BENEDICCIÓ DE L’ORATORI DE LA INFERMERIA DE POBLET
SOTA EL TÍTOL DE LA MARE DE DÉU DELS DOLORS
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ml 3,19-20a, Sl 97,5-6.7-9b.9cd, 2Te 3,7-12 i Lc 21,5-19
Tot i que el camí de la vida no sigui fàcil ni planer ni gloriós, confiem estar sempre en mans de Déu, encara que el mateix Jesús ja ens anuncia que la vida està plena de dificultats i de lluites. Tot i la duresa del camí ens hem de centrar en allò essencial, assumir que les nostres pobres forces no ens permeten suportar-ho tot, però comptem amb l’ajut de Déu, sabem que ni un sol dels nostres cabells no es perdrà.
La nostra vida té temps diferents, a voltes arriben les dificultats i aleshores no ha de ser el temps de les lamentacions, de la nostàlgia o del desànim. El que Jesús ens diu és que el temps de dificultats és el moment de donar testimoni, que la crida que ens va fer Jesús a cadascú de nosaltres té en la dificultat l’oportunitat de mostrar un estil de vida cristià pacient i tenaç que ens ajudi a respondre als petits i grans reptes de cada dia. Jesús anuncia una fi que no te pressa per arribar, la història de la humanitat i la nostra pròpia història es pot anar allargant, amb problemes i dificultats que ens porten a moments de dubte i de torbació, de pors i de crisis.
Jesús no vol que visquem encongits, ens convida a viure en plenitud, amb lucidesa i responsabilitat la nostra pròpia història. Crist ens demana perseverança i paciència; ambdues ens poden fer més suportables les tribulacions, amb ànim seré, confiats en un Déu pacient i fort que ens estima, que no ens abandona, que ens cuida amb tendresa i amor compassiu. La paciència del qui creu arrela en el Déu amic de la vida, malgrat les injustícies i els cops que ens doni la vida, malgrat el sofriment absurd o inútil. Déu continua sempre vigilant la seva obra i cal que en Ell posem la nostra esperança.
En el sofriment podem descobrir una particular força que ens acosti interiorment a Crist, arribant a ser homes completament nous. Trobant una nova dimensió de tota la vida i de la vocació, fruit d’una particular conversió i cooperació amb la gràcia del Redemptor crucificat. El mateix Crist és qui actua enmig dels sofriments humans per mitjà del seu Esperit. Crist, mitjançant el seu propi sofriment salvífic, es troba molt a prop de tot sofriment humà, i pot actuar des del seu interior amb el poder del seu Esperit, del seu Esperit Consolador.
Avui celebrem per primer cop l’eucaristia en aquest oratori, no és un temple de pedres magnífiques, ni hi ha grans ofrenes decoratives. L’hem bastit amb bona voluntat i amor perquè l’amor de Déu es faci aquí realitat, presència real, entre vosaltres, enmig vostre, quan en aquesta etapa de la vostra vida no podeu acompanyar-nos en les celebracions comunitàries. La comunitat us estima, sou una part molt important i valuosa de la nostra comunitat i volem acompanyar-vos ara i aquí en aquesta modesta capella per compartir cada dia amb vosaltres la joia de la presencia de Crist enmig nostre, enmig dels nostres sofriments i angoixes grans o petites de cada dia.
13 de novembre del 2016
LA DEDICACIÓ DE LA BASÍLICA DE POBLET
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
2 Cr 5,6-10.13-6,2, Sl 83,3.4.5 i 10.11, He 12,18-19.22-24 i Lc 19,1-10
«Avui s’ha salvat aquesta casa». La casa del petit Zaqueu ha esdevingut casa de Déu i porta de la salvació. També aquest temple, del qual recordem avui la dedicació, i que fou edificat per mans d’homes carreu a carreu, és la casa de Déu; perquè aquí Ell es fa present quan dos o tres s’hi reuneixen en el seu nom; quan aquí es proclama la seva paraula Ell hi és, i és aquí on el pa i el vi es transformen en el seu cos i la seva sang dels quals participem.
El temple és la nova arca de la aliança plena de la gloria del Senyor, aquell lloc pel qual el salmista sospira i es deleix; el lloc on vol lloar Déu cada dia i els atris del qual prefereix a haver de conviure amb la injustícia. Aquesta casa fou construïda per acollir al Déu que és vida, i és imatge del vertader temple. Com n’és també figura l’Església de Crist que peregrina a la terra formada per homes i dones, creats a imatge de Déu, que són les veritables pedres vives que l’edifiquen. L’Església comença sobre la terra, pren una forma visible sobre la terra en el poble de Déu que prefigura l’església celestial. Som nosaltres el vertader temple, les pedres vives, que hem estat edificats per Déu com a temple de l’Esperit Sant per formar una comunitat santa (cf. 1Pe 2,5).
Enfilats a l’arbre de les nostres falses il·lusions, agafats a les branques dels nostres egoismes, el Senyor ens veu i ens diu «baixa de pressa, que avui m’he de quedar a casa teva, dins el teu cor». Déu fent-se home ha entrat en la humanitat, ha entrat en cadascun de nosaltres, entra en l’etern present de Déu, i ens converteix si l’acollim amb alegria. Perquè Déu se’ns ha revelat i s’ha lliurat en Crist per ser Déu amb els homes. S’ha revelat en la Paraula, en la seva humanitat i en la seva Església; son les tres formes de la seva manifestació i lliurament als homes. Crist és la vertadera pedra angular, aquella que rebutjaren els constructors i que ara corona l’edifici, la que suporta el pes del món, que manté la cohesió de l’Església.
Ell és la Paraula, feta carn, la presència de Déu entre els homes, i d’Ell rep l’Església la seva vida, la seva doctrina i la seva missió. L’Església no té sentit ni consistència per si mateixa, sense el fonament de Crist; per això està cridada a ser signe i instrument seu; estem cridats a ser pedres vives perquè Ell és la roca sobre la qual es fonamenta la nostra fe. Estem davant de Déu, però no hi estem sols; la nostra fe personal en Déu es possible i se sosté en el nosaltres de l’Església en tot lloc i tot moment; perquè la nostra fe personal es catòlica, participa d’una fe comunitària. L’Església és cos de Crist i recolzats en aquesta fe, podem mostrar al món el rostre de Déu, que és un rostre d’amor i l’únic que pot respondre a l’anhel de plenitud de l’home.
Aquesta és la nostra gran tasca, mostrar a tots que Déu és Déu de pau i no de violència, Déu de llibertat i no de coacció, Déu de concòrdia i no de discòrdia; perquè Ell és amor. Acollim-lo, enfilem-nos a l’arbre per poder veure’l i quan ens miri i ens cridi baixem de pressa joiosos i acollim-lo al nostre cor; aleshores la salvació haurà entrat a casa nostra.
2 Cr 5,6-10.13-6,2, Sl 83,3.4.5 i 10.11, He 12,18-19.22-24 i Lc 19,1-10
«Avui s’ha salvat aquesta casa». La casa del petit Zaqueu ha esdevingut casa de Déu i porta de la salvació. També aquest temple, del qual recordem avui la dedicació, i que fou edificat per mans d’homes carreu a carreu, és la casa de Déu; perquè aquí Ell es fa present quan dos o tres s’hi reuneixen en el seu nom; quan aquí es proclama la seva paraula Ell hi és, i és aquí on el pa i el vi es transformen en el seu cos i la seva sang dels quals participem.
El temple és la nova arca de la aliança plena de la gloria del Senyor, aquell lloc pel qual el salmista sospira i es deleix; el lloc on vol lloar Déu cada dia i els atris del qual prefereix a haver de conviure amb la injustícia. Aquesta casa fou construïda per acollir al Déu que és vida, i és imatge del vertader temple. Com n’és també figura l’Església de Crist que peregrina a la terra formada per homes i dones, creats a imatge de Déu, que són les veritables pedres vives que l’edifiquen. L’Església comença sobre la terra, pren una forma visible sobre la terra en el poble de Déu que prefigura l’església celestial. Som nosaltres el vertader temple, les pedres vives, que hem estat edificats per Déu com a temple de l’Esperit Sant per formar una comunitat santa (cf. 1Pe 2,5).
Enfilats a l’arbre de les nostres falses il·lusions, agafats a les branques dels nostres egoismes, el Senyor ens veu i ens diu «baixa de pressa, que avui m’he de quedar a casa teva, dins el teu cor». Déu fent-se home ha entrat en la humanitat, ha entrat en cadascun de nosaltres, entra en l’etern present de Déu, i ens converteix si l’acollim amb alegria. Perquè Déu se’ns ha revelat i s’ha lliurat en Crist per ser Déu amb els homes. S’ha revelat en la Paraula, en la seva humanitat i en la seva Església; son les tres formes de la seva manifestació i lliurament als homes. Crist és la vertadera pedra angular, aquella que rebutjaren els constructors i que ara corona l’edifici, la que suporta el pes del món, que manté la cohesió de l’Església.
Ell és la Paraula, feta carn, la presència de Déu entre els homes, i d’Ell rep l’Església la seva vida, la seva doctrina i la seva missió. L’Església no té sentit ni consistència per si mateixa, sense el fonament de Crist; per això està cridada a ser signe i instrument seu; estem cridats a ser pedres vives perquè Ell és la roca sobre la qual es fonamenta la nostra fe. Estem davant de Déu, però no hi estem sols; la nostra fe personal en Déu es possible i se sosté en el nosaltres de l’Església en tot lloc i tot moment; perquè la nostra fe personal es catòlica, participa d’una fe comunitària. L’Església és cos de Crist i recolzats en aquesta fe, podem mostrar al món el rostre de Déu, que és un rostre d’amor i l’únic que pot respondre a l’anhel de plenitud de l’home.
Aquesta és la nostra gran tasca, mostrar a tots que Déu és Déu de pau i no de violència, Déu de llibertat i no de coacció, Déu de concòrdia i no de discòrdia; perquè Ell és amor. Acollim-lo, enfilem-nos a l’arbre per poder veure’l i quan ens miri i ens cridi baixem de pressa joiosos i acollim-lo al nostre cor; aleshores la salvació haurà entrat a casa nostra.
9 de novembre del 2016
DEDICACIÓ DE LA BASÍLICA DEL LATERÀ
Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
La resurrecció de Jesús ens il·lumina tota la història humana. La nostra fe en la resurrecció ens fa comprendre el sentit de les Escriptures.
El santuari, el temple, el lloc de culte és Jesús mateix. I Jesús mateix davant del Temple de Jerusalem ens obre el sentit de les Escriptures quan foragita moltons i vedells, taules, monedes i coloms, perquè «la casa del meu Pare no és un mercat».
Nosaltres, cadascú de nosaltres, també formem part del temple que és el cos de l’Església. Avui units en la pregària litúrgica amb la Basílica de sant Joan del Laterà, la catedral de Roma, fem festa perquè som cos de l’Església universal.
I en particular, a cadascú de nosaltres com a Temple de l’Esperit Sant, Jesús ens invita a foragitar del nostre cor moltons i vedells, taules, monedes i coloms, perquè el nostre temple no sigui un mercat.
La purificació del nostre temple, del nostre cor, ha de ser permanent. I en la mesura que ens anem purificant per la pràctica de les virtuts, i reconciliant amb tothom, anirem consolidant l’Església de Crist.
La resurrecció de Jesús ens il·lumina tota la història humana. La nostra fe en la resurrecció ens fa comprendre el sentit de les Escriptures.
El santuari, el temple, el lloc de culte és Jesús mateix. I Jesús mateix davant del Temple de Jerusalem ens obre el sentit de les Escriptures quan foragita moltons i vedells, taules, monedes i coloms, perquè «la casa del meu Pare no és un mercat».
Nosaltres, cadascú de nosaltres, també formem part del temple que és el cos de l’Església. Avui units en la pregària litúrgica amb la Basílica de sant Joan del Laterà, la catedral de Roma, fem festa perquè som cos de l’Església universal.
I en particular, a cadascú de nosaltres com a Temple de l’Esperit Sant, Jesús ens invita a foragitar del nostre cor moltons i vedells, taules, monedes i coloms, perquè el nostre temple no sigui un mercat.
La purificació del nostre temple, del nostre cor, ha de ser permanent. I en la mesura que ens anem purificant per la pràctica de les virtuts, i reconciliant amb tothom, anirem consolidant l’Església de Crist.
6 de novembre del 2016
DIUMENGE XXXII DURANT L’ANY (Cicle C)
Homilia pronunciada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
A l’ésser humà si fa no fa, l’empeny un desig vehement d’habitar en una llum inaccessible. Vol habitar els confins de la seva existència, saber què hi ha després d’aquesta vida. Ara com abans la mort sempre és un interrogant.
Però, les mateixes paraules de Jesús ens il·luminen en la fe cristiana, en el món venidor i en la resurrecció dels morts: «Déu no és Déu de morts, sinó de vius perquè, per a ell tots viuen».
Sí, per a Déu tots viuen. La fe ens conforta a viure agomboiats per la misericòrdia que Déu ha tingut amb nosaltres, ens ha concedit un consol etern i una bona esperança.
El misteri de la vida i el misteri de la mort s’entrellacen en el misteri de l’esperança.
La vida ens ha estat donada com a regal. I amb la llibertat de fills de Déu la podem viure amb confiança o amb neguit. Ara bé, davant la mort l’esperança cristiana ens obre la porta a la resurrecció.
Els set germans i la seva mare tenen posat el cor en Déu i en el seu amor, per això creuen en la resurrecció.
Vida i mort es presenten davant de nosaltres i l’esperança repunta entre la vida i la mort, amb la fe i l’amor. Som fills de Déu i per això tenim part en la resurrecció que vindrà després de la nostra caduca vida, per no morir mai més, i poder saciar-nos per sempre més de la contemplació de Déu.
Cal desvetllar-se, perquè la nostra vida està teixida per a contemplar. Però, no per a mirar qualsevol cosa, sinó per a viure a la presència de Déu i desitjar saciar-s’hi de Déu.
La nostra vocació és la d’invocar Déu: demanant justícia, demanant per tots els més necessitats, els més sofrents, desemparats, abandonats, els més descartats de la nostra societat.
El qui confia, el qui es desviu pels altres, el qui té l’esperança posada en Déu, sap que contemplarà la glòria de Déu.
El cor es desfarà i es gastarà sí. Però, viurà donant vida a desdir. Sap que malgrat la mort, Déu que no és Déu de morts, sinó de vius, l’acollirà en el seu Regne. La mort serà el camí cap a la resurrecció, cap a la vida per sempre. On podrem cantar per sempre més: «Quan em desvetlli, us contemplaré fins a saciar-me’n, Senyor».
A l’ésser humà si fa no fa, l’empeny un desig vehement d’habitar en una llum inaccessible. Vol habitar els confins de la seva existència, saber què hi ha després d’aquesta vida. Ara com abans la mort sempre és un interrogant.
Però, les mateixes paraules de Jesús ens il·luminen en la fe cristiana, en el món venidor i en la resurrecció dels morts: «Déu no és Déu de morts, sinó de vius perquè, per a ell tots viuen».
Sí, per a Déu tots viuen. La fe ens conforta a viure agomboiats per la misericòrdia que Déu ha tingut amb nosaltres, ens ha concedit un consol etern i una bona esperança.
El misteri de la vida i el misteri de la mort s’entrellacen en el misteri de l’esperança.
La vida ens ha estat donada com a regal. I amb la llibertat de fills de Déu la podem viure amb confiança o amb neguit. Ara bé, davant la mort l’esperança cristiana ens obre la porta a la resurrecció.
Els set germans i la seva mare tenen posat el cor en Déu i en el seu amor, per això creuen en la resurrecció.
Vida i mort es presenten davant de nosaltres i l’esperança repunta entre la vida i la mort, amb la fe i l’amor. Som fills de Déu i per això tenim part en la resurrecció que vindrà després de la nostra caduca vida, per no morir mai més, i poder saciar-nos per sempre més de la contemplació de Déu.
Cal desvetllar-se, perquè la nostra vida està teixida per a contemplar. Però, no per a mirar qualsevol cosa, sinó per a viure a la presència de Déu i desitjar saciar-s’hi de Déu.
La nostra vocació és la d’invocar Déu: demanant justícia, demanant per tots els més necessitats, els més sofrents, desemparats, abandonats, els més descartats de la nostra societat.
El qui confia, el qui es desviu pels altres, el qui té l’esperança posada en Déu, sap que contemplarà la glòria de Déu.
El cor es desfarà i es gastarà sí. Però, viurà donant vida a desdir. Sap que malgrat la mort, Déu que no és Déu de morts, sinó de vius, l’acollirà en el seu Regne. La mort serà el camí cap a la resurrecció, cap a la vida per sempre. On podrem cantar per sempre més: «Quan em desvetlli, us contemplaré fins a saciar-me’n, Senyor».
2 de novembre del 2016
COMMEMORACIÓ DE TOTS ELS FIDELS DIFUNTS
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Sa 4,7-15; Rm 6,3-9; Jo 14,1-6
Tant cert com que venim a aquest món és que un dia, més tard o més d’hora, d’una manera o d’una altra, el deixarem. Tot el que en aquesta vida hagin estat els nostres lligams deixaran de ser-ho. De ben segur pocs deuen ser els homes que no s’han preguntat mai què hi ha després d’aquesta vida, si tot acaba aquí o si és sols la porta de la vertadera vida. Per als creients tampoc hi ha certeses sensibles, és per la fe i la confiança en Déu que estem certs que creats a imatge seva i redimits per Crist hem estat fets partícips de la seva resurrecció. «Senyor, si ni tan sols sabem on aneu. Com podem saber quin camí hi porta?» diu l’apòstol Tomàs. Jesús és el camí, el mitjà per arribar al Pare, és l’arbre de la vida, aquell de qui els homes rebem la immortalitat. «Els camins del Senyor són camins rectes, camins bonics, camins fressats, camins planers. Rectes sense desviacions perquè menen a la vida; bonics sense brutícia perquè ensenyen la puresa; fressats per una multitud perquè tothom ja ha entrat en la xarxa de Crist; planers i sense dificultats perquè porten dolcesa» (Sermó 21 de Sant Bernat), ens diu sant Bernat. Crist, el Fill de Déu fet home, és immortalitat, relació d’amor amb el Pare i l’Esperit i per tant és vida i dóna vida.
La carta als Romans ens fa visible la relació indissoluble entre fe i vida, entre baptisme i participació en la mort i la resurrecció de Crist. Crist ens obre la possibilitat de participar de la seva resurrecció, de poder emprendre una nova existència, semblant a la de Crist ressuscitat. Participant de la mort amb Crist participem també de la seva resurrecció. D’aquella vida on la mort ja no té cap poder sobre la vida vertadera. Com ens diu el llibre de la Saviesa no sabem adonar-nos d’aquesta veritat, que Déu dóna el favor i la gràcia de la vida veritable a la casa del Pare.
Pel do de la fe estem certs i confiats en l’eterna misericòrdia de Déu, creiem que Crist ens ha preparat l’estada al cel, que ens convida a anar viure a casa seva. La nostra és una fe esperançada, que ens permet creure que la vida és més forta que la mort, perquè creiem en aquell que viu per sempre, en el vencedor de la mort que ens fa participar de la seva vida: aleshores la mort esdevé llavor d’esperança. Podem dir com Pau «per a mi, viure és Crist, i morir m’és un guany» (Fl 1,21).
La fe dels cristians està abocada vers la vida, creiem en un Déu de vius, d’una vida en tota la seva dimensió terrena i eterna; tot i ser enfosquida pel sofriment, la vida és sempre un do de Déu perquè on hi ha vida hi ha presència de Déu. Si pel baptisme hem estat sepultats en la mort de Crist, pel baptisme hem mort a l’home vell i hem estat empeltats a l’home nou. Fets fills amb el Fill, Déu ens crida a participar de la seva realitat divina; ens fa fills seus i ens obre així les portes de la plenitud i de la resurrecció. «Si vivim, vivim per al Senyor, i si morim, morim per al Senyor. Per això, tant si vivim com si morim, som del Senyor» (Rm 14,8), escriu l’apòstol.
Crist és l’aigua fresca, la pau segura, la meta de l’espera i l’esperança dels homes. La vida i la mort de Crist signifiquen que Déu mateix ha baixat al país dels morts per a treure’ns-hi i donar-nos vida. «El regne de Déu és concedit, promès, rebut. És concedit en la predestinació, promès en la vocació, mostrat en la justificació i rebut en la glorificació (...) En la predestinació es manifesta la gràcia; en la vocació, la potència; en la justificació, l’alegria; en l’exaltació, la gloria» (Sermó 21 de Sant Bernat).
Fora de les dimensions d’espai i temps se’ns escapa la comprensió de les coses. El nostre és un temps ben humà i el temps de Déu és un altre. Sabem que naixem i tan cert com això sabem que hem de morir, però s’escapa a la nostra comprensió com serà la vida vertadera; aquesta pregunta esdevé la més gran incògnita de la nostra vida. Els creients la responem enfortits per la nostra fe. Sabem que Crist, fent-se home, ha portat el nostre temps a la plenitud, la vida es viu ara per Jesús, en l’amor que transforma el temps en eternitat. Una nova vida que certament està fora de la nostra experiència i en la qual creiem pel do de la fe. Els nostres cors s’asserenen perquè confiem en Déu, confiem en Crist. Crist tornarà per a prendre’ns a casa seva, perquè arribem al Pare per mitjà d’ell. Avui preguem perquè tots els qui ens han precedit en aquesta vida, la fe dels quals sols Déu ha conegut, hagin arribat ja a l’estança que tenien preparada.
Sa 4,7-15; Rm 6,3-9; Jo 14,1-6
Tant cert com que venim a aquest món és que un dia, més tard o més d’hora, d’una manera o d’una altra, el deixarem. Tot el que en aquesta vida hagin estat els nostres lligams deixaran de ser-ho. De ben segur pocs deuen ser els homes que no s’han preguntat mai què hi ha després d’aquesta vida, si tot acaba aquí o si és sols la porta de la vertadera vida. Per als creients tampoc hi ha certeses sensibles, és per la fe i la confiança en Déu que estem certs que creats a imatge seva i redimits per Crist hem estat fets partícips de la seva resurrecció. «Senyor, si ni tan sols sabem on aneu. Com podem saber quin camí hi porta?» diu l’apòstol Tomàs. Jesús és el camí, el mitjà per arribar al Pare, és l’arbre de la vida, aquell de qui els homes rebem la immortalitat. «Els camins del Senyor són camins rectes, camins bonics, camins fressats, camins planers. Rectes sense desviacions perquè menen a la vida; bonics sense brutícia perquè ensenyen la puresa; fressats per una multitud perquè tothom ja ha entrat en la xarxa de Crist; planers i sense dificultats perquè porten dolcesa» (Sermó 21 de Sant Bernat), ens diu sant Bernat. Crist, el Fill de Déu fet home, és immortalitat, relació d’amor amb el Pare i l’Esperit i per tant és vida i dóna vida.
La carta als Romans ens fa visible la relació indissoluble entre fe i vida, entre baptisme i participació en la mort i la resurrecció de Crist. Crist ens obre la possibilitat de participar de la seva resurrecció, de poder emprendre una nova existència, semblant a la de Crist ressuscitat. Participant de la mort amb Crist participem també de la seva resurrecció. D’aquella vida on la mort ja no té cap poder sobre la vida vertadera. Com ens diu el llibre de la Saviesa no sabem adonar-nos d’aquesta veritat, que Déu dóna el favor i la gràcia de la vida veritable a la casa del Pare.
Pel do de la fe estem certs i confiats en l’eterna misericòrdia de Déu, creiem que Crist ens ha preparat l’estada al cel, que ens convida a anar viure a casa seva. La nostra és una fe esperançada, que ens permet creure que la vida és més forta que la mort, perquè creiem en aquell que viu per sempre, en el vencedor de la mort que ens fa participar de la seva vida: aleshores la mort esdevé llavor d’esperança. Podem dir com Pau «per a mi, viure és Crist, i morir m’és un guany» (Fl 1,21).
La fe dels cristians està abocada vers la vida, creiem en un Déu de vius, d’una vida en tota la seva dimensió terrena i eterna; tot i ser enfosquida pel sofriment, la vida és sempre un do de Déu perquè on hi ha vida hi ha presència de Déu. Si pel baptisme hem estat sepultats en la mort de Crist, pel baptisme hem mort a l’home vell i hem estat empeltats a l’home nou. Fets fills amb el Fill, Déu ens crida a participar de la seva realitat divina; ens fa fills seus i ens obre així les portes de la plenitud i de la resurrecció. «Si vivim, vivim per al Senyor, i si morim, morim per al Senyor. Per això, tant si vivim com si morim, som del Senyor» (Rm 14,8), escriu l’apòstol.
Crist és l’aigua fresca, la pau segura, la meta de l’espera i l’esperança dels homes. La vida i la mort de Crist signifiquen que Déu mateix ha baixat al país dels morts per a treure’ns-hi i donar-nos vida. «El regne de Déu és concedit, promès, rebut. És concedit en la predestinació, promès en la vocació, mostrat en la justificació i rebut en la glorificació (...) En la predestinació es manifesta la gràcia; en la vocació, la potència; en la justificació, l’alegria; en l’exaltació, la gloria» (Sermó 21 de Sant Bernat).
Fora de les dimensions d’espai i temps se’ns escapa la comprensió de les coses. El nostre és un temps ben humà i el temps de Déu és un altre. Sabem que naixem i tan cert com això sabem que hem de morir, però s’escapa a la nostra comprensió com serà la vida vertadera; aquesta pregunta esdevé la més gran incògnita de la nostra vida. Els creients la responem enfortits per la nostra fe. Sabem que Crist, fent-se home, ha portat el nostre temps a la plenitud, la vida es viu ara per Jesús, en l’amor que transforma el temps en eternitat. Una nova vida que certament està fora de la nostra experiència i en la qual creiem pel do de la fe. Els nostres cors s’asserenen perquè confiem en Déu, confiem en Crist. Crist tornarà per a prendre’ns a casa seva, perquè arribem al Pare per mitjà d’ell. Avui preguem perquè tots els qui ens han precedit en aquesta vida, la fe dels quals sols Déu ha conegut, hagin arribat ja a l’estança que tenien preparada.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
