DISSABTE DE LA SETMANA XXXIII DURANT L’ANY / I

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
1M 6,1-13; Sl 9,2-3.4 i 6.16 i 19 i Lc 20,27-40

Antíoc el rei assot d’Israel i de tants altres pobles de la seva època, el conqueridor i dominador que s’imposava a sang i espasa, està a les portes de la mort, la seva estratègia finalment no ha donat resultat, ha estat vençut pels jueus i pels perses i ara trasbalsat profundament, no se’n sap avenir i cau malalt al llit vençut davant del Senyor. Volgué arrasar el culte al Déu d’Israel, es fià de les seves soles forces i ara a la fi de la seva vida veu que tot plegat no és res més que vanitat i fum, perquè no havia fonamentat la seva vida sobre la roca de Déu sinó sobre el fang de l’ambició humana.

Sovint els homes posem la nostra mirada sobre objectius mundans, caducs, efímers i oblidem allò que val realment, l’únic que val. Cap dels valors que en l’antiguitat o avui dia la major part dels homes tenen per importants ho són realment. Esmercem molts esforços en aconseguir poder, reconeixement, diners o prestigi; però a l’hora de la veritat cap d’aquestes coses dura per sempre i tant sols tenen poder per allunyar-nos del que val realment. També el mateix poble d’Israel, ho hem anat veient al llarg d’aquests darrers dies en la primera lectura, tingué i caigué en la temptació d’oblidar a Déu per adequar-se als corrents imperants en la seva època, es va hel·lenitzar en costums i cultes i va ofendre així al Senyor.

Foren pocs els qui es mantingueren fidels, els qui venceren la pressió dels poderosos, els qui resistiren les modes que volien imposar-se de totes, totes. I aquets pocs que es mantingueren fidels a l’amistat amb el Senyor acabaren pagant-ho amb la vida com Eleazar que no volgué ni tant sols aparentar que vulnerava la llei, com els set germans morts davant la seva coratjosa mare o amb l’exili com Mataties que acabà per haver d’anar-se’n al desert.

Té raó Antíoc ara al final de la seva vida, ell es creia estimat i bondadós quan de fet la maldat havia guiat la seva vida i per això al moment de la veritat es mostra trist, vençut i abatut. Els nostres valors deixen de ser bons valors quan s’allunyen de la voluntat del Senyor, quan disfressem la nostra voluntat de voluntat divina i ens convertim així en impostors malvats que fixem la nostra meta en ambicions mundanes i per aconseguir-les no deixem d’emprar qualsevol mètode, com Antíoc, mentint, violents, murmurant, presos a la trampa que parem ofenent als altres i al Senyor.

El que realment val als ulls de Déu és una altra cosa. Ni poder, ni haver tingut set marits serveixen de res, perquè ens ho ha dit Jesús en l’Evangeli els qui Déu considerarà dignes ja no moriran mai més, tindran part en la resurrecció, seran iguals als àngels i seran fills de Déu.

Davant del conformisme social hi ha qui com els màrtirs trenca motlles i si davant els seus contemporanis són considerats sovint uns fracassats; pel Senyor són estimats i convidats al Regne d’aquest Déu que és Déu de vius i no de morts; Déu dels vertaderament vius. El que val és el judici davant de Déu no pas l’opinió dels homes.

Hi ha també algú molt especial en la vida de Jesús, en la vida de l’Església, que això ho entengué molt bé, no pas fent-ne grans explicacions, ni grans disquisicions, simplement ho practicà i ho visqué; cantà les meravelles del Senyor, saltà de goig i celebrà el seu nom, el d’aquell que portà en les seves entranyes virginals.

Per això Maria és causa de la nostra alegria, és la porta de la nostra joia si ens confiem al Senyor, si ens deixem arrabassar com ella per l’amor de Déu, d’aquell qui tant ens estimà i ens estima, amb un amor que no es consumeix, com el foc d’aquella bardissa a la muntanya. Confiem-nos a Maria i amb ella i per ella a aquell que no dubtà en fer-se com nosaltres i derrocant als poderosos, mai no defrauda l’esperança dels pobres en l’esperit.