Inauguració del nou sagrari
i obertura de la capella com a lloc de pregària permanent
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
2Cr 5,6-10.13-6,2; Salm 83,3.4.5 i 10.11; 1Pe 2,4-9; Jo 4,19-24
El Senyor és la pedra viva, la pedra angular, escollida i de gran valor, sobre la qual s’ha edificat la vertadera església, aquella en la qual els bons adoradors adoren el Pare en esperit i en veritat. L’havien rebutjat, però el seu ha estat un sacrifici que d’una vegada per sempre ha omplert de gloria el temple espiritual construït amb pedres vives. Crist és la víctima oferta una vegada per sempre que per la seva encarnació, passió, mort i resurrecció, ens fa també a nosaltres víctimes espirituals acceptables a Déu per Jesucrist. Ell és la pedra angular que omple i dona sentit a les pedres que constitueixen les parets i els arcs d’aquest nou temple on podem adorar el Pare en esperit i en veritat. El poble de l’antiga aliança el rebutjà com també nosaltres podem rebutjar la pedra escollida, de gran valor, que és Crist, el vertader fonament i pedra angular de la seva Església; ho fem, ens diu sant Pere, quan ensopeguem, quan no fem cas de la Paraula, de la predicació. Per no ensopegar ens cal cercar el contacte amb el Senyor, ens cal pregar.
Avui aquesta capella la recuperem com a lloc de pregària, un espai on poder adorar el Pare en esperit i en veritat. Aquesta capella, dedicada a Santa Caterina d’Alexandria, va ser començada l’any 1244 i consagrada el 20 de juny de 1250, un segle després de la fundació del monestir, com a lloc de culte i de pregària al servei dels fidels, dels qui pernoctaven a l’hospital de pobres i dels pelegrins, i feia alhora les funcions d’església per als qui s’apropaven al monestir. En aquesta celebració, en què recordem la dedicació d’aquesta capella, hi recuperem quelcom d’essencial, la presència de Crist en el Santíssim Sagrament, encara amb el regust de la celebració del Cos i la Sang de Crist entre nosaltres, amb la inauguració d’un nou sagrari, el tabernacle on Déu es troba amb l’home.
La pregària és lloc de trobada, de conversa entre Déu i l’home. En l'oració, el veritable protagonista és Déu. El protagonista és Crist, que ens condueix cap a la llibertat, la glòria dels fills de Déu. Protagonista ho és també l'Esperit Sant, que ve en ajuda de la nostra feblesa, com diu l’apòstol. Quan nosaltres comencem a pregar ho fem amb la impressió que és una iniciativa nostra, que som nosaltres els qui cridem a Déu perquè ens miri amb amor; en canvi, és sempre una iniciativa de Déu que ve vers nosaltres, no es cansa mai d’acostar-se a nosaltres, d’apropar-se. Déu pren la iniciativa i, prenent-la, ens reintegra en la nostra veritable humanitat, en la imatge de Déu perduda per l’home i restaurada en Crist, ens reintegra en la nostra especial dignitat de Fills, de pedres vives de la seva Església. Ell ens ha cridat del país de les tenebres a la seva llum admirable. Deixem que Ell faci de nosaltres un temple espiritual, un sacerdoci sant, acceptable a Déu per Jesucrist.
20 de juny del 2017
18 de juny del 2017
SANTÍSSIM COS I SANG DE CRIST (Cicle A)
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Dt 8,2-3.14b-16a; Sl 147,12-13.14-15.19-20; 1C 10,16-17; Jo 6,51-58
«Qui menja la meva carn i beu la meva sang està en mi i jo en ell». L’Eucaristia és presència. La presència real de Crist entre nosaltres que es fa patent cada cop que la comunitat es reuneix en el seu nom, es fa present en la Paraula i de manera essencial es fa present en el Cos i la Sang de Crist, en el seu memorial. Crist, tot just a punt de patir la seva passió, és a dir, de completar la nostra redempció, va deixar als apòstols l’encàrrec de celebrar el seu memorial, el seu record. Però a més Ell ens va prometre de restar amb nosaltres cada dia fins a la fi dels temps, i ara i aquí es fa present de manera especialíssima. L’Eucaristia és el sagrament del memorial de la passió, mort i resurrecció de Crist. És el sagrament de la vida per la unió amb Crist que va donar la seva per nosaltres, i així els signes del pa i el vi representen el seu sacrifici, el del seu cos i la seva sang, que fan possible la nostra participació en la virtut redemptora del seu mateix sacrifici, fent nostre aquest aliment espiritual i real.
Quin és el veritable significat de l’Eucaristia? Què hi succeeix? Ell, Jesucrist, s’hi fa present, és aquí, està entre nosaltres vertaderament. No és només la seva memòria el que celebrem, sinó la seva presència, la seva presència real, velada i amagada però accessible i reconeguda per als qui creiem en Ell. L’Eucaristia és sobretot un misteri de presència, de la presència de Crist entre nosaltres, el Fill de Déu, aquell qui es feu home per salvar-nos. Jesús manté d’aquesta forma i en aquest temps la seva paraula profètica: «Jo sóc amb vosaltres fins a la fi del món» (Mt 28, 28) i també «No us deixaré orfes, vindré a vosaltres» (Jn 14, 18).
L’Eucaristia és comunió, és el sagrament de la comunió perquè és presència salvadora de Jesús ara i aquí enmig de la comunitat dels seus fidels, és l’aliment espiritual de la comunitat, és allò de més preciós que l’Església pot tenir en el seu caminar per la història. En l’humil signe del pa i el vi, transformats en el seu cos i en la seva sang; Crist camina amb nosaltres, entre nosaltres, és la nostra força i el nostre aliment i ens converteix així en testimonis d’esperança per a tothom. Sagrament de comunió amb el Pare que és la vertadera vida, perquè Jesús ens diu: «A mi m’ha enviat el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare; igualment, els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi».
L’Eucaristia és amor. Si davant aquest Misteri la raó experimenta els seus propis límits, el cor, il•luminat per la gràcia de l’Esperit Sant, intueix bé com ha de comportar-se, amb un amor sense límits. La celebració i adoració de l’Eucaristia ens permeten acostar-nos a l’amor de Déu i adherir-nos-hi personalment fins a unir-nos amb el Senyor estimat. L’oferiment de la nostra vida, la comunió amb tota la comunitat dels creients i la solidaritat amb cada home i cada dona, són aspectes imprescindibles del culte espiritual, sant i agradable a Déu, en el qual tota la nostra realitat humana concreta es transforma per a la seva glòria. Cerquem en el Sagrament de l’amor de Crist la força per transformar la nostra pròpia vida en un signe autèntic de la presència del Senyor ressuscitat. Manifestem amb la nostra pròpia vida eucarística l’esplendor i la bellesa de pertànyer totalment al Senyor perquè ni que siguem molts, formem un sol cos, ja que tots participem del mateix pa.
L’Eucaristia és compromís. La missió primera i fonamental que rebem quan celebrem l’Eucaristia és la de donar-ne testimoniatge amb la nostra vida. La sorpresa pel do que Déu ens ha fet en Crist infon en la nostra vida un dinamisme nou, comprometent-nos a ser testimonis del seu amor. Ens convertim en testimonis quan, per les nostres accions, paraules i manera de ser, apareix un altre i es comunica. Es pot dir que el testimoniatge és el mitjà amb el qual la veritat de l’amor de Déu arriba a l’home en la història, convidant-lo a acollir lliurement aquesta novetat radical. En el testimoniatge Déu s’exposa al risc de la llibertat de l’home. L’home és lliure d’acceptar Jesús, de creure en el testimoni fidel i veraç que ve per donar testimoniatge de la veritat. El culte agradable a Déu implica també interiorment aquesta disponibilitat, que es manifesta en el testimoniatge alegre i convençut davant el món d’una vida cristiana coherent allí on el Senyor ens crida a anunciar-lo. Els qui mengem el pa viu baixat del cel vivim gràcies a Crist perquè els qui mengem aquest pa, viurem per sempre.
Crist per l’acció de l’Esperit Sant és present realment en l’Eucaristia, el Pare ens ha cridat a viure en comunió amb el seu Fill Jesucrist, Senyor nostre. Units en l’amor, arribem a la riquesa d’una comprensió plena, al coneixement del designi secret de Déu, que és el Crist present en l’Eucaristia. Tan sols ens reconeixeran com a deixebles de Crist si som capaços de transmetre el seu amor a tots els homes i dones. Si l’Eucaristia no ens transforma en missatgers de l’amor de Déu de res no ens val de participar-hi. Escriu el papa Benet que «Ell ens atreu cap a ell La conversió substancial del pa i del vi en el seu Cos i en la seva Sang introdueix en la creació el principi d’un canvi radical, (...) que es produeix en el més íntim de l’ésser; un canvi destinat a suscitar un procés de transformació de la realitat, el terme últim de la qual serà la transfiguració del món sencer, el moment en què Déu ho serà tot en tots» (cf. 1C 15,28; SC, 11).
Presència de Crist que és comunió amb Ell i els germans per l’amor del Pare que transforma les nostres vides pel compromís amb l’Esperit Sant. Recordem-nos del camí que el Senyor ens ha fet fer, del Senyor, el nostre Déu; si mengem la seva carn i bevem la seva sang tindrem vida eterna, i ens ressuscitarà el darrer dia.
Dt 8,2-3.14b-16a; Sl 147,12-13.14-15.19-20; 1C 10,16-17; Jo 6,51-58
«Qui menja la meva carn i beu la meva sang està en mi i jo en ell». L’Eucaristia és presència. La presència real de Crist entre nosaltres que es fa patent cada cop que la comunitat es reuneix en el seu nom, es fa present en la Paraula i de manera essencial es fa present en el Cos i la Sang de Crist, en el seu memorial. Crist, tot just a punt de patir la seva passió, és a dir, de completar la nostra redempció, va deixar als apòstols l’encàrrec de celebrar el seu memorial, el seu record. Però a més Ell ens va prometre de restar amb nosaltres cada dia fins a la fi dels temps, i ara i aquí es fa present de manera especialíssima. L’Eucaristia és el sagrament del memorial de la passió, mort i resurrecció de Crist. És el sagrament de la vida per la unió amb Crist que va donar la seva per nosaltres, i així els signes del pa i el vi representen el seu sacrifici, el del seu cos i la seva sang, que fan possible la nostra participació en la virtut redemptora del seu mateix sacrifici, fent nostre aquest aliment espiritual i real.
Quin és el veritable significat de l’Eucaristia? Què hi succeeix? Ell, Jesucrist, s’hi fa present, és aquí, està entre nosaltres vertaderament. No és només la seva memòria el que celebrem, sinó la seva presència, la seva presència real, velada i amagada però accessible i reconeguda per als qui creiem en Ell. L’Eucaristia és sobretot un misteri de presència, de la presència de Crist entre nosaltres, el Fill de Déu, aquell qui es feu home per salvar-nos. Jesús manté d’aquesta forma i en aquest temps la seva paraula profètica: «Jo sóc amb vosaltres fins a la fi del món» (Mt 28, 28) i també «No us deixaré orfes, vindré a vosaltres» (Jn 14, 18).
L’Eucaristia és comunió, és el sagrament de la comunió perquè és presència salvadora de Jesús ara i aquí enmig de la comunitat dels seus fidels, és l’aliment espiritual de la comunitat, és allò de més preciós que l’Església pot tenir en el seu caminar per la història. En l’humil signe del pa i el vi, transformats en el seu cos i en la seva sang; Crist camina amb nosaltres, entre nosaltres, és la nostra força i el nostre aliment i ens converteix així en testimonis d’esperança per a tothom. Sagrament de comunió amb el Pare que és la vertadera vida, perquè Jesús ens diu: «A mi m’ha enviat el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare; igualment, els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi».
L’Eucaristia és amor. Si davant aquest Misteri la raó experimenta els seus propis límits, el cor, il•luminat per la gràcia de l’Esperit Sant, intueix bé com ha de comportar-se, amb un amor sense límits. La celebració i adoració de l’Eucaristia ens permeten acostar-nos a l’amor de Déu i adherir-nos-hi personalment fins a unir-nos amb el Senyor estimat. L’oferiment de la nostra vida, la comunió amb tota la comunitat dels creients i la solidaritat amb cada home i cada dona, són aspectes imprescindibles del culte espiritual, sant i agradable a Déu, en el qual tota la nostra realitat humana concreta es transforma per a la seva glòria. Cerquem en el Sagrament de l’amor de Crist la força per transformar la nostra pròpia vida en un signe autèntic de la presència del Senyor ressuscitat. Manifestem amb la nostra pròpia vida eucarística l’esplendor i la bellesa de pertànyer totalment al Senyor perquè ni que siguem molts, formem un sol cos, ja que tots participem del mateix pa.
L’Eucaristia és compromís. La missió primera i fonamental que rebem quan celebrem l’Eucaristia és la de donar-ne testimoniatge amb la nostra vida. La sorpresa pel do que Déu ens ha fet en Crist infon en la nostra vida un dinamisme nou, comprometent-nos a ser testimonis del seu amor. Ens convertim en testimonis quan, per les nostres accions, paraules i manera de ser, apareix un altre i es comunica. Es pot dir que el testimoniatge és el mitjà amb el qual la veritat de l’amor de Déu arriba a l’home en la història, convidant-lo a acollir lliurement aquesta novetat radical. En el testimoniatge Déu s’exposa al risc de la llibertat de l’home. L’home és lliure d’acceptar Jesús, de creure en el testimoni fidel i veraç que ve per donar testimoniatge de la veritat. El culte agradable a Déu implica també interiorment aquesta disponibilitat, que es manifesta en el testimoniatge alegre i convençut davant el món d’una vida cristiana coherent allí on el Senyor ens crida a anunciar-lo. Els qui mengem el pa viu baixat del cel vivim gràcies a Crist perquè els qui mengem aquest pa, viurem per sempre.
Crist per l’acció de l’Esperit Sant és present realment en l’Eucaristia, el Pare ens ha cridat a viure en comunió amb el seu Fill Jesucrist, Senyor nostre. Units en l’amor, arribem a la riquesa d’una comprensió plena, al coneixement del designi secret de Déu, que és el Crist present en l’Eucaristia. Tan sols ens reconeixeran com a deixebles de Crist si som capaços de transmetre el seu amor a tots els homes i dones. Si l’Eucaristia no ens transforma en missatgers de l’amor de Déu de res no ens val de participar-hi. Escriu el papa Benet que «Ell ens atreu cap a ell La conversió substancial del pa i del vi en el seu Cos i en la seva Sang introdueix en la creació el principi d’un canvi radical, (...) que es produeix en el més íntim de l’ésser; un canvi destinat a suscitar un procés de transformació de la realitat, el terme últim de la qual serà la transfiguració del món sencer, el moment en què Déu ho serà tot en tots» (cf. 1C 15,28; SC, 11).
Presència de Crist que és comunió amb Ell i els germans per l’amor del Pare que transforma les nostres vides pel compromís amb l’Esperit Sant. Recordem-nos del camí que el Senyor ens ha fet fer, del Senyor, el nostre Déu; si mengem la seva carn i bevem la seva sang tindrem vida eterna, i ens ressuscitarà el darrer dia.
11 de juny del 2017
SOLEMNITAT DE LA SANTÍSSIMA TRINITAT (Cicle A)
Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Els qui creuen, pensen en Déu com a Pare. Pare compassiu i benigne; fidel en l’amor i en la pau. Sí, un Pare donador de pau a la humanitat sencera. De fet és un Pare que ha estimat tant el món, que fins i tot, a la fi dels temps, ha vingut ell mateix a acompanyar-nos en el nostre camí de la vida. Deu s’ha vessat tot ell sencer en el seu Fill únic.
De fet, és per la gràcia que ens ha donat en el seu Fill únic Jesucrist, que cadascú de nosaltres, tal vegada mereixedors o no, ja som salvats. Perquè Déu és amor (1Jn 4,8), i és l’amor de Déu fet carn com nosaltres, llevat del pecat, el qui ens ha donat a conèixer la realitat divina d’un Déu únic que se’ns ha manifestat en les tres persones de la Santíssima Trinitat: Pare, Fill i Esperit Sant.
I és aquesta Trinitat d’amor la que ens atrau al seu joc d’amor. La pau serà un senyal de la nostra unió i comunicació amb l’amor de Déu Pare, conegut pel Fill i enfortit i manifestat amb el do de l’Esperit Sant que cadascú de nosaltres hem rebut.
Si som vius ara és gràcies a l’Esperit Sant. Hem rebut el do de l’Esperit perquè puguem entendre i comprendre el que vol el Pare de cadascú de nosaltres. Perquè cadascú de nosaltres per mitjà del Fill tenim una missió en aquesta vida. Jesús ens ha donat l’evangeli perquè el desenvolupem en el nostre quefer diari com a cristians i com a monjos.
Silenci i contemplació ens ajudaran molt a créixer en el coneixement de Déu. Serà amb l’ajuda de la Trinitat sencera que anirem admirant i adonant-nos del que hem de fer en la nostra vida. És a dir, de les paraules i gestos que, passats pel sedàs de l’Evangeli, hem de dir i portar a l’acció. Perquè els qui creuen sempre pensen a fer la voluntat de Déu que és Pare, Fill i Esperit Sant.
Tu, ho creus? Jo sí.
Els qui creuen, pensen en Déu com a Pare. Pare compassiu i benigne; fidel en l’amor i en la pau. Sí, un Pare donador de pau a la humanitat sencera. De fet és un Pare que ha estimat tant el món, que fins i tot, a la fi dels temps, ha vingut ell mateix a acompanyar-nos en el nostre camí de la vida. Deu s’ha vessat tot ell sencer en el seu Fill únic.
De fet, és per la gràcia que ens ha donat en el seu Fill únic Jesucrist, que cadascú de nosaltres, tal vegada mereixedors o no, ja som salvats. Perquè Déu és amor (1Jn 4,8), i és l’amor de Déu fet carn com nosaltres, llevat del pecat, el qui ens ha donat a conèixer la realitat divina d’un Déu únic que se’ns ha manifestat en les tres persones de la Santíssima Trinitat: Pare, Fill i Esperit Sant.
I és aquesta Trinitat d’amor la que ens atrau al seu joc d’amor. La pau serà un senyal de la nostra unió i comunicació amb l’amor de Déu Pare, conegut pel Fill i enfortit i manifestat amb el do de l’Esperit Sant que cadascú de nosaltres hem rebut.
Si som vius ara és gràcies a l’Esperit Sant. Hem rebut el do de l’Esperit perquè puguem entendre i comprendre el que vol el Pare de cadascú de nosaltres. Perquè cadascú de nosaltres per mitjà del Fill tenim una missió en aquesta vida. Jesús ens ha donat l’evangeli perquè el desenvolupem en el nostre quefer diari com a cristians i com a monjos.
Silenci i contemplació ens ajudaran molt a créixer en el coneixement de Déu. Serà amb l’ajuda de la Trinitat sencera que anirem admirant i adonant-nos del que hem de fer en la nostra vida. És a dir, de les paraules i gestos que, passats pel sedàs de l’Evangeli, hem de dir i portar a l’acció. Perquè els qui creuen sempre pensen a fer la voluntat de Déu que és Pare, Fill i Esperit Sant.
Tu, ho creus? Jo sí.
10 de juny del 2017
DISSABTE DE LA SETMANA IX DURANT L’ANY (I)
Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Tb 12,1.5-15.20; Sl Tb 13,2.6.7.8 (R.: 1b); Mc 12,38-44
Avui posem fi a la lectura del llibre de Tobit, que ens ha acompanyat breument en el nostre retorn al temps de la quotidianitat, acabades les solemnitats pasquals. Aquesta obra, escrita en grec durant l’exili del poble d’Israel, rellegeix la Sagrada Escriptura per als jueus que viuen dispersats entre altres pobles, altres cultures, altres religions, lluny de la seva pàtria. I el fil conductor és un viatge i la recerca d’un tresor. En aquest viatge, que té per protagonista el jove Tobies, fill de Tobit, i el seu ca, hi intervé un personatge misteriós, aparentment un home, però en realitat un missatger de Déu, l’àngel Rafael, que vetllarà perquè el viatge arribi a bon port. És aquest Déu discret que s’amaga sota l’embolcall de la realitat profana, per no cridar l’atenció. És així com Déu acompanya el seu poble.
Perquè Tobies, i Tobit, i Anna, són el poble, aquest poble que viu a l’exili i que malda per preservar la seva identitat, i aquesta identitat és el mateix nom de Tobit, o Tobies, que prové de la paraula hebrea tob, que vol dir bo, i designa Déu com a font de bondat, i el nom d’Anna, que designa la gràcia i el favor de Déu. El viatge de Tobies a la recerca del tresor —els deu talents de plata dipositats pel seu pare a casa de Gabael, a Ragues de Mèdia— és un pelegrinatge a la recerca d’aquesta bondat de Déu, que està implícita en la creació, però que no sempre sabem reconèixer. Vegeu-ne el signe en el peix pescat per Tobies al Tigris —un riu de l’exili, no un riu de la terra santa!—, que serà font de salut per a Tobit i per a Sara, l’esposa de Tobies. En efecte, d’aquest peix, que amaga la bondat de Déu en les seves entranyes, en brollarà la llum d’una nova fe per a Tobit, i la possibilitat d’una nova vida per a Sara i per a Tobies, per al poble que camina en l’exili, traginant com a únic equipatge la Llei de Déu, que és el nom del seu projecte amorós, a la recerca d’un tresor.
El mateix tresor de la viuda pobra de l’evangeli, dues petites monedes de no res, tota la nostra pobresa, a canvi de tota la bonesa de Déu.
El llibre de Tobit acaba amb un càntic esplendorós, del qual avui manllevem un breu fragment: és el càntic de l’enyorança de Jerusalem, el veritable tresor del poble, el «fonament de la seva joia» (Sl136,6), i el càntic de la missió del poble, mentre viatja pel món, una missió que li ve de Déu mateix per boca del seu àngel: «Vosaltres beneïu Déu i feu conèixer les seves meravelles!» (Tb 12,20). Així, el món profà, sabent-se beneït per Déu, «beneirà el seu sant nom per sempre més» (cf. Tb 13,18). Amén.
Tb 12,1.5-15.20; Sl Tb 13,2.6.7.8 (R.: 1b); Mc 12,38-44
Avui posem fi a la lectura del llibre de Tobit, que ens ha acompanyat breument en el nostre retorn al temps de la quotidianitat, acabades les solemnitats pasquals. Aquesta obra, escrita en grec durant l’exili del poble d’Israel, rellegeix la Sagrada Escriptura per als jueus que viuen dispersats entre altres pobles, altres cultures, altres religions, lluny de la seva pàtria. I el fil conductor és un viatge i la recerca d’un tresor. En aquest viatge, que té per protagonista el jove Tobies, fill de Tobit, i el seu ca, hi intervé un personatge misteriós, aparentment un home, però en realitat un missatger de Déu, l’àngel Rafael, que vetllarà perquè el viatge arribi a bon port. És aquest Déu discret que s’amaga sota l’embolcall de la realitat profana, per no cridar l’atenció. És així com Déu acompanya el seu poble.
Perquè Tobies, i Tobit, i Anna, són el poble, aquest poble que viu a l’exili i que malda per preservar la seva identitat, i aquesta identitat és el mateix nom de Tobit, o Tobies, que prové de la paraula hebrea tob, que vol dir bo, i designa Déu com a font de bondat, i el nom d’Anna, que designa la gràcia i el favor de Déu. El viatge de Tobies a la recerca del tresor —els deu talents de plata dipositats pel seu pare a casa de Gabael, a Ragues de Mèdia— és un pelegrinatge a la recerca d’aquesta bondat de Déu, que està implícita en la creació, però que no sempre sabem reconèixer. Vegeu-ne el signe en el peix pescat per Tobies al Tigris —un riu de l’exili, no un riu de la terra santa!—, que serà font de salut per a Tobit i per a Sara, l’esposa de Tobies. En efecte, d’aquest peix, que amaga la bondat de Déu en les seves entranyes, en brollarà la llum d’una nova fe per a Tobit, i la possibilitat d’una nova vida per a Sara i per a Tobies, per al poble que camina en l’exili, traginant com a únic equipatge la Llei de Déu, que és el nom del seu projecte amorós, a la recerca d’un tresor.
El mateix tresor de la viuda pobra de l’evangeli, dues petites monedes de no res, tota la nostra pobresa, a canvi de tota la bonesa de Déu.
El llibre de Tobit acaba amb un càntic esplendorós, del qual avui manllevem un breu fragment: és el càntic de l’enyorança de Jerusalem, el veritable tresor del poble, el «fonament de la seva joia» (Sl136,6), i el càntic de la missió del poble, mentre viatja pel món, una missió que li ve de Déu mateix per boca del seu àngel: «Vosaltres beneïu Déu i feu conèixer les seves meravelles!» (Tb 12,20). Així, el món profà, sabent-se beneït per Déu, «beneirà el seu sant nom per sempre més» (cf. Tb 13,18). Amén.
4 de juny del 2017
DIUMENGE DE PENTECOSTA
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 2,1-11; Sl 103; 1C 12,3b-7,12-13; Jo 20,19-23
El davallament de l’Esperit Sant sobre els apòstols, quan es trobaven tots junts, asseguts en un mateix lloc, dona un nou sentit a la història de la salvació. La resurrecció, la passió, el baptisme i l’encarnació adquireixen un sentit ple. L’Esperit és el gran do de la Pasqua, sense Ell la resurrecció esdevindria una mena de recompensa a l’obediència de Jesús crucificat; Crist és el Senyor des del començament dels temps però en la Pentecosta passa de ser el destinatari i posseïdor de l’Esperit a ser-ne el principal comunicador.
L’acompliment de la nostra salvació mira enrere amb la vida històrica de Jesús, en la seva humanitat de l’encarnació a la resurrecció i mira endavant en l’Esperit de la veritat. L’Esperit il·lumina la nostra fe, no veiem en Jesús de Natzaret el Senyor, el salvador sinó és per un do de l’Esperit Sant. Era el mateix diumenge quan apareix un Jesús que travessa portes tancades i es posa al mig de l’assemblea i parla amb els deixebles. Jesús envia els deixebles, els confia la seva missió i els dona l’Esperit Sant.
Si a Maria Magdalena li ha confiat la seva pujada al Pare, ara als deixebles els envia i els dona el poder de perdonar els pecats; una missió molt important que sols pot ser rebuda en rebre alhora l’Esperit. Són tres els elements: la missió, la insuflació de l’Esperit i la potestat de perdonar els pecats.
Estem davant d’una experiència comunitària, eclesial. La comunitat es troba reunida el primer dia de la setmana, junts amb les portes tancades. És quan la comunitat està reunida que Jesús s’hi fa present, és allà amb els seus, i el que no hi és, Tomàs, no creu, potser volent remarcar que qui no forma part de la comunitat, qui no hi participa, no pot creure o si més no ho té bastant més difícil. Una reunió en la que Jesús fa tres comunicacions importants, en primer lloc la missió que el Pare li havia confiat, Pare que ara ho és de tots; en segon lloc, per complir aquesta missió alena l’Esperit Sant sobre ells i això els dona finalment la potestat de perdonar i retenir els pectats. És per l’Esperit Sant que la comunitat rep les forces necessàries per acomplir la missió encomanada i té poder suficient per perdonar els pecats.
Experiència personal i experiència eclesial, dos marcs per a la fe, però és realment quan l’experiència de fe és comunitària quan es rep l’Esperit Sant i es reben dons com el de poder perdonar els pecats. És la plenitud del misteri pasqual, l’Esperit que unifica l’Església, que és una en Crist, «des d'ara ja no hi ha grec ni jueu, circumcís ni incircumcís, bàrbar ni escita, esclau ni lliure; només hi ha el Crist, que ho és tot i és en tots» (Col 3,11).
L’Esperit Sant fa catòlica l’Església, en un sentit extensiu i intensiu; perquè l’Esperit obre l’església a la universalitat seguint el manament de Jesús «com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres». Però la catolicitat significa també que l’Esperit obre les nostres ments i els nostres cors a la totalitat de la veritat.
L’Esperit fa apostòlica la seva Església que rep de l’Escriptura, dels apòstols i de la tradició l’experiència de la fe, els sagraments de la gràcia i el ministeri fidel a Crist. L’Esperit és fidelitat i novetat, fidelitat a l’experiència apostòlica fundacional de l’Església i novetat per la seva renovació incessant.
Que l’Esperit Sant davalli sobre la nostra assemblea aplegada en nom de Crist, sobre l’Església hereva i continuadora de la comunitat apostòlica i ens doni la força necessària a per mantenir-nos fidels en la fe.
L’Esperit que dona vida, que és Déu i que per això els qui l’adoren ho fan en Esperit i en veritat.
Fets 2,1-11; Sl 103; 1C 12,3b-7,12-13; Jo 20,19-23
El davallament de l’Esperit Sant sobre els apòstols, quan es trobaven tots junts, asseguts en un mateix lloc, dona un nou sentit a la història de la salvació. La resurrecció, la passió, el baptisme i l’encarnació adquireixen un sentit ple. L’Esperit és el gran do de la Pasqua, sense Ell la resurrecció esdevindria una mena de recompensa a l’obediència de Jesús crucificat; Crist és el Senyor des del començament dels temps però en la Pentecosta passa de ser el destinatari i posseïdor de l’Esperit a ser-ne el principal comunicador.
L’acompliment de la nostra salvació mira enrere amb la vida històrica de Jesús, en la seva humanitat de l’encarnació a la resurrecció i mira endavant en l’Esperit de la veritat. L’Esperit il·lumina la nostra fe, no veiem en Jesús de Natzaret el Senyor, el salvador sinó és per un do de l’Esperit Sant. Era el mateix diumenge quan apareix un Jesús que travessa portes tancades i es posa al mig de l’assemblea i parla amb els deixebles. Jesús envia els deixebles, els confia la seva missió i els dona l’Esperit Sant.
Si a Maria Magdalena li ha confiat la seva pujada al Pare, ara als deixebles els envia i els dona el poder de perdonar els pecats; una missió molt important que sols pot ser rebuda en rebre alhora l’Esperit. Són tres els elements: la missió, la insuflació de l’Esperit i la potestat de perdonar els pecats.
Estem davant d’una experiència comunitària, eclesial. La comunitat es troba reunida el primer dia de la setmana, junts amb les portes tancades. És quan la comunitat està reunida que Jesús s’hi fa present, és allà amb els seus, i el que no hi és, Tomàs, no creu, potser volent remarcar que qui no forma part de la comunitat, qui no hi participa, no pot creure o si més no ho té bastant més difícil. Una reunió en la que Jesús fa tres comunicacions importants, en primer lloc la missió que el Pare li havia confiat, Pare que ara ho és de tots; en segon lloc, per complir aquesta missió alena l’Esperit Sant sobre ells i això els dona finalment la potestat de perdonar i retenir els pectats. És per l’Esperit Sant que la comunitat rep les forces necessàries per acomplir la missió encomanada i té poder suficient per perdonar els pecats.
Experiència personal i experiència eclesial, dos marcs per a la fe, però és realment quan l’experiència de fe és comunitària quan es rep l’Esperit Sant i es reben dons com el de poder perdonar els pecats. És la plenitud del misteri pasqual, l’Esperit que unifica l’Església, que és una en Crist, «des d'ara ja no hi ha grec ni jueu, circumcís ni incircumcís, bàrbar ni escita, esclau ni lliure; només hi ha el Crist, que ho és tot i és en tots» (Col 3,11).
L’Esperit Sant fa catòlica l’Església, en un sentit extensiu i intensiu; perquè l’Esperit obre l’església a la universalitat seguint el manament de Jesús «com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres». Però la catolicitat significa també que l’Esperit obre les nostres ments i els nostres cors a la totalitat de la veritat.
L’Esperit fa apostòlica la seva Església que rep de l’Escriptura, dels apòstols i de la tradició l’experiència de la fe, els sagraments de la gràcia i el ministeri fidel a Crist. L’Esperit és fidelitat i novetat, fidelitat a l’experiència apostòlica fundacional de l’Església i novetat per la seva renovació incessant.
Que l’Esperit Sant davalli sobre la nostra assemblea aplegada en nom de Crist, sobre l’Església hereva i continuadora de la comunitat apostòlica i ens doni la força necessària a per mantenir-nos fidels en la fe.
L’Esperit que dona vida, que és Déu i que per això els qui l’adoren ho fan en Esperit i en veritat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
