COMMEMORACIÓ DE TOTS ELS FIDELS DIFUNTS

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Sa 3,1-9; Sl 26; Rm 8,14-23; Jo 11,17-27

Tenim la mort per un mal, per un desastre; si tinguéssim la fe de Marta sabríem que els difunts han trobat la vertadera vida i han abandonat les penes d’aquest món; però tot i això, quan ens deixa un germà de comunitat, el pare o la mare, el marit o la muller, el germà o la germana, l’amic o l’amiga, i no cal dir, el fill o la filla, ens sembla que han mort i han caigut al regne de les tenebres. Sabem per la fe que els qui han estat trobats justos, «Déu els donarà una felicitat immensa, que els ha posat a prova i ha trobat que eren dignes d’ell». Marta sap que Llàtzer ressuscitarà el darrer dia. Però tot i així vol que el seu germà torni a la vida efímera i mortal d’abans, prefereix la certesa de quelcom fugisser a l’esperança en una cosa molt més gran. Marta, quan afirma que sap que el seu germà ressuscitarà el darrer dia, podria dir a Jesús com Don Juan Tenorio al seu pare «largo plazo el que me ponéis». Marta arribarà a saber que Jesús «és la resurrecció i la vida, que els qui creuen en Ell encara que morin viuran i no moriran mai més». Sap, com diu l’apòstol, que l’esperit de Fills que ens fa cridar «Abbà, Pare!» farà que es reveli en nosaltres la felicitat de la glòria. Davant de la mort d’aquesta vida terrenal sols hi ha lloc per l’esperança; la mort se’ns mostra com un absurd, un esclavatge, un univers que gemega i pateix dolors com la mare quan infanta; aleshores esperem l’hora en què serem fills en plenitud, quan serem redimits.

El centre de l’Evangeli és la resurrecció de Jesús. Sense aquesta resurrecció la nostra fe seria inútil. L’Evangeli ens recorda que tota la nostra vida és una espera del pas d’aquest món al Pare. El dia del nostre baptisme ens unim a l’amor de Déu que és Pare, Fill i Esperit Sant, un Déu que és amor. Incorporats pel baptisme a la fe, ja res no pot ser com abans; perquè hem fet el pas d’una vida sense Déu a una vida plena d’amor. Com Marta, el testimoni de la qual ens convida a l’esperança; Jesús tampoc no amaga la seva tristesa davant la mort de l’amic. Plora i crida com ho fem per un de nosaltres que acaba de morir. Però Ell sap que aquesta malaltia i aquesta mort està destinada a donar glòria a Déu, que aquest dol, fins i tot seu, quan diuen en veure’l plorar i afligir-se, «mireu com l’estimava», serà motiu de revelació. Mentrestant Marta passa del «ja sé» al «jo crec». I qui creu en Jesús descobreix amb sorpresa que la mort no té la darrera paraula. Que la nostra vida té un significat. Seguir Jesús i mantenir-nos-hi fidels.

Quan preguem per un difunt posem el ciri pasqual al seu costat; és el signe del Crist ressuscitat, el signe que la mort ha estat vençuda, que la llum preval sobre la nit. La resurrecció és llum en les nostres vides. Res, ni tan sols la mort, pot separar-nos de l’amor que hi ha en Jesús. La nostra fe en la resurrecció està lligada a la nostra fe en Déu que és amor i vida; no és el Déu de la mort, sinó el de la vida, no és un Déu de morts sinó de vius. El seu gran projecte és compartir amb nosaltres la plenitud de la seva vida i del seu amor.

Hem de ser com Marta, que confessa Crist. Hem de prestar atenció al fet que l’evangelista Joan no tracta de donar-nos cap informació sobre l’experiència de Llàtzer: quan va morir, què va fer després de tornar a la vida. L’únic important és que era ben mort, de feia ja quatre dies, i ha tornat a la vida. Les paraules de Jesús, «Jo sóc la resurrecció i la vida. Els qui creuen en mi, encara que morin, viuran, i tots els qui viuen i creuen en mi, no moriran mai més», donen sentit a la nostra fe.

Preguem per tots els difunts, la fe dels quals sols Déu ha conegut, i demanem per a nosaltres aquesta fe de Marta per ser alliberats de tot el que ens impedeix viure i veure plenament la presència de Déu en les nostres vides.