CONCEPCIÓ IMMACULADA DE LA BENAURADA VERGE MARIA

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Gn 3,9-15.20; Sl 97,1.2-3ab.3c-4 (R.: 1a); Fl 1,4-6.8-11; Lc 1,26-38

On ets? On som en el nostre camí de l’Advent? Déu ens ve a trobar. Déu ens ve a trobar, però nosaltres estem distrets buscant un pàmpol de figuera, per amagar-nos, i amb aquest vent que fa ja no en queda cap.

Nosaltres som maculats pel pecat original. Pel baptisme hem estat redimits. Però, de quan en quan tornem a tenir por i caiem en la malicia del diable que ens vol dividits i separats.

En el nostre camí de l’Advent tenim molts senyals que ens van indicant el bon camí. Perquè Déu ha començat en nosaltres un bon treball. La pregaria anirà enriquint el nostre amor més i més, fins a vessar, ple de coneixement i de finor d’esperit, perquè sapiguem apreciar els valors autèntics i arribem purs i sense entrebancs al dia de Crist, perquè Crist vindrà.

Nosaltres sols no podem, no podem. Per això, en aquest temps tenim l’acompanyament de la Immaculada.

Nosaltres encara portem les nostres màcules de pecat, però Maria la Mare de Déu és Immaculada des de la seva puríssima concepció. Ella havia de ser tota pura per esdevenir el temple en el qual l’Esperit Sant vingué i el poder de l’Altíssim la va cobrir amb la seva ombra, i per això el fruit sant que va néixer era el Fill de Déu, Jesús, el nostre salvador.

Maria, és la nostra mare i ens acompanya sempre i sobretot quan ens atansem al misteri del Nadal del Senyor.

On som avui nosaltres? Perquè Déu ens crida en cada esdeveniment, ens crida constantment i ens envia àngels i tot per a veure que contestem.

Estem preparats per escoltar? Estem preparats per rebre el qui ve?

Maria no va tenir por de la revelació del misteri de Déu, avui és exemple per a cadascú de nosaltres.

Acceptem la voluntat de Déu?

Maria va respondre: “Soc l’esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules”.

Acceptem la paraula que Déu ens envia?

Ens cal purificar-nos, netejar-nos de totes les màcules de pecat, per poder deixar d’amagar-nos i amargar-nos darrera les fulles de figuera, que ja no hi son, el vent se les ha endut.

La Paraula de Déu ve al nostre encontre, la Mare de Déu, la Puríssima, la Tota Santa, ens ajuda amb la seva fe a obrir el nostre cor. Com Maria ens cal d’obrir el nostre cor a la voluntat de Déu.

Déu vol la nostra salvació, nosaltres de vegades no veiem cap salvació per cap lloc. La pregària amb companyia de la mare, de la Mare de Déu ens confortarà dia a dia fins a la fi de la nostra existència en aquest món.

A més, ens obrirà a les portes de la vida eterna, a la qual desitgem arribar amb Maria Immaculada i tots els Sant per viure en la glòria del Pare i del Fill, amb l’Esperit Sant, pels segles dels segles. Amén.

DIUMENGE I D’ADVENT (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Jr 33,14-16; Sl 24,4-5ab.8-9.10 i 14 (R.: 1b); 1Te 3,12;4,2; Lc 21,25-28.34-36

El Senyor és el nostre bé. I no hi ha altre bé millor. Perquè ell és bondadós i recte, ensenya el bon camí als pecadors.

Nosaltres: Som pecadors?

Sempre tenim la màcula de pecat, perquè no fem el bé que voldríem, perquè de vegades no ens n’adonem del mal que podem fer als altres.

Per això, el nostre bé només és el Senyor. Hem d’elevar la nostra ànima perquè aquest temps d’esperança, aquest temps d’Advent és el temps que som convidats a canviar els hàbits de la nostra existència.

Davant del pla de Déu, davant la salvació que se’ns presenta, si som cristians no podem quedar-nos immòbils.

Hem de viure amb el cap ben alt, i això vol dir desenvolupar la nostra capacitat d’amor. Déu ens ha vessat el seu amor en el seu Fill, Jesucrist.

El seguiment de Jesús ens obliga a alçar el cap ben alt per donar-nos als altres amb amor.

Si el cristià té un objectiu en la vida, aquest sols pot ser un: el ser Sants. Som cridats i convocats a la santedat, perquè la nostra vida està empeltada a la santedat de Jesús, per això hem d’avançar en la santedat i aquest temps d’espera ens és propici.

Aquest temps, el temps que estem vivint no deixa de ser un temps convuls, amb l’ai al cor, perdent l’alè de por, amb els desastres que ens sobrevenen arreu del món.

Però, no hem de perdre l’esperança. Aquesta esperança cristiana ens farà alçar el cap ben alt i tenir l’absoluta confiança que de tot això molt aviat serem alliberats.

La fe ens empeny a viure alerta, vetllant, pregant en tota ocasió, perquè ens hem de preparar per a l’examen final de la nostra vida, per això ens convé no perdre el temps en distraccions i dedicar-nos en cos i ànima al seguiment de Jesús, el Crist el qui m’ha donat la vida de salvat.

L’Advent ens prepara per al seu encontre. Ens prepara per celebrar la memòria del seu naixement. Ens prepara per a la seva vinguda definitiva a la fi dels temps. Ens prepara també per al nostre encontre lluminós ara en la nostra vida quotidiana en la nostra pregària.

Jesús ve al nostre encontre. Per això hem de preparar els nostres cors, perquè puguem rebre’l amb tota la nostra persona. No podem deixar d’obrir el cor a la seva salvació.

Jesús ens vol per a ell, nosaltres no podem perdre l’oportunitat de seguir-lo amb tota la nostra persona.

Ell ens vol alliberats de tot mal. Ell ens desitja tot el bé. Deixem que aquest temps d’Advent sigui el nostre temps propici per vetllar i pregar perquè deixem créixer les seves llavors en nosaltres. Així creixerem en amor, ens transformarem en amor i serem llavors d’amor per al món, llavors de l’amor del Crist per a la nostra societat.

Ell és el nostre bé, ell el Senyor que és Déu Pare, Fill i Esperit Sant, i vol que siguem alliberats pels segles dels segles. Amén.

DIUMENGE XXVI DURANT L’ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè Broch, abat de Poblet
Nm 11,25-29; Sl 18,8.10.12-13.14 (R.: 9a); Jm 5,1-6; Mc 9,38-43.45.47-48

A què et dediques?

Ens podem dedicar ací a la terra a viure una vida de delícies i plaers, a engreixar-nos com el bestiar. Bé, no està mal. Però, el que ens cal si som cristians és saber discernir, i triar exactament a que ens dediquem.

Potser que no sigui fàcil, però tenim una ajuda preciosa la de Crist que ens ha enviat el seu esperit per orientar-nos quan sembla que estem perduts.

Perquè Jesús ha vingut per portar-nos al Regne de Déu. Per això, ens cal esbrinar a que dediquem les hores de la nostra vida.

Primer de tot no cal que jutgem, ni ens posem gelosos perquè els qui no son com nosaltres fan el bé. Més bé de vegades hem d’aprendre les més senzills i humils de cor que de la seva bondat surt el bé, el bé que sempre procedeix de Déu.

Als altres no cal que els jutgem, però a nosaltres si que ens convé almenys preguntar-nos:

Estem preparats per donar un vas d’aigua? Sabem expandir la proximitat de Déu? O bé escandalitzem els petits, això és el fràgil, el necessitat d’ajuda? Per què on tenim el cor? On tenim el cap? On posem la mà? On posem el peu? On posem l’ull?

Tenim ulls, mans, cor, cap, peus, braços, pulmons, llengua, orelles, nas, per mirar, tocar, sentir, pensar, caminar, treballar, respirar, parlar, escoltar, ensumar. Què vol Déu de mi?

Vol que ens adonem d’on estem situats, si ens movem cap al bé o ens equivoquem i fem el mal que no voldríem.

La humilitat és el més fàcil de perdre. La humilitat és el tresor més preuat del cristià i no cal dir-ho del monjo.

Dediquem-nos a obrir de bat a bat el nostre cor per esdevenir cristians que puguem acollir els altres.

DIUMENGE XXI DURANT L’ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Js 24,1-2a.15-17.18b; Sl 33,2-3.17 i 16.18-19.20-21.22-23 (R.: 9a); Ef 5,21-32; Jo 6,60-69

Decidir, tastar, entregar i creure.

Son els quatre verbs que les lectures d’avui ens poden suggerir cap on anem en la nostra relació amb Déu.

Perquè en la nostra vida de cristians, hem de decidir en moltes ocasions. Poden estar reunits en família, en comunitat monàstica, en parròquia, en grup de reflexió de vida, en el meu dia a dia, cadascú hem de decidir.

Josuè i la seva família han decidit d’adorar el Senyor. Cadascú de nosaltres ens podem preguntar avui a qui hem decidit adorar.

De vegades sembla que anem corren darrere les ambicions d’aquest món, tal vegada ens decidim per adorar qualsevol cosa que ens faci imaginar-nos que som el centre de l’univers creat.

Crec que ens cal créixer i conèixer realment la nostra decisió vital i decidir-nos a adorar l’únic Senyor, que és el nostre Déu.

Així, podrem tastar, i com el salmista podrem anunciar: «Tasteu i veureu que n’és de bo el Senyor». També de vegades sembla que ens escarrassem tastant qualsevol cosa que ens produeix felicitat, tal vegada som molt llépols. Però, ni les millors llepolies poden suplir el tast de la bondat del Senyor, el tast que els humils i sols els qui s’humilien podran degustar i veure realment que n’és de bo el Senyor.

I aquest tast ho tenim present dintre del misteri de Crist i de l’Església. El Fill de Déu, el Crist estima l’Església. L’estimada tant que s’ha entregat a la mort per ella, per santificar-la, perquè vol que l’Església esdevingui una santa i immaculada.

Crist s’ha entregat a la mort per a que nosaltres tinguem vida. I nosaltres tenim la vida per mig de l’Església, pel baptisme que hem rebut i pel misteri que formen un sol cos en Crist i l’Església. Crist és el cap i pastor, l’Església els seus membres, cadascú amb la seva particular funció, tots som membres del Crist.

Com a membres també ara ens toca a nosaltres donar la vida pels altres.

Creure en Jesús, el Crist gloriós ens fa viure amb total esperança en la vida i en la mort, ens fa viure amb amor per Déu i pels altres fills de Déu.

Com a cristians, com a monjos, com a persones de fe, estem vivint un moment de gràcia cada vegada que escoltem les paraules de vida eterna que se’ns adrecen en la celebració eucarística.

També nosaltres podem equivocar-nos i rondinar sobre el llenguatge dur que utilitza Jesús. Podem convertir-nos ens uns descreguts, en uns agnòstics i en uns ateus. Però, ens cal abandonar-nos a l’Esperit, l’Esperit que és vida, que ens dona la vida i tot el que necessitem per a creure en Jesucrist, el Sant de Déu, que ara en l’Eucaristia se’ns entrega com a viàtic per a la vida eterna en el seu cos i la seva sang.

A ell, Jesucrist, que ara tastarem en la taula que tenim preparada, hem decidit adorar-lo. I ja que s’ha entregat per nosaltres, creiem en ell i li donem gràcies amb el Pare i l’Esperit Sant, pels segles dels segles. Amén.

ASSUMPCIÓ DE LA BENAURADA VERGE MARIA

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Ap 11,19a;12,1-6a.10ab; Sl 44,10bc.11-12ab.16 (R.: 10b); 1C 15,20-27a; Lc 1,39-56

El fil, el cordó, la fibra òptica, ens enllacen amb la humanitat sencera. Avui celebrem la dona, la dona, Maria, la descripció de la qual el llibre de l’Apocalipsi ens la presenta vestida de sol, la lluna sota els peus, amb una corona de dotze estrelles.

La iconografia s’ha encarregat de farcir bellament el misteri de la Mare, de la Mare de Déu. Perquè és Maria la qui ens enllaça amb la divinitat sencera.

Maria és beneïda entre totes les dones. Maria és feliç perquè ha cregut. I des de la disponibilitat que tenim de creure podem endinsar-nos en el Misteri de Déu, en el coneixement de la seva voluntat sobre cadascú de nosaltres, en el seu Messies, en el Crist pel qual nosaltres vivim, ens movem i existim.

Gràcies al Crist tenim l’esperança de la resurrecció i de la vida eterna. I si som de Crist tots viurem gracies a que ell ha destituït la mort.

Maria s’ha avançat en tot el procés salvífic de part de Déu. Per això Maria ens canta la salvació que Déu ens atorga. Una salvació que ve de lluny i continua fins a la fi del temps. Una salvació que per molts és incompresa. Perquè el do de Déu no tots el coneixen, l’entenen o el volen escoltar.

Maria ens ha de ser exemple de l’escolta de la Paraula de Déu, de l’escolta de la voluntat de Déu. Per això és feliç, és benaurada perquè ha cregut. I a més s’ha donat tota ella en plenitud a la voluntat de Déu.

Maria ens canta les lloances de l’acció de Déu sobre tota la humanitat sencera. I ens presenta l’opció que ella ha pres, i nosaltres també podem seguir el seu exemple.

Déu és qui salva i ella s’ha sentit salvada. Nosaltres ens sentim salvat? Ens sentim benaurats? Sentim l’amor de Déu en els nostres pares, en els nostres germans, en els nostres fills? Tenim el cor altiu? O bé som humils? Ens sentim necessitats i pobres, necessitem l’ajuda de Déu? O som autosuficients?

Maria ens ensenya per experiència de la seva vida quina ha de ser la nostra resposta a Déu. Déu que s’ha recordat de cadascú de nosaltres, perquè vol el nostre bé, la nostra salvació.

Avui celebrem l’assumpció al cel en cos i ànima de la nostra mare immaculada, Mare de Déu. Perquè ella preservada del pecat original també ha estat preservada de tota corrupció. Ella ja ha vençut la mort, la mort no ha pogut tenir cap poder sobre la tota plena de gràcia.

Maria, la Verge i Mare immaculada, Mare de Déu, no podria ser el fil més conductor? No és el fil que ens uneix a cadascú de nosaltres amb Déu? Crec que és cordó pel qual està lligada la humanitat a Déu, pel seu Fill, Jesucrist.

La glòria de Maria que celebrem per haver estat assumpta al cel, per nosaltres és avui la glòria que esperem. Així, juntament amb Maria i tots els qui ens han precedit desitgem ser salvats i regnar amb el Pare, el Fill i l’Esperit Sant, pels segles dels segles. Amén.