RECÉS D’ADVENT DE LA GERMANDAT DE POBLET
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Rm 10,9-18; Sl 18,2-3.4-5; Mt 4,18-22
A la vora del llac de Galilea hi ha dos germans feinejant amb les xarxes, capficats amb la pesca i les seves cabòries se n’adonen que de sobte tenen al seu costat algú que en haver-los vist, els mira i els convida a anar amb Ell i canviar peixos per homes en la seva pesca. Un xic més enllà dos altres germans de la barca estant, repassant les xarxes, són també cridats per aquell home; ells de nou deixant barca i pare marxen amb Ell. L’evangelista Mateu inicia el seu relat sobre la vida pública de Jesús passant de l’escenari del desert on hi ha Joan, a la verdor i la bellesa de la riba del llac; Jesús ha anat de Natzaret a Cafarnaüm; al seu pas tot reverdeix, tot neix a una nova vida. Així, a la vora del llac, de l’aigua, la vida de Pere, Andreu, Jaume i Joan canvia, s’incorporen a una aventura, neixen de nou; com tots nosaltres per l’aigua del baptisme. La raó d’aquest canvi és Jesús que mira, que crida; que crida de dos en dos perquè la fe és per compartir-la, per viure-la en comunitat, en família, en Església.
Aquells pescadors descobriran tot seguint-lo que dels qui creuen en Ell i el segueixen cap no serà defraudat. Aquells homes, potser sense adonar-se’n del tot, han vist en Jesús al Senyor; aquell de qui ara ni poden imaginar que el Pare el ressuscitarà d’entre els morts per a la nostra salvació i que seran ells, ja pescadors d’homes, els enviats a predicar-lo, els cridats a rebre l’Esperit i fer que molts en sentin parlar, els encarregats de fer que molts hi creguin i creient-hi l’invoquin i invocant-lo se salvin; tan se val el seu origen, raça o llengua.
En Jesús Déu ha deixat de ser un ésser a voltes llunyà, s’ha fet home, es mou en el món, és algú que mira, que cerca, que crida a anar amb Ell, a creure en Ell. En trobar a Jesús en el camí de la seva vida, la fe ha entrat en el cor dels primers apòstols, la tenen als llavis i dels seus llavis s’escamparà a tota la terra, fins als límits del món.
A les portes de l’Advent nosaltres, com els apòstols, estem sovint capficats en les nostres xarxes i barques particulars; potser la nostra activitat diària ens impedeix de veure que Jesús ens mira, que s’ha aturat al nostre costat i tot mirant-nos ens crida. Ens crida a esperar-lo de nou aquest any, a viure de nou el seu adveniment amb l’esperança i la joia de saber que si l’invoquem, si l’esperem serem salvats.
Ens crida a reconèixer-lo, perquè sempre està vora nostre, en el rostre dels nostres germans, en el d’aquells qui pateixen, en el d’aquells quin són rebutjats i ignorats per la nostra societat, en el d’aquells qui es juguen la pell per una vida més digne; en el d’aquells a qui la malaltia, la pèrdua de la llibertat o la llunyania de la llar els fa rostres, imatges del Crist. Mentre l’esperem cal que ens esmercem en reconèixer-lo en l’altre, que si l’hem sentit predicar, el portem al cor i als llavis.
Com sant Andreu, la festa del qual celebrem avui, el germà de Simó, anomenat Pere, a qui l’evangelista Joan ens mostra com a deixeble de Joan Baptista. Un home doncs que cercava la presència del Senyor, un home de fe i d'esperança; que va seguir a Jesús, i no sols el va seguir de prop, sinó que va gaudir de la seva intimitat. Aquell que abans que res atent als altres va indicar-li a Jesús la presència d'un noi que tenia cinc pans d'ordi i dos peixos, que creia poc per a tanta gent, sense adonar-se’n que fins hi tot en sobraria; sense saber que després compartiria la taula del pa de vida al darrer sopar. Aquell qui, atent a la vinguda del Regne, preguntà quan seria la destrucció de Jerusalem i la fi dels temps, sense saber que tenia el qui és la vertadera vida vora seu; essent després testimoni de la seva resurrecció. Aquell qui, atent a evangelitzar, amb Felip fan d'intèrprets i mediadors dels grecs davant Jesús perquè la crida és servei, Jesús el cridà a seguir-lo i a servir-lo en els altres.
En paraules del Papa Benet: «Que l'apòstol Andreu ens ensenyi a seguir a Jesús amb promptitud, a parlar amb entusiasme d’Ell amb tots aquells amb els quals ens trobem, i, sobretot, a conrear amb Ell una relació d'autèntica familiaritat, conscients que només en Ell podem trobar el sentit últim de la nostra vida i de la nostra mort.» (Benet XVI, 14 de juny de 2006).
Que aquesta voluntat ens mogui, com a l’apòstol sant Andreu, a viure aquest temps d’Advent que aquest vespre iniciarem, amatents, amb esperança renovada i la certesa de que Jesús ve a salvar-nos i a habitar als nostres cors.
30 de novembre del 2019
20 de novembre del 2019
DIMECRES DE LA SETMANA XXXIII DURANT L’ANY (I)
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
SANTS OCTAVI, ADVENTOR I SOLUTOR, MÀRTIRS
2M 7,1.20-31; Sl 16,1.5-6.8 i 15; Lc 19,11-28
Poc es pensaven aquells subalterns, dels quals ens parla Jesús en l’Evangeli de sant Lluc, que aquell noble cridat a regir un regne, tornaria tant aviat. Quan tornà investit amb la dignitat reial, passà comptes i fins i tot feu executar als qui no l’havien volgut com a rei. Així passarà també amb la mort i el judici, no podem predir pas quan ens arribarà, ni com serà. Per això Jesús ens convida a estar preparats, a estar a punt, sempre a punt; tenint al dia els comptes d’allò que ens ha donat, per si ens en demana raó el dia menys pensat.
La fe que rebem pel baptisme no és per deixar-la tal i com ens la van confiar, l’hem de fer treballar, de fer fructificar, de fer rendir; per això el Senyor ens l’ha donat. Hem d’anar avançant en el camí de la nostra vida de cristians, de la nostra vida monàstica. Podem tenir la temptació de guardar-nos la fe embolicada en un mocador; no es tracta pas d’això, els nostres passos, no abandonant mai els camins prescrits, han d’avançar segurs per les rutes del Senyor. Sense por, segurs de que Ell és el creador del món, el que ens ha modelat abans de néixer. És aquesta la fe que tenien aquells set germans que moriren a mans d’un rei injust i despietat; però malgrat turments, amenaces i temptacions, no van trair la seva fe perquè l’havien administrat fidelment. Com aquella mare coratjosa que sabia molt bé que més important que la vida terrena, que haver-los portat a les seves estranyes, haver-los alletat i haver-los criat, era la fe que els havia transmès en aquell Déu que es compadeix del seus. Ell sap com ens ha fet a cadascun de nosaltres, Ell sap com som realment i sols a Ell podem confiar-nos perquè ens retorni l’alè i la vida, aquella vida vertadera que tant sols podem obtenir per la seva compassió.
En aquest món ens poden temptar la riquesa, les amistats fugisseres, els reconeixements, el poder i tantes altres coses. Però si mirem al cel i a la terra i ens n’adonem que és Déu qui ho ha fet tot, que ho ha fet del no res i que també nosaltres hem estat fets igualment del no res per aquell que existeix des de sempre i existirà sempre, que ha creat totes les coses per la seva bondat; aleshores no hem de tenir por i hem d’afanyar-nos a fer fructificar la nostra fe, no hem de deixar que la llavor sembrada per Déu en nosaltres pel baptisme sucumbeixi a les males herbes del poder, la riquesa i la vida caduca.
Segurs d’això, certs de que la nostra no és una esperança vana, sinó fonamentada en Crist, hem d’avançar seguint-lo a Ell, al qui no hem d’anteposar mai res, de la misericòrdia del qual no hem de desesperar mai, seguir-lo vers la Jerusalem celestial on tenim l’esperança certa de que si l’hem invocat amb sinceritat, Ell ens respondrà i aleshores quan ens desvetllem del son de la mort el podrem contemplar fins a saciar-nos.
Aquesta és la fe tant ben administrada dels màrtirs, com sant Octavi i els seus companys Aventor i Solutor considerats els primers màrtirs de Torí, pertanyents a la llegendària legió tebana i martiritzats al segle III per no voler renunciar a la seva fe, com aquell set joves. D’ells escriví sant Màxim de Tori: «El màrtir no sofreix només per a ell mateix, sinó també pels seus conciutadans. Amb el seu patiment guanya per a ell el premi; als conciutadans els ofereix l’exemple; per a ell obté el repòs, per als seus conciutadans la salvació. Amb el seu exemple vam aprendre a creure en Crist, vam aprendre a cercar la vida eterna en la humiliació, vam aprendre a no tenir por a la mort. Vegeu, doncs, el què devem als màrtirs!» (Sermó 12 de la passió dels sants Octavi, Aventor i Solutor de Torí.)
Per això va venir Crist al món, per això el Pare va enviar al seu Fill, tot i que l’home havia rebutjat tantes vegades la seva aliança, quan arribà la plenitud dels temps el Fill va morir per nosaltres i per nosaltres va ressuscitar. Aquesta vida nostra, aquí a la terra és passatgera, l’hem de viure com un caminar vers Crist, com Crist caminava per arribar a Jerusalem. Aquest camí l’hem de fer sense por, amb els ulls fits en la meta, sabent ben bé que som creatures de Déu, creats per Déu a imatge seva, que Ell ens ha donat la fe que nosaltres avançant vers Ell hem de fer fructificar i si ens ho demana testimoniar.
SANTS OCTAVI, ADVENTOR I SOLUTOR, MÀRTIRS
2M 7,1.20-31; Sl 16,1.5-6.8 i 15; Lc 19,11-28
Poc es pensaven aquells subalterns, dels quals ens parla Jesús en l’Evangeli de sant Lluc, que aquell noble cridat a regir un regne, tornaria tant aviat. Quan tornà investit amb la dignitat reial, passà comptes i fins i tot feu executar als qui no l’havien volgut com a rei. Així passarà també amb la mort i el judici, no podem predir pas quan ens arribarà, ni com serà. Per això Jesús ens convida a estar preparats, a estar a punt, sempre a punt; tenint al dia els comptes d’allò que ens ha donat, per si ens en demana raó el dia menys pensat.
La fe que rebem pel baptisme no és per deixar-la tal i com ens la van confiar, l’hem de fer treballar, de fer fructificar, de fer rendir; per això el Senyor ens l’ha donat. Hem d’anar avançant en el camí de la nostra vida de cristians, de la nostra vida monàstica. Podem tenir la temptació de guardar-nos la fe embolicada en un mocador; no es tracta pas d’això, els nostres passos, no abandonant mai els camins prescrits, han d’avançar segurs per les rutes del Senyor. Sense por, segurs de que Ell és el creador del món, el que ens ha modelat abans de néixer. És aquesta la fe que tenien aquells set germans que moriren a mans d’un rei injust i despietat; però malgrat turments, amenaces i temptacions, no van trair la seva fe perquè l’havien administrat fidelment. Com aquella mare coratjosa que sabia molt bé que més important que la vida terrena, que haver-los portat a les seves estranyes, haver-los alletat i haver-los criat, era la fe que els havia transmès en aquell Déu que es compadeix del seus. Ell sap com ens ha fet a cadascun de nosaltres, Ell sap com som realment i sols a Ell podem confiar-nos perquè ens retorni l’alè i la vida, aquella vida vertadera que tant sols podem obtenir per la seva compassió.
En aquest món ens poden temptar la riquesa, les amistats fugisseres, els reconeixements, el poder i tantes altres coses. Però si mirem al cel i a la terra i ens n’adonem que és Déu qui ho ha fet tot, que ho ha fet del no res i que també nosaltres hem estat fets igualment del no res per aquell que existeix des de sempre i existirà sempre, que ha creat totes les coses per la seva bondat; aleshores no hem de tenir por i hem d’afanyar-nos a fer fructificar la nostra fe, no hem de deixar que la llavor sembrada per Déu en nosaltres pel baptisme sucumbeixi a les males herbes del poder, la riquesa i la vida caduca.
Segurs d’això, certs de que la nostra no és una esperança vana, sinó fonamentada en Crist, hem d’avançar seguint-lo a Ell, al qui no hem d’anteposar mai res, de la misericòrdia del qual no hem de desesperar mai, seguir-lo vers la Jerusalem celestial on tenim l’esperança certa de que si l’hem invocat amb sinceritat, Ell ens respondrà i aleshores quan ens desvetllem del son de la mort el podrem contemplar fins a saciar-nos.
Aquesta és la fe tant ben administrada dels màrtirs, com sant Octavi i els seus companys Aventor i Solutor considerats els primers màrtirs de Torí, pertanyents a la llegendària legió tebana i martiritzats al segle III per no voler renunciar a la seva fe, com aquell set joves. D’ells escriví sant Màxim de Tori: «El màrtir no sofreix només per a ell mateix, sinó també pels seus conciutadans. Amb el seu patiment guanya per a ell el premi; als conciutadans els ofereix l’exemple; per a ell obté el repòs, per als seus conciutadans la salvació. Amb el seu exemple vam aprendre a creure en Crist, vam aprendre a cercar la vida eterna en la humiliació, vam aprendre a no tenir por a la mort. Vegeu, doncs, el què devem als màrtirs!» (Sermó 12 de la passió dels sants Octavi, Aventor i Solutor de Torí.)
Per això va venir Crist al món, per això el Pare va enviar al seu Fill, tot i que l’home havia rebutjat tantes vegades la seva aliança, quan arribà la plenitud dels temps el Fill va morir per nosaltres i per nosaltres va ressuscitar. Aquesta vida nostra, aquí a la terra és passatgera, l’hem de viure com un caminar vers Crist, com Crist caminava per arribar a Jerusalem. Aquest camí l’hem de fer sense por, amb els ulls fits en la meta, sabent ben bé que som creatures de Déu, creats per Déu a imatge seva, que Ell ens ha donat la fe que nosaltres avançant vers Ell hem de fer fructificar i si ens ho demana testimoniar.
17 de novembre del 2019
DIUMENGE XXXIII DURANT L’ANY (Cicle C)
Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Ens ve de grat? Ens abelleix? Estem desitjosos? «Ve el Senyor a judicar amb raó tots els pobles». Estem preparats per al dia del Senyor?
Al cristià la litúrgia li proposa exàmens parcials abans de l’examen final, que serà el dia de la nostra mort i el judici, quan serem tal com som realment davant Déu.
«Ve el Senyor a judicar amb raó tots els pobles». Però, ens ho creiem? Perquè hauríem d’estar preparats. Hem de pensar que l’hora de l’examen final no la sabem, però d’exàmens parcials, n’anem fent al llarg de l’any. En aquest examen parcial, l’Eucaristia, amb les seves lectures, ens obre a discernir la nostra essència cristiana.
Avui el profeta ens presenta el judici: el càstig per als orgullosos, injustos que han obrat el mal; la salvació per als qui veneren el Senyor.
L’apòstol ens assenyala que hem d’escarrassar-nos treballant nit i dia en pau per guanyar-nos el pa que mengem. No cap en la concepció del cristià ser un desvagat.
Jesús ens convida a estar alerta per no emmirallar-nos en la bellesa d’aquest món materialista, com també a no deixar-nos caure en enganys pels profetes de desventures, perquè de desgràcies naturals, violències, terratrèmols, fams i pestes hi ha per tot arreu sempre.
Ara bé, el cristià, el qui creu veritablement en Crist no pot tenir por, cap por, perquè Jesús ens defensa sempre. Sols hem de confiar, posar la nostra fe, la nostra esperança, el nostre amor en Déu, en el seu Fill, Jesús, el nostre salvador.
De part nostra, hauríem d’estar desitjosos per donar testimoni de la nostra fe. Si creiem en Jesucrist, ens abellirà viure aquesta avaluació continua del nostre constant testimoni.
De grat, acceptarem passar pel menyspreu, l’odi, o fins i tot el martiri. Jesús, des d’ara ens adverteix: «Sofrint amb constància us guanyareu per sempre la vostra vida».
Podem estar provats en aquest camí de la vida concreta que tenim, però el que interessa és guanyar la vida eterna, la nostra vida per sempre. Per això, mentre estem en aquest món, tot i les dificultats que tenim, hem de treballar, hem de donar testimoni de Jesús, el Fill de Déu, en qui creiem, servint-lo amb felicitat, servint-lo en el proïsme, en cadascú dels nostres germans.
Fins i tot, desenganxant-nos de tot el que ens aferra a la terra, podrem viure amb molta més llibertat la nostra felicitat en el servei quotidià comunitari, amb la joia d’anar atansant-nos pas a pas al dia de Senyor, és a dir, al nostre examen final i a l’obertura a la vida eterna que és el nostre guany per sempre, el guany del cristià.
Ens ve de grat? Ens abelleix? Estem desitjosos? «Ve el Senyor a judicar amb raó tots els pobles». Estem preparats per al dia del Senyor?
Al cristià la litúrgia li proposa exàmens parcials abans de l’examen final, que serà el dia de la nostra mort i el judici, quan serem tal com som realment davant Déu.
«Ve el Senyor a judicar amb raó tots els pobles». Però, ens ho creiem? Perquè hauríem d’estar preparats. Hem de pensar que l’hora de l’examen final no la sabem, però d’exàmens parcials, n’anem fent al llarg de l’any. En aquest examen parcial, l’Eucaristia, amb les seves lectures, ens obre a discernir la nostra essència cristiana.
Avui el profeta ens presenta el judici: el càstig per als orgullosos, injustos que han obrat el mal; la salvació per als qui veneren el Senyor.
L’apòstol ens assenyala que hem d’escarrassar-nos treballant nit i dia en pau per guanyar-nos el pa que mengem. No cap en la concepció del cristià ser un desvagat.
Jesús ens convida a estar alerta per no emmirallar-nos en la bellesa d’aquest món materialista, com també a no deixar-nos caure en enganys pels profetes de desventures, perquè de desgràcies naturals, violències, terratrèmols, fams i pestes hi ha per tot arreu sempre.
Ara bé, el cristià, el qui creu veritablement en Crist no pot tenir por, cap por, perquè Jesús ens defensa sempre. Sols hem de confiar, posar la nostra fe, la nostra esperança, el nostre amor en Déu, en el seu Fill, Jesús, el nostre salvador.
De part nostra, hauríem d’estar desitjosos per donar testimoni de la nostra fe. Si creiem en Jesucrist, ens abellirà viure aquesta avaluació continua del nostre constant testimoni.
De grat, acceptarem passar pel menyspreu, l’odi, o fins i tot el martiri. Jesús, des d’ara ens adverteix: «Sofrint amb constància us guanyareu per sempre la vostra vida».
Podem estar provats en aquest camí de la vida concreta que tenim, però el que interessa és guanyar la vida eterna, la nostra vida per sempre. Per això, mentre estem en aquest món, tot i les dificultats que tenim, hem de treballar, hem de donar testimoni de Jesús, el Fill de Déu, en qui creiem, servint-lo amb felicitat, servint-lo en el proïsme, en cadascú dels nostres germans.
Fins i tot, desenganxant-nos de tot el que ens aferra a la terra, podrem viure amb molta més llibertat la nostra felicitat en el servei quotidià comunitari, amb la joia d’anar atansant-nos pas a pas al dia de Senyor, és a dir, al nostre examen final i a l’obertura a la vida eterna que és el nostre guany per sempre, el guany del cristià.
14 de novembre del 2019
COMMEMORACIÓ DE TOTS ELS DIFUNTS QUE SERVIREN DÉU SOTA LA REGLA DEL NOSTRE PARE SANT BENET
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Rm 8,14-23; Sl 102,8 i 10.13-14.15-16.17-18; Jo 12,23-28
«Tenir cada dia la mort present davant els ulls» (RB 4,47) ens recomana sant Benet a la Regla. Aquest record, si vertaderament servim Déu sota la Regla de sant Benet, no ha de ser pas un record angoixant, sinó seré, confiat i esperançat. El Pare va enviar al seu Fill per fer-se home com nosaltres, llevat del pecat, per morir com nosaltres i morint ressuscità i ressuscitant guanyà per a tots nosaltres la vida vertadera. Per Crist som fets fills de Déu, i si som fills també som hereus, hereus de Déu i hereus amb Crist; com ens diu l’apòstol. L’herència és la vida plena, aleshores els sofriments del món present, la mort mateixa, no és res comparada amb la felicitat de la glòria.
Si això tot cristià, tot creient ho ha de tenir clar, quan més nosaltres monjos; és d’aquesta manera que hem de tenir la mort present davant dels ulls cada dia, no pas per angoixar-nos, ni per atemorir-nos, sinó per confiar-nos a la compassió i la benignitat de Déu, d’aquell qui salva els justos i s’apiada dels fidels. Ens ho diu l’evangelista sant Joan, el gra de blat ha de morir per donar molt de fruit, és per això pel que hem vingut al món. No ens ha de fer por la mort, no hem de témer la mort; sant Benet ens en parla com de la meta, la porta a la vida eterna, perquè tota la nostra existència terrenal no és sinó un camí a recórrer cap a aquest objectiu. Un objectiu que és arribar a l’amor de Déu, com diu sant Bernat: «Si es tem a Déu és perquè tot ho pot amb el seu poder, i aquest temor és autèntic si es creu que res resta ocult a la seva saviesa. Si s’estima a Déu és perquè és l’amor, i aquest amor és sincer perquè és la veritat i l’eternitat.»
Al monestir fem experiència de la mort, mentre la societat sovint l’amaga, nosaltres seguim vivint-la com quelcom d’habitual. La mort dels nostres germans de comunitat, amb els qui hem compartit un tram més o menys llarg de la vida monàstica, sovint ens alliçona i ens dona serenitat. Certament la mort de cadascú és individual, una experiència única i irrepetible; però potser veure com alguns dels nostres germans l’han assumit al peu del canó del servei a la comunitat fins al final; com d’altres s’han confiat al Senyor durant una llarga malaltia i a la fi li han demanat insistentment que vingués a alliberar-los; també aquells als qui els hi ha costat d’assumir la pèrdua de forces i trobar-se a la fi del camí; cap d’ells no desesperà mai de la misericòrdia de Déu. Totes aquestes experiències dels nostres germans ens ajuden a viure l’experiència de la mort, a tenir-la davant dels ulls cada dia.
Avui els tenim a tots a ells ben presents perquè de tots hem après una lliçó o altre. Els encomanem al Senyor perquè hagin trobat la pau, que havent estat servidors del Senyor i haver-lo seguit, ara puguin veure la claror de la seva mirada, que estiguin on Ell està i el Pare els honori. Que el Pare s’hagi apiadat d’ells i l’amor per ells duri per sempre. Confiem en Déu, tot encomanant-li als nostres germans difunts, encomanem-nos-hi també nosaltres perquè quan sigui l’hora, com ells emprenguem una nova vida, plena, eterna i veritable de la mà d’aquell qui és el camí, la veritat i la vida.
Rm 8,14-23; Sl 102,8 i 10.13-14.15-16.17-18; Jo 12,23-28
«Tenir cada dia la mort present davant els ulls» (RB 4,47) ens recomana sant Benet a la Regla. Aquest record, si vertaderament servim Déu sota la Regla de sant Benet, no ha de ser pas un record angoixant, sinó seré, confiat i esperançat. El Pare va enviar al seu Fill per fer-se home com nosaltres, llevat del pecat, per morir com nosaltres i morint ressuscità i ressuscitant guanyà per a tots nosaltres la vida vertadera. Per Crist som fets fills de Déu, i si som fills també som hereus, hereus de Déu i hereus amb Crist; com ens diu l’apòstol. L’herència és la vida plena, aleshores els sofriments del món present, la mort mateixa, no és res comparada amb la felicitat de la glòria.
Si això tot cristià, tot creient ho ha de tenir clar, quan més nosaltres monjos; és d’aquesta manera que hem de tenir la mort present davant dels ulls cada dia, no pas per angoixar-nos, ni per atemorir-nos, sinó per confiar-nos a la compassió i la benignitat de Déu, d’aquell qui salva els justos i s’apiada dels fidels. Ens ho diu l’evangelista sant Joan, el gra de blat ha de morir per donar molt de fruit, és per això pel que hem vingut al món. No ens ha de fer por la mort, no hem de témer la mort; sant Benet ens en parla com de la meta, la porta a la vida eterna, perquè tota la nostra existència terrenal no és sinó un camí a recórrer cap a aquest objectiu. Un objectiu que és arribar a l’amor de Déu, com diu sant Bernat: «Si es tem a Déu és perquè tot ho pot amb el seu poder, i aquest temor és autèntic si es creu que res resta ocult a la seva saviesa. Si s’estima a Déu és perquè és l’amor, i aquest amor és sincer perquè és la veritat i l’eternitat.»
Al monestir fem experiència de la mort, mentre la societat sovint l’amaga, nosaltres seguim vivint-la com quelcom d’habitual. La mort dels nostres germans de comunitat, amb els qui hem compartit un tram més o menys llarg de la vida monàstica, sovint ens alliçona i ens dona serenitat. Certament la mort de cadascú és individual, una experiència única i irrepetible; però potser veure com alguns dels nostres germans l’han assumit al peu del canó del servei a la comunitat fins al final; com d’altres s’han confiat al Senyor durant una llarga malaltia i a la fi li han demanat insistentment que vingués a alliberar-los; també aquells als qui els hi ha costat d’assumir la pèrdua de forces i trobar-se a la fi del camí; cap d’ells no desesperà mai de la misericòrdia de Déu. Totes aquestes experiències dels nostres germans ens ajuden a viure l’experiència de la mort, a tenir-la davant dels ulls cada dia.
Avui els tenim a tots a ells ben presents perquè de tots hem après una lliçó o altre. Els encomanem al Senyor perquè hagin trobat la pau, que havent estat servidors del Senyor i haver-lo seguit, ara puguin veure la claror de la seva mirada, que estiguin on Ell està i el Pare els honori. Que el Pare s’hagi apiadat d’ells i l’amor per ells duri per sempre. Confiem en Déu, tot encomanant-li als nostres germans difunts, encomanem-nos-hi també nosaltres perquè quan sigui l’hora, com ells emprenguem una nova vida, plena, eterna i veritable de la mà d’aquell qui és el camí, la veritat i la vida.
13 de novembre del 2019
DEDICACIÓ DE LA BASÍLICA DE POBLET
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
2 Cr 5,6-10.13-6,2; Sl 83,3.4.5 i 10.11; He 12,18-19.22-24; Lc 19,1-10
Celebrem avui la dedicació d’aquest temple, que per voluntat del Papa sant Joan XXIII és basílica menor. Un temple l’austera bellesa del qual impressiona, que acull les restes de vuit reis d’Aragó i Comtes de Barcelona i algunes de les seves esposes, les de dos abats generals del nostre Orde i la de molts altres; un temple visitat cada any per milers de persones. Però el que el fa temple no és res de tot això, ni l’art, ni les despulles aquí servades, ni els qui venen a visitar-lo. Aquest és un temple perquè aquí s’hi aplega una comunitat cinc cops al dia; prop de quatre hores cada dia, any rere any. Aquest és un temple perquè aquí s’hi lloa al Senyor durant generacions monàstiques al llarg de quasi nou segles. Certament deixà de ser-ho una mica més de cent anys, però gràcies a Déu ha retrobat la seva funció, el seu sentit. Aquest és un temple perquè aquí ens hi reunim en el nom del Senyor, hi proclamem la seva Paraula, Crist s’hi fa present en el pa i el vi durant l’Eucaristia i per tot això intentem fer-lo present en la nostra vida.
No, els temples no ho són per la seva arquitectura, per més bella que sigui, ho són per les pedres vives que l’omplen de vida i li donen sentit. És per aquest temple pel que es deleix i sospira el salmista, en el que anhela de viure un sol dia als seus atris. És aquesta la vertadera muntanya de Sió, la ciutat del Déu viu, la Jerusalem celestial. La salvació és Crist, Ell és el mitjancer de la nova aliança; Crist és el fundador, l’origen i el fonament de l’Església. Cap altre fonament no serveix més que Jesucrist, sols amb Ell com a pedra angular tenim sentit nosaltres com a carreus d’aquesta Església de pedres vives. Déu té un rostre, un nom; Déu s’ha fet home, igual en tot a nosaltres llevat del pecat, s’ha fet carn i aquí es fa pa i vi, es lliura de nou a nosaltres en el seu memorial. Com el temple de Jerusalem que tant sols tingué sentit quan el núvol de glòria del Senyor l’omplí, aquest temple sols té ple sentit com a lloc de trobada de Déu amb l’home. Com la casa de Zaqueu que sols se salvà quan Jesús hi entrà i entrant-hi ho feu també en el cor d’aquell publicà defraudador i corrupte. Aquí, al temple, l’home es troba amb Déu i Déu amb l’home, sols així esdevé casa de Déu i porta del cel.
La nostra és una fe encarnada, feta carn, perquè Déu es feu carn per a nosaltres. El Fill que és l’únic fonament, la roca que ens salva i que habita en aquest temple, s’hi fa present quan nosaltres el celebrem, el lloem i el proclamem. Crist és la salvació que entrà a casa de Zaqueu; la seva és l’hora que anuncia l’adoració de Déu en Esperit i en veritat, com anuncià a la samaritana. Ell és alguna cosa més gran que l’antic temple, per Ell nosaltres som temple de Déu en el qual habita l’Esperit, pedres vives edificades per Déu com a temple de l’Esperit. Però no som encara el temple definitiu, som prefiguració d’aquell temple celestial, allí on no es veu cap temple, perquè el temple és el mateix Senyor.
Pedres, tombes o retaules són objectes al servei del temple, al servei de Crist, al servei de la seva lloança. I tot plegat sols adquireix el seu vertader sentit quan entra al nostre cor i el converteix de cor de pedra en cor de carn. Celebrem avui la festa de la casa del Senyor, del temple de Déu. El temple veritable som nosaltres, ho som, com diu sant Bernat, per la seva gràcia, no pas pels nostres mèrits. Si volem celebrar amb alegria la dedicació del temple, no hem de destruir ni malmetre ni embrutar el que Déu hi ha edificat en nosaltres, amb les nostres males obres. Hem de fer-ho disposant les nostres ànimes de la mateixa manera com desitgem trobar disposada l’església quan venim a ella, en paraules de Cesari d’Arlés, neta, endreçada i a punt.
Preguem al Senyor que ens ajudi a que en aquesta casa visible que ens ha permès d’aixecar, hi celebrem un culte digne i construint aquell temple que som nosaltres arribem un dia a la plenitud de la redempció, a la Jerusalem celestial.
2 Cr 5,6-10.13-6,2; Sl 83,3.4.5 i 10.11; He 12,18-19.22-24; Lc 19,1-10
Celebrem avui la dedicació d’aquest temple, que per voluntat del Papa sant Joan XXIII és basílica menor. Un temple l’austera bellesa del qual impressiona, que acull les restes de vuit reis d’Aragó i Comtes de Barcelona i algunes de les seves esposes, les de dos abats generals del nostre Orde i la de molts altres; un temple visitat cada any per milers de persones. Però el que el fa temple no és res de tot això, ni l’art, ni les despulles aquí servades, ni els qui venen a visitar-lo. Aquest és un temple perquè aquí s’hi aplega una comunitat cinc cops al dia; prop de quatre hores cada dia, any rere any. Aquest és un temple perquè aquí s’hi lloa al Senyor durant generacions monàstiques al llarg de quasi nou segles. Certament deixà de ser-ho una mica més de cent anys, però gràcies a Déu ha retrobat la seva funció, el seu sentit. Aquest és un temple perquè aquí ens hi reunim en el nom del Senyor, hi proclamem la seva Paraula, Crist s’hi fa present en el pa i el vi durant l’Eucaristia i per tot això intentem fer-lo present en la nostra vida.
No, els temples no ho són per la seva arquitectura, per més bella que sigui, ho són per les pedres vives que l’omplen de vida i li donen sentit. És per aquest temple pel que es deleix i sospira el salmista, en el que anhela de viure un sol dia als seus atris. És aquesta la vertadera muntanya de Sió, la ciutat del Déu viu, la Jerusalem celestial. La salvació és Crist, Ell és el mitjancer de la nova aliança; Crist és el fundador, l’origen i el fonament de l’Església. Cap altre fonament no serveix més que Jesucrist, sols amb Ell com a pedra angular tenim sentit nosaltres com a carreus d’aquesta Església de pedres vives. Déu té un rostre, un nom; Déu s’ha fet home, igual en tot a nosaltres llevat del pecat, s’ha fet carn i aquí es fa pa i vi, es lliura de nou a nosaltres en el seu memorial. Com el temple de Jerusalem que tant sols tingué sentit quan el núvol de glòria del Senyor l’omplí, aquest temple sols té ple sentit com a lloc de trobada de Déu amb l’home. Com la casa de Zaqueu que sols se salvà quan Jesús hi entrà i entrant-hi ho feu també en el cor d’aquell publicà defraudador i corrupte. Aquí, al temple, l’home es troba amb Déu i Déu amb l’home, sols així esdevé casa de Déu i porta del cel.
La nostra és una fe encarnada, feta carn, perquè Déu es feu carn per a nosaltres. El Fill que és l’únic fonament, la roca que ens salva i que habita en aquest temple, s’hi fa present quan nosaltres el celebrem, el lloem i el proclamem. Crist és la salvació que entrà a casa de Zaqueu; la seva és l’hora que anuncia l’adoració de Déu en Esperit i en veritat, com anuncià a la samaritana. Ell és alguna cosa més gran que l’antic temple, per Ell nosaltres som temple de Déu en el qual habita l’Esperit, pedres vives edificades per Déu com a temple de l’Esperit. Però no som encara el temple definitiu, som prefiguració d’aquell temple celestial, allí on no es veu cap temple, perquè el temple és el mateix Senyor.
Pedres, tombes o retaules són objectes al servei del temple, al servei de Crist, al servei de la seva lloança. I tot plegat sols adquireix el seu vertader sentit quan entra al nostre cor i el converteix de cor de pedra en cor de carn. Celebrem avui la festa de la casa del Senyor, del temple de Déu. El temple veritable som nosaltres, ho som, com diu sant Bernat, per la seva gràcia, no pas pels nostres mèrits. Si volem celebrar amb alegria la dedicació del temple, no hem de destruir ni malmetre ni embrutar el que Déu hi ha edificat en nosaltres, amb les nostres males obres. Hem de fer-ho disposant les nostres ànimes de la mateixa manera com desitgem trobar disposada l’església quan venim a ella, en paraules de Cesari d’Arlés, neta, endreçada i a punt.
Preguem al Senyor que ens ajudi a que en aquesta casa visible que ens ha permès d’aixecar, hi celebrem un culte digne i construint aquell temple que som nosaltres arribem un dia a la plenitud de la redempció, a la Jerusalem celestial.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
