SANTS BERNAT, MONJO DE POBLET, MARIA I GRÀCIA, MÀRTIRS

Homilia predicada per monsenyor Daniel Palau, bisbe de Lleida
Sir 51,1-12; Sir grec 51,1-8; Sl 125,1-2ab.2cd-3.4-5.6 (R.: 5); 1Pe 3,14-17; Mt 10,17-22

Estimada comunitat cistercenca, benvolguts feligresos que avui us aplegueu en aquest noble temple per celebrar la fe i endinsar-vos, com no pot ser d’altra manera, en el misteri profund de Déu, el Déu de Jesús, el Déu que és tot Amor i no fa cap altra cosa que estimar.

El testimoni de Bernat, Maria i Gràcia apel·len a la necessitat de la conversió, però sobretot a la importància del testimoni. Els nostres contextos habituals fan referència sovint a una gran multitud de canvis. Molts d’ells són efecte d’una remota cadena de causes que arriben a la nostra vida i provoquen unes transformacions quasi inevitables. Altres canvis no són altra cosa que transformacions externes, i en força ocasions, aparents, que ens parlen de les nombroses variables que poden produir-se en la vida de les persones. Em refereixo a aquelles circumstàncies que ens acompanyen a tots i que es mostren com variables indiferents de les nostres vides. Però, el testimoni d’aquesta triada de germans, Bernat, Maria i Gràcia, ens parlen d’un canvi més profund, més radical, més lluminós; ens parlen de la conversió del cor.

Es tracta de l’adopció d’un plantejament de vida amb el que Déu ocupa un lloc central. Gràcies a aquesta centralitat el creient no fa res més que donar gràcies a Déu, i lloar-lo i agrair-li tot allò que Ell ha fet al llarg de la seva pròpia història. Així ho hem escoltat en la primera lectura. En moltes ocasions nosaltres mateixos hem viscut aquestes situacions límit, en les que ens hem vist atrapats, ofegats, angoixats...i Déu ha actuat finalment per alliberar-nos. Aquesta actuació, aquest «moment» de Déu ha estat un moment de salvació. Tots hem viscut aquest «moment», i ens referim no només a un instant de la nostra història, sinó a una experiència de gratuïtat, de senzillesa, de contemplació, de silenci...durant el qual i en el qual Déu s’ha mostrat proper, condescendent i alliberador.

Aquesta experiència de conversió no és un apropar-nos vers cap terreny inhòspit o vers cap precipici, ans el contrari, és contemplar el món des d’una perspectiva alliberadora, des de la qual la nostra vida guanya amplitud, noves possibilitats. La segona lectura ens parla d’aquesta nova mirada vers el món i vers la humanitat, des de la netedat del cor. Vet aquí la credibilitat i la força d’una conversió, aquesta mirada neta, respectuosa, esperançada.

I si aquesta conversió ens porta a la persecució: feliços nosaltres! Així ho manifesta l’evangeli que hem escoltat: ens portaran d’un lloc a un altre sense massa sentit, serem odiats, perseguits, marginats i burlats...la persecució, de la mena que sigui, no agrada mai, fa mal, però és aleshores que trobarem el nostre veritable lloc en aquest món. Avui tothom fuig de la creu, no la vol veure, no la vol reconèixer, no la vol acceptar. És humanament natural. Però, vet aquí, la promesa de salvació que hem escoltat, «els qui sofriran amb constància fins a la fi se salvaran». Això no és fàcil pensar-ho, ni acceptar-ho de manera immediata. Però hem de dir que la salvació s’ofereix als qui es mantenen fidels a viure no pas la creu, sinó l’amor fins i tot en els moments de creu.

Encomanem les nostres passes a Bernat, Maria i Gràcia, per la nostra veritable conversió a l’Amor en aquest jubileu de l’esperança. Que ningú llenci la tovallola pensant que Déu no li ofereix cap mena de possibilitat, ans el contrari: Déu sempre estan la ma a tots aquells que li obren el seu cor amb humilitat i sinceritat, per lloar-lo, per viure amb la rectitud del cor i mantenir-se ferms en la fe.

SOLEMNITAT DE LA PENTECOSTA

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Fets 2,1-11; Sl 103,1ab i 24ac.29bc-30.31 i 34 (R.: 30); Rm 8,8-17; Jo 14,15-16.23b-26

En aquest any jubilar, més que mai, hem de posar l’accent de la nostra vida en l’esperança. Perquè és l’esperança cristiana la que ens mou a viure amb alegria, amb l’alegria d’esdevenir temples de l’Esperit Sant.

Per això, la diada de la Pentecosta, la diada en que celebrem que tots junts quedaren plens de l’Esperit Sant i començaren a viure, a expressar-se, a proclamar les grandeses de Déu; ara ens convoca també a nosaltres a viure junts, a pregar i a lloar, perquè l’Esperit Sant ens congregui en la veritat i ens defensi de qualsevol mal.

Així, amb força de l’Esperit podrem anar pel món fent la voluntat de Déu. La capacitat adquirida per l’Esperit ens deixarà fer i ens permetrà obrir-nos a la voluntat de Déu, des de l’esperança.

«Les manifestacions de l’Esperit distribuïdes a cadascú són en bé de tots». Cadascú de nosaltres hem rebut diversos dons, però l’Esperit que ens els ha distribuït és un de sol. Cadascú tenim una tasca en la nostra vida, s’espera que la puguem realitzar el millor possible.

En el nostre servei comunitari cada cosa que fem, cada servei, a qui servim sempre és el Senyor. Per això, podem viure amb esperança, perquè el qui és al darrera de tot el nostre servei sempre és el Senyor.

Hem estat batejats en un sol Esperit per formar un sol cos, i a tots ens ha estat donat com a beguda el mateix Esperit. I així, hem rebut un esperit que ens ha fet fills i ens fa cridar: «Abbà, Pare!». I si som fills de Déu, també som hereus.

Quina esperança més gran!

Què més podem esperar de la nostra existència?

Si vivim amb Crist, si morim amb Crist, som hereus amb Crist, si sofrim amb ell també arribarem a ser glorificats amb ell.

Què n’és de gran la nostra esperança!

No, nosaltres si som conscients, no podem romandre amb les portes tancades. Jesús ens obre les portes del cor, ens obre l’esperança futura i ens dona la pau a cadascú de nosaltres perquè esdevinguem testimonis de l’amor de Déu, de l’esperança futura de la glòria.

Jesús ens envia el do de l’Esperit Sant. De part nostra està la voluntat d’obrir el cor, de viure la fe, de ser testimonis de Crist ressuscitat, de ser pelegrins d’Esperança a través de l’Esperit Sant, i així per mig nostre la misericòrdia i l’amor de Déu arribarà d’un cap a l’altre de la terra.

«Quan envieu el vostre alè, Senyor, renoveu la vida sobre la terra». Amén.

DIUMENGE VII DE PASQUA: ASCENSIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Fets 1,1-11; Sl 46,2-3.6-7.8-9 (R.: 6); He 9,24-28;10,19-23; Lc 24,46-53

Esperança

En aquest any jubilar, més que mai hem de posar l’accent de la nostra vida en l’esperança. És l’esperança cristiana la que ens mou a viure amb l’alegria de la Pasqua.

El nostre Salvador, el nostre redemptor, Jesús és el Fill de Déu que s’ha encarnat en la nostra humanitat, ha sofert la seva Passió, ha mort i ha ressuscitat per nosaltres, per cadascú de nosaltres.

Perquè Crist va ser ofert una sola vegada com a víctima per abolir el pecat. Crist va prendre damunt seu els pecats de tots nosaltres.
Nosaltres ara estem vivint en esperança la seva vinguda, el seu retorn gloriós, per anar amb ell a la casa del Pare.

Elevació

L’ascensió de Crist també és la nostra elevació, perquè on va el cap el cos que és l’Església, també ha d’arribar-hi. Per tant la nostra elevació cap a Déu va atansant-se en la mesura que hi posem més voluntat per seguir els passos que Jesús ens ha marcat en aquesta terra, en aquesta comunitat monàstica, en el meu treball, en la meva família, entre els meus companys i amics. Jesús ens ha assenyalat el camí i la meta és el cel nou.

Ell ha anat a preparar-nos estada, mentrestant ens envia el do que el Pare ha promès.

Promesa

El do promès és l’Esperit Sant, el Defensor, que ens donarà la força que ens farà esdevenir lliures de qualsevol por, ens farà viure lliures, com a fills de Déu i ens farà ser testimonis del mateix Jesucrist fins als límits de la terra.

Jesús s’enlairà davant dels seus deixebles, però com ells tampoc ens podem quedar mirant al cel, perquè hem de mirar a la terra per veure per on van les petjades que ens han estat marcades per a que cadascú les puguem seguir amb alegria pasqual.

Avui ens veiem omplerts de joia perquè la seva ascensió al cel, ens ha obert les portes del cel a nosaltres.

L’esperança cristiana ens empeny a la felicitat. Perquè també en aquest món sofrim, però l’esperança ens mostra l’espurna de la joia en la glòria de Déu.

Jesús ens ensenya com en de viure en comunitat, com hem de viure eclesialment, en la parròquia, en la nostra vida monàstica. Perquè és en la comunitat com podem rebre els dons que vivim en l’esperança, els dons de l’Esperit, el nostre Defensor fins que torni.

La comunitat està formada per persones diferents però amb la pregària tots units per un mateix Senyor. I és Jesús qui prega amb nosaltres en la litúrgia al Pare en acció de gràcies. I la nostra pregària toca l’esperança de tota la humanitat.

Quin compromís més fort! La meva pregària somou les necessitats de tot el món. Ens som conscients?

La promesa de l’Esperit Sant ens ajudarà a viure esperançats i encoratjats en la nostra elevació futura, cap a la glòria, amb el Pare i el Fill i l’Esperit Sant, pels segles dels segles. Amén.

DIUMENGE VI DE PASQUA (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Fets 15,1-2.22-29; Sl 66,2-3.5.6 i 8 (R.: 4); Ap 21,10-14.22-23; Jo 14,23-29

Estimar

L’Esperit Sant

La pau

En el secret del darrer sopar, en el llarg discurs del Quart Evangeli, ens trobem Jesús rodejat dels deixebles que pregunten, que volen saber més, que s’interroguen tot el que Jesús ha anat fent pels camins fins arribar en aquest moment que va acomiadant-se d’ells.

La perícopa d’avui sisè diumenge del temps Pasqual ens dona a nosaltres tres aspectes que hem de tenir molt en compte.

El primer punt és l’amor. «Qui m’estima farà cas del que jo dic; el meu Pare l’estimarà i vindrem a viure amb ell».

Estimem? Estimem Jesús? Fem cas del que ell ens diu?

És la pregunta que ens hem de fer avui. Hem d’esbrinar com tenim el cor per estimar, per donar el nostre amor a Déu i al proïsme. Ja que donant-nos als altres estem oferint-nos a Déu. Estem fent cas de Jesús, que ha donat la vida per tots nosaltres.

Si estimem lliurement, si ens donem amb tota llibertat, mai no estarem sols, perquè el Pare i el Fill vindran a fer estada en nosaltres. És a dir serem plens de l’Esperit de Déu i això ens donarà una força que ens transformarà en testimonis de Crist ressuscitat.

Ens convé i molt estimar, no perdre mai el desig d’estimar i fer cas del que vol Jesús de la nostra vida.

Però, per si estem molt perduts, miren un segon punt de reflexió per avui. Encara tenim el Defensor, l’Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, ens diu Jesús. I ens farà recordar i entendre tot el que ens ha anat dient. Perquè Jesús continua cada dia dient-nos moltes coses, per això hem de viure atents a la seva Paraula, per això ens és fonamental la lectura divina. Perquè mentre nosaltres llegim l’Esperit de la Veritat ens anirà ensenyant la voluntat del Pare.

Però, mai en la nostra vida en podem oblidar de buscar aquest tercer aspecte de l’Evangeli d’avui, la pau. La pau que ens dona Jesús, la pau plena que ens ofereix cada dia si volem seguir-lo, si volem fer la seva voluntat. Una pau mai estèril, sinó fecunda, una pau fonamentada en l’amor que Déu ens dona i que ens fa a nosaltres mateixos testimonis de la seva fecunditat. Aquesta pau que Déu ens transmet per Jesús ens és aliment d’esperança, d’esperança que Jesús va al Pare per preparar-nos un lloc amb ell al cel.

Per això la nostra vida cristiana ha d’estar marcada per l’amor a Déu i al proïsme, per la recepció de l’Esperit Sant i per la senzillesa de viure amb pau, amb la pau que Jesús ens ha donat i que nosaltres l’hem d’oferir als altres.

Així, podrem donar glòria la Pare, al Fill i a l’Esperit Sant, Déu pels segles dels segles. Amén.

SANT MATIES, APÒSTOL

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ac 1,15-17.20-26; Sl 112; Jn 15,9-17

Estimats germans i germanes,

Tots volem ser feliços. No és tracta d’una il·lusió inconsistent, sinó d’un desig natural que Déu imprimeix dins del nostre cor perquè, desprès de cercar segurament per camins enganyosos, finalment trobem el goig i la pau només en el Senyor, que ens atreu vers Ell. Ens parla en els Evangelis perquè tinguem «una alegria ben plena». A continuació Jesús ens diu que «ningú no té un amor més gran que el qui dona la vida». Juguem amb paraules semblants, amb sinònims, que van completant el ric sentit de l’amor veritable. De l’apòstol sant Maties sabem molt poc, només el que ens diu el relat dels Fets dels Apòstols. Però és suficient per tenir l’alegria de recordar-lo avui. L’oració col·lecta ens posa l’accent en lo principal: «va tenir la sort de gaudir del amor de Déu». La santedat és una història de amor que es va teixint en la fidelitat, mantenint-se en aquest amor, observant els manaments, acollint la missió que se’ns ha assignat, i donant fruit. Qui estima com Jesús, accepta el repte més radical, que és contemplar Déu amb confiança de fill; i mirar el rostre de l’altre amb compassió, misericòrdia, tendresa, perdó i acceptació.

Si la paraula “santedat” la veiem com un ideal difícil, propi per a persones excepcionals... podem pensar en la paraula “bondat”, més accessible per a nosaltres. Se’ns presenta una altra paraula: “caritat”. La Constitució Dogmàtica Lumen Gentium afirma que «perquè la caritat, com bona llavor creixi i doni fruits, cada fidel ha d’escoltar de bon grat la Paraula de Déu, complir d’obra la seva voluntat amb l’ajut de la gràcia divina, participar en els Sagraments, sobretot en l’Eucaristia, dedicar-se amb constància a l’oració, a l’abnegació pròpia, al servei actiu dels germans, i a l’exercici de totes les virtuts» (42).

La vida dels sants ens impulsa a una unió més gran amb el Senyor, font de la alegria, de la pau i de la felicitat. El progrés espiritual tendeix a la unió sempre més íntima amb el Crist. No hi ha santedat sense renúncia i combat espiritual. El camí de tot ésser humà passa també per la creu, que acaba alliberant-nos de nosaltres mateixos per unir-nos amb el Crist, font del perdó i de la nova vida, de la conversió i de la salvació. Així, del nostre sant coneixem poc, però podem intuir molt. Lo més important és que Sant Maties va perseverar en l’amor. La capacitat d’acceptació, de superació i de tornar a començar només pot venir de la pregària. Contra el pessimisme i la peresa, «el combat de la pregària és el de l’amor humil, confiat i perseverant» (Catecisme de l’Església Catòlica, 2742). La Litúrgia de Pasqua és una repetició alegre i constant dels “Al·leluies” que, cantades en aquest temple, tenen la força de la bellesa i del convenciment. Per acabar, recordem el cant de comunió: «El meu manament és que us estimeu els uns als altres, diu el Senyor, al·leluia».