Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Ez 47,1-2.8-9.12; Sl 45,2-3.5-6.8-9 (R.: 5); Jo 2,13-22
Les lectures que hem proclamat ens porten a fer alguna reflexió sobre l’Església, sobre el misteri d’aquesta realitat que, potser de tan connatural se’ns escapa, però en la qual vivim indefugiblement la nostra pertinença a Jesucrist.
Ezequiel imagina, des del caos i la foscor de l’exili, una ciutat bella i radiant, de mesures perfectes, ordenada i esplendorosa, regada per un riu saludable i vivificant. És la nova Jerusalem, evocada aquí, com farà també el llibre de la Revelació de sant Joan, com una utopia, com el no lloc del Regne, el Regne de Déu que no es pot identificar amb res del que existeix, per això és utòpic, però que ensems ens és present i ens ve a trobar com la nostra realitat més profunda: «el Regne de Déu és enmig vostre» (Lc 17,21). Des de l’exili, de tot exili, ens és lícit imaginar, somniar i esperar aquesta bella ciutat. Des de l’exili del nostre camí pel desert de la vida quotidiana —forasters com som—, de la nostra limitació, i de la nostra esperança, ens és lícit imaginar l’Església com aquella llar bella i perfecta on serem acollits, on som, de fet, acollits, per Déu.
La litúrgia, avui, per imaginar i per cantar l’església, ens ofereix en-cara un altre text preciós com a complement de la profecia d’Ezequiel, el salm 45. És el salm que canta la bellesa, la fecunditat i la inexpugnabilitat de la ciutat de Déu. «Déu hi és al mig» (enmig de la ciutat), diu, segurament referint-se al temple, i és ben bé així, fins i tot retòricament: entremig del salm 45 i del salm 47, que canta també la ciutat de Déu, tenim el salm 46, que canta la joia i la grandesa del Senyor, Rei de tot l’univers: «Aplaudiu, tots els pobles del món, aclameu Déu amb entusiasme».
Pareu esment a la gosadia del salm i de la mateixa profecia d’Ezequiel: Jerusalem, en realitat, no en té de riu, situada com està en un paratge més aviat desèrtic. Jerusalem té un torrent miserable, el Cedró, i, per a beure, ha de recollir l’aigua en cisternes. Per això la Jerusalem del salm 45, tal com la canta el salm, té tanta força profètica i poètica per evocar la realitat més joiosa que es pugui imaginar: Déu enmig nostre, Déu, la nostra alegria, és amb nosaltres, i hi és amb la fecunditat i la bellesa que tenen les ciutats travessades per un riu, que és sempre un símbol de vida i de salvació. El riu, encara, a diferència del mar, caòtic, impossible de contenir, evoca en el salm el cosmos, l’ordre, la bellesa i l’alegria, en tant que fa de mirall de la bellesa mateixa de la ciutat.
L’Església, doncs, és la font, de la qual bevem l’aigua viva del Crist, el seu Esperit, en els sagraments que brollen com un riu del seu altar, de les cinc deus de les ferides glorioses del Senyor Crucificat i Ressuscitat. I l’Església és una ciutat, bella i ordenada, on naixem i creixem com a ciutadans d’aquella Pàtria ideal que té per llei l’evangeli de l’amor. Agraïm-la, doncs, l’Església, amb els seus murs i les seves places, «ciutat ben construïda, conjunt harmoniós» (Sl 121,3), i mirem també d’ordenar la ciutat terrenal i la nostra vida. I pensem avui en aquella ciutat, Roma, que ens és mare i cap, en la seva Església que ens presideix en la caritat, ella, amb el seu bisbe. Preguem perquè esdevingui font desbordant de caritat i d’alegria per a totes les esglésies, per a tot el món. Amén.
9 de novembre del 2019
3 de novembre del 2019
DIUMENGE XXXI DURANT L’ANY (Cicle C)
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Sa 11,23-12,2; Sl 144,1-2.8-9.10-11.13cd-14; 2Te 1,11-2,2 i Lc 19,1-10
Jesús va de pas per Jericó, la ciutat de les palmeres; aquella les muralles de la quan s’esfondraren sense ariets ni màquines de guerra, tant sols a toc de trompetes, en temps de Josué. Una ciutat rica on Jesús ja ha curat un cec de naixement, Bartimeu, que sabent que Jesús passava vora seu començà a cridar-lo demanant-li pietat i Jesús veient aquella fe li tornà la vista. Jericó és un lloc de pas per Jesús, tant que fins i tot en la paràbola del bon samarità Jesús situa al protagonista baixant de Jerusalem a Jericó. Una ciutat doncs on Jesús era conegut i també Zaqueu, un publicà ric i cobrador d’impostos, n’ha sentit a parlar. La curiositat el fa sortir al carrer per veure qui era aquell de qui explicaven tantes coses, aquell qui feia prodigis; per a arribar a Jesús n’hem d’haver sentit parlar i voler conèixer-lo. Abans que res Zaqueu coneix pels altres, després vol conèixer per sí mateix. Però arribar fins a Jesús no és fàcil, una gentada el rodeja, tanta que Zaqueu, petit d’estatura, no pot arribar a veure’l i s’ha d’enfilar en un arbre. La figura de Jesús sovint queda amagada rere la gent, la humanitat impedeix de veure’l amb nitidesa i cal córrer, enfilar-se per poder arribar a observar-lo.
Zaqueu no ho tenia pas fàcil, habitant d’una ciutat porta de la terra promesa i amb no massa bona fama al llarg de la història d’Israel, un home ric quan Jesús ha dit que és difícil que un ric entri al Regne del cel i petit d’estatura, és a dir amb unes mires mundanes, materials i esquifides. Però precisament a qui Jesús ha vingut a buscar no és pas als grans sacerdots i als levites, sinó a les ovelles perdudes de la casa d’Israel, ha vingut a salvar allò que s’havia perdut. I Zaqueu estava perdut, enmig d’una gentada, però perdut. Així estant el Senyor li mou el cor fent-lo córrer i enfilar-se i quan Zaqueu està preparat és quan Jesús aixeca la vista el veu i li anuncia que anirà a casa seva.
Zaqueu ha vist a Jesús, aquest li ha parlat, ha anat a casa seva, s’assegut a taula amb ell i han compartit el plat. Però Jesús ha anat més enllà, ha entrat en el cor d’aquell pecador i l’ha convertit; Zaqueu en veure a Jesús al camí, l’ha vist també en els pobres i en aquells a qui havia defraudat. Malvist pels jueus, Zaqueu era però un home afortunat, ben posicionat socialment, ric, ben vist pel poder de Romà pel qui recaptava impostos; però tenint-ho tot, no tenia res i tant sols quan formula el seu desig de desprendre’s de la meitat dels seus béns i de restituir el quatre cents per cent del que ha defraudat, adquireix allò que val molt més que qualsevol altra cosa, la salvació que ha entrat a casa seva i al seu cor, per això està tant content.
Quan Jesús ens mira i ens parla hem d’anar per feina; com Pere, Jaume, Joan i Andreu vora el llac de Tiberíades, com Zaqueu a Jericó; no sigui que donem mitja volta com el jove ric, que complia tota la llei però fou incapaç d’anar més enllà; en canvi Zaqueu que ho incomplia tot fou capaç de canviar el seu cor de pedra per un cor de carn.
Nosaltres, com Zaqueu, sovint tenim dificultats per veure a Jesús; el món, els valors de la societat que ens envolta ens impedeixen de veure’l amb nitidesa. Poder, diner, èxit social; apareixen com a falsos ídols i per veure-hi amb claredat ens hem d’enfilar, mirar per damunt de tot això, i aleshores potser el veiem amb més claredat. Zaqueu reunia les condicions per a ser salvat: ric, veí d’una ciutat sovint malvista com a exemple de domini, malversador i opressor dels seus conciutadans als qui havia defraudat. És a aquests als qui ha vingut Jesús a salvar, Jesús ha fet l’opció preferencial pels pecadors, i se serveix d’allò mateix amb que han pecat perquè s’allunyin del mal i creguin en Ell, com ens diu el llibre de la Saviesa. Els mateixos diners que Zaqueu ha defraudat i acumulat són el mitjà per a la seva salvació. La fe ha inspirat a Zaqueu aquestes bones obres, que el fan digne de la seva vocació cristiana i així Jesús és glorificat en Zaqueu i Zaqueu en Jesús, com ens diu l’apòstol. Zaqueu ha acollit al Senyor a casa seva, a la seva taula i al seu cor i ja res per a ell pot ser igual, Zaqueu s’ha convertit de pecador en just.
Així arriba la salvació, Jesús passa vora nostre, però cal que fem un esforç per reconèixer-lo, per veure’l. Corrent, pujant a un arbre; es a dir reconeixent-lo en els altres, superant tot allò que ens impedeix de veure’l, tot allò que ens empresona, i quan ens mira, quan ens parla actuar amb conseqüència. Zaqueu s’ha esmerçat i s’ha vist recompensat; Jesús també s’ha vist recompensat perquè ha portat la salvació a aquella casa i a aquell home que s’havia perdut, que vivia perdut enmig del món. Certament tots els qui ho veieren criticaren a Jesús que s’havia atrevit a visitar un pecador; no havien entès res; potser el seguien, segurament l’escoltaven però no entenien de que anava la salvació. La salvació va de pecadors, d’ovelles perdudes i de conversió dels cors. Allò que sembla impossible als ulls dels homes, Jesús ho fa possible;
Zaqueu canvia una riquesa material, per una riquesa espiritual; Zaqueu acull a Jesús a casa seva i Jesús acull a Zaqueu al seu regne. La salvació és possible fins i tot quan no sembla possible.
Sa 11,23-12,2; Sl 144,1-2.8-9.10-11.13cd-14; 2Te 1,11-2,2 i Lc 19,1-10
Jesús va de pas per Jericó, la ciutat de les palmeres; aquella les muralles de la quan s’esfondraren sense ariets ni màquines de guerra, tant sols a toc de trompetes, en temps de Josué. Una ciutat rica on Jesús ja ha curat un cec de naixement, Bartimeu, que sabent que Jesús passava vora seu començà a cridar-lo demanant-li pietat i Jesús veient aquella fe li tornà la vista. Jericó és un lloc de pas per Jesús, tant que fins i tot en la paràbola del bon samarità Jesús situa al protagonista baixant de Jerusalem a Jericó. Una ciutat doncs on Jesús era conegut i també Zaqueu, un publicà ric i cobrador d’impostos, n’ha sentit a parlar. La curiositat el fa sortir al carrer per veure qui era aquell de qui explicaven tantes coses, aquell qui feia prodigis; per a arribar a Jesús n’hem d’haver sentit parlar i voler conèixer-lo. Abans que res Zaqueu coneix pels altres, després vol conèixer per sí mateix. Però arribar fins a Jesús no és fàcil, una gentada el rodeja, tanta que Zaqueu, petit d’estatura, no pot arribar a veure’l i s’ha d’enfilar en un arbre. La figura de Jesús sovint queda amagada rere la gent, la humanitat impedeix de veure’l amb nitidesa i cal córrer, enfilar-se per poder arribar a observar-lo.
Zaqueu no ho tenia pas fàcil, habitant d’una ciutat porta de la terra promesa i amb no massa bona fama al llarg de la història d’Israel, un home ric quan Jesús ha dit que és difícil que un ric entri al Regne del cel i petit d’estatura, és a dir amb unes mires mundanes, materials i esquifides. Però precisament a qui Jesús ha vingut a buscar no és pas als grans sacerdots i als levites, sinó a les ovelles perdudes de la casa d’Israel, ha vingut a salvar allò que s’havia perdut. I Zaqueu estava perdut, enmig d’una gentada, però perdut. Així estant el Senyor li mou el cor fent-lo córrer i enfilar-se i quan Zaqueu està preparat és quan Jesús aixeca la vista el veu i li anuncia que anirà a casa seva.
Zaqueu ha vist a Jesús, aquest li ha parlat, ha anat a casa seva, s’assegut a taula amb ell i han compartit el plat. Però Jesús ha anat més enllà, ha entrat en el cor d’aquell pecador i l’ha convertit; Zaqueu en veure a Jesús al camí, l’ha vist també en els pobres i en aquells a qui havia defraudat. Malvist pels jueus, Zaqueu era però un home afortunat, ben posicionat socialment, ric, ben vist pel poder de Romà pel qui recaptava impostos; però tenint-ho tot, no tenia res i tant sols quan formula el seu desig de desprendre’s de la meitat dels seus béns i de restituir el quatre cents per cent del que ha defraudat, adquireix allò que val molt més que qualsevol altra cosa, la salvació que ha entrat a casa seva i al seu cor, per això està tant content.
Quan Jesús ens mira i ens parla hem d’anar per feina; com Pere, Jaume, Joan i Andreu vora el llac de Tiberíades, com Zaqueu a Jericó; no sigui que donem mitja volta com el jove ric, que complia tota la llei però fou incapaç d’anar més enllà; en canvi Zaqueu que ho incomplia tot fou capaç de canviar el seu cor de pedra per un cor de carn.
Nosaltres, com Zaqueu, sovint tenim dificultats per veure a Jesús; el món, els valors de la societat que ens envolta ens impedeixen de veure’l amb nitidesa. Poder, diner, èxit social; apareixen com a falsos ídols i per veure-hi amb claredat ens hem d’enfilar, mirar per damunt de tot això, i aleshores potser el veiem amb més claredat. Zaqueu reunia les condicions per a ser salvat: ric, veí d’una ciutat sovint malvista com a exemple de domini, malversador i opressor dels seus conciutadans als qui havia defraudat. És a aquests als qui ha vingut Jesús a salvar, Jesús ha fet l’opció preferencial pels pecadors, i se serveix d’allò mateix amb que han pecat perquè s’allunyin del mal i creguin en Ell, com ens diu el llibre de la Saviesa. Els mateixos diners que Zaqueu ha defraudat i acumulat són el mitjà per a la seva salvació. La fe ha inspirat a Zaqueu aquestes bones obres, que el fan digne de la seva vocació cristiana i així Jesús és glorificat en Zaqueu i Zaqueu en Jesús, com ens diu l’apòstol. Zaqueu ha acollit al Senyor a casa seva, a la seva taula i al seu cor i ja res per a ell pot ser igual, Zaqueu s’ha convertit de pecador en just.
Així arriba la salvació, Jesús passa vora nostre, però cal que fem un esforç per reconèixer-lo, per veure’l. Corrent, pujant a un arbre; es a dir reconeixent-lo en els altres, superant tot allò que ens impedeix de veure’l, tot allò que ens empresona, i quan ens mira, quan ens parla actuar amb conseqüència. Zaqueu s’ha esmerçat i s’ha vist recompensat; Jesús també s’ha vist recompensat perquè ha portat la salvació a aquella casa i a aquell home que s’havia perdut, que vivia perdut enmig del món. Certament tots els qui ho veieren criticaren a Jesús que s’havia atrevit a visitar un pecador; no havien entès res; potser el seguien, segurament l’escoltaven però no entenien de que anava la salvació. La salvació va de pecadors, d’ovelles perdudes i de conversió dels cors. Allò que sembla impossible als ulls dels homes, Jesús ho fa possible;
Zaqueu canvia una riquesa material, per una riquesa espiritual; Zaqueu acull a Jesús a casa seva i Jesús acull a Zaqueu al seu regne. La salvació és possible fins i tot quan no sembla possible.
2 de novembre del 2019
COMMEMORACIÓ DE TOTS ELS FIDELS DIFUNTS
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Sa 4,7-15; Sl 26; Rm 6,3-9 i Jo 14,1-6
Pel baptisme hem estat incorporats al Crist, una doble incorporació perquè pel baptisme participem d’una mort semblant a la seva i també de la seva resurrecció; de la mort i de la vida; la nostra humanitat mor a la creu i la nostra vida plena neix al sepulcre al matí del dissabte. Per això la mort no podem tenir-la sinó que per un guany; perquè per la mort som plantats vora Crist per renéixer, per viure amb Crist. Això ho sabem, forma part de la nostra fe, però el dubte, el desconeixement sobre com serà ens fa dir com Tomàs «Senyor, si ni tant sols sabem on aneu, Com podem saber quin camí hi porta?» La mort representa per a nosaltres un misteri insondable en el que no hi ha certituds, fora de la fe i la confiança en aquell qui és el camí, la veritat i la vida; l’únic camí per arribar al Pare.
Avui recordem als nostres germans difunts, a tots els difunts perquè el nostre record sovint no va més enllà dels nostres pares o avis, dels qui hem conegut o tingut notícia; però són moltes més generacions; ens sentim en comunió amb tots ells. Certament se’ns fa difícil expressar-ho d’una manera clara, perquè davant la mort cal superar la incertesa, davant d’allò que no sabem ben bé com va, ens cal deixar-nos en mans de Crist, que els nostres cors s’asserenin i confiem plenament en Crist i en el Pare. La vida eterna, la vida vertadera i plena en la que hem nascut pel baptisme i que ens ha ofert Crist, va molt més enllà del que puguem imaginar, veure i experimentar, ara i aquí.
Sovint davant la mort d’un ésser estimat diem que no ha mort, que el seu record és viu en nosaltres per sempre, i pot ser cert, però aquest viure o sobreviure en el nostre record no és pas la vida eterna, perquè també nosaltres som finits i amb nosaltres els nostres records. La fe ens diu que la mort no té cap poder sobre Crist i per Ell tampoc sobre nosaltres. El que realment importa és que Déu es complagui de la nostra vida mortal sabent que ens estima, que Ell sempre ens estima. Sovint, com ens diu el llibre de la Saviesa no ho entenem, no sabem adonar-nos d’aquesta veritat i no veiem clar com Déu dona als sants el favor i la gràcia i ve a visitar als seus elegits. Tot allò que no veiem ens provoca neguit, i aquest neguit no pot ser superat per altre cosa que per la fe i la confiança en aquell qui ha vingut a preparar-nos l’estada a la casa del Pare, en aquella on hi ha lloc per a tots; confiats en que Ell vindrà per prendre’ns amb Ell, per viure allà on Ell viu.
La celebració d’avui ens pot resultar enyoradissa, trobem a faltar als qui en un moment o altre de la nostra vida han compartit una part del camí d’aquesta amb nosaltres i ara ja no són en aquest món, perquè ja no són d’aquest món. Avui, recordant als nostres difunts, preguem per ells i perquè el Pare un dia, més o menys proper però que ens arribarà en un moment o altre, ens associï a nosaltres a ells; demanem al Pare que ells hagin arribat al lloc de la llum i de la pau i en nosaltres augmenti l’esperança i la confiança que un dia també serem desvinculats del pecat i morint amb Crist viurem també amb Ell. Ens ha de quedar ben clar, com diu l’apòstol; que la mort, viscuda amb confiança, havent lliurat un bon combat, havent conservat la fe un cop acabada la cursa; és llavor de vida eterna. En paraules de sant Hilari bisbe: «som sembrats en misèria, perquè ressuscitem en glòria; som sembrats en mortalitat, perquè ressuscitem en immortalitat.» (Del Tractat de sant Hilari sobre els Salms, salm 15.)
Confiem en Déu, confiem en Crist i tot encomanant-li als nostres germans difunts, encomanem-nos-hi també nosaltres perquè quan sigui l’hora, com ells emprenguem una nova vida, plena, eterna i veritable de la mà d’aquell qui és el camí, la veritat i la vida.
Sa 4,7-15; Sl 26; Rm 6,3-9 i Jo 14,1-6
Pel baptisme hem estat incorporats al Crist, una doble incorporació perquè pel baptisme participem d’una mort semblant a la seva i també de la seva resurrecció; de la mort i de la vida; la nostra humanitat mor a la creu i la nostra vida plena neix al sepulcre al matí del dissabte. Per això la mort no podem tenir-la sinó que per un guany; perquè per la mort som plantats vora Crist per renéixer, per viure amb Crist. Això ho sabem, forma part de la nostra fe, però el dubte, el desconeixement sobre com serà ens fa dir com Tomàs «Senyor, si ni tant sols sabem on aneu, Com podem saber quin camí hi porta?» La mort representa per a nosaltres un misteri insondable en el que no hi ha certituds, fora de la fe i la confiança en aquell qui és el camí, la veritat i la vida; l’únic camí per arribar al Pare.
Avui recordem als nostres germans difunts, a tots els difunts perquè el nostre record sovint no va més enllà dels nostres pares o avis, dels qui hem conegut o tingut notícia; però són moltes més generacions; ens sentim en comunió amb tots ells. Certament se’ns fa difícil expressar-ho d’una manera clara, perquè davant la mort cal superar la incertesa, davant d’allò que no sabem ben bé com va, ens cal deixar-nos en mans de Crist, que els nostres cors s’asserenin i confiem plenament en Crist i en el Pare. La vida eterna, la vida vertadera i plena en la que hem nascut pel baptisme i que ens ha ofert Crist, va molt més enllà del que puguem imaginar, veure i experimentar, ara i aquí.
Sovint davant la mort d’un ésser estimat diem que no ha mort, que el seu record és viu en nosaltres per sempre, i pot ser cert, però aquest viure o sobreviure en el nostre record no és pas la vida eterna, perquè també nosaltres som finits i amb nosaltres els nostres records. La fe ens diu que la mort no té cap poder sobre Crist i per Ell tampoc sobre nosaltres. El que realment importa és que Déu es complagui de la nostra vida mortal sabent que ens estima, que Ell sempre ens estima. Sovint, com ens diu el llibre de la Saviesa no ho entenem, no sabem adonar-nos d’aquesta veritat i no veiem clar com Déu dona als sants el favor i la gràcia i ve a visitar als seus elegits. Tot allò que no veiem ens provoca neguit, i aquest neguit no pot ser superat per altre cosa que per la fe i la confiança en aquell qui ha vingut a preparar-nos l’estada a la casa del Pare, en aquella on hi ha lloc per a tots; confiats en que Ell vindrà per prendre’ns amb Ell, per viure allà on Ell viu.
La celebració d’avui ens pot resultar enyoradissa, trobem a faltar als qui en un moment o altre de la nostra vida han compartit una part del camí d’aquesta amb nosaltres i ara ja no són en aquest món, perquè ja no són d’aquest món. Avui, recordant als nostres difunts, preguem per ells i perquè el Pare un dia, més o menys proper però que ens arribarà en un moment o altre, ens associï a nosaltres a ells; demanem al Pare que ells hagin arribat al lloc de la llum i de la pau i en nosaltres augmenti l’esperança i la confiança que un dia també serem desvinculats del pecat i morint amb Crist viurem també amb Ell. Ens ha de quedar ben clar, com diu l’apòstol; que la mort, viscuda amb confiança, havent lliurat un bon combat, havent conservat la fe un cop acabada la cursa; és llavor de vida eterna. En paraules de sant Hilari bisbe: «som sembrats en misèria, perquè ressuscitem en glòria; som sembrats en mortalitat, perquè ressuscitem en immortalitat.» (Del Tractat de sant Hilari sobre els Salms, salm 15.)
Confiem en Déu, confiem en Crist i tot encomanant-li als nostres germans difunts, encomanem-nos-hi també nosaltres perquè quan sigui l’hora, com ells emprenguem una nova vida, plena, eterna i veritable de la mà d’aquell qui és el camí, la veritat i la vida.
1 de novembre del 2019
TOTS SANTS
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ap 7,2-4.9-14; Sl 23; 1Jo 3,1-3; Mt 5,1-12a
Qui són i d’on venen els sants? Sols el Senyor ho sap realment. Ells són els qui tenen el cor sincer i les mans sense culpa, els qui busquen al Senyor per veure’l de cara. L’Església reconeix oficialment molts sants, però la santedat, el nombre dels justos abasta totes les nacionalitats, races, pobles i llengües. L’Església ens proposa avui la celebració de tots aquells que ja gaudeixen de la gloria, de la proximitat del Pare, de la mirada de Déu. Aquets són els sants, els qui ja han arribat a la gloria eterna. Venen de la gran tribulació, ens diu el llibre de l’Apocalipsi, han passat la prova de la vida, potser el món no els ha reconegut, com ens diu la primera carta de sant Joan, però això no és important, el realment important és que per a ells Déu se’ls ha manifestat i els ha fet semblants a Ell, el veuen tal com és i han estat purificats tal com Jesucrist és pur.
Els sants no són perfectes, no ho són als ulls dels homes; perquè sovint són aquells que han estat de dol, han tingut fam i set de justícia, han estat perseguits i calumniats per causa d’Ell; però en el fons del seu cor eren nets, van voler posar pau i no discòrdia, van ser humils i van compadir-se dels altres. Els sants, els cridats a compartir la gloria del Pare no són homes i dones perfectes, sols Déu ho és, ells, com nosaltres han pecat al llarg de la seva vida, però no han perdut mai la confiança en la misericòrdia de Déu i a la fi del seu camí terrenal han merescut de ser acollits pel Pare. Els sants, són per això, la nostra esperança; la mostra de que la vida no és un absurd, perquè aquell qui creu i viu per a Crist viu eternament amb Ell.
Són molts els sants, tants que ni es poden comptar perquè tots som cridats a la santedat; n’hi ha de rics, pocs, i de pobres, molts més; de savis i de senzills; de religiosos i de pares i mares de família, avis i nets; els qui ho han donat tot als altres i els qui s’han donat del tot a Crist. Déu ens reconeix com a fills seus, i ho som certament, tal com ens diu sant Joan. Ho som perquè Déu va enviar el seu fill, fet home igual en tot a nosaltres llevat del pecat, per a renovar-nos la condició de fills de Déu, per a recuperar la imatge perduda de Déu que hi ha en nosaltres, aquella que el pecat enterboleix. Per això l’encarnació, passió, mort i resurrecció de Jesucrist canvia radicalment la vida humana. Ell guanyà per a nosaltres la vida eterna, una vida que no acabarà mai. Solem dir que tant cert és que l’home neix com que ha de morir; cert però no del tot; per la fe sabem que en néixer a la vida humana naixem alhora a una vida eterna, a una vida plena i vertadera a la que es passa per la mort, com el mateix Crist hi va passar. Morir ens és un guany, diu sant Pau, perquè morir és la condició indispensable per a néixer a la vida en Crist. No, no som pas els més infeliços dels éssers a causa de la mort, som els més afortunats perquè la immensa misericòrdia del Pare ens espera en la nova vida. Els sants, tants sants que ni es poden comptar, ja gaudeixen de la seva mirada clara i profunda, amorosa i acollidora; no és pas pels seus mèrits, que sens dubte tenien, sinó per la gran bondat de Déu que ara ja gaudeixen de llur gloria. Nosaltres també, procurant de viure com a vertaders fills de Déu, ens acollim a la seva misericòrdia perquè quan sigui l’hora el Pare ens rebi en el seu regne.
Avui unim la litúrgia celestial amb la terrenal, la dels vius i la dels morts, que són morts a la finitud però nascuts a la infinitud. La passió, mort i resurrecció de Crist no ha estat en va, és la nova creació, la d’una vida vertadera, plena i eterna de la que alguns germans i germanes nostres ja gaudeixen. Jesús va donar una nova dimensió a la vida humana, ara els humils posseeixen, els qui ploraven tenen consol; els qui tenien fam i set han estat saciats i els qui foren compassius, els qui posaven pau i van ser perseguits, veuen Déu que els reconeix com a fills seus, obtenen el regne i reben la recompensa al cel. La santedat no demana coses extraordinàries, sinó la senzillesa de la vida de cada dia, viscuda en i per a Crist. Quants sants de la porta del costat, en expressió del Papa Francesc, gaudeixen ja de la gloria eterna; potser n’hem conegut alguns, potser molts. També a nosaltres Jesús ens crida a una vida de pensament, desitjos, decisions i accions vers Crist. Som afortunats, Déu ens ha enviat al seu Fill i aquest morint ha vençut la nostra mort i ressuscitant ens ha guanyat la vida. Cal però que nosaltres, com feren els sants, ens obrim a la gràcia de Déu, reconeixent-nos humilment pecadors, deixant actuar la gràcia als nostres cors i el nostre cansament i afeixugament trobarà en el Senyor el bon repòs.
Per a ser sants, cal viure el dia a dia com el visqué Crist, no cal tancar els ulls i posar cara de sant, com també diu el Papa Francesc, sinó viure amb amor i testimoniar a Crist en el dia a dia, ara i aquí és on estem cridats a convertir-nos en sants. Vivint amb alegria la donació i el ministeri; estimant i cuidant la família; complint amb honestedat i eficiència el nostre treball i oferint-lo al servei dels germans; en qualsevol lloc es pot ser sant si ens obrim a la gràcia que treballa en nosaltres i ens porta a la santedat. Convertint-nos en signes visibles de l’amor de Déu i de la seva presència al costat dels altres, vivint com a deixebles del Crist; com ho feren els sants que ens són un ajut i un exemple.
Ap 7,2-4.9-14; Sl 23; 1Jo 3,1-3; Mt 5,1-12a
Qui són i d’on venen els sants? Sols el Senyor ho sap realment. Ells són els qui tenen el cor sincer i les mans sense culpa, els qui busquen al Senyor per veure’l de cara. L’Església reconeix oficialment molts sants, però la santedat, el nombre dels justos abasta totes les nacionalitats, races, pobles i llengües. L’Església ens proposa avui la celebració de tots aquells que ja gaudeixen de la gloria, de la proximitat del Pare, de la mirada de Déu. Aquets són els sants, els qui ja han arribat a la gloria eterna. Venen de la gran tribulació, ens diu el llibre de l’Apocalipsi, han passat la prova de la vida, potser el món no els ha reconegut, com ens diu la primera carta de sant Joan, però això no és important, el realment important és que per a ells Déu se’ls ha manifestat i els ha fet semblants a Ell, el veuen tal com és i han estat purificats tal com Jesucrist és pur.
Els sants no són perfectes, no ho són als ulls dels homes; perquè sovint són aquells que han estat de dol, han tingut fam i set de justícia, han estat perseguits i calumniats per causa d’Ell; però en el fons del seu cor eren nets, van voler posar pau i no discòrdia, van ser humils i van compadir-se dels altres. Els sants, els cridats a compartir la gloria del Pare no són homes i dones perfectes, sols Déu ho és, ells, com nosaltres han pecat al llarg de la seva vida, però no han perdut mai la confiança en la misericòrdia de Déu i a la fi del seu camí terrenal han merescut de ser acollits pel Pare. Els sants, són per això, la nostra esperança; la mostra de que la vida no és un absurd, perquè aquell qui creu i viu per a Crist viu eternament amb Ell.
Són molts els sants, tants que ni es poden comptar perquè tots som cridats a la santedat; n’hi ha de rics, pocs, i de pobres, molts més; de savis i de senzills; de religiosos i de pares i mares de família, avis i nets; els qui ho han donat tot als altres i els qui s’han donat del tot a Crist. Déu ens reconeix com a fills seus, i ho som certament, tal com ens diu sant Joan. Ho som perquè Déu va enviar el seu fill, fet home igual en tot a nosaltres llevat del pecat, per a renovar-nos la condició de fills de Déu, per a recuperar la imatge perduda de Déu que hi ha en nosaltres, aquella que el pecat enterboleix. Per això l’encarnació, passió, mort i resurrecció de Jesucrist canvia radicalment la vida humana. Ell guanyà per a nosaltres la vida eterna, una vida que no acabarà mai. Solem dir que tant cert és que l’home neix com que ha de morir; cert però no del tot; per la fe sabem que en néixer a la vida humana naixem alhora a una vida eterna, a una vida plena i vertadera a la que es passa per la mort, com el mateix Crist hi va passar. Morir ens és un guany, diu sant Pau, perquè morir és la condició indispensable per a néixer a la vida en Crist. No, no som pas els més infeliços dels éssers a causa de la mort, som els més afortunats perquè la immensa misericòrdia del Pare ens espera en la nova vida. Els sants, tants sants que ni es poden comptar, ja gaudeixen de la seva mirada clara i profunda, amorosa i acollidora; no és pas pels seus mèrits, que sens dubte tenien, sinó per la gran bondat de Déu que ara ja gaudeixen de llur gloria. Nosaltres també, procurant de viure com a vertaders fills de Déu, ens acollim a la seva misericòrdia perquè quan sigui l’hora el Pare ens rebi en el seu regne.
Avui unim la litúrgia celestial amb la terrenal, la dels vius i la dels morts, que són morts a la finitud però nascuts a la infinitud. La passió, mort i resurrecció de Crist no ha estat en va, és la nova creació, la d’una vida vertadera, plena i eterna de la que alguns germans i germanes nostres ja gaudeixen. Jesús va donar una nova dimensió a la vida humana, ara els humils posseeixen, els qui ploraven tenen consol; els qui tenien fam i set han estat saciats i els qui foren compassius, els qui posaven pau i van ser perseguits, veuen Déu que els reconeix com a fills seus, obtenen el regne i reben la recompensa al cel. La santedat no demana coses extraordinàries, sinó la senzillesa de la vida de cada dia, viscuda en i per a Crist. Quants sants de la porta del costat, en expressió del Papa Francesc, gaudeixen ja de la gloria eterna; potser n’hem conegut alguns, potser molts. També a nosaltres Jesús ens crida a una vida de pensament, desitjos, decisions i accions vers Crist. Som afortunats, Déu ens ha enviat al seu Fill i aquest morint ha vençut la nostra mort i ressuscitant ens ha guanyat la vida. Cal però que nosaltres, com feren els sants, ens obrim a la gràcia de Déu, reconeixent-nos humilment pecadors, deixant actuar la gràcia als nostres cors i el nostre cansament i afeixugament trobarà en el Senyor el bon repòs.
Per a ser sants, cal viure el dia a dia com el visqué Crist, no cal tancar els ulls i posar cara de sant, com també diu el Papa Francesc, sinó viure amb amor i testimoniar a Crist en el dia a dia, ara i aquí és on estem cridats a convertir-nos en sants. Vivint amb alegria la donació i el ministeri; estimant i cuidant la família; complint amb honestedat i eficiència el nostre treball i oferint-lo al servei dels germans; en qualsevol lloc es pot ser sant si ens obrim a la gràcia que treballa en nosaltres i ens porta a la santedat. Convertint-nos en signes visibles de l’amor de Déu i de la seva presència al costat dels altres, vivint com a deixebles del Crist; com ho feren els sants que ens són un ajut i un exemple.
29 de setembre del 2019
DIUMENGE XXVI DURANT L’ANY (Cicle C)
Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
On és l’abisme? És a dir, la fosa immensa que ens separa. Hi ha un abisme entre el cel i la terra, hi ha un abisme entre el cel i l’infern. Hi ha un abisme entre els homes rics i pobres, els qui ho tenen tot i els no els manca de tot. La mort fa el triatge, separa el bé del mal i mai més ja no es pot barrejar.
Amb aquesta paràbola de l’home ric i del pobre Llàtzer, Jesús ens dona un toc d’atenció. Nosaltres encara tenim aquests dies de treva, ens són donats aquests dies perquè ens convertim, ens convertim seriosament.
Som dels vividors, tranquils, que no ens fa cap pena el desastre de les tribus d’immigrants, que van deixant la vida, cercant una dignitat de vida? Som dels qui surem com l’oli per damunt del bé i del mal? Passem olímpicament dels altres, germans nostres, fills d’un mateix Pare?
Jesús et toca: Pensa, medita, discerneix, que si et sents cristià en l’altre, en el necessitat, pobre, desvalgut, afamat i desgraciat, hi és Crist.
Ens cal una conversió profunda del cor, del cor calcificat al cor obert que flueix vida. Ens cal lluitar en la fe, diu sant Pau, en el noble combat de la fe, per guanyar no riqueses enganyoses i fugisseres, com el poder, l’honor i la glòria mundana, sinó una cosa molt més valuosa: la mateixa vida, la vida eterna.
Per això, ens cal ser practicants de la justícia, de la pietat, de la fe, de l’amor, de la paciència, de la mansuetud. De fet si som cristians és per a la vida eterna que hem estat cridats, convocats, exhortats.
La mort la tenim molt a prop. Encara que no volem saber-ne res, sempre la tenim al davant. Jesús ens ensenya la necessitat de convertir-nos a ell. Ja que després de la mort, ja no hi ha temps, el destí final del qui ha fet el bé i del qui ha fet el mal és completament oposat i definitiu.
El pobre Llàtzer és al sí d’Abraham, pare del poble d’Israel, com a símbol en definitiva del sí de Déu que ens acull com a Pare. Així, el ric vividor des del lloc de turments, demana ser refrescat per Llàtzer, demana fins i tot que ja que ell no té remei, Llàtzer vagi a avisar els seus germans.
Però, ja hi ha Moisès i els Profetes, ja hi ha la paraula de Déu que ha de ser la guia, la regla de vida. A nosaltres l’evangeli de Jesús ens ha de guiar pas a pas, dia rere dia, en la nostra actitud davant la vida.
Què ens cal? Escoltar.
Perquè, no hem d’esperar que se’ns manifestin esdeveniments prodigiosos, sinó que, més bé, ens cal fer un bon temps de silenci, per purificar el nostre cor, per poder escoltar ben bé en l’orella del cor la paraula de Déu i posar-la en pràctica.
Pràctica sí, perquè els cristians no podem ser teòrics. Hem de ser pràctics, no podem passar, no podem desentendre’ns de l’altre, perquè l’altre és la clau, sí, la clau que ens obrirà sempre la porta de la vida, la vida per sempre, la vida eterna amb Déu que és Pare, Fill i Esperit Sant. Amén.
On és l’abisme? És a dir, la fosa immensa que ens separa. Hi ha un abisme entre el cel i la terra, hi ha un abisme entre el cel i l’infern. Hi ha un abisme entre els homes rics i pobres, els qui ho tenen tot i els no els manca de tot. La mort fa el triatge, separa el bé del mal i mai més ja no es pot barrejar.
Amb aquesta paràbola de l’home ric i del pobre Llàtzer, Jesús ens dona un toc d’atenció. Nosaltres encara tenim aquests dies de treva, ens són donats aquests dies perquè ens convertim, ens convertim seriosament.
Som dels vividors, tranquils, que no ens fa cap pena el desastre de les tribus d’immigrants, que van deixant la vida, cercant una dignitat de vida? Som dels qui surem com l’oli per damunt del bé i del mal? Passem olímpicament dels altres, germans nostres, fills d’un mateix Pare?
Jesús et toca: Pensa, medita, discerneix, que si et sents cristià en l’altre, en el necessitat, pobre, desvalgut, afamat i desgraciat, hi és Crist.
Ens cal una conversió profunda del cor, del cor calcificat al cor obert que flueix vida. Ens cal lluitar en la fe, diu sant Pau, en el noble combat de la fe, per guanyar no riqueses enganyoses i fugisseres, com el poder, l’honor i la glòria mundana, sinó una cosa molt més valuosa: la mateixa vida, la vida eterna.
Per això, ens cal ser practicants de la justícia, de la pietat, de la fe, de l’amor, de la paciència, de la mansuetud. De fet si som cristians és per a la vida eterna que hem estat cridats, convocats, exhortats.
La mort la tenim molt a prop. Encara que no volem saber-ne res, sempre la tenim al davant. Jesús ens ensenya la necessitat de convertir-nos a ell. Ja que després de la mort, ja no hi ha temps, el destí final del qui ha fet el bé i del qui ha fet el mal és completament oposat i definitiu.
El pobre Llàtzer és al sí d’Abraham, pare del poble d’Israel, com a símbol en definitiva del sí de Déu que ens acull com a Pare. Així, el ric vividor des del lloc de turments, demana ser refrescat per Llàtzer, demana fins i tot que ja que ell no té remei, Llàtzer vagi a avisar els seus germans.
Però, ja hi ha Moisès i els Profetes, ja hi ha la paraula de Déu que ha de ser la guia, la regla de vida. A nosaltres l’evangeli de Jesús ens ha de guiar pas a pas, dia rere dia, en la nostra actitud davant la vida.
Què ens cal? Escoltar.
Perquè, no hem d’esperar que se’ns manifestin esdeveniments prodigiosos, sinó que, més bé, ens cal fer un bon temps de silenci, per purificar el nostre cor, per poder escoltar ben bé en l’orella del cor la paraula de Déu i posar-la en pràctica.
Pràctica sí, perquè els cristians no podem ser teòrics. Hem de ser pràctics, no podem passar, no podem desentendre’ns de l’altre, perquè l’altre és la clau, sí, la clau que ens obrirà sempre la porta de la vida, la vida per sempre, la vida eterna amb Déu que és Pare, Fill i Esperit Sant. Amén.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
