Homilia predicada per fra Lluís Solà
Rm 7, 18-25a; Sl 118, 66. 68. 76. 77. 93. 94 (R.: 68b); Lc 12, 54-59
«Segons l'home interior em delecto en la llei de Déu, però veig en els meus membres una altra llei que fa la guerra contra la llei de la meva raó i m'encadena a la llei del pecat que hi ha en els meus membres». Aquestes paraules de Pau que hem escoltat a la primera lectura, germanes i germans, són expressió ben contundent de l'esquinçament de l'ésser humà. Vivim dividits, i per més que ens hi escarrassem, no reeixim a estar en pau amb nosaltres mateixos. Un esquinçament que és conseqüència amarga i dolorosa del pecat, quan l'home s'ha autoerigit ell mateix en el seu límit, en el seu punt de referència, i s'ha trobat estripat, com partit en dos.
Segurament el monaquisme s'inscriu en aquest desig de retrobar en Déu el propi límit i el punt de referència, com a condició d'obertura i d'unificació interior: el monjo se situa al bell mig d'aquesta tensió entre la llei del cor i la llei dels membres (del cos) i prova d'establir una mena de consens per tal d'avançar en el treball espiritual.
Pau, certament, ens convida avui a la lucidesa, i això ja és molt: «Segons l'home interior —ens diu— m'agrada seguir la llei Déu», aquesta llei que, amb els ulls de la meva raó, puc reconèixer escrita al fons del meu cor.
Seguim doncs, els camins i les veus del nostre home interior, de la nostra raó, aquesta llum tan fràgil, tocada però per l'empremta del dit de Déu. I posem-nos-hi amb l'actitud humil del salmista, bo i demanant al Senyor: «Dóna'm bondat, discreció i coneixement, que jo tinc fe en els teus manaments; […] que vingui la teva tendresa i viuré, perquè la teva llei és la meva delícia».
