Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ha 1,2-3;2,3-4; Sl 94; 2Tm 1,6-8.13-14; Lc 17,5-10
Estimats germans i germanes,
Cadascun de nosaltres sap les moltes vegades que interiorment ha repetit la petició sincera i espontània dels apòstols: «Doneu-nos més fe!» En temps difícils la necessitem encara més. Davant la situació dramàtica del poble, el profeta Habacuc no es calla: «Hi ha baralles i s'aixequen discòrdies... Fins quan, Senyor, demanaré auxili i no m'escoltareu...?» El drama del mal qüestiona la fe, que es fonamenta en una gran certesa: la nostra fidelitat a Déu i la confiança en el seu Amor que ens fa viure. L'home de fe viu perquè creu. La fe no és creure en una llista de coses, sinó posar tota la confiança en el Pare. Viure la fe vol dir assumir les mateixes actituds de Jesucrist, deixant-nos guiar pel seu Esperit. Segons l'encíclica Lumen fidei: «Creure significa confiar-se a un amor misericordiós, que sempre acull i perdona, que sosté i orienta l'existència, que es manifesta poderós en la seva capacitat d'adreçar les coses tortes de la nostra història» (13).
Però distrets en mil coses o afeixugats per l'estress, podem posar el cor en petits ídols que multipliquen els nostres desigs. Així la fe es debilita en nosaltres encara que no tinguem dubtes. Si no madurem la fe al foc de la pregària, la fe es pot anar diluint dins nostre, quedant reduïda a un costum o a un desig de seguretats. Quan l'home pensa que allunyant-se de Déu es troba a si mateix, la seva existència fracassa. Senyor, «doneu-nos més fe!» Feu-nos més humils per desfer-nos de conceptes equivocats i de idees parcials, per tal de poder contemplar la vostra Llum, el camí lluminós del nostre trobament amb Vós i amb les persones que heu posat al nostre costat! Encara que la nostra fe sigui petita com un gra de mostassa, la força del vostre Esperit la convertirà en una cosa magnífica, com un arbre frondós que acull a les seves branques els ocells que volen acollir-se a la seva ombra.
Déu entén el nostre crit, el clam que implora i suplica. El crit de Pau avui és d'alegria i d'agraïment perquè coneix «la fortalesa que Déu ens dóna». Ell sap per experiència que l'Amor de Déu l'ha convertit en una criatura nova. Déu fa fecunda la nostra vida, capaç de donar bons fruits. Per la fe el nostre cor «s'eixampla per a ser habitat per un Altre, per a viure en un Altre, i així la nostra vida es fa més gran en l'Amor», segons Lumen fidei (21). Pau encadenat a la presó romana es troba en el final de la seva vida. No dramatitza la seva situació, no cau en el pessimisme i es llança a animar a Timoteu, el seu jove deixeble. La fe no és quelcom privat ni sentimental, sinó que neix de l'escolta amorosa de la Paraula que enforteix les nostres conviccions, sentiments i actituds. La fe està destinada a compartir-la, a convertir-la en missatge d'esperança, en llum que no s'amaga. Pau, deixant de pensar en si mateix, anima a «revifar la flama del do de Déu».
Les tres lectures d'avui ens parlen de la fe, i també del servei. La nostra vida pot ser molt fecunda quan el gra de mostassa cau al solc de la terra treballada i estimada del nostre cor, quan la pregària i les bones obres fan obrir els nostres braços, com les branques d'un arbre obertes als vents, i acollint sense condicions als qui estan al nostre costat. No hem de creure per acumular coneixements i mèrits, ni per esperar recompenses, sinó pel convenciment que ens farà més humans al estar més a prop de Déu i dels altres. D'aquesta manera sense creure'ns que fem coses meravelloses, senzillament fem quelcom meravellós: complir el nostre deure, en paraules de Jesús.
Ser cristià, ser profundament humà, pot resultar difícil per les seves exigències. Ens ajudarà molt a superar les dificultats el convenciment, la fe, de que «l'Esperit que Déu ens ha donat no és de covardia, sinó de fermesa, d'amor i de seny», en paraules de l'apòstol Pau. Demanem al Senyor en aquesta Eucaristia audàcia i fortalesa per viure i comunicar l'Evangeli, maduresa en el servei als altres, i fidelitat al tresor de la fe que ens ha estat confiat. Creiem, Senyor, però «doneu-nos més fe!».
6 d’octubre del 2013
21 de setembre del 2013
SANT MATEU, APÒSTOL I EVANGELISTA
Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
Amor. Amor és el que vol Jesús? Sí, amor. I, on? Com? Què he de fer? Preguntat: Estic bo? O bé, estic malalt?
Si ets sa, no hi ha res a fer. No necessites ningú que et digui res. Pots seguir assegut comptant les teves virtuts recaptades.
Si ets malalt, ets afortunat als ulls de Déu. Perquè si et consideres el més pecador, podràs rebre les exhortacions del metge Jesús. I així, accedir a la santedat que et ve a l'encontre.
Amor és el que vol Jesús com a resposta a la teva vocació. Humilitat, mansuetud, paciència, són els fruits de l'amor pels altres. L'amor no escatima res per la unitat de la comunitat en la pau.
L'amor que vol Jesús ens fa obrir-nos a l'evangeli per aixecar-nos d'una vegada per viure la vocació de cristià, de monjo amb el desplegament de la gràcia que hem rebut cadascú en particular com a do de Déu per edificar el cos de Crist que és l'Església.
Si sant Mateu ho va aconseguir, nosaltres no ho podem fer?
Amor. Amor és el que vol Jesús? Sí, amor. I, on? Com? Què he de fer? Preguntat: Estic bo? O bé, estic malalt?
Si ets sa, no hi ha res a fer. No necessites ningú que et digui res. Pots seguir assegut comptant les teves virtuts recaptades.
Si ets malalt, ets afortunat als ulls de Déu. Perquè si et consideres el més pecador, podràs rebre les exhortacions del metge Jesús. I així, accedir a la santedat que et ve a l'encontre.
Amor és el que vol Jesús com a resposta a la teva vocació. Humilitat, mansuetud, paciència, són els fruits de l'amor pels altres. L'amor no escatima res per la unitat de la comunitat en la pau.
L'amor que vol Jesús ens fa obrir-nos a l'evangeli per aixecar-nos d'una vegada per viure la vocació de cristià, de monjo amb el desplegament de la gràcia que hem rebut cadascú en particular com a do de Déu per edificar el cos de Crist que és l'Església.
Si sant Mateu ho va aconseguir, nosaltres no ho podem fer?
18 de setembre del 2013
COMMEMORACIÓ DELS DIFUNTS DE TOTA LA FAMÍLIA CISTERCENCA MORTS D'UN ANY ENÇÀ
Homilia predicada pel P. Rafel Barrué
Déu està disposat a donar-nos-ho tot. Sobretot la vida eterna que desitgem avui per als nostres difunts. Una vida amb el seu Fill, punt de convergència de tota la humanitat. De fet ni la mort ni la vida no serà capaç d'allunyar-nos-en.
Tal vegada en la nostra vida ens volem allunyar de Déu. Tal vegada nosaltres mateixos som capaços d'allunyar-nos del Crist. Tal vegada la nostra saviesa ens cega la misericòrdia que Déu ens dóna per Jesucrist.
Què ens diu Jesús? Senzills, que siguem senzills. Perquè els senzills són els qui poden veure Déu. El senzill, el més simple, és el qui pot acceptar la revelació de Déu en Jesucrist. El complex en tot troba traves, recels, es mal fia. El senzill es fia. La seva fe el duu a acceptar de bon grat el jou lleuger del qui creu en Déu.
Perquè, atenció: el jou és lleuger sols per a qui accepta la voluntat de Déu. Per contra, es fa pesat i feixuc per a qui la refusa.
Cal ser senzills per acceptar el regne de Déu i els seus designis. El que fa i diu, el que ens vol revelar Jesucrist, ho podrem acceptar de bon grat si vivim senzills.
Recordem els nostres difunts. Uns hauran viscut com a senzills, altres com a més complicats. Per això, demanem a Déu Pare que per la seva bondat els accepti a tots com a senzills. Ells, cansats i afeixugats d'aquesta vida, que ara puguin trobar el repòs, i visquin en pau per sempre més. Amén.
Déu està disposat a donar-nos-ho tot. Sobretot la vida eterna que desitgem avui per als nostres difunts. Una vida amb el seu Fill, punt de convergència de tota la humanitat. De fet ni la mort ni la vida no serà capaç d'allunyar-nos-en.
Tal vegada en la nostra vida ens volem allunyar de Déu. Tal vegada nosaltres mateixos som capaços d'allunyar-nos del Crist. Tal vegada la nostra saviesa ens cega la misericòrdia que Déu ens dóna per Jesucrist.
Què ens diu Jesús? Senzills, que siguem senzills. Perquè els senzills són els qui poden veure Déu. El senzill, el més simple, és el qui pot acceptar la revelació de Déu en Jesucrist. El complex en tot troba traves, recels, es mal fia. El senzill es fia. La seva fe el duu a acceptar de bon grat el jou lleuger del qui creu en Déu.
Perquè, atenció: el jou és lleuger sols per a qui accepta la voluntat de Déu. Per contra, es fa pesat i feixuc per a qui la refusa.
Cal ser senzills per acceptar el regne de Déu i els seus designis. El que fa i diu, el que ens vol revelar Jesucrist, ho podrem acceptar de bon grat si vivim senzills.
Recordem els nostres difunts. Uns hauran viscut com a senzills, altres com a més complicats. Per això, demanem a Déu Pare que per la seva bondat els accepti a tots com a senzills. Ells, cansats i afeixugats d'aquesta vida, que ara puguin trobar el repòs, i visquin en pau per sempre més. Amén.
15 de setembre del 2013
DIUMENGE XXIV DURANT L'ANY (Cicle C)
Jubileu (50 anys) de professió monàstica
de F. Joan M. Vianney Morell i Domenech
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ex 32,7-11.13-14; Sl 50; 1Tm 1,12-17; Lc 15,1-32
«Obriu-me els llavis, Senyor,
i proclamaré la vostra lloança»
És un moment d'una bellesa singular començar cada dia amb aquesta invocació a Déu, amb aquesta senzilla pregària, mentre es contempla per un moment el fulgor lleu de les estrelles, i es respira la primera brisa del matí, encara sense la contaminació de les presses, embolcallat amb el mantell del darrer silenci de la nit que s'anirà esvaint per ser substituït per l'afany humà. I amb el cor agraït ens obrim a la bellesa de la Paraula, i prenem aquesta Paraula per viure un diàleg de vida, mitjançant el qual el Senyor vol posar les seves fonts en el nostre interior, perquè també nosaltres siguem la bellesa d'una melodia de vida, servint als germans amb un amor nou.
Fra Joan M. Vianney, 50 anys vivint aquest afany de la bellesa divina, 50 anys vivint apassionadament aquesta recerca de Déu; 50 anys vivint amb molta senzillesa la vida de monjo, perquè aquesta és la vida del monjo; aquesta ha estat i és la teva vida, amb la qual has enriquit la vida de la comunitat, i la comunitat, agraïda, t'ha enriquit, a tu.
Això és un motiu molt just per donar gràcies a Déu, per la gràcia rebuda d'ell al llarg d'aquests anys. I això és motiu de profunda alegria per a tots nosaltres, els monjos de la teva comunitat de Poblet, els teus familiars, i els amics que cada diumenge ens acompanyen per celebrar junts l'Eucaristia, per celebrar l'amor, amb alegria per l'amor que ha vessat en tu, i per la teva correspondència a aquest amor.
Però avui, res millor ni més oportú que posar als llavis i al cor la mateixa Paraula de Déu que hem escoltat: «Estic agraït a Jesucrist, el nostre Senyor. És ell qui m'ha donat forces. Li agraeixo que m'hagi considerat prou fidel, per a confiar-me un servei, per cridar-me a la vida monàstica, i ser amb la seva gràcia molt generós amb mi».
Aquesta preciosa confessió de la bondat de Déu, que fa sant Pau, no el porta pas a ocultar la seva feblesa: «Jo blasfemava contra ell, el perseguia i l'injuriava, però ell s'apiadà de mi, donant-me pròdigament la seva gràcia».
Aquest és l'escenari de la teva vida fra Vianney: la bondat de Déu i la teva vida humana, feble, pecadora... Aquest és també l'escenari de tots nosaltres els membres de la teva comunitat, aquest és l'escenari de la família i el d'aquests amics que ens acompanyen en aquest dia de festa. Aquest és l'escenari, o el camí de l'home: «la santedat de Déu i el pecat i la feblesa de l'home». La qual cosa ens permet viure l'alegria que desborda d'aquella paraula de l'Escriptura: «On abundà el pecat sobreabundà la gràcia». O aquella altra: «Oh culpa sortosa que ens ha merescut un Redemptor tan gran».
I sobreabunda la gràcia per dir al món aquesta bona notícia: «que Jesucrist, el nostre Redemptor ha vingut al món a salvar els pecadors». Déu s'apiada, perquè Jesucrist manifesti a través de nosaltres la seva paciència i la crida a la conversió, que és un camí de salvació.
Els cristians, que resem el Parenostre, hem de mirar sempre al futur, d'on ve el Regne, per això preguem: «Vingui a nosaltres el vostre Regne». Però potser en una celebració d'acció de gràcies com aquesta convé mirar també i contemplar el camí de la vida que hem recorregut. I si mires enrere jo crec que hi ha motius per a l'esperança. Que tot sumat hi ha superàvit, en raó de la bondat i misericòrdia divines. Només cal considerar l'evangeli que acabem d'escoltar: Quan el fill pròdig comença a parlar: «he pecat contra el cel i contra tu», el Pare li ofega les paraules amb una abraçada i li manca temps per organitzar la festa: «porteu de pressa el vestit millor, el vedell gras». L'amor porta al Pare a fer coses estranyes. L'enamorament fa perdre el cap al mateix Déu. Déu és un permanent enamorat de les seves criatures.
«Deixar al desert 99 ovelles per buscar-ne una que s'ha perdut». ¿No és també una conducta estranya, aquesta que Déu s'atribueix a si mateix? I, a més, «Jesucrist convivint i menjant amb els pecadors», donant la imatge d'un pecador, i fins arribar a la creu, assumint els nostres pecats.
Contemplant el cor d'aquest Déu no hi ha dubte que hi ha un superàvit a la teva vida al llarg dels teus 50 anys de vida monàstica, perquè l'amor de Déu ha cobert les teves febleses i t'ha donat gràcia abundant per viure i correspondre a tant d'amor. En donem gràcies per no oblidar el cor d'aquest Déu bo i misericordiós, ja que el nostre cor es podria oblidar d'aquest Déu que perdona, que vessa amor i misericòrdia sense mesura. En donem gràcies per no oblidar el cor d'aquest Déu bo i amic dels homes, i renovar-li el nostre compromís de fidelitat.
Que el Senyor et miri i et beneeixi en el camí de la teva vida monàstica.
de F. Joan M. Vianney Morell i Domenech
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ex 32,7-11.13-14; Sl 50; 1Tm 1,12-17; Lc 15,1-32
«Obriu-me els llavis, Senyor,
i proclamaré la vostra lloança»
És un moment d'una bellesa singular començar cada dia amb aquesta invocació a Déu, amb aquesta senzilla pregària, mentre es contempla per un moment el fulgor lleu de les estrelles, i es respira la primera brisa del matí, encara sense la contaminació de les presses, embolcallat amb el mantell del darrer silenci de la nit que s'anirà esvaint per ser substituït per l'afany humà. I amb el cor agraït ens obrim a la bellesa de la Paraula, i prenem aquesta Paraula per viure un diàleg de vida, mitjançant el qual el Senyor vol posar les seves fonts en el nostre interior, perquè també nosaltres siguem la bellesa d'una melodia de vida, servint als germans amb un amor nou.
Fra Joan M. Vianney, 50 anys vivint aquest afany de la bellesa divina, 50 anys vivint apassionadament aquesta recerca de Déu; 50 anys vivint amb molta senzillesa la vida de monjo, perquè aquesta és la vida del monjo; aquesta ha estat i és la teva vida, amb la qual has enriquit la vida de la comunitat, i la comunitat, agraïda, t'ha enriquit, a tu.
Això és un motiu molt just per donar gràcies a Déu, per la gràcia rebuda d'ell al llarg d'aquests anys. I això és motiu de profunda alegria per a tots nosaltres, els monjos de la teva comunitat de Poblet, els teus familiars, i els amics que cada diumenge ens acompanyen per celebrar junts l'Eucaristia, per celebrar l'amor, amb alegria per l'amor que ha vessat en tu, i per la teva correspondència a aquest amor.
Però avui, res millor ni més oportú que posar als llavis i al cor la mateixa Paraula de Déu que hem escoltat: «Estic agraït a Jesucrist, el nostre Senyor. És ell qui m'ha donat forces. Li agraeixo que m'hagi considerat prou fidel, per a confiar-me un servei, per cridar-me a la vida monàstica, i ser amb la seva gràcia molt generós amb mi».
Aquesta preciosa confessió de la bondat de Déu, que fa sant Pau, no el porta pas a ocultar la seva feblesa: «Jo blasfemava contra ell, el perseguia i l'injuriava, però ell s'apiadà de mi, donant-me pròdigament la seva gràcia».
Aquest és l'escenari de la teva vida fra Vianney: la bondat de Déu i la teva vida humana, feble, pecadora... Aquest és també l'escenari de tots nosaltres els membres de la teva comunitat, aquest és l'escenari de la família i el d'aquests amics que ens acompanyen en aquest dia de festa. Aquest és l'escenari, o el camí de l'home: «la santedat de Déu i el pecat i la feblesa de l'home». La qual cosa ens permet viure l'alegria que desborda d'aquella paraula de l'Escriptura: «On abundà el pecat sobreabundà la gràcia». O aquella altra: «Oh culpa sortosa que ens ha merescut un Redemptor tan gran».
I sobreabunda la gràcia per dir al món aquesta bona notícia: «que Jesucrist, el nostre Redemptor ha vingut al món a salvar els pecadors». Déu s'apiada, perquè Jesucrist manifesti a través de nosaltres la seva paciència i la crida a la conversió, que és un camí de salvació.
Els cristians, que resem el Parenostre, hem de mirar sempre al futur, d'on ve el Regne, per això preguem: «Vingui a nosaltres el vostre Regne». Però potser en una celebració d'acció de gràcies com aquesta convé mirar també i contemplar el camí de la vida que hem recorregut. I si mires enrere jo crec que hi ha motius per a l'esperança. Que tot sumat hi ha superàvit, en raó de la bondat i misericòrdia divines. Només cal considerar l'evangeli que acabem d'escoltar: Quan el fill pròdig comença a parlar: «he pecat contra el cel i contra tu», el Pare li ofega les paraules amb una abraçada i li manca temps per organitzar la festa: «porteu de pressa el vestit millor, el vedell gras». L'amor porta al Pare a fer coses estranyes. L'enamorament fa perdre el cap al mateix Déu. Déu és un permanent enamorat de les seves criatures.
«Deixar al desert 99 ovelles per buscar-ne una que s'ha perdut». ¿No és també una conducta estranya, aquesta que Déu s'atribueix a si mateix? I, a més, «Jesucrist convivint i menjant amb els pecadors», donant la imatge d'un pecador, i fins arribar a la creu, assumint els nostres pecats.
Contemplant el cor d'aquest Déu no hi ha dubte que hi ha un superàvit a la teva vida al llarg dels teus 50 anys de vida monàstica, perquè l'amor de Déu ha cobert les teves febleses i t'ha donat gràcia abundant per viure i correspondre a tant d'amor. En donem gràcies per no oblidar el cor d'aquest Déu bo i misericordiós, ja que el nostre cor es podria oblidar d'aquest Déu que perdona, que vessa amor i misericòrdia sense mesura. En donem gràcies per no oblidar el cor d'aquest Déu bo i amic dels homes, i renovar-li el nostre compromís de fidelitat.
Que el Senyor et miri i et beneeixi en el camí de la teva vida monàstica.
8 de setembre del 2013
EL NAIXEMENT DE SANTA MARIA, VERGE
50è aniversari de la mort del P. Bernat Morgades
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Mi 5,2-5; Sl 12,6; Rm 8,28-30; Mt 1,1-6.18-23
El P. Agustí Altisent, monjo historiador de Poblet, escriu en la seva «Història» que «el P. Morgades va tenir en aquella primera hora de la resurrecció del monestir, un paper providencial de primer ordre. Sense el seu entusiasme i la seva iniciativa, difícilment podríem concebre que la restauració monàstica hagués pres l'impuls que va prendre i que molts particulars s'interessessin per ajudar els monjos com ho van fer».
El P. Morgades, del qual commemorem el 50è aniversari de la mort, va escriure una guia de Poblet on conta una llegenda sobre els inicis de la vida monàstica a Poblet: Parla de l'exèrcit català acampat en el que ara és el Monestir, i que un dia, quan els homes d'armes anaven a retirar-se a les seves tendes i refugis, van veure baixar 3 magnífiques llums que els van deixar encisats, les quals es van posar al mig del campament. Aquest fet es va repetir diverses nits consecutives. Ramon Berenguer IV, va prometre edificar 3 ermites o esglésies i en féu donació a l'Orde Cistercenc. Fins aquí la llegenda. Quan arriben els monjos a poblar el lloc, en memòria de les tres llums prodigioses, en cantar totes les nits la Salve Regina, encenen tres llums sobre la taula de l'altar major. Costum que es conserva encara.
Hi ha en la vida cistercenca una profunda devoció a Santa Maria. En els monestirs, habitualment dedicats a ella, s'acaba cada pregària de la comunitat amb el cant d'una antífona mariana; també cal tenir en compte la devoció particular de cada monjo.
En el relat d'aquesta llegenda la presència de la Mare de Déu va unida a la victòria en una batalla contra els enemics. Avui, el matís de la devoció a Santa Maria és molt diferent: va unit a la victòria de la nostra fe. «I la fe és l'encontre amb un esdeveniment, amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida, la direcció decisiva» (Benet XVI, Deus caritas est, n. 1) que ens dóna la persona de Jesús. Però aquest encontre amb Jesucrist obre la nostra vida a un horitzó universal, a una reconciliació humana i amb Déu. Aquesta és la tasca que ens ha portat el Senyor: reconciliar, unir.
I això és un dels aspectes que ens suggereix la Paraula de Déu que acabem d'escoltar. Al tronc genealògic que ens ofereix l'evangeli trobem les persones més diverses: sants i pecadors, del poble jueu i estrangers, nobles i gent senzilla... per acabar obrint-se aquest misteri a la discreció i silenci de sant Josep que, obedient, accepta ser el custodi de la plena manifestació d'aquest misteri de la nostra salvació. I que culmina en l'esdeveniment del «Déu amb nosaltres».
Amb aquesta festa «rebem les primícies de la salvació», com diu l'oració col·lecta, però «demanem el do de la gràcia divina per créixer en la pau». Creixent en la pau com a bons servidors de Déu ens lliurem a aquest treball de construir, de fer veritat aquest «Déu amb nosaltres».
Déu vol la salvació de tots els homes. Tots són fills seus, tots estan rebent dia rere dia un alè de vida que els ve de Déu, el seu creador; tots són estimats per ell. Déu vol estar amb tots. «Nosaltres» no es refereix només als qui estem aquí en aquesta celebració, no es refereix als bons, als que jo considero bons del meu poble o de la meva nació. No, es refereix a tots els qui gaudeixen, potser inconscientment, de la bellesa de la vida, del simple plaer de respirar.
I en aquesta empresa nosaltres som cridats a participar, a ser instruments d'aquest Déu bo, que mira amb amor tots els homes. Sant Pau ens ho suggereix clarament: «Déu ho disposa tot en bé dels qui l'estimen, dels qui ell ha cridat per decisió seva; perquè ell, que els coneixia d'abans que existissin, els destinà a ser imatges vives del seu Fill». Si sentim que Déu ens estima i volem correspondre a aquest amor cal que ens comprometem a treballar en la missió, en l'obra de Jesucrist, Fill primogènit de Déu. I aquesta és l'obra de la nostra fe: la reconciliació, la unitat, la pau.
Escriu sant Andreu de Creta, un Pare de l'Església Oriental, on se celebra aquesta festa amb especial solemnitat, fins al punt que marca l'inici de l'any en el calendari bizantí: «La present solemnitat del naixement de la Mare de Déu és com un preludi de l'Encarnació de Jesucrist, el terme del qual és la perfecta unió del Verb amb la carn. Aquesta notícia extraordinària, constantment recordada, resulta fosca i difícil de comprendre per sobre dels altres miracles, manifestant-se així que s'oculta i ocultant-se es quan es manifesta» (Homilia 1 sobre la Nativitat).
Guardem, doncs, en el cor la Paraula que hem escoltat, i ella ens guardarà i ens farà créixer en la pau, manifestant-nos aquest misteri de salvació.
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Mi 5,2-5; Sl 12,6; Rm 8,28-30; Mt 1,1-6.18-23
El P. Agustí Altisent, monjo historiador de Poblet, escriu en la seva «Història» que «el P. Morgades va tenir en aquella primera hora de la resurrecció del monestir, un paper providencial de primer ordre. Sense el seu entusiasme i la seva iniciativa, difícilment podríem concebre que la restauració monàstica hagués pres l'impuls que va prendre i que molts particulars s'interessessin per ajudar els monjos com ho van fer».
El P. Morgades, del qual commemorem el 50è aniversari de la mort, va escriure una guia de Poblet on conta una llegenda sobre els inicis de la vida monàstica a Poblet: Parla de l'exèrcit català acampat en el que ara és el Monestir, i que un dia, quan els homes d'armes anaven a retirar-se a les seves tendes i refugis, van veure baixar 3 magnífiques llums que els van deixar encisats, les quals es van posar al mig del campament. Aquest fet es va repetir diverses nits consecutives. Ramon Berenguer IV, va prometre edificar 3 ermites o esglésies i en féu donació a l'Orde Cistercenc. Fins aquí la llegenda. Quan arriben els monjos a poblar el lloc, en memòria de les tres llums prodigioses, en cantar totes les nits la Salve Regina, encenen tres llums sobre la taula de l'altar major. Costum que es conserva encara.
Hi ha en la vida cistercenca una profunda devoció a Santa Maria. En els monestirs, habitualment dedicats a ella, s'acaba cada pregària de la comunitat amb el cant d'una antífona mariana; també cal tenir en compte la devoció particular de cada monjo.
En el relat d'aquesta llegenda la presència de la Mare de Déu va unida a la victòria en una batalla contra els enemics. Avui, el matís de la devoció a Santa Maria és molt diferent: va unit a la victòria de la nostra fe. «I la fe és l'encontre amb un esdeveniment, amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida, la direcció decisiva» (Benet XVI, Deus caritas est, n. 1) que ens dóna la persona de Jesús. Però aquest encontre amb Jesucrist obre la nostra vida a un horitzó universal, a una reconciliació humana i amb Déu. Aquesta és la tasca que ens ha portat el Senyor: reconciliar, unir.
I això és un dels aspectes que ens suggereix la Paraula de Déu que acabem d'escoltar. Al tronc genealògic que ens ofereix l'evangeli trobem les persones més diverses: sants i pecadors, del poble jueu i estrangers, nobles i gent senzilla... per acabar obrint-se aquest misteri a la discreció i silenci de sant Josep que, obedient, accepta ser el custodi de la plena manifestació d'aquest misteri de la nostra salvació. I que culmina en l'esdeveniment del «Déu amb nosaltres».
Amb aquesta festa «rebem les primícies de la salvació», com diu l'oració col·lecta, però «demanem el do de la gràcia divina per créixer en la pau». Creixent en la pau com a bons servidors de Déu ens lliurem a aquest treball de construir, de fer veritat aquest «Déu amb nosaltres».
Déu vol la salvació de tots els homes. Tots són fills seus, tots estan rebent dia rere dia un alè de vida que els ve de Déu, el seu creador; tots són estimats per ell. Déu vol estar amb tots. «Nosaltres» no es refereix només als qui estem aquí en aquesta celebració, no es refereix als bons, als que jo considero bons del meu poble o de la meva nació. No, es refereix a tots els qui gaudeixen, potser inconscientment, de la bellesa de la vida, del simple plaer de respirar.
I en aquesta empresa nosaltres som cridats a participar, a ser instruments d'aquest Déu bo, que mira amb amor tots els homes. Sant Pau ens ho suggereix clarament: «Déu ho disposa tot en bé dels qui l'estimen, dels qui ell ha cridat per decisió seva; perquè ell, que els coneixia d'abans que existissin, els destinà a ser imatges vives del seu Fill». Si sentim que Déu ens estima i volem correspondre a aquest amor cal que ens comprometem a treballar en la missió, en l'obra de Jesucrist, Fill primogènit de Déu. I aquesta és l'obra de la nostra fe: la reconciliació, la unitat, la pau.
Escriu sant Andreu de Creta, un Pare de l'Església Oriental, on se celebra aquesta festa amb especial solemnitat, fins al punt que marca l'inici de l'any en el calendari bizantí: «La present solemnitat del naixement de la Mare de Déu és com un preludi de l'Encarnació de Jesucrist, el terme del qual és la perfecta unió del Verb amb la carn. Aquesta notícia extraordinària, constantment recordada, resulta fosca i difícil de comprendre per sobre dels altres miracles, manifestant-se així que s'oculta i ocultant-se es quan es manifesta» (Homilia 1 sobre la Nativitat).
Guardem, doncs, en el cor la Paraula que hem escoltat, i ella ens guardarà i ens farà créixer en la pau, manifestant-nos aquest misteri de salvació.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
