Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
D’una cova una imatge, d’una imatge una devoció, d’una devoció una pietat, d’una pietat un poble, de Catalunya una Mare, Santa Maria Verge, Mare de Déu de Montserrat, pregueu per nosaltres.
Entre muntanya i oliveres, peregrins i pregàries, apareix Montserrat envoltat d’oliveres símbol de pau, la pau que ens dona Jesús ressuscitat.
Hi és aquest palau de glòria, a la muntanya santa, el lloc de pregària i de peregrinacions, lloc on Déu és lloat per monjos de generació en generació. I nosaltres rebem de Déu la seva benedicció. Déu ens beneeix a nosaltres amb tota mena de benediccions espirituals.
Volem la seva benedicció? Quina és la vocació del monjo? Quina és la vocació d’aquest temps Pasqual? És la santedat, perquè «fóssim sants» ens diu sant Pau. No hi ha altra vocació per al monjo, per al cristià, per a l’home de Déu, que la santedat. I si el camí és costerut i dificultós com els «Degotalls» de Montserrat, hem de deixar-nos visitar i ajudar com Elisabet es va deixar visitar i ajudar per Maria la Verge.
Ens hem de deixar ajudar en el camí cap a la santedat. Perquè com sabem el cristià no se salva sol, com altres religions poden oferir, el budisme per exemple. En el cristianisme sempre tenim la interpel•lació de l’altre. Jo cap a l’altre i l’altre cap a mi, tenint present que en l’altre és Crist.
Elisabet i Maria ens interpel•len i ens ajuden a veure en l’evangeli d’avui la necessitat de la relació recíproca. Dues dones amb dos fills a les entranyes, i quins fills, el precursor i el salvador, la veu i la Paraula de Déu. L’Esperit Sant va omplint aquests dipòsits de la fe que són aquestes dones, per això criden d’agraïment la salvació que ve, que ens ve a tota la humanitat.
«Feliç tu que has cregut». Sí Maria, has cregut per a donar-nos el Salvador. Exultes de joia perquè Déu et salva i salvant-te saps que ens salva a nosaltres. Elisabet ho sap, per això et beneeix perquè no pot contenir la força de l’Esperit Sant, la força de Déu dintre d’ella, ni la veu del seu fill, que encara no pot parlar i per això salta dins les seves entranyes.
Elisabet amb la veu a les entranyes han tingut la visita de la Mare i el Fill, la Paraula encarnada que és el nostre salvador, l’alegria s’expandeix amb la benedicció i la santedat.
Per això, demanem la intercessió de Maria perquè augmenti la nostra fe.
Nosaltres hem d’esdevenir Joans i Elisabets, veus que criden la benedicció que ve de Déu, malgrat els sofriments del món present.
Cal silenciar-nos per escoltar Déu, per contemplar les meravelles que ha fet en la Verge Maria, per deixar-se mirar i mirar els altres, deixar-se escoltar i escoltar els altres, deixar-se sorprendre i sorprendre els altres, deixar-se ajudar i ajudar els altres, deixar-se estimar i estimar els altres. Tot amb els dons de l’Esperit Sant que ens santifica i ens fa sants. D’Elisabet hem d’aprendre a beneir els altres, a veure les gràcies que han rebut de Déu, els dons de l’Esperit Sant que tenen.
Dels dons de l’Esperit Sant es forma una comunitat. Visquem en comunitat amb santedat, com els apòstols, amb Maria enmig nostre. Deixem-nos visitar per Maria, deixem-nos visitar per Crist, per l’altre que t’interpel•la en la teva capacitat de caritat. Maria ens vol ajudar en el nostre camí cap a la santedat. Ella és la nostra vida, la nostra dolcesa i la nostra esperança com diem cada dia al cantar la Salve.
D’una cova una imatge, d’una imatge una devoció, d’una devoció una pietat, d’una pietat un poble, de Catalunya una Mare, Santa Maria Verge, Mare de Déu de Montserrat, en aquests moments de la nostra història de dolor i sofriment, pregueu per nosaltres.
27 d’abril del 2020
26 d’abril del 2020
DIUMENGE III DE PASQUA (Cicle A)
Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ac 2,14.22b-33; Sl 15; 1Pe 1,17-21; Lc 24,13-35
Estimats germans,
El relat de l’Evangeli d’avui presenta gran riquesa literària i teològica, ens sorprèn i commou. Un text preciós, inspirador de reflexions sempre obertes perquè avancem en el nostre camí i tot passa i canvia, com els dos deixebles, caminant al costat de Jesús: escoltant, meditant i comprenent. El drama que viuen pot ser un mirall de les nostres situacions. Havien cregut en Jesús, esperaven la salvació d’Ell, però no entenien el per què del que ha passat i ara es senten decebuts i perduts. Acompanyats per Jesús, qui ens fa veure persones abatudes per les cunetes dels camins de la vida, que necessiten el nostre ajut i consol. Si entrem a les poblacions, ara veiem els desconeguts anònims darrera les finestres o als balcons, confinats, malalts; alguns, enterrats. Altres, servint, ens recorden al Crist, metge de les nostres ànimes i infermer sol·lícit. Camins i carrers solitaris on Crist ens cerca: Paraula de vida, silenci respectuós, Pa partit i compartit. Penjat a la nostra creu per amor; o parlant, camina al nostre costat. Escolta, parla, pregunta, ens invita a un canvi de perspectiva i de comportament. Un exemple per a nosaltres: cal apropar-se als altres, escoltar el seu punt de vista, sentir els seus problemes i cercar solucions. Quan experimentem vida, i Vida en abundància (cf Jn 10,10), és que l’Esperit de Déu actua en nosaltres.
Segons el Papa Francesc, quan l’home toca fons en la seva experiència de fracàs i d’incapacitat, quan s’allibera de la il·lusió de ser millor, de ser més capaç i útil... Déu li dóna la mà per a transformar la seva nit en albada, la seva aflicció en alegria, el seu camí de fugida en retorn on la creu espera. Després de reconèixer el Senyor tornen plens d’alegria i confiança i en donen testimoni, compartint el que han vist i sentit. El Ressuscitat ens treu de la tomba de la incredulitat i la aflicció. El Papa Benet diu que la trobada amb el Ressuscitat fa fecunda la nostra esterilitat. Recordem el relat d’avui: els dos deixebles tornen a la seva vida diària. El Mestre ha mort i és inútil esperar res. Volen allunyar-se de l’experiència dolorosa del Crucificat. Però Jesús transforma la seva desesperança, els ajuda a descobrir la saviesa amagada al cor, on Ell resideix esperant ser descobert. «Ensenyeu-nos, Senyor, el camí que duu a la vida».
Les explicacions del desconegut obren els ulls. La Paraula dóna sentit al que abans ens semblava incomprensible i ens retrobem Jesús quan parteix el Pa del seu Amor. La fe es fa madura i s’enforteix amb el coneixement. Descobrim Jesús quan l’escoltem, canviem quan ens fiem d’Ell, quan la confiança ens fa abandonar-nos a les seves mans. Segons sant Pere, «tenim posada en Déu la fe i l’esperança». Això ha de tenir conseqüències en la nostra manera de viure: «cal vetllar sobre la nostra conducta durant l’estada en aquest món». El coneixement ens porta a l’amor. L’Eucaristia és el Sagrament de l’amor. El temps de la pregària és el moment en que la Paraula entra al fons del nostre cor. Hi va consumint els nostres egoismes i temors, deixant només la flama que vol abrusar el nostre cor. «Quedeu-vos amb nosaltres, Senyor!»
Ac 2,14.22b-33; Sl 15; 1Pe 1,17-21; Lc 24,13-35
Estimats germans,
El relat de l’Evangeli d’avui presenta gran riquesa literària i teològica, ens sorprèn i commou. Un text preciós, inspirador de reflexions sempre obertes perquè avancem en el nostre camí i tot passa i canvia, com els dos deixebles, caminant al costat de Jesús: escoltant, meditant i comprenent. El drama que viuen pot ser un mirall de les nostres situacions. Havien cregut en Jesús, esperaven la salvació d’Ell, però no entenien el per què del que ha passat i ara es senten decebuts i perduts. Acompanyats per Jesús, qui ens fa veure persones abatudes per les cunetes dels camins de la vida, que necessiten el nostre ajut i consol. Si entrem a les poblacions, ara veiem els desconeguts anònims darrera les finestres o als balcons, confinats, malalts; alguns, enterrats. Altres, servint, ens recorden al Crist, metge de les nostres ànimes i infermer sol·lícit. Camins i carrers solitaris on Crist ens cerca: Paraula de vida, silenci respectuós, Pa partit i compartit. Penjat a la nostra creu per amor; o parlant, camina al nostre costat. Escolta, parla, pregunta, ens invita a un canvi de perspectiva i de comportament. Un exemple per a nosaltres: cal apropar-se als altres, escoltar el seu punt de vista, sentir els seus problemes i cercar solucions. Quan experimentem vida, i Vida en abundància (cf Jn 10,10), és que l’Esperit de Déu actua en nosaltres.
Segons el Papa Francesc, quan l’home toca fons en la seva experiència de fracàs i d’incapacitat, quan s’allibera de la il·lusió de ser millor, de ser més capaç i útil... Déu li dóna la mà per a transformar la seva nit en albada, la seva aflicció en alegria, el seu camí de fugida en retorn on la creu espera. Després de reconèixer el Senyor tornen plens d’alegria i confiança i en donen testimoni, compartint el que han vist i sentit. El Ressuscitat ens treu de la tomba de la incredulitat i la aflicció. El Papa Benet diu que la trobada amb el Ressuscitat fa fecunda la nostra esterilitat. Recordem el relat d’avui: els dos deixebles tornen a la seva vida diària. El Mestre ha mort i és inútil esperar res. Volen allunyar-se de l’experiència dolorosa del Crucificat. Però Jesús transforma la seva desesperança, els ajuda a descobrir la saviesa amagada al cor, on Ell resideix esperant ser descobert. «Ensenyeu-nos, Senyor, el camí que duu a la vida».
Les explicacions del desconegut obren els ulls. La Paraula dóna sentit al que abans ens semblava incomprensible i ens retrobem Jesús quan parteix el Pa del seu Amor. La fe es fa madura i s’enforteix amb el coneixement. Descobrim Jesús quan l’escoltem, canviem quan ens fiem d’Ell, quan la confiança ens fa abandonar-nos a les seves mans. Segons sant Pere, «tenim posada en Déu la fe i l’esperança». Això ha de tenir conseqüències en la nostra manera de viure: «cal vetllar sobre la nostra conducta durant l’estada en aquest món». El coneixement ens porta a l’amor. L’Eucaristia és el Sagrament de l’amor. El temps de la pregària és el moment en que la Paraula entra al fons del nostre cor. Hi va consumint els nostres egoismes i temors, deixant només la flama que vol abrusar el nostre cor. «Quedeu-vos amb nosaltres, Senyor!»
23 d’abril del 2020
SANT JORDI, MÀRTIR, PATRÓ DE CATALUNYA
Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
«Qui està en mi i jo en ell dona molt de fruit»
On estem? En quin món estem? En qui estem?
Sembla que estem al monestir de Poblet. Pot ser que algú tingui el cap en qualsevol altre lloc, perquè està preocupat per la seva família, pel seus coneguts, per la gent que en definitiva estima. Ara en aquesta crisi sanitària es normal que ens preocupi la situació dels nostres estimats.
Ara bé, hem d’aixecar una mica més la mirada cap a dalt, cap a Jesús ressuscitat, l’Anyell immolat que ha vençut el món.
Podem viure a Poblet, podem viure a Barcelona, però la qüestió és veure on tenim el cor, el pensament i la nostra acció. «Tasteu, i veureu que n’és de bo el Senyor, feliç l’home que s’hi refugia».
Hem de col·locar-nos en el nivell de la fe. Hem d’estar arrelats en aquest món, però tot en perspectiva al regne de Déu. «Si estimem Déu i complim els seus manaments, no hi ha dubte que estimem els fills de Déu». Sí, estem en aquest món, però tenim l’esperança en el regne del cel. Així, podem viure en la serenor, la confiança i la joia de sentir-nos salvats, reconciliats amb Déu i amb tots els fills de Déu.
En qui hem d’estar? «Si us quedeu en mi, i el que jo us he dit queda en vosaltres, podreu demanar tot el que desitgeu, i ho tindreu». L’evangeli ens indica clarament en qui hem d’estar.
Jesús ens vol com a deixebles estimats seus. Nosaltres que som cristians, que som monjos, ens podem fer la pregunta: Estem amb Jesús? Podem contestar ràpidament: Sí, clar que sí! Però, en aquest temps Pasqual, ens convé reflexionar què significa romandre amb Jesús.
Primer significa creure que Jesús és el Messies, el Fill de Déu que ha vingut a reconciliar-nos amb el Pare, és l’Anyell immolat que treu fora el pecat del món. Perquè Jesús ha vençut el món, nosaltres també podem vèncer aquest món amb tots els seus dracs esfereïdors de por, de maldat, d’injustícia, de sofriment.
Després ens cal reflexionar on posem la nostra fe. Si posem tota la nostre fe en Jesús podrem dir que estem en ell. Com a cristians, com a monjos, se’ns demana una unió amb Jesús, cep veritable.
Això, vol dir que la nostra vida interior, la nostra vida exterior, la nostra vida interpersonal, la nostra vida social, la nostra vida comunitària ha d’estar amarada per la Paraula de Déu. És a dir, tot el nostre ésser ha d’estar oxigenat per la Paraula de Déu.
Per això, hem d’estar units a Jesús, a la seva creu, a la seva passió, mort i resurrecció. Hem d’estar units a tota la seva predicació, a totes les seves accions sanadores vers els més desfavorits i necessitats.
Perquè amb una petita esquerda ja estem en procés d’assecar-nos i no donar fruit. En només que hi hagi un clivell la nostra unió amb Jesús estarà amenaçada, i la nostra vida emmalaltirà ràpidament.
El lenitiu de la humilitat és el que identifica en veritat el qui està unit a Jesús. Jesús ha vingut ha reconciliar-nos amb el Pare, per donar fruits, molts fruits en aquest món a glòria de Déu Pare.
Volem ser testimonis, màrtirs? O no volem ser? Volem donar la vida, perquè realment estem units a Jesús?
El model del màrtir és Jesús en totes les seves conseqüències, on la unió amb Jesús ha estat total, sense fissura. L’amor per Jesús s’ha fos en la pròpia vida lliurada sense por a la mort, essent vencedor del món com Jesús.
Les lluites d’aquest món, són pols i cendra. Sant Jordi, es va unir a Jesús, a la milícia de Crist, el Rei veritable. Va descobrir qui és l’Únic per qui lluitar, va descobrir la veritable milícia. I així, va donar el testimoni de la seva fe amb la seva sang.
Nosaltres que estem sota el patronatge de Sant Jordi, hem de descobrir cada dia la veritat de Jesús ressuscitat, per poder donar-nos de cor en unió íntima per ell, amb ell, en ell i amb tots els altres fills de Déu.
Benaurat Sant Jordi protegiu la vostra terra catalana i pregueu pel vostre Poble!
«Qui està en mi i jo en ell dona molt de fruit»
On estem? En quin món estem? En qui estem?
Sembla que estem al monestir de Poblet. Pot ser que algú tingui el cap en qualsevol altre lloc, perquè està preocupat per la seva família, pel seus coneguts, per la gent que en definitiva estima. Ara en aquesta crisi sanitària es normal que ens preocupi la situació dels nostres estimats.
Ara bé, hem d’aixecar una mica més la mirada cap a dalt, cap a Jesús ressuscitat, l’Anyell immolat que ha vençut el món.
Podem viure a Poblet, podem viure a Barcelona, però la qüestió és veure on tenim el cor, el pensament i la nostra acció. «Tasteu, i veureu que n’és de bo el Senyor, feliç l’home que s’hi refugia».
Hem de col·locar-nos en el nivell de la fe. Hem d’estar arrelats en aquest món, però tot en perspectiva al regne de Déu. «Si estimem Déu i complim els seus manaments, no hi ha dubte que estimem els fills de Déu». Sí, estem en aquest món, però tenim l’esperança en el regne del cel. Així, podem viure en la serenor, la confiança i la joia de sentir-nos salvats, reconciliats amb Déu i amb tots els fills de Déu.
En qui hem d’estar? «Si us quedeu en mi, i el que jo us he dit queda en vosaltres, podreu demanar tot el que desitgeu, i ho tindreu». L’evangeli ens indica clarament en qui hem d’estar.
Jesús ens vol com a deixebles estimats seus. Nosaltres que som cristians, que som monjos, ens podem fer la pregunta: Estem amb Jesús? Podem contestar ràpidament: Sí, clar que sí! Però, en aquest temps Pasqual, ens convé reflexionar què significa romandre amb Jesús.
Primer significa creure que Jesús és el Messies, el Fill de Déu que ha vingut a reconciliar-nos amb el Pare, és l’Anyell immolat que treu fora el pecat del món. Perquè Jesús ha vençut el món, nosaltres també podem vèncer aquest món amb tots els seus dracs esfereïdors de por, de maldat, d’injustícia, de sofriment.
Després ens cal reflexionar on posem la nostra fe. Si posem tota la nostre fe en Jesús podrem dir que estem en ell. Com a cristians, com a monjos, se’ns demana una unió amb Jesús, cep veritable.
Això, vol dir que la nostra vida interior, la nostra vida exterior, la nostra vida interpersonal, la nostra vida social, la nostra vida comunitària ha d’estar amarada per la Paraula de Déu. És a dir, tot el nostre ésser ha d’estar oxigenat per la Paraula de Déu.
Per això, hem d’estar units a Jesús, a la seva creu, a la seva passió, mort i resurrecció. Hem d’estar units a tota la seva predicació, a totes les seves accions sanadores vers els més desfavorits i necessitats.
Perquè amb una petita esquerda ja estem en procés d’assecar-nos i no donar fruit. En només que hi hagi un clivell la nostra unió amb Jesús estarà amenaçada, i la nostra vida emmalaltirà ràpidament.
El lenitiu de la humilitat és el que identifica en veritat el qui està unit a Jesús. Jesús ha vingut ha reconciliar-nos amb el Pare, per donar fruits, molts fruits en aquest món a glòria de Déu Pare.
Volem ser testimonis, màrtirs? O no volem ser? Volem donar la vida, perquè realment estem units a Jesús?
El model del màrtir és Jesús en totes les seves conseqüències, on la unió amb Jesús ha estat total, sense fissura. L’amor per Jesús s’ha fos en la pròpia vida lliurada sense por a la mort, essent vencedor del món com Jesús.
Les lluites d’aquest món, són pols i cendra. Sant Jordi, es va unir a Jesús, a la milícia de Crist, el Rei veritable. Va descobrir qui és l’Únic per qui lluitar, va descobrir la veritable milícia. I així, va donar el testimoni de la seva fe amb la seva sang.
Nosaltres que estem sota el patronatge de Sant Jordi, hem de descobrir cada dia la veritat de Jesús ressuscitat, per poder donar-nos de cor en unió íntima per ell, amb ell, en ell i amb tots els altres fills de Déu.
Benaurat Sant Jordi protegiu la vostra terra catalana i pregueu pel vostre Poble!
19 d’abril del 2020
DIUMENGE II DE PASQUA (Cicle A)
Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
«Senyor meu i Déu meu!»
Havíem estat tan junts, caminant pels camins, escoltant les paraules de tanta autoritat, veien els miracles, respirant l’ambient de misericòrdia de part de Déu vers el seu poble elegit; però, la creu ens ha desconcertat.
La creu, l’anorreament del Messies ens ha cegat els ulls, la memòria, la joia de viure, la il·lusió per un ideal que semblava que ens portaria a un canvi de món.
La mort ha creat el seu silenci, silenci de mort. I ara, què serà de nosaltres, que havíem abandonat tot per seguir-lo?
És la pregunta del deixeble esporuguit, que podria ser la nostra pregunta davant de la por, que es podria fer amb una incògnita de futur.
Si l’han clavat a la creu, què serà de nosaltres? Por si, por als jueus, perquè no tenen qui els defensi. Els deixebles estan nus, buits, plens de por. Tanquen les portes, fins i tot les portes del cor, perquè veure al Messies a la creu els ha deixat fets pols.
«Senyor meu i Déu meu!»
Per molt que et tanquis, hi ha un de sol, que no li calen claus per entrar al teu cor. Així, es presenta al bell mig dels deixebles: “Pau a vosaltres”, mireu les ferides, les mans i el costat, sóc jo, el qui sóc: “Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres”. “Rebeu l’Esperit Sant”. L’Esperit Sant amb poder de perdonar els pecats, que us donarà força davant de jueus i pagans, mai més no tindreu por, sempre tindreu la pau que jo us he transmès de part del Pare.
«Senyor meu i Déu meu!»
Vuit dies després els deixebles segueixen amb les portes tancades. Si que costa acceptar que Jesús ha ressuscitat. Quina falta de fe i duresa de cor. Si Tomàs és un incrèdul, tal vegada els altres deixebles encara no s’ho acaben de creure. Tal vegada per això Tomàs no s’ha convençut del que li han anunciat ells.
Però la incredulitat ha portat a Tomàs a pronunciar l’afirmació més clara en tot el Quart Evangeli: El reconeixement de Jesús com a Déu.
«Senyor meu i Déu meu!»
Reconèixer a Jesús com a Déu mateix és el que ens portarà a poder obrir les portes del nostre cor, a reconèixer de qui ens hem fiat. Perquè nosaltres som dels feliços que hem cregut sense haver vist. Nosaltres som dels qui ens hem fiat de tota la tradició apostòlica i per això vivim en comunitat a exemple de la comunitat apostòlica.
La comunitat monàstica és un far d’esperança, d’esperança posada en Jesús: Senyor nostre i Déu nostre! Comunitat cristiana que viu provada per la fe. Però, malgrat totes les circumstàncies que poden enfosquir la nostra fe en Jesús ressuscitat, no desesperant mai de la misericòrdia de Déu, tenim posada l’esperança en el més enllà, en la salvació de les nostres ànimes.
«Senyor meu i Déu meu!»
De moment siguem unànimes en la pregària, partint el pa de l’Eucaristia, posant en comú els nostres béns, el nostres dons, els nostres talents, amb senzillesa i alegria, cantant les lloances de Déu, obrint el nostre cor a la joia de Jesús ressuscitat. Malgrat la situació del món actual, de dolor, de sofriment, d’incertesa; sols ell pot donar-nos la pau.
I nosaltres, pel baptisme que ens ha purificat, per l’Esperit Sant que ens ha regenerat, per la sang de Jesús que ens ha redimit; som enviats a ser portadors de la seva pau, del seu perdó, de la seva divina misericòrdia.
Perquè no podem tampoc deixar d’anunciar el que, per la fe i gràcies a la fe, hem vist, hem sentit, hem tocat, hem fet experiència que Jesús és el nostre Senyor i el nostre Déu, l’Únic que porta la salvació.
«Senyor meu i Déu meu!» Senyor nostre i Déu nostre! Salveu-nos!
«Senyor meu i Déu meu!»
Havíem estat tan junts, caminant pels camins, escoltant les paraules de tanta autoritat, veien els miracles, respirant l’ambient de misericòrdia de part de Déu vers el seu poble elegit; però, la creu ens ha desconcertat.
La creu, l’anorreament del Messies ens ha cegat els ulls, la memòria, la joia de viure, la il·lusió per un ideal que semblava que ens portaria a un canvi de món.
La mort ha creat el seu silenci, silenci de mort. I ara, què serà de nosaltres, que havíem abandonat tot per seguir-lo?
És la pregunta del deixeble esporuguit, que podria ser la nostra pregunta davant de la por, que es podria fer amb una incògnita de futur.
Si l’han clavat a la creu, què serà de nosaltres? Por si, por als jueus, perquè no tenen qui els defensi. Els deixebles estan nus, buits, plens de por. Tanquen les portes, fins i tot les portes del cor, perquè veure al Messies a la creu els ha deixat fets pols.
«Senyor meu i Déu meu!»
Per molt que et tanquis, hi ha un de sol, que no li calen claus per entrar al teu cor. Així, es presenta al bell mig dels deixebles: “Pau a vosaltres”, mireu les ferides, les mans i el costat, sóc jo, el qui sóc: “Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres”. “Rebeu l’Esperit Sant”. L’Esperit Sant amb poder de perdonar els pecats, que us donarà força davant de jueus i pagans, mai més no tindreu por, sempre tindreu la pau que jo us he transmès de part del Pare.
«Senyor meu i Déu meu!»
Vuit dies després els deixebles segueixen amb les portes tancades. Si que costa acceptar que Jesús ha ressuscitat. Quina falta de fe i duresa de cor. Si Tomàs és un incrèdul, tal vegada els altres deixebles encara no s’ho acaben de creure. Tal vegada per això Tomàs no s’ha convençut del que li han anunciat ells.
Però la incredulitat ha portat a Tomàs a pronunciar l’afirmació més clara en tot el Quart Evangeli: El reconeixement de Jesús com a Déu.
«Senyor meu i Déu meu!»
Reconèixer a Jesús com a Déu mateix és el que ens portarà a poder obrir les portes del nostre cor, a reconèixer de qui ens hem fiat. Perquè nosaltres som dels feliços que hem cregut sense haver vist. Nosaltres som dels qui ens hem fiat de tota la tradició apostòlica i per això vivim en comunitat a exemple de la comunitat apostòlica.
La comunitat monàstica és un far d’esperança, d’esperança posada en Jesús: Senyor nostre i Déu nostre! Comunitat cristiana que viu provada per la fe. Però, malgrat totes les circumstàncies que poden enfosquir la nostra fe en Jesús ressuscitat, no desesperant mai de la misericòrdia de Déu, tenim posada l’esperança en el més enllà, en la salvació de les nostres ànimes.
«Senyor meu i Déu meu!»
De moment siguem unànimes en la pregària, partint el pa de l’Eucaristia, posant en comú els nostres béns, el nostres dons, els nostres talents, amb senzillesa i alegria, cantant les lloances de Déu, obrint el nostre cor a la joia de Jesús ressuscitat. Malgrat la situació del món actual, de dolor, de sofriment, d’incertesa; sols ell pot donar-nos la pau.
I nosaltres, pel baptisme que ens ha purificat, per l’Esperit Sant que ens ha regenerat, per la sang de Jesús que ens ha redimit; som enviats a ser portadors de la seva pau, del seu perdó, de la seva divina misericòrdia.
Perquè no podem tampoc deixar d’anunciar el que, per la fe i gràcies a la fe, hem vist, hem sentit, hem tocat, hem fet experiència que Jesús és el nostre Senyor i el nostre Déu, l’Únic que porta la salvació.
«Senyor meu i Déu meu!» Senyor nostre i Déu nostre! Salveu-nos!
12 d’abril del 2020
DIUMENGE DE PASQUA. MISSA DEL DIA
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 10,34a.37-43; Sl 117,1-2.6ab-17.22-23; 1C 5,6b-8; Jo 20,1-9
Avui és el dia en que ha obrat el Senyor. Aquella pedra rebutjada pels constructors, abandonada a les ombres de la mort, ara corona l’edifici; no ha mort, viu i viu per sempre. Què ha vist Maria en el camí? Proclama la Seqüència. Ha vist al Crist, la nostra esperança, que ha obert la tomba i ha tornat a la vida amb una gloria sense fi. Maria Magdalena va veure ben bé com enterraven al seu Senyor, ella que havia estat molt a prop seu als peus de la creu, que l’havia vist morir i presencià com davallaven el seu cos, veié també com una gran pedra cloïa la sepultura i ara quan encara és fosc, quan encara la llum no ha arribat al seu cor, arriba al sepulcre veu la pedra retirada i neguitosa va a cercar als apòstols, ja de camí també ells vers la tomba buida. Hi ha una evidència, el sepulcre és buit, el llençol d’amortallar està aplanat i el mocador sí que és al mateix lloc on segueix lligat, però el cos no hi és. Se l’han endut? Maria l’únic cert que sap es que el cos era allà i ara ja no hi és i no sap ni qui ho ha fet, ni on l’han posat. És desconcertant el que veu Maria, no sap ben que ha passat, encara no ha vist ningú més; però on havia d’haver trobat mort, tot sembla parlar de vida, de resurrecció, de triomf; la mort no hi sembla pas present.
Al costat del sepulcre hi ha Maria, Pere i l’altre deixeble. Tres testimonis, amb papers ben diferents durant la passió i la mort del mestre; però tots ells ben propers a Jesús, dels més propers. L’amor, la fidelitat i la precaució esporuguida els van guiar aquell divendres. Per això ara, en acostar-se ella quan encara era fosc i ells corrents, alertats pel que els ha dit Maria, de bon matí al sepulcre, quan despunta un nou dia que ells encara ni imaginen que significa; hi ha qui s’avança, hi ha qui mira i veu, hi ha qui entra i hi ha qui veu i creu. Maria i Pere veuen signes, però tant sols l’altre deixeble en aquell mateix moment veu i creu. Per a un n’hi ha prou amb el que veu; per Maria caldrà que el Mestre li surti al pas i l’anomeni pel seu nom. Per Pere caldrà una mica més de temps, sempre li ha calgut una mica més de temps que als altres, però a la fi esdevindrà el missatger de la bona nova, de la resurrecció, de la vida.
Hi nosaltres, què hem vist pel camí? Certament no hi hem estat al sepulcre presencialment; però a través de la litúrgia hem viscut el llarg camí, la pujada, cap a Jerusalem, durant la Quaresma; hem vist entrar al Mestre entre aclamacions a la ciutat santa i nosaltres ens hi hem ajuntat; hem compartit la taula amb Ell, hem celebrat i recordat la seva passió, mort i sepultura. I avui davant del sepulcre buit, què hi veiem? Els ulls de la fe, com els de l’altra deixeble ens han de fer veure i creure. L’encontre amb el ressuscitat és una experiència personal, que cadascú ha de viure en la mesura de les seves forces, de les particularitats de la seva fe i sempre amb l’ajut de la gràcia de Déu.
Déu ha ressuscitat Crist al tercer dia, com ja ho anunciaven les escriptures, però els que hi eren no ho han entès a la primera; tot i haver estat testimonis escollits. És tal el misteri que caldrà parlar, menjar i beure amb el ressuscitat per arribar a creure i creient proclamar-ho. Ells veuen al sepulcre signes materials, mundans; l’absència del cos; però darrera d’aquest fet hi ha un gran misteri; hi ha la mà de Déu que ha arrancat al seu Fill de les ombres de la mort per retornar-lo a la vida, no pas a la vida que tenia abans de morir, sinó a la vida plena, a la vida amb Déu.
Aquesta fe no neix tant sols del cor de Simó, de Maria o de l’altre deixeble; ve impulsada per una força molt més gran que la que pugui sortí del nostre interior. Ens ho ha dit el mateix Pere en els Fets dels Apòstols; és per la força de l’Esperit Sant que Déu consagrà a Crist. És per la força de l’Esperit Sant que Maria, Pere i l’altre deixeble creuen, cadascun quan pertoca, en el moment i en la mesura en que la gràcia de l’Esperit actua sobre d’ells.
El qui reposava al sepulcre ja no hi és, ha ressuscitat; ha tornat al Pare, que ara és també el nostre Pare, ah entrat en el regne de Déu i pel poder de l’amor, de l’amor de Déu que ha arribat fins a l’extrem, es manifesta ara a uns escollits, als seus. Ara sí que l’amor és més fort que la mort perquè ara l’amor ha vençut a la mort d’una vegada per totes.
Fets 10,34a.37-43; Sl 117,1-2.6ab-17.22-23; 1C 5,6b-8; Jo 20,1-9
Avui és el dia en que ha obrat el Senyor. Aquella pedra rebutjada pels constructors, abandonada a les ombres de la mort, ara corona l’edifici; no ha mort, viu i viu per sempre. Què ha vist Maria en el camí? Proclama la Seqüència. Ha vist al Crist, la nostra esperança, que ha obert la tomba i ha tornat a la vida amb una gloria sense fi. Maria Magdalena va veure ben bé com enterraven al seu Senyor, ella que havia estat molt a prop seu als peus de la creu, que l’havia vist morir i presencià com davallaven el seu cos, veié també com una gran pedra cloïa la sepultura i ara quan encara és fosc, quan encara la llum no ha arribat al seu cor, arriba al sepulcre veu la pedra retirada i neguitosa va a cercar als apòstols, ja de camí també ells vers la tomba buida. Hi ha una evidència, el sepulcre és buit, el llençol d’amortallar està aplanat i el mocador sí que és al mateix lloc on segueix lligat, però el cos no hi és. Se l’han endut? Maria l’únic cert que sap es que el cos era allà i ara ja no hi és i no sap ni qui ho ha fet, ni on l’han posat. És desconcertant el que veu Maria, no sap ben que ha passat, encara no ha vist ningú més; però on havia d’haver trobat mort, tot sembla parlar de vida, de resurrecció, de triomf; la mort no hi sembla pas present.
Al costat del sepulcre hi ha Maria, Pere i l’altre deixeble. Tres testimonis, amb papers ben diferents durant la passió i la mort del mestre; però tots ells ben propers a Jesús, dels més propers. L’amor, la fidelitat i la precaució esporuguida els van guiar aquell divendres. Per això ara, en acostar-se ella quan encara era fosc i ells corrents, alertats pel que els ha dit Maria, de bon matí al sepulcre, quan despunta un nou dia que ells encara ni imaginen que significa; hi ha qui s’avança, hi ha qui mira i veu, hi ha qui entra i hi ha qui veu i creu. Maria i Pere veuen signes, però tant sols l’altre deixeble en aquell mateix moment veu i creu. Per a un n’hi ha prou amb el que veu; per Maria caldrà que el Mestre li surti al pas i l’anomeni pel seu nom. Per Pere caldrà una mica més de temps, sempre li ha calgut una mica més de temps que als altres, però a la fi esdevindrà el missatger de la bona nova, de la resurrecció, de la vida.
Hi nosaltres, què hem vist pel camí? Certament no hi hem estat al sepulcre presencialment; però a través de la litúrgia hem viscut el llarg camí, la pujada, cap a Jerusalem, durant la Quaresma; hem vist entrar al Mestre entre aclamacions a la ciutat santa i nosaltres ens hi hem ajuntat; hem compartit la taula amb Ell, hem celebrat i recordat la seva passió, mort i sepultura. I avui davant del sepulcre buit, què hi veiem? Els ulls de la fe, com els de l’altra deixeble ens han de fer veure i creure. L’encontre amb el ressuscitat és una experiència personal, que cadascú ha de viure en la mesura de les seves forces, de les particularitats de la seva fe i sempre amb l’ajut de la gràcia de Déu.
Déu ha ressuscitat Crist al tercer dia, com ja ho anunciaven les escriptures, però els que hi eren no ho han entès a la primera; tot i haver estat testimonis escollits. És tal el misteri que caldrà parlar, menjar i beure amb el ressuscitat per arribar a creure i creient proclamar-ho. Ells veuen al sepulcre signes materials, mundans; l’absència del cos; però darrera d’aquest fet hi ha un gran misteri; hi ha la mà de Déu que ha arrancat al seu Fill de les ombres de la mort per retornar-lo a la vida, no pas a la vida que tenia abans de morir, sinó a la vida plena, a la vida amb Déu.
Aquesta fe no neix tant sols del cor de Simó, de Maria o de l’altre deixeble; ve impulsada per una força molt més gran que la que pugui sortí del nostre interior. Ens ho ha dit el mateix Pere en els Fets dels Apòstols; és per la força de l’Esperit Sant que Déu consagrà a Crist. És per la força de l’Esperit Sant que Maria, Pere i l’altre deixeble creuen, cadascun quan pertoca, en el moment i en la mesura en que la gràcia de l’Esperit actua sobre d’ells.
El qui reposava al sepulcre ja no hi és, ha ressuscitat; ha tornat al Pare, que ara és també el nostre Pare, ah entrat en el regne de Déu i pel poder de l’amor, de l’amor de Déu que ha arribat fins a l’extrem, es manifesta ara a uns escollits, als seus. Ara sí que l’amor és més fort que la mort perquè ara l’amor ha vençut a la mort d’una vegada per totes.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
