Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Quina hora serà? No sabem ni el dia ni l’hora.
Vetllem, doncs, perquè aquesta actitud de vigilància és pròpia del qui espera, i el monjo, el cristià és el qui espera i desitja Déu mateix.
La porta la tenim al davant i no la veiem. És la porta entre la vida i la vida eterna. Cal saviesa per netejar els ulls del nostre cor i veure-hi amb la llum de la fe.
A la festa de les noces definitives i eternes, a la unió de Crist-espòs amb l’Església-esposa, som invitats cadascú de nosaltres ja que som l’Església.
L’oli de la salvació o de la condemnació el tenim a l’abast. L’oli de les bones obres és el que sempre ens cal per encendre les torxes de la nostra vida cristiana.
Despertem de les somnolències nefastes que ens deixen paralitzats en la nostra experiència de Déu. Cal el col•liri del sagrament de la reconciliació per viure més desperts.
És a mitjanit: «L’espòs és ací». És en la somnolència de la meitat de la vida on Crist t’està cridant.
Totes deu noies s’adormiren. Totes deu ens representen a cadascun de nosaltres.
Tots tenim la torxa de la vida, la torxa de la fe, de l’esperança i de l’amor. Però, tenim l’oli de les bones obres?
Ja veiem com cinc noies són prudents i cinc desassenyades.
Les noies representen les ànimes de cada cristià, el número deu la plenitud de la comunitat cristiana. I, la pregunta d’avui: On som?
Davant del Regne del cel, davant de la porta, davant de l’espera, davant de la tardança del dia i l’hora que no sabem: Com tenim les torxes? Com anem d’oli? Què ens mou en la vida: la prudència?
12 de novembre del 2017
9 de novembre del 2017
DEDICACIÓ DE LA BASÍLICA DEL LATERÀ
Homilia predicada per fra Lluís Solà
Ez 47,1-2.8-9.12; Sl 45,2-3.5-6.8-9 (R.: 5); Jo 2,13-22
Què celebrem, avui? No celebrem ni la festa d’un màrtir, ni d’un sant o d’una santa, ni un misteri de Jesucrist o de la Mare de Déu. Doncs, què celebrem? L’aniversari de la dedicació d’una església, és a dir, de la seva consagració, de la seva dedicació a Déu i al culte tributat a Déu com a casa de l’assemblea cristiana. I, de quina església? De la catedral de Roma, la Basílica del Laterà, la seu del papa com a bisbe de la Ciutat. Si hi aneu, llegiu la inscripció a les bases de les pilastres de l’accés principal: «OMNIUM URBIS ET ORBIS ECCLESIARUM CAPUT ET MATER», el cap i la mare de totes les esglésies de la ciutat i del món. Una frase solemne que vol expressar el misteri de la comunió eclesial de totes les esglésies locals a través del seu bisbe amb el bisbe de Roma que les presideix totes en la caritat.
Seguint les lectures i el salm que hem proclamat i cantat podríem esbossar una icona de l’església a partir de tres imatges: la font (1a lectura), el castell (salm responsorial) i el mercat (evangeli).
La font. La imatge de la font, molt estimada en la literatura patrística, sovint aplicada a l’altar mateix com a deu de la vida sacramental de l’Església, suggereix una església que tendeix a escampar-se, a vessar-se pel món. I ho fa com l’aigua, deixant per allà on passa un rastre de frescor i de vida. Recordem una bella frase de Tertul·lià: «Nosaltres, peixets, a imatge del nostre Peix, Jesucrist, naixem dins l’aigua i només si romanem dins l’aigua trobem la salvació» (De baptismo 1).
El castell. Una imatge antagònica a l’anterior, segons com es miri, però també complementària. De fet el salm 45 la combina sàviament amb la imatge del riu, de la font. Més que d’un castell, parlem d’un punt de referència segur, de quelcom que no és relatiu, que s’aguanta ferm. I la fe és tot això. Un castell, una fortalesa, que des de dins ofereix protecció i ajuda, i, de lluny, es deixa albirar com un punt de referència, una orientació, una estrella per al camí.
El mercat. Jesús es queixa a l’evangeli que hagin convertit en mercat la casa del seu Pare. Benet XVI, però, va aprofitar aquesta imatge del mercat, de l’atri —l’espai previ al temple pròpiament dit— per proposar una imatge d’església com a punt de trobada, com a àgora i fòrum de diàleg. Jesús mateix es proposa com aquest punt de trobada i d’intercanvi entre Déu i l’home.
Germans, per la fe accedim al misteri de la Font, en majúscula, que és Déu mateix. I també per la fe, una fe alegra en l’esperança i activa en la caritat, som cridats a derrocar les muralles i a fer del castell una ciutat (Sl 45), una plaça de mercat, un lloc d’intercanvi per a l’home i la dona d’avui. Perquè quan hi ha una trobada autènticament humana, en el diàleg i el respecte, la porta d’accés a Déu ja és oberta, i la Font pot començar a brollar portant la Vida fins i tot a l’Arabà i a la Mar Morta que són, per definició, el lloc de la Mort.
Fem-ho, doncs. Destruïm-lo, el temple, per deixar pas a l’Home, en majúscula, Jesucrist, fonament i pedra angular d’aquest lloc nou on Déu conviu amb l’home. Per sempre. Amén.
Ez 47,1-2.8-9.12; Sl 45,2-3.5-6.8-9 (R.: 5); Jo 2,13-22
Què celebrem, avui? No celebrem ni la festa d’un màrtir, ni d’un sant o d’una santa, ni un misteri de Jesucrist o de la Mare de Déu. Doncs, què celebrem? L’aniversari de la dedicació d’una església, és a dir, de la seva consagració, de la seva dedicació a Déu i al culte tributat a Déu com a casa de l’assemblea cristiana. I, de quina església? De la catedral de Roma, la Basílica del Laterà, la seu del papa com a bisbe de la Ciutat. Si hi aneu, llegiu la inscripció a les bases de les pilastres de l’accés principal: «OMNIUM URBIS ET ORBIS ECCLESIARUM CAPUT ET MATER», el cap i la mare de totes les esglésies de la ciutat i del món. Una frase solemne que vol expressar el misteri de la comunió eclesial de totes les esglésies locals a través del seu bisbe amb el bisbe de Roma que les presideix totes en la caritat.
Seguint les lectures i el salm que hem proclamat i cantat podríem esbossar una icona de l’església a partir de tres imatges: la font (1a lectura), el castell (salm responsorial) i el mercat (evangeli).
La font. La imatge de la font, molt estimada en la literatura patrística, sovint aplicada a l’altar mateix com a deu de la vida sacramental de l’Església, suggereix una església que tendeix a escampar-se, a vessar-se pel món. I ho fa com l’aigua, deixant per allà on passa un rastre de frescor i de vida. Recordem una bella frase de Tertul·lià: «Nosaltres, peixets, a imatge del nostre Peix, Jesucrist, naixem dins l’aigua i només si romanem dins l’aigua trobem la salvació» (De baptismo 1).
El castell. Una imatge antagònica a l’anterior, segons com es miri, però també complementària. De fet el salm 45 la combina sàviament amb la imatge del riu, de la font. Més que d’un castell, parlem d’un punt de referència segur, de quelcom que no és relatiu, que s’aguanta ferm. I la fe és tot això. Un castell, una fortalesa, que des de dins ofereix protecció i ajuda, i, de lluny, es deixa albirar com un punt de referència, una orientació, una estrella per al camí.
El mercat. Jesús es queixa a l’evangeli que hagin convertit en mercat la casa del seu Pare. Benet XVI, però, va aprofitar aquesta imatge del mercat, de l’atri —l’espai previ al temple pròpiament dit— per proposar una imatge d’església com a punt de trobada, com a àgora i fòrum de diàleg. Jesús mateix es proposa com aquest punt de trobada i d’intercanvi entre Déu i l’home.
Germans, per la fe accedim al misteri de la Font, en majúscula, que és Déu mateix. I també per la fe, una fe alegra en l’esperança i activa en la caritat, som cridats a derrocar les muralles i a fer del castell una ciutat (Sl 45), una plaça de mercat, un lloc d’intercanvi per a l’home i la dona d’avui. Perquè quan hi ha una trobada autènticament humana, en el diàleg i el respecte, la porta d’accés a Déu ja és oberta, i la Font pot començar a brollar portant la Vida fins i tot a l’Arabà i a la Mar Morta que són, per definició, el lloc de la Mort.
Fem-ho, doncs. Destruïm-lo, el temple, per deixar pas a l’Home, en majúscula, Jesucrist, fonament i pedra angular d’aquest lloc nou on Déu conviu amb l’home. Per sempre. Amén.
2 de novembre del 2017
COMMEMORACIÓ DE TOTS ELS FIDELS DIFUNTS
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Sa 3,1-9; Sl 26; Rm 8,14-23; Jo 11,17-27
Tenim la mort per un mal, per un desastre; si tinguéssim la fe de Marta sabríem que els difunts han trobat la vertadera vida i han abandonat les penes d’aquest món; però tot i això, quan ens deixa un germà de comunitat, el pare o la mare, el marit o la muller, el germà o la germana, l’amic o l’amiga, i no cal dir, el fill o la filla, ens sembla que han mort i han caigut al regne de les tenebres. Sabem per la fe que els qui han estat trobats justos, «Déu els donarà una felicitat immensa, que els ha posat a prova i ha trobat que eren dignes d’ell». Marta sap que Llàtzer ressuscitarà el darrer dia. Però tot i així vol que el seu germà torni a la vida efímera i mortal d’abans, prefereix la certesa de quelcom fugisser a l’esperança en una cosa molt més gran. Marta, quan afirma que sap que el seu germà ressuscitarà el darrer dia, podria dir a Jesús com Don Juan Tenorio al seu pare «largo plazo el que me ponéis». Marta arribarà a saber que Jesús «és la resurrecció i la vida, que els qui creuen en Ell encara que morin viuran i no moriran mai més». Sap, com diu l’apòstol, que l’esperit de Fills que ens fa cridar «Abbà, Pare!» farà que es reveli en nosaltres la felicitat de la glòria. Davant de la mort d’aquesta vida terrenal sols hi ha lloc per l’esperança; la mort se’ns mostra com un absurd, un esclavatge, un univers que gemega i pateix dolors com la mare quan infanta; aleshores esperem l’hora en què serem fills en plenitud, quan serem redimits.
El centre de l’Evangeli és la resurrecció de Jesús. Sense aquesta resurrecció la nostra fe seria inútil. L’Evangeli ens recorda que tota la nostra vida és una espera del pas d’aquest món al Pare. El dia del nostre baptisme ens unim a l’amor de Déu que és Pare, Fill i Esperit Sant, un Déu que és amor. Incorporats pel baptisme a la fe, ja res no pot ser com abans; perquè hem fet el pas d’una vida sense Déu a una vida plena d’amor. Com Marta, el testimoni de la qual ens convida a l’esperança; Jesús tampoc no amaga la seva tristesa davant la mort de l’amic. Plora i crida com ho fem per un de nosaltres que acaba de morir. Però Ell sap que aquesta malaltia i aquesta mort està destinada a donar glòria a Déu, que aquest dol, fins i tot seu, quan diuen en veure’l plorar i afligir-se, «mireu com l’estimava», serà motiu de revelació. Mentrestant Marta passa del «ja sé» al «jo crec». I qui creu en Jesús descobreix amb sorpresa que la mort no té la darrera paraula. Que la nostra vida té un significat. Seguir Jesús i mantenir-nos-hi fidels.
Quan preguem per un difunt posem el ciri pasqual al seu costat; és el signe del Crist ressuscitat, el signe que la mort ha estat vençuda, que la llum preval sobre la nit. La resurrecció és llum en les nostres vides. Res, ni tan sols la mort, pot separar-nos de l’amor que hi ha en Jesús. La nostra fe en la resurrecció està lligada a la nostra fe en Déu que és amor i vida; no és el Déu de la mort, sinó el de la vida, no és un Déu de morts sinó de vius. El seu gran projecte és compartir amb nosaltres la plenitud de la seva vida i del seu amor.
Hem de ser com Marta, que confessa Crist. Hem de prestar atenció al fet que l’evangelista Joan no tracta de donar-nos cap informació sobre l’experiència de Llàtzer: quan va morir, què va fer després de tornar a la vida. L’únic important és que era ben mort, de feia ja quatre dies, i ha tornat a la vida. Les paraules de Jesús, «Jo sóc la resurrecció i la vida. Els qui creuen en mi, encara que morin, viuran, i tots els qui viuen i creuen en mi, no moriran mai més», donen sentit a la nostra fe.
Preguem per tots els difunts, la fe dels quals sols Déu ha conegut, i demanem per a nosaltres aquesta fe de Marta per ser alliberats de tot el que ens impedeix viure i veure plenament la presència de Déu en les nostres vides.
Sa 3,1-9; Sl 26; Rm 8,14-23; Jo 11,17-27
Tenim la mort per un mal, per un desastre; si tinguéssim la fe de Marta sabríem que els difunts han trobat la vertadera vida i han abandonat les penes d’aquest món; però tot i això, quan ens deixa un germà de comunitat, el pare o la mare, el marit o la muller, el germà o la germana, l’amic o l’amiga, i no cal dir, el fill o la filla, ens sembla que han mort i han caigut al regne de les tenebres. Sabem per la fe que els qui han estat trobats justos, «Déu els donarà una felicitat immensa, que els ha posat a prova i ha trobat que eren dignes d’ell». Marta sap que Llàtzer ressuscitarà el darrer dia. Però tot i així vol que el seu germà torni a la vida efímera i mortal d’abans, prefereix la certesa de quelcom fugisser a l’esperança en una cosa molt més gran. Marta, quan afirma que sap que el seu germà ressuscitarà el darrer dia, podria dir a Jesús com Don Juan Tenorio al seu pare «largo plazo el que me ponéis». Marta arribarà a saber que Jesús «és la resurrecció i la vida, que els qui creuen en Ell encara que morin viuran i no moriran mai més». Sap, com diu l’apòstol, que l’esperit de Fills que ens fa cridar «Abbà, Pare!» farà que es reveli en nosaltres la felicitat de la glòria. Davant de la mort d’aquesta vida terrenal sols hi ha lloc per l’esperança; la mort se’ns mostra com un absurd, un esclavatge, un univers que gemega i pateix dolors com la mare quan infanta; aleshores esperem l’hora en què serem fills en plenitud, quan serem redimits.
El centre de l’Evangeli és la resurrecció de Jesús. Sense aquesta resurrecció la nostra fe seria inútil. L’Evangeli ens recorda que tota la nostra vida és una espera del pas d’aquest món al Pare. El dia del nostre baptisme ens unim a l’amor de Déu que és Pare, Fill i Esperit Sant, un Déu que és amor. Incorporats pel baptisme a la fe, ja res no pot ser com abans; perquè hem fet el pas d’una vida sense Déu a una vida plena d’amor. Com Marta, el testimoni de la qual ens convida a l’esperança; Jesús tampoc no amaga la seva tristesa davant la mort de l’amic. Plora i crida com ho fem per un de nosaltres que acaba de morir. Però Ell sap que aquesta malaltia i aquesta mort està destinada a donar glòria a Déu, que aquest dol, fins i tot seu, quan diuen en veure’l plorar i afligir-se, «mireu com l’estimava», serà motiu de revelació. Mentrestant Marta passa del «ja sé» al «jo crec». I qui creu en Jesús descobreix amb sorpresa que la mort no té la darrera paraula. Que la nostra vida té un significat. Seguir Jesús i mantenir-nos-hi fidels.
Quan preguem per un difunt posem el ciri pasqual al seu costat; és el signe del Crist ressuscitat, el signe que la mort ha estat vençuda, que la llum preval sobre la nit. La resurrecció és llum en les nostres vides. Res, ni tan sols la mort, pot separar-nos de l’amor que hi ha en Jesús. La nostra fe en la resurrecció està lligada a la nostra fe en Déu que és amor i vida; no és el Déu de la mort, sinó el de la vida, no és un Déu de morts sinó de vius. El seu gran projecte és compartir amb nosaltres la plenitud de la seva vida i del seu amor.
Hem de ser com Marta, que confessa Crist. Hem de prestar atenció al fet que l’evangelista Joan no tracta de donar-nos cap informació sobre l’experiència de Llàtzer: quan va morir, què va fer després de tornar a la vida. L’únic important és que era ben mort, de feia ja quatre dies, i ha tornat a la vida. Les paraules de Jesús, «Jo sóc la resurrecció i la vida. Els qui creuen en mi, encara que morin, viuran, i tots els qui viuen i creuen en mi, no moriran mai més», donen sentit a la nostra fe.
Preguem per tots els difunts, la fe dels quals sols Déu ha conegut, i demanem per a nosaltres aquesta fe de Marta per ser alliberats de tot el que ens impedeix viure i veure plenament la presència de Déu en les nostres vides.
1 de novembre del 2017
TOTS SANTS
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ap 7,2-4.9-14, Sl 23, 1Jo 3,1-3 i Mt 5,1-12a
Per anar a l’encontre del Senyor, anar a cercar-lo, a buscar-lo, per veure’l de cara; no importa la nacionalitat, la raça, la llengua o el poble al qual es pertany. La crida a la santedat no sap de fronteres, ni d’ideologies, ni de riqueses, ni de poders. Déu ha enviat el seu Fill, la Paraula s’ha fet home, igual en tot a nosaltres llevat del pecat, per salvar-ne una multitud, tants que ningú no els podrà comptar mai. Perquè la bondat de Déu és immensa, no pot ser quantificada, ni l’abasta cap mesura. És tanta la seva bondat que ens ha fet fills seus, ens reconeix i ens estima com a fills. En la nostra filiació divina, la que té tot home i tota dona, rau l’origen de la nostra esperança.
Però la nostra no pot ser una espera inactiva, sinó que tot esperant la manifestació de Déu, aquell dia en què la imatge de Déu que portem dins nostre, ara enterbolida per les nostres innombrables limitacions, pels nostres pecats, serà restablerta i el veurem tal com és; demana la nostra voluntat de purificació, a imatge de Jesucrist, l’home pur, l’home perfecte. Els pobres en l’esperit, els qui estan de dol, els famolencs de justícia, els nets de cor, els qui passen fam, els perseguits pel fet de ser justos, es purificaran i quan Déu es manifestarà i la seva recompensa serà gran perquè obtindran consol, posseiran el país, seran saciats i obtindran la compassió de Déu. Obtindran el Regne del cel, veuran Déu tal com és.
Les benaurances són la definició més completa i exigent de la santedat; no són un conjunt de normes, un manual pràctic per arribar a la santedat. El que Jesús ens proposa amb elles és una actitud, una disposició interior, una entrega i una generositat sense reserves i lliure als valors de l’Evangeli. Aquest és el camí que els qui ara gaudeixen de la santedat varen escollir, perquè el model a seguir de fet no són els sants, és Crist mateix. Els sants, els que coneixem i els que desconeixem, ens mostren que, tot i la nostra imperfecció, és possible fer el camí de la santedat.
La vertadera felicitat poc té a veure amb la idea de felicitat que avui tenim en la nostra societat. També en el temps de Jesús qui era considerat beneït pel Senyor era un home adult, amb bona salut, casat amb una dona honesta i fecunda, amb fills per heretar les seves terres, observant de les prescripcions de la seva religió i que mereixia el respecte i també l’enveja dels seus conciutadans. Aquesta no és la idea de Jesús; Ell, sense dona, ni fills, sense terres ni béns, sense un cau on reposar, no responia a la idea de felicitat que el seu món concebia. La seva vida l’esmerçava a fer el bé, per retornar la salut, per alliberar d’esperits impurs. No buscava el seu propi interès sinó predicar la bona nova, fer arribar el Regne a tots els que se li apropaven.
Jesús veu una multitud, puja a la muntanya, com fa quan s’aparta per pregar al Pare, s’asseu, se li acosten els qui volen i aleshores els intrueix. Déu crida tothom, com aquesta multitud, que prefigura la multitud dels cridats a la salvació, però els qui s’acosten per veure’l i escoltar-lo, els sants, els salvats, no són tots, són sols els deixebles; perquè «molts són cridats, però pocs són escollits» (Mt 22,14). Déu respecta la nostra llibertat, no ens obliga a fer allò que fa mal ni ens prohibeix allò que fa el bé; però Ell sempre vol el nostre bé. Per això tothora vol que ens salvem, que ens acostem a Ell; ens ofereix de convertir els nostres cors, que no vol dir portar una vida infeliç i plena de privacions, sinó orientar la nostra pròpia llibertat, regal de Déu, aprenent a viure fent el bé, seguint el camí obert per Jesús.
El camí que ens mostren les benaurances porta a conèixer, ja en aquesta terra, la felicitat que va viure i experimentar Jesús mateix; és el camí que van recórrer tots els sants. Aquells qui estan drets davant del tron i davant l’Anyell i amb palmes a les mans lloen al Senyor; els qui han rentat els seus vestits amb la sang de l’anyell i els han quedat blancs, que tingueren el cor sincer i les mans sense culpa i per això han rebut la benedicció del Senyor, els favors del Déu que vol la nostra salvació més que cap altra cosa; tant que ens envià al seu propi Fill per anunciar-nos-la.
Ap 7,2-4.9-14, Sl 23, 1Jo 3,1-3 i Mt 5,1-12a
Per anar a l’encontre del Senyor, anar a cercar-lo, a buscar-lo, per veure’l de cara; no importa la nacionalitat, la raça, la llengua o el poble al qual es pertany. La crida a la santedat no sap de fronteres, ni d’ideologies, ni de riqueses, ni de poders. Déu ha enviat el seu Fill, la Paraula s’ha fet home, igual en tot a nosaltres llevat del pecat, per salvar-ne una multitud, tants que ningú no els podrà comptar mai. Perquè la bondat de Déu és immensa, no pot ser quantificada, ni l’abasta cap mesura. És tanta la seva bondat que ens ha fet fills seus, ens reconeix i ens estima com a fills. En la nostra filiació divina, la que té tot home i tota dona, rau l’origen de la nostra esperança.
Però la nostra no pot ser una espera inactiva, sinó que tot esperant la manifestació de Déu, aquell dia en què la imatge de Déu que portem dins nostre, ara enterbolida per les nostres innombrables limitacions, pels nostres pecats, serà restablerta i el veurem tal com és; demana la nostra voluntat de purificació, a imatge de Jesucrist, l’home pur, l’home perfecte. Els pobres en l’esperit, els qui estan de dol, els famolencs de justícia, els nets de cor, els qui passen fam, els perseguits pel fet de ser justos, es purificaran i quan Déu es manifestarà i la seva recompensa serà gran perquè obtindran consol, posseiran el país, seran saciats i obtindran la compassió de Déu. Obtindran el Regne del cel, veuran Déu tal com és.
Les benaurances són la definició més completa i exigent de la santedat; no són un conjunt de normes, un manual pràctic per arribar a la santedat. El que Jesús ens proposa amb elles és una actitud, una disposició interior, una entrega i una generositat sense reserves i lliure als valors de l’Evangeli. Aquest és el camí que els qui ara gaudeixen de la santedat varen escollir, perquè el model a seguir de fet no són els sants, és Crist mateix. Els sants, els que coneixem i els que desconeixem, ens mostren que, tot i la nostra imperfecció, és possible fer el camí de la santedat.
La vertadera felicitat poc té a veure amb la idea de felicitat que avui tenim en la nostra societat. També en el temps de Jesús qui era considerat beneït pel Senyor era un home adult, amb bona salut, casat amb una dona honesta i fecunda, amb fills per heretar les seves terres, observant de les prescripcions de la seva religió i que mereixia el respecte i també l’enveja dels seus conciutadans. Aquesta no és la idea de Jesús; Ell, sense dona, ni fills, sense terres ni béns, sense un cau on reposar, no responia a la idea de felicitat que el seu món concebia. La seva vida l’esmerçava a fer el bé, per retornar la salut, per alliberar d’esperits impurs. No buscava el seu propi interès sinó predicar la bona nova, fer arribar el Regne a tots els que se li apropaven.
Jesús veu una multitud, puja a la muntanya, com fa quan s’aparta per pregar al Pare, s’asseu, se li acosten els qui volen i aleshores els intrueix. Déu crida tothom, com aquesta multitud, que prefigura la multitud dels cridats a la salvació, però els qui s’acosten per veure’l i escoltar-lo, els sants, els salvats, no són tots, són sols els deixebles; perquè «molts són cridats, però pocs són escollits» (Mt 22,14). Déu respecta la nostra llibertat, no ens obliga a fer allò que fa mal ni ens prohibeix allò que fa el bé; però Ell sempre vol el nostre bé. Per això tothora vol que ens salvem, que ens acostem a Ell; ens ofereix de convertir els nostres cors, que no vol dir portar una vida infeliç i plena de privacions, sinó orientar la nostra pròpia llibertat, regal de Déu, aprenent a viure fent el bé, seguint el camí obert per Jesús.
El camí que ens mostren les benaurances porta a conèixer, ja en aquesta terra, la felicitat que va viure i experimentar Jesús mateix; és el camí que van recórrer tots els sants. Aquells qui estan drets davant del tron i davant l’Anyell i amb palmes a les mans lloen al Senyor; els qui han rentat els seus vestits amb la sang de l’anyell i els han quedat blancs, que tingueren el cor sincer i les mans sense culpa i per això han rebut la benedicció del Senyor, els favors del Déu que vol la nostra salvació més que cap altra cosa; tant que ens envià al seu propi Fill per anunciar-nos-la.
29 d’octubre del 2017
DIUMENGE XXX DURANT L’ANY (Cicle A)
INSTITUCIÓ COM A LECTOR I ACÒLIT DE FRA BORJA PEYRA
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ex 22,20-26; Sl 17,2-3-4.47 i 51; 1Te 1,5-10 i Mt 22,34-40
Jesús no s’ho pensa dos cops, la seva resposta al mestre de la llei fariseu que vol provar-lo quan ja ha fet callar als saduceus, és clara i ràpida. No era una pregunta fàcil, si tenim en compte que en la Llei de Moisés es contemplen centenars de preceptes i prohibicions. Com destriar, d’entre tots ells, el més gran? Però Jesús respon amb promptitud: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb tot el pensament. Aquest és el manament més gran i el primer de tots» (Mt 22, 37-38). No li és massa difícil de dir, perquè cada jornada al començament i al final del dia, un bon jueu com ell, recita el Shemà: «Escolta, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb totes les forces. Grava en el teu cor les paraules dels manaments que avui et dono» (Dt 6,4). Segurament Ell mateix havia pronunciat aquestes paraules al matí, però hi incorpora quelcom més «Estima els altres com a tu mateix» com ja diu el Levític (Lv 19,18).
Jesús ho té ben clar, l’amor és l’essencial, el que hi ha darrere tots els altres manaments. Som imatge de Déu i per tant imatge de l’amor de Déu i per això n’hem de ser també reflex. L’escena té com a rerefons una atmosfera religiosa plena de prescripcions que no acaben d’arribar a allò que és el moll de l’ós, allò que és el més important. L’amor amb què hem d’estimar Déu i els germans no és un pur i simple sentiment o emoció, dirigit a un ésser imaginari; si així fos seria ben fàcil perquè sempre tenim la temptació de fer-nos un Déu a la nostra mida, i si ens fem Déu a la nostra mida, serà més fàcil que vulguem que els altres esdevinguin com nosaltres voldríem que fossin.
Però l’amor de què ens parla Jesús baixà al pla, a allò concret, no és pas teòric. Ens ho diu el llibre de l’Èxode, es concreta en no maltractar ni oprimir els immigrants, ni les vídues, ni els orfes; en no practicar la usura. Perquè el Senyor escolta el clam dels maltractats, perquè Ell si que és compassiu. L’apòstol Pau ens convida també a imitar l’exemple del Senyor, acollint la paraula de Déu enmig d’adversitats, plens del goig de l’Esperit Sant; adorant tan sols el Déu viu i veritable tot esperant que Jesús ens salvi pel seu amor. Ser deixebles de Crist és posar en pràctica la Paraula de Déu, els seus ensenyaments, que es resumeixen en el primer i més gran dels manaments de la llei divina, el manament de l’amor. Un amor testimoniat concretament en les relacions entre les persones, relacions de respecte, de col·laboració, d’ajuda generosa. I sobretot en el proïsme que hem d’estimar, un proïsme que és també el foraster, l’orfe, la vídua i l’indigent, és a dir, aquells que no tenen ningú que els defensi.
Avui, estimat fra Borja, rebràs els ministeris de lector i acòlit, esdevindràs servidor de la Paraula i de la taula del Senyor. Déu es fa present enmig nostre, en cada celebració eucarística, perquè quan ens reunim dos o tres en el seu nom, Déu és enmig nostre. Però s’hi fa present d’una manera especial a través de la Paraula i d’un manera fonamental en el pa i el vi que esdevenen el cos i la sang de Crist. És la gran manifestació de l’amor de Déu envers els homes. Però nosaltres, malgrat que ens costi, hi hem d’aportar quelcom; hi estem cridats, precisament perquè participem de la taula del Senyor, som cridats a ser testimonis del seu amor enmig del món.
Crist ens ha revelat el misteri de l’amor de Déu, medita doncs assíduament la Paraula, perquè comprenent-la cada dia més la puguis anunciar amb més fidelitat als germans. Sigues assidu al servei de l’altar; perquè distribuint fidelment el pa de la vida, creixis en la fe i en la caritat i vivint així puguis servir dignament la taula del Senyor i de l’Església i esdevinguis testimoni del seu amor enmig del món. I fes-ho, fem-ho tots, amb tot el pensament, amb tota l’ànima i amb tot el cor.
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ex 22,20-26; Sl 17,2-3-4.47 i 51; 1Te 1,5-10 i Mt 22,34-40
Jesús no s’ho pensa dos cops, la seva resposta al mestre de la llei fariseu que vol provar-lo quan ja ha fet callar als saduceus, és clara i ràpida. No era una pregunta fàcil, si tenim en compte que en la Llei de Moisés es contemplen centenars de preceptes i prohibicions. Com destriar, d’entre tots ells, el més gran? Però Jesús respon amb promptitud: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb tot el pensament. Aquest és el manament més gran i el primer de tots» (Mt 22, 37-38). No li és massa difícil de dir, perquè cada jornada al començament i al final del dia, un bon jueu com ell, recita el Shemà: «Escolta, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb totes les forces. Grava en el teu cor les paraules dels manaments que avui et dono» (Dt 6,4). Segurament Ell mateix havia pronunciat aquestes paraules al matí, però hi incorpora quelcom més «Estima els altres com a tu mateix» com ja diu el Levític (Lv 19,18).
Jesús ho té ben clar, l’amor és l’essencial, el que hi ha darrere tots els altres manaments. Som imatge de Déu i per tant imatge de l’amor de Déu i per això n’hem de ser també reflex. L’escena té com a rerefons una atmosfera religiosa plena de prescripcions que no acaben d’arribar a allò que és el moll de l’ós, allò que és el més important. L’amor amb què hem d’estimar Déu i els germans no és un pur i simple sentiment o emoció, dirigit a un ésser imaginari; si així fos seria ben fàcil perquè sempre tenim la temptació de fer-nos un Déu a la nostra mida, i si ens fem Déu a la nostra mida, serà més fàcil que vulguem que els altres esdevinguin com nosaltres voldríem que fossin.
Però l’amor de què ens parla Jesús baixà al pla, a allò concret, no és pas teòric. Ens ho diu el llibre de l’Èxode, es concreta en no maltractar ni oprimir els immigrants, ni les vídues, ni els orfes; en no practicar la usura. Perquè el Senyor escolta el clam dels maltractats, perquè Ell si que és compassiu. L’apòstol Pau ens convida també a imitar l’exemple del Senyor, acollint la paraula de Déu enmig d’adversitats, plens del goig de l’Esperit Sant; adorant tan sols el Déu viu i veritable tot esperant que Jesús ens salvi pel seu amor. Ser deixebles de Crist és posar en pràctica la Paraula de Déu, els seus ensenyaments, que es resumeixen en el primer i més gran dels manaments de la llei divina, el manament de l’amor. Un amor testimoniat concretament en les relacions entre les persones, relacions de respecte, de col·laboració, d’ajuda generosa. I sobretot en el proïsme que hem d’estimar, un proïsme que és també el foraster, l’orfe, la vídua i l’indigent, és a dir, aquells que no tenen ningú que els defensi.
Avui, estimat fra Borja, rebràs els ministeris de lector i acòlit, esdevindràs servidor de la Paraula i de la taula del Senyor. Déu es fa present enmig nostre, en cada celebració eucarística, perquè quan ens reunim dos o tres en el seu nom, Déu és enmig nostre. Però s’hi fa present d’una manera especial a través de la Paraula i d’un manera fonamental en el pa i el vi que esdevenen el cos i la sang de Crist. És la gran manifestació de l’amor de Déu envers els homes. Però nosaltres, malgrat que ens costi, hi hem d’aportar quelcom; hi estem cridats, precisament perquè participem de la taula del Senyor, som cridats a ser testimonis del seu amor enmig del món.
Crist ens ha revelat el misteri de l’amor de Déu, medita doncs assíduament la Paraula, perquè comprenent-la cada dia més la puguis anunciar amb més fidelitat als germans. Sigues assidu al servei de l’altar; perquè distribuint fidelment el pa de la vida, creixis en la fe i en la caritat i vivint així puguis servir dignament la taula del Senyor i de l’Església i esdevinguis testimoni del seu amor enmig del món. I fes-ho, fem-ho tots, amb tot el pensament, amb tota l’ànima i amb tot el cor.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
