Homilia predicada per Mons. Octavi Vilà, bisbe electe de Girona
Ex 12,1-8.11-14; Salm 115,12-13.15-16.17-18; 1C 11,23-26; Jo 13,1-15
«Aquesta víctima és la Pasqua, és a dir el “pas” del Senyor» digué Déu a Moisès
i a Aharon mentre eren al país d’Egipte. La sang fou aquella nit
el senyal, a les cases on Déu veié la sang passà enllà, on no la veié caigué
damunt d’elles el càstig del Senyor. El poble d’Israel d’aleshores
ençà fa memorial del pas del Senyor, totes les generacions celebren la Pasqua
com una institució perpètua.
El pas del Senyor, quan el Senyor passa per les nostres vides deixa petjada, ja
res no torna a ser igual, perquè Déu transforma les vides dels qui toca el cor.
Crist instaurà la nova Pasqua, ens ho diu l’Apòstol, és una tradició que ell ha
rebut i que ha transmès. Crist en el darrer sopar amb els seus en aquest món,
tot just abans de ser lliurat a la mort, instituí un nou memorial on la víctima
és Ell mateix i on ens lliurà a tots el seu cos i la seva sang. No fou un fet
aïllat, puntual, irrepetible; en cada Eucaristia en fem memorial, el renovem i
la seva presència és de nou real entre nosaltres. I així com a l’Egipte el pas
del Senyor transformà ja per sempre la vida del poble d’Israel que de l’esclavatge
passà a la llibertat; així cada vegada que el Senyor passa per les nostres
vides ens allibera de l’esclavatge del pecat si hi participem en plenitud, de
cor, cercant de ser purificats pel seu cos i la seva sang.
No es tracta d’un simple ritu, l’Eucaristia no és pas un ritual buit, sempre és
viu per la presència real de Crist, cada vegada que hi participem renovem la
seva presència i és una nova oportunitat de renovar-nos interiorment i aquesta
conversió de cor s’ha de traslluir en la nostra vida de creients. No hi ha
millor barem per mostrar aquest pas del Senyor per la nostra vida que la
caritat.
Escrivia el Papa Benet XVI: «Una Eucaristia que no comporti un exercici pràctic
de l’amor és fragmentària en si mateixa.» (Deus caritas est, 14). Crist no
parla per parlar, no diu paraules buides, acompanya amb fets el que diu, diu i
fa, estimant fins a l’extrem de donar la vida per nosaltres, mostrant que no hi
ha límits per a l’amor de Déu.
Els deixebles no entengueren el darrer vespre aquell gest de Jesús, Ell el
mestre acabat de sopar s’aixecà de taula, es tragué el mantell, se cenyí una
tovallola, tirà aigua en un gibrell i es posà a rentar els peus als deixebles i
a eixugar-los. Ell, el mestre, aquell a qui una dona havia rentat els peus amb
un perfum preuadíssim i els hi havia eixugat amb els seus propis cabells, ara s’ajup,
s’aclofa fins a terra i com un esclau treu la pols dels peus dels seus
deixebles. Ell és anomenat Mestre i Senyor i fan bé de dir-li perquè ho és,
doncs si el mestre fa tasca d’esclau que no haurem de fer nosaltres que no som
dignes ni de deslligar-li la corretja de la sandàlia.
Així com aquella primera Pasqua jueva significà l’alliberament d’un poble
captiu; així l’Eucaristia significa per a nosaltres el lligam amb l’amor extrem
de Crist per tota la humanitat. Crist se’ns dona en cada Eucaristia i aquest
donar-se significa transformar els nostres cors mitjançant la caritat.
Escrivia sant Joan Pau II: «Aquest aspecte de caritat universal del Sagrament
eucarístic es fonamenta en les paraules mateixes del Salvador. En instituir-ho,
no es va limitar a dir «Aquest és el meu cos», «Aquesta copa és la Nova Aliança
en la meva sang», sinó que va afegir «lliurat per vosaltres... vessada per
vosaltres» (Lc 22, 19-20). No va afirmar solament que el que els donava a
menjar i beure era el seu cos i la seva sang, sinó que va manifestar el seu
valor sacrificial, fent present de mode sacramental el seu sacrifici, que
compliria després en la creu algunes hores més tard, per a la salvació de tots.
«L’Eucaristia és, alhora i inseparablement, el memorial sacrificial en què es
perpetua el sacrifici de la creu, i el banquet sagrat de la comunió en el Cos i
la Sang del Senyor». (Ecclesia de Eucharistia, 12)
Cada Dijous Sant, en cada Eucaristia celebrem el memorial del Senyor, Ell es fa
present i nosaltres l’hem de fer present enmig del món.
Un dels cants més propis d’aquest Dijous Sant ens diu que «on hi ha caritat i
amor, allí hi ha Déu.» Posem caritat i amor al nostre món, des de la fe en
Jesucrist, des de la fe en el nostre Déu que és amor, siguem transmissors de l’amor
de Déu tal com Crist ho fou, fins a l’extrem de donar la seva vida per
nosaltres.
Avui Jesús renta els peus dels seus deixebles, demà rentarà a la humanitat del
pecat des de la creu. Jesús va prendre el pa a les seves mans, va elevar
al Pare l’oració de benedicció, va partir el pa i el va donar als seus
deixebles; i el mateix va fer amb el calze del vi. Però en aquell moment, el
vespre de la seva Passió, va voler deixar en aquest gest el Testament de la
nova i eterna Aliança, memorial perpetu de la seva Pasqua de mort i
resurrecció. Perquè Ell és amor per la seva creatura fins a l’extrem de
donar-se a si mateix per a la nostra salvació. Ell que no vingué a ser servit
sinó a servir, ens convida a ser servidors seus i dels germans formant part d’una
sola Església. En paraules del Papa Benet XVI: «l’Església, estant al servei de
Déu, està al servei del món en termes d’amor i veritat.» (Caritas in
veritate, 11).
28 de març del 2024
DIJOUS SANT: MISSA DE LA CENA DEL SENYOR
24 de març del 2024
DIUMENGE DE RAMS: LA PASSIÓ DEL SENYOR (Cicle B)
Homilia predicada per Mon. Octavi Vilà, bisbe electe de Girona
Is 50,4-7; Salm 21,8-9.17-18a.19-20.23-24; Fl 2,6-11; Mc 14,1-15,47
El poble que diumenge aclamava «Beneït el qui ve en nom del Senyor», el
divendres cridava «Crucifiqueu-lo». A les portes de la celebració del Tríduum
Pasqual, el centre de l’any litúrgic en que commemorem la passió, mort i
resurrecció de Crist; aquesta celebració del Diumenge de Rams ens mostra el
dolorós contrast entre un poble que aclama al Messies un diumenge i demana la
seva mort un divendres.
El pla de salvació dissenyat per Déu per tal de redimir a la humanitat, està
ple de contrastos; hi ha moments per a l’optimisme en que el Regne sembla a
punt d’instaurar-se, n’hi ha molts d’altres de moments en que l’enveja i la
traïció malden per imposar-se.
El relat evangèlic de sant Marc ens mostra també dues escenes reveladores del
que està a punt d’esdevenir: la unció a Bet-Hània i la traïció de Judes. Mentre
hi ha qui s’anticipa a ungir el cos de Jesús per al dia en que serà amortallat,
una unció reial; hi ha qui va a trobar als grans sacerdots per entregar-los a
Jesús a canvi de rebre una paga. Però a Jesús res no se li escapa, sap que el
que ha fet aquella dona vessant un perfum preuadíssim de nard autèntic sobre
els seus peus, Déu li ho tindrà present; també sap que aquell que menjant amb
Ell el trairà, més li valdria no haver nascut.
El pla de salvació no deixa a ningú indiferent, davant de Déu, davant de Crist,
el Fill de Déu fet home per a la nostra salvació, davant de la seva Paraula, de
la seva passió, de la seva mort i de la seva resurrecció, cal prendre partit.
Cal actuar, no tant sols de paraula, sinó amb fets. Ell qui havia dit «No
tothom qui em diu: “Senyor, Senyor”, entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa
la voluntat del meu Pare del cel.» (Mt 7,21), sap amb tota veritat qui el
negarà, qui havent-lo reconegut com el Messies, el Fill de Déu, acabarà per
proferir malediccions i juraments assegurant que no coneixia de res aquell home
del qui li parlaven.
Diumenge tot són crits de joia, però dijous al vespre cadascú és posat al seu
lloc. A Getsemaní mentre el mestre sent una tristor a l’ànima com per morir-se,
els deixebles s’adormen i no són capaços de vetllar ni una hora. Divendres de
matinada mentre el mestre rep escopinades i cops de puny, el primer dels
deixebles mort de por tot i seguir-lo a prou distància com per a sentir-se
segur, el nega quan es creu descobert com a deixeble seu. I al peu de la creu al
seu costat tot són insults i cops de cap amb aires de mofa i l’únic consol ve
d’unes dones que mirant-s’ho de lluny estant l’acompanyen, aquelles mateixes
dones que havien pujat amb Ell a Jerusalem i l’havien proveït amb els seus
propis recursos.
Entre tanta solitud un sol home Josep d’Arimatea s’atreveix a anar a trobar a
Pilat i a demanar-li el cos. Poc a poc totes les peces encaixen, cadascú
acompleix amb el seu paper. Mentre dues dones miraven on l’enterraven i unes
mans amigues feien rodolar una pedra per tancar l’entrada del sepulcre, als
ulls dels homes s’havia aconseguit d’acabar amb un profeta incòmode; però als
ulls de Déu tot és a punt per a completar la redempció de la humanitat sencera.
El pla de salvació no deixà a ningú indiferent aquella setmana a Jerusalem.
Però el pla de Déu no és un pla que l’home pugui tancar a complaença seva, és
un pla obert per Déu mateix i la salvació se’ns ofereix també avui a nosaltres
i cal posicionar-se davant d’ella, cal prendre’n partit.
Al llarg de la nostra vida a vegades som Pere, envalentonats un dia i
esporuguits un altre; a vegades, Déu no ho vulgui, som Judes, mengem el pa i el
vi, el cos i la sang de Crist, compartint la taula de l’Eucaristia i el traïm
tot seguit no reconeixent-lo en els germans als qui traïm; molts cops vivim una
fe endormiscada sense ni tant sols parar atenció en el que Déu ens ofereix i
poques vegades som Josep d’Arimatea o aquelles dones coratjoses que desafiant
el risc acompleixen el pietós deure d’assistir al moribund i donar-li
sepultura.
La passió i mort de Crist passa davant dels nostres ulls aquests dies, potser
per haver-la escoltat tants cops ja no ens impressiona, ni ens interpel·la.
Però davant d’aquell qui ens estima fins a l’extrem de fer-se no res i
abaixar-se fins a acceptar la mort i una mort de creu, no hi ha lloc per a la
indiferència. Aquests dies sants, a la fi del camí quaresmal i a les portes de
la Pasqua, la crida a la salvació es fa més forta que mai.
El qui ve en nom del Senyor, encara més, el qui és el Senyor i ve per tal de
que nosaltres esdevinguem en plenitud fills de Déu, és l’amor fet carn, és
aquell qui estima fins a l’extrem de donar-nos la vida a canvi de la seva
pròpia vida.
Es succeeixen d’avui fins divendres crits de joia i clams d’odi, tot és confós
i efímer, però arribat el silenci del dissabte i l’albada del primer dia de la
setmana de la nova creació, a la fi a la foscor de la mort s’imposarà la llum
d’aquell qui és la veritat i llum per al món.
Recorreguem aquest darrer tram del camí vers la Pasqua amb esperit de
conversió, atentes les orelles al que Crist ens diu i oberts els cors al seu
amor etern i veritable.
21 de març del 2024
TRÀNSIT DEL NOSTRE PARE SANT BENET, ABAT
Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Gn 12,1-4a; Sl 15,1-2 i 5.7-8.11 (R.: cf. 5); Jo 17,20-26
Hem marxat del nostre clan familiar, de la casa del nostre pare, del nostre
poble, i hem fet cap ací a Poblet.
La benedicció ens ha estat concedida gràcies a la intercessió de sant Benet.
Ara som una comunitat amb l’ofici de lloar a Déu cada dia, en la pregària, en
l’Ofici Diví, en el treball, en l’esbarjo, sempre la lloança ha d’estar
present, encara que sigui amb el nostre alè de vida.
Perquè Jesús es fa present en la nostra pregària, en la nostra vida. Jesús
prega amb nosaltres a Déu Pare, en cada moment de la nostra vida. Jesús prega
al Pare perquè siguem u, com el Pare i Jesús son u.
«Que tots siguin u». Sí, Jesús vol que siguem u. Som una comunitat monàstica,
sota la benedicció de sant Benet i Jesús vol que siguem u.
Cadascú de nosaltres, amb totes les nostres diferències, davant de Déu, Jesús
vol que siguem u. En la nostra relació comunitària davant de Déu, vol que
siguem u.
Més encara, vol que siguem u amb el Fill i el Pare. Que siguem u a imatge de la
relació entre el Pare i el Fill.
Així entrarem a conèixer la relació Trinitària, i entrarem a participar de
l’amor de Déu, de la capacitat d’estimar sense mesura, a l’estil de Déu.
El nostre ésser u està intrínsecament lligat a l’energia amorosa de la
Santíssima Trinitat, amb el Pare, el Fill i l’Esperit Sant que ens obre el camí
de la glòria pels segles dels segles. Amén
19 de març del 2024
SANT JOSEP, ESPÒS DE LA BENAURADA VERGE MARIA
Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
2S 7,4-5a.12-14a.16; Sl 88,2-3.4-5.27 i 29 (R.: 37); Rm 4,13.16-18.22; Mt
1,16.18.21.24a
Humilitat, disponibilitat i amor.
Els plans de Déu, no són els dels homes. Nosaltres vivim amb uns projectes, un
futur, unes metes.
Josep es trobava davant d’un projecte de vida, un futur, una meta, promès amb
Maria.
Però tota aquesta il·lusió per formar una família, com totes les famílies de la
seva cultura, tot aquest futur es veu de cop capgirat.
Abans de viure junts, Maria esperava un fill. Tot el meu projecte de vida s’ha
trencat; podria haver pensat Josep. I de fet, l’evangeli ens diu que hi
pensava.
Però, l’amor per Maria seguia viu, perquè no volia perjudicar-la, fent públic
el fet que estava embarassada. I l’acord matrimonial, s’havia de desfer, però
en secret.
Tot això, Josep ho pensava, ho rumiava, ho meditava. Què ha passat?
Els plans de Déu no són els nostres. Però els homes i les dones d’avui en dia
perfectament ens podem ajustar als plans de Déu.
Com? Simplement ens tenim que silenciar, silenciar el nostre interior, el nostre
cor per poder escoltar en la pregària la voluntat de Déu.
No tinguis por, perquè moltes vegades fugim de la voluntat de Déu per por. I la
por sols ve d’una manca de fe amb Déu.
Josep seu i escolta. «Ella, Maria ha concebut per obra de l’Esperit Sant, ha de
tenir un fill i li has de posar el nom de Jesús, perquè ell salvarà dels pecats
el seu poble».
Josep acull amb fe la voluntat de Déu. I ens deixa aquestes tres paraules per
meditar avui:
Humilitat, per acceptar aquesta Bona Nova.
Disponibilitat, a servir les necessitats dels altres.
Amor, clar i pur vers el Misteri de Déu que se’ns ha revelat en l’encarnació
del seu Fill Jesús. A ell, sigui donada sempre la glòria amb el Pare i
l’Esperit Sant. Amén.
18 de febrer del 2024
DIUMENGE I DE QUARESMA (Cicle B)
Homilia
predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Gn 9,8-15; Salm 24,4-5b.6-7b.8-9; 1Pe 3,18-22; Mc 1,12-15
Quina necessitat hi havia de que Jesús fos temptat? La
salvació, el pla de la salvació, arranca des de la base, la salvació s’aixeca
amb uns bons fonaments. Ja no es tracta de salvar-ne uns quants, com a Noé i a
la seva família, ens ho ha dit la primera Carta de Pere, ara l’objectiu amb
Jesucrist és la salvació de tota la humanitat; ja no seran vuit persones en
total sinó tots, els cridats a la salvació. Crist ha mort per a conduir-nos a
Déu, ha vingut per salvar a justos i a injustos i per la nostra salvació ha
pagat un preu molt alt, el de la seva pròpia vida. Crist morint una sola vegada
per raó dels nostres pecats convida a la salvació a tota la humanitat. Déu
volgué que el seu Fill es fes en tot igual a nosaltres, llevat del pecat, i per
això experimentà també la temptació. Així com morint ens mostrà que la mort ja
no té la darrera paraula, que després de la mort hi ha la vida vertadera i
plena; així vencent la temptació, vencent els enganys del maligne, ens mostrà
que resistir a la temptació i vèncer-la és possible, sempre i quan ens confiem
a la gràcia de Déu. Jesús ens mostra amb obres, amb fets, que és possible que
la nostra vida reprodueixi la seva; que és possible fer camí darrere d’Ell i
arribar per Ell i amb Ell al Pare.
L’adhesió al pla de salvació demana però dues coses: Conversió i fe. Ens ho diu
el mateix Jesús amb les paraules amb les que predicà a Galilea, un cop
empresonat el Baptista: «Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova.» La Quaresma
és el camí de conversió per excel·lència, és el moment en que l’Església ens
convida a preparar-nos no tant sols per a la celebració pasqual anual, sinó
també i sobretot per a la nostra pròpia Pasqua a la que sols podrem arribar-hi
amb plenitud i joia convertint-nos i creient en aquell qui fent-se home com
nosaltres i per a nosaltres, trencà les cadenes que unien a la humanitat amb la
mort i obrí les portes del reialme a qui vulgui seguir-lo. La porta que hi dona
accés, el signe que ens fa pertànyer a Crist no és altra que el baptisme.
Aquesta aigua, ens ha dit sant Pere, que no tant sols renta el cos com la d’aquell
diluvi dels temps de Noé, sinó que salva i que renta del pecat, és el baptisme.
Pel baptisme som incorporats a l’Església i com afirma la constitució Lumen
Gentium del Concili Vaticà II: «El Crist, un cop enlairat de terra, atragué
tothom cap a Ell (cf. Jn 12,32); ressuscitat d’entre els morts (cf. Rm 6,9), va
enviar el seu Esperit vivificador sobre els deixebles i per Ell va constituir
el seu Cos, que és l’Església, com a sagrament universal de salvació; assegut a
la dreta del Pare, actua incessantment en aquest món a fi de portar els homes a
l’Església i per ella unir-los més estretament i, nodrint-los amb el seu propi
Cos i Sang, fer-los participants de la seva vida gloriosa» (LG 48).
La Quaresma és el temps favorable per a apropar-nos més i més a aquest gran misteri
que és la salvació. Hi ha mitjans que ens ajuden a la seva comprensió com la
pregària, l’almoina o el dejuni. I els dos grans eixos són la conversió, l’adequació
de la nostra vida a la vida de Crist, i la fe en que Ell vingué al món per a
compartir amb nosaltres la filiació divina, per fer-nos fills amb el Fill i
tenir així a Déu per Pare. El camí està però ple de temptacions, com a Crist
també ens surten al pas a nosaltres a cada moment i una forta temptació pot ser
la de la monotonia. Així diu el Papa Francesc que: «L’accedia ha estat definida
com “el dimoni del migdia”: ens atrapa a la meitat del dia, quan la fatiga està
en el seu punt més alt i les hores que ens esperen ens semblen monòtones,
impossibles de viure.» Per evitar-la ens cal viure la Quaresma amb il·lusió,
amb plenitud, com un vertader camí cap a la salvació pasqual i no per haver-la
viscut ja tantes vegades se’ns ha de fer monòtona, rutinària, perquè aleshores
la viurem sense l’esperança de que si Crist es feu realment home i si patí i
morí realment per a nosaltres: «El Fill de Déu, unint en si la naturalesa
humana i vencent la mort amb la seva mort i resurrecció, ha redimit l’home i l’ha
transformat en una nova criatura.» (LG, 7) Déu en aquesta hora favorable, en
aquest temps de salvació, convida a la seva creatura, ens convida a tots
nosaltres, a convertir-nos, a creure en l’Evangeli per poder seure amb Ell a la
dreta del Pare.