DIUMENGE XXIV DURANT L’ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Sir 27,30-28,7; Sl 102; Rm 14,7-9; Mt 18,21-35

Estimats germans i germanes: Quantes vegades haurem de perdonar? A la Missa, després del Parenostre i abans de donar-nos la pau «amb un signe de reconciliació i d’amistat», el sacerdot, amb les mans esteses, diu una oració demanant a Déu que ens alliberi de tots els mals, que hi hagi pau, que ens guardi de pecat i de qualsevol pertorbació; manifesta la confiança en la misericòrdia de Déu, en l’acompliment de la nostra esperança i en la manifestació de Jesucrist, el nostre Salvador.

Penso que aquesta oració ens proposa tres punts de reflexió:

«Allibereu-nos, Senyor, de tots els mals». Anar a missa i fer pregària implica un compromís que ens invita a estimar i perdonar. Però moltes vegades deixem de fer el bé que voldríem, perdem la pau, i les bones relacions amb els altres queden trencades. Déu vol que tinguem un cor pur i penedit, una actitud d’amor i perdó. Per això ens cal recordar els Manaments, que són llum que il·luminen el camí. Jesús, que ens coneix perfectament, ens diu: No he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors, el metge no el necessiten els qui estan bons, sinó els qui estan malalts. No hi ha pau sense perdó. No hem de catalogar els homes en bons i dolents; en els més bons hi ha l’amenaça de la tendència vers el mal, i en els més dolents el desig del bé. Jesús ens accepta com som, però vol que canviem.

Necessitem saber què és el perdó cristià i els mecanismes que ens hi condueixen. No som totalment lliures. Volem, però no sempre sabem o podem. Coneixem les dificultats a posar en pràctica les bones intencions. La paraula perdó ens produeix una certa incomoditat perquè l’orgull, les enveges, la rancúnia, i altres males herbes viuen dins nostre. Si som conscients de la nostra feblesa, acceptarem més fàcilment els altres. Personalment no em resigno a veure les persones tal com es manifesten; m’agrada veure-les tal com poden arribar a ser sense l’influencia de les seves circumstàncies i limitacions. Sense perdó la vida seria un infern. Qui perdona és un sembrador d’esperança.

«Senyor, per la vostra misericòrdia deslliureu-nos de qualsevol pertorbació». Si estem en mans de Déu, vivim com a perdonats i aprenem a perdonar. La primera lectura exposa les conseqüències negatives de l’odi i la rancúnia, i recomana amb insistència de saber perdonar els altres: Perdona els altres el mal que t’han fet, i Déu et perdonarà els pecats quan tu el preguis. Perdonar no és fàcil, sempre requereix una actitud valenta. Si amb humilitat i realisme reconeixem les nostres faltes i sentim agraïts el perdó de Déu, serem capaços de perdonar els altres. Quina és l’ensenyança de la paràbola d’avui? Déu, en la seva infinita bondat, supera les nostres expectatives i ens ho perdona tot; i nosaltres —pobres de nosaltres!— som mesquins i poc considerats en relació als nostres semblants. Si el perdó procedeix de l’amor, no ha de tenir mesura ni límit. L’amor fa miracles.

«Esperem, Senyor, l’acompliment de la nostra esperança». El perdó no ha de ser el compliment d’un manament, sinó el fruit més preciós de l’amor. Si estem en una actitud de perdonar, sabrem en quin moment haurem de fer-ho, i aleshores ho farem sense esforç, amb naturalitat, i sense complexos. La Paraula de Déu, font d’esperança, ens ho repeteix: Déu és el Pare del fill pròdig; Jesucrist és el bon Pastor que cerca l’ovella perduda; l’Esperit de Déu és qui ens il·lumina i recorda avui que el model de perdó el trobem en el salm que hem cantat: Déu perdona, guareix, rescata de la mort, ens sacia d’amor, no acusa, no guarda rancúnia, no ens castiga, llença les nostres culpes lluny de nosaltres. I tot això perquè és compassiu i benigne, lent per al càstig, ric en l’amor. El nostre amor es renova sempre que celebrem l’Eucaristia. Siguem bondadosos i afectuosos els uns amb els altres, i perdonem-nos tal com Déu ens ha perdonat en Crist (cf. Ef 4,32). Hauria de ser així perquè som del Senyor.