perquè ens cal ser molt lliures, per poder donar testimoni de la fe en qui creiem. Per això, necessitem purificar cada dia el nostre cor.

Si vivim purificats ens endinsarem en el coneixement més pregon de Jesús. Així viurem esperançats com Simeó i Anna, que vivien desvetllats esperant la manifestació del Messies, el Senyor.

Llum, necessitem llum, per seguir les petjades del Crist, per poder esperar-lo cada moment del nostre dia a dia, perquè ens il·lumini en la nostra història personal i col·lectiva com a comunitat eclesial.

Oferim ara, no ja dos tórtores o un parell de colomins. No, ara hem d’oferir la nostra vida entera, la nostra vida de consagrats que pel baptisme hem estat empeltats al Salvador, per seguir la Llum que es revela cada dia en el nostre temple interior. I així, poder donar glòria al Pare i al Fill, i a l’Esperit Sant, pels segles dels segles. Amén.

DIUMENGE II DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Is 62,1-5; Sl 95,1-2a.2b-3.7-8a.9-10a i c (R.: 3); 1C 12,5-11; Jo 2,1-11

Senyal, un senyal per adonar-nos que no estem sols. No et podran dir més «L’Abandonada», no podran dir «La-Desolada» a la teva terra; a tu et diran «Jo-me-l’estimo». Són els prodigis del Senyor que de vegades sense adonar-nos ens envolten.

Però hem de tenir una mirada neta, uns ulls de la fe límpids, perquè puguem arribar a veure que vol Déu de nosaltres.

Hem de veure els senyals que Déu ens marca, ens ensenya cada dia, en cada petita cosa que fem.

Els dons que rebem són diversos, però l’Esperit que els distribueix és un de sol.

Són diverses les esglésies, però l’Esperit que ens empeny a la unitat és el mateix.

Avui Déu, en la seva Paraula dona un senyal, molt clar i ras. Se celebra un casament, on hi havia com a convidats la mare de Jesús, Jesús mateix i els seus deixebles.

Un casament és una festa que no pot faltar el vi de l’alegria, de la felicitat compartida dels nuvis amb els seus amics i familiars.

Un senyal se’ns presenta, i la mare de Jesús se n’adona: «No tenen vi». L’alegria pot transformar-se en dolor: «No tenen vi».

Sembla que no és l’hora de Jesús. Però, pren la iniciativa, perquè el seu do i el seu poder de salvació es manifesti clar i ras per a tots els qui hi són presents. Ell, Jesús és l’únic que ens pot donar la felicitat i l’alegria de viure en comunitat. Ell, Jesús és l’únic que ens pot donar el do de la unitat entre tots els cristians.

Hem de veure amb els ulls de la fe aquest senyal. Hem de ser lliures per entendre que Jesús mai ens fallarà, perquè sempre ens vol donar el millor. Un millor que de vegades no coincideix amb els meus desitjos, però aquí rau la nostra fe, la nostra esperança en que la voluntat de Déu suri sempre per damunt dels meus propis desitjos.

Maria ho té clar: «Feu tot el que ell us digui». Maria ens obre els ulls per mirar a Jesús i obrir-nos a l’experiència de la novetat de Jesús.

I aquest: «Feu tot el que ell us digui», ens impulsa a seguir també nosaltres, a tenir clar que si volem la vida veritable sols podem fer el que ell ens digui. I si toca posar aigua per a ajudar els altres ho hem de fer sense cap problema. I si ens toca traure aigua per al cap de servei, la portem sense cap problema. És el servei de la disponibilitat. I això, és una joia en una comunitat

Jesús es dona ell mateix, i ens dona la possibilitat de donar-nos nosaltres mateixos.

Perquè de l’aigua incolora podem transformar-nos. Acceptant la Paraula de Déu, el Misteri de Déu, la seva humanitat, la seva mort en creu, la seva resurrecció, la seva ascensió a la dreta del pare, podrem començar a estimar i a fer-li cas: a fer el que ell ens diu.

Jesús transforma les persones, com l’aigua en vi, ara ens vol transformar a nosaltres, perquè sapiguem donar gust i paladar a la gent que ens envolta.

I en aquests dies de pregària per la unitat ens vol fer propers els uns dels altres, perquè tots som fills del mateix Pare. Hem rebut diversos dons, cadascú els seus, però tots són obra de l’únic Esperit.

La felicitat que ens proposa Jesús sols pot venir d’ell. Aquest és el senyal que hem de seguir. I si hem experimentat aquesta felicitat no ens la podem guardar, ara ens toca portar-la al món, portar-la en nosaltres mateixos, estimant, fent el que ell ens digui, estimant la unitat dels cristians, estimant els més pobres, els qui pateixen per tants mals que hi ha, els més necessitats de felicitat.

Jesús ens posa el vi a taula, en aquest convit de l’Eucaristia, on ens donarà el seu cos i la seva sang per a la vida eterna.

Que l’Esperit ens faci veure el camí de la unitat entre els cristians perquè puguem el dia de demà presentar-nos units davant de Déu, que és Pare, Fill i Esperit Sant, pels segles dels segles. Amén.

EPIFANIA DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Is 60,1-6; Sl 71,1-2.7-8.10-11.12-13 (R.: 11); Ef 3,2-3a.5-6; Mt 2,1-12

Som les anelles d’una cadena de benediccions de Déu. Rebem la benedicció ara amb una estrella. Una estrella que clareja sobre nosaltres cada vegada que obrim la Sagrada Escriptura.

Perquè la Paraula de Déu és l’estrella que ens guia en el camí de la vida monàstica, en el camí de cada cristià.

De fet, més encara, per l’evangeli, tots els pobles, en Jesucrist, tenen part en la mateixa herència, formen un mateix cos i comparteixen la mateixa promesa.

L’estrella s’aixeca per il·luminar a tothom, l’estrella és guia per a cada persona en el seu camí de la vida. La Paraula de Déu va guiant-nos en el nostre dia a dia.

Avui l’estrella ens guia cap a Bet-Lèhem. I com els mags d’Orient, també son molts els qui es pregunten: On és aquest nen , Jesús, que acaba de néixer?

Perquè en el nostre món son molt els qui no veuen, no senten, no escolten, no entenen que malgrat tanta foscor encara hi ha llum, encara hi ha l’estrella que ens guia, encara hi ha l’evangeli que ens il·lumina el cor i ens fa créixer en llum, en gràcia i en veritat.

Aquest nen, és Jesús, el salvador que avui s’ha manifestat a tots els pobles del món representats en els mags.

Ells l’han reconegut com a sobirà de tots els pobles i nacions, com a sacerdot mitjancer del gènere humà i com a home que ha de morir i ser sepultat per seguir la voluntat de Déu, per la nostra redempció.

Per això li ofereixen: or, encens i mirra.

Nosaltres com a monjos, com a persones de fe: Què és el que li podem oferir?

Segons la Regla de sant Benet: Obediència, estabilitat i viure com a monjos. És a dir conversió, conversió, conversió de costums per a que el nostre itinerari estigui il·luminat per l’estrella de l’evangeli i així puguem arribar a adorar Jesucrist nostre Senyor pels segles dels segles, fins a la vida eterna. Amén.