DIUMENGE XXVIII DURANT L’ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre
Is 25,6-10; Sl 22; Filp 4,12-14.19-20; Mt 22,1-14

Santa Teresa escriu en un poema molt bonic:

«Porque tú eres mi aposento,
eres mi casa y mi morada,
y así llamo en cualquier tiempo
si hallo en tu pensamiento
estar la puerta cerrada...»

I en el salm de l’eucaristia d’avui hem cantat: «Viuré sempre a la casa del Senyor».

Però sembla que no sempre estem a la casa de el Senyor. La mateixa santa Teresa té un altre vers que sembla suggerir-ho: «visc sense viure en mi», però que en realitat és una expressió que, coneixent la vida de santa Teresa, posa de relleu més aviat el desig tan viu que tenia sempre de reposar en Déu, de viure aquesta íntima familiaritat amb Déu en el seu espai interior.

Però ens pot succeir també l’experiència de sant Agustí quan es lamentava: «Tard et vaig estimar». «Tu estaves dins meu i jo estava fora, i allà et buscava. Em vas cridar, i vas trencar la meva sordesa. Resplendires davant meu. I vas treure la ceguesa dels meus ulls. Vas exhalar el teu perfum i vaig poder respirar. I ara sospiro per tu. Sento fam i set de tu. Em vas tocar i em vaig cremar en la teva pau.»

Cal sentir fam i set de Déu. Escoltant les lectures d’avui també podríem afirmar que Déu té fam i set de tu, de mi, de nosaltres.

Déu ha preparat un banquet per a tots els pobles, i eixuga les llàgrimes de tots els homes, esborra totes les humiliacions... és el que anuncia el profeta a la primera lectura d’Isaïes.

Aquest anunci el presenta l’evangeli com una realitat que es compleix en el seu Fill. Jesús fa lloc als pobres. Jesús es fa present en la vida dels homes i els convida a la seva taula per compartir amb ells el pa i el vi, per compartir la seva vida.

És evident que es repeteix la història: són molts els que rebutgen la invitació, o que reaccionen amb violència a la invitació de el Senyor. Però el Senyor no retira la invitació i mana sortir als camins i convidar tothom. I la sala del banquet es va omplir de convidats, i encara hi afegeix: «bons i dolents».

Déu cerca tothom, busca l’home. Això deixa sorprès el salmista quan es pregunta: «Què és l’home, perquè te’n recordis? Què és un mortal, perquè el tinguis present? (Sal 8)»

L’home, tota persona humana, és objecte de desig de Déu, del seu amor. Perquè la mirada de Déu arriba al cor de l’home. Arriba fins a l’interior de l’home on hi ha casa seva, la seva estança, com diu santa Teresa. I és aquí on Déu comença a treballar a favor de l’home, ajudant-nos a teixir el vestit de festa, per entrar dignament al convit.

Ell, el nostre Déu, el teu Déu, està dins teu, i espera que nosaltres entrem dins i li proporcionem els fils per anar teixint, amb la nostra col·laboració, aquest vestit de festa de què tenim necessitat per entrar al convit.

I aquests fils que Déu vol que nosaltres li proporcionem són els que ell mateix ens ha donat, els que posa a les nostres mans: aquesta saviesa que ens ensenya amb la seva vida amb la seva Paraula, i que ha de moure a sortir als camins a buscar més convidats; aquesta saviesa que ens permeti dir i parlar com és el cor del nostre Déu que ens convida a la seva taula.

La litúrgia d’aquest diumenge ens mostra com és el cor de Déu, la seva sensibilitat per tot allò que és humà, la seva tendresa amb l’home. La litúrgia d’aquest diumenge, la paraula de Déu que hem escoltat, hauríem de guardar-la ben bé al cor, perquè cada dia creixi el nostre desig d’aquest Déu, que, en el seu gran amor, que no arribem a comprendre del tot, ens revela el que ens té preparat.

Un camí per a comprendre una mica més aquest amor pot ser recordar amb freqüència el salm d’avui: «Viuré sempre a la casa de el Senyor. Ell és el meu pastor, ell em guia, em fa reposar en prats deliciosos, em porta a descansar tot escoltant la remor de les aigües, la bellesa de les senderes d’aquest món. Ell va amb mi, el seu amor i la seva bondat m’acompanyen sempre. I ens prepara la taula. El és un Pare amorós i una mare bona».

DIMECRES DE LA SETMANA XXVII DURANT L’ANY (II)

MARE DE DÉU DEL ROSER

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
Ga 2,1-2.7-14; Sl 116,1.2 (R.: Mc 16,15); Lc 11,1-4

Un roser, unes espines, unes roses, uns colors, uns flaires, perfums que pugen al cel com la pregària.

La vida com el roser en té d’espines i flors. Una pregària, Jesús, una pregària.
Digueu: Pare.

Quin Pare tenim? A Déu, Jesús ens diu que li diguem Pare. Aleshores tota la humanitat ens convertim en germans. Ens n’adonem?

Que sigui honorat el vostre nom. Nosaltres tenim la responsabilitat de l’honor del Pare, de l’honor del Pare davant dels altres germans, davant de tothom.

Que vingui el vostre Regne. Sí, el Regne de justícia, de pietat i de pau que desitgem, que se’ns faci present en la nostra vida quotidiana, que se’ns faci present aquest Regne en el nostre món, en la nostra societat, en la nostra església, en la nostra comunitat, en el nostre cor.

Doneu-nos cada dia el nostre pa. Som uns necessitats, encara us demanem pa, perquè sabem que sou misericordiós i no ens deixareu sense l’aliment per sostenir el nostre treball, el nostre quefer diari. Demanem el pa perquè recuperant les forces físiques continuem treballant per Vós com a servidors del vostre Regne.

Perdoneu-nos els pecats. Tot i reconeixen que no som dignes pels nostres pecats, us demanem el vostre perdó confiant en la vostra misericòrdia absoluta.

Que nosaltres perdonem tots els qui ens han ofès. Us demanem que sapiguem aprendre a perdonar de tot cor cada persona que, tal vegada sense adonar-nos-en, ens ha ofès.

I no permeteu que caiguem en la temptació. En la necessitat de seguir-vos no permeteu que ens enceguem, ens despistem, o perdem el camí, el vostre camí; i caiguem en un pou sense fons, en l’engany del diable, el qui divideix, en la seducció de la temptació. Perquè és en Vós Pare, que com a fills hem posat la nostra esperança, la nostra fe, el nostre amor.

Jesús ens ha ensenyat la pregària, la pregària per excel·lència del cristià.

I avui del roser estant de la nostra vida, amb les seves espines i les seves roses contemplem la imatge de Maria, la Mare de Déu, donant-nos de la seva mà un rosari perquè preguem.

Així pregant, les nostres espines, les nostres flors, els nostres colors i els nostres perfums pugen al cel com la pregària: Parenostre, Déu vós salve, Glòria al Pare. Amén.

TÉMPORES D’ACCIÓ DE GRÀCIES I DE PETICIÓ

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Dt 8,7-18; Sl 1Cr 29,10.11abc.11d-12a.12bcd (R.: 12b); 2C 5,17-21; Mt 7,7-11

No fa gaire varen donar raïm, per postres, a sopar. Moscatell, dolcíssim. En assaborir un d’aquells grans tan molsuts, pensava en tot el que hi ha al darrere d’aquella meravella de fruit. La terra, amb els seus nutrients; la pluja, no massa; el sol d’or, que l’ha fet madurar; la cura de l’home, amatent. I... Déu. Tot això en aquella dolcesa. Quan els israelites, encara en l’èxode del desert, exploraren la terra que Déu els prometia, tornaren a Moisès portant-ne els fruits saborosos: «van tallar una sarment —diu la Sagrada Escriptura— amb un raïm tan gros que l’hagueren de portar entre dos en una barra. Duien també magranes i figues» (Nm 13,23). Els fruits eren el signe de la bondat d’aquella terra promesa que, malgrat tot, havien de conquerir amb el seu esforç. Eren signe de la bondat de Déu.

La celebració d’avui, una romanalla de les quatre témpores de l’antic calendari litúrgic, ens ajuda a connectar l’any litúrgic, en el desplegament harmònic del qual se’ns revela el misteri salvífic de Crist, amb el cicle de la natura, nosaltres que tenim la sort encara de viure immersos en aquest cicle, envoltats com estem de vinyes, de figueres, d’olivers...  Ens ajuda sobretot a viure pendents del misteri de Déu que se’ns dona cada dia en el misteri de la bondat de la Creació, en tantes coses senzilles, bones i belles que ens envolten. Per això l’acció de gràcies, juntament amb la petició, són els trets distintius de les témpores. L’Església prega, suplica, tot donant gràcies.

Ens trobem en un temps incert, i potser hi experimentem Déu com a enemic nostre, no com l’ésser bo que ens promet una terra plena d’abundància. És l’experiència que vèiem en Job, la setmana passada. En aquest temps de desert hem de fer un exercici molt seriós de fe i confiança en aquest Déu, el Pare del cel, que «dona coses bones als qui les hi demanen» (Mt 7,11). La pregària, de fet, és el fil que ens hi relliga, la corda on ens aferrem quan ens sentim perduts en la foscor.

I què li podem demanar? Li demanem que ens ajudi en aquest temps de pandèmia, que ens ajudi a ajudar els qui ho necessiten i a no perdre l’esperança. Que ens faci més amatents, que ens descentri de nosaltres mateixos. Li demanem que s’acabi la pendèmia, i que nosaltres hi col·laborem construint un món més just, que s’ajusti cada vegada més al seu projecte de bondat. I li donem gràcies, també! Gràcies perquè en aquest temps difícil en què potser l’experimentem com a enemic, Déu se’ns deixa intuir proper, solidari, sol·lícit. A través de tantes coses bones que ha suscitat i suscita enmig de la pandèmia: la solidaritat, la professionalitat del personal sanitari, l’esforç dels qui lluiten científicament per trobar solucions...

Li donem gràcies perquè, en fer-nos experimentar la nostra fragilitat, la nostra pobresa, la nostra dependència, ens obre una porta a la confiança. Per això hem de fer ben nostres les paraules de Pau que hem escoltat: «aquells qui viuen en Crist són una creació nova; tot el que era antic ha passat, ha començat un món nou. I tot això és obra de Déu, que ens ha reconciliat amb ell mateix per Crist i ens ha confiat a nosaltres aquest servei de reconciliació». Sí, tot és obra de Déu, però Déu la confia a les nostres mans, per fer un servei de reconciliació, és a dir, per ajustar el món, cada dia una mica, al seu projecte d’amor i de bondat. Demanem-ho, i donem-ne gràcies.

DIUMENGE XXVII DURANT L’ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Una paràbola, una vinya, un propietari, uns vinyaters, un comportament, una actitud i una solució final: Hem matat el fill. Així, serem propietaris. Així, serem lliures, els nostres amos i senyors, podrem fer el que vulguem de la nostra vida.

Però, «la pedra que rebutjaven els constructors ara corona l’edifici». Jesús ha estat rebutjat, ara corona l’edifici de l’Església, de la nostra comunitat, del nostre poble, del nostre món. Encara que no ho vulgui admetre la nostra cultura i, hi hagi motius per voler esborrar-lo de la memòria col·lectiva, tal vegada, per les accions malsanes de molts que es consideren cristians i actuen en contra de la bona nova que Jesús ens ha anunciat.

Això, ens ha de fer pensar. Hauríem d’esbrinar, en la nostra vida de cristians, a qui ens semblem, quin paper estem interpretant, si realment la meva vida de cristià dóna fruit de justícia i de bondat.

Perquè la vinya del Senyor és ara el poble cristià. És ara cadascú de nosaltres, de la nostra comunitat, del nostre poble, del nostre món. Ara bé, necessitem renovar-nos i que el Senyor, Déu de l’univers, ens faci veure la claror de la seva mirada per ser salvats.

Encara avui, mentre vivim en aquest món, els cristians podem caure en el problema dels mals vinyaters. Encara els cristians podem matar de paraula, d’obra i d’omissió a moltes persones, a molts altres necessitats, que en definitiva són el Crist. Perquè encegats no hem entès l’evangeli, no hem reconegut el do rebut de la vinya, el do de la vida en Crist i ens hem comportat com els mals vinyaters.

Però, la misericòrdia de Déu encara és més gran que les nostres maleses. I en el nostre cor hi és la capacitat de convertir-nos. Sí, tenim la capacitat de girar-nos cap a la pedra que ha estat rebutjada i que ara corona l’edifici: Jesucrist.

Si creiem en Jesucrist ens hem d’interessar per tot allò que és veritat, respectable, just, net, amable, de bona reputació, virtuós i digne d’elogi. És a dir, hem de viure practicant tot allò que l’evangeli i el magisteri de l’Església ens han transmès. Així, el Déu de la pau serà amb nosaltres.

I donarem el fruit dolç que com a cristians se’ns demana. Perquè l’esterilitat no entra, no té cabuda, en l’actuar de la persona que es consideri cristiana. Ja que el Regne de Déu serà donat a qui el farà fructificar.

Esporguem la nostra pròpia vinya que ens ha estat donada, que és la nostra pròpia vida. Netegem-la amb la penitència i el sagrament de la reconciliació. Cavem la terra amb la pregària assídua perquè la benedicció del Senyor assaoni els nostres cors. I així, puguem donar els fruits al seu temps i en abundància, en bé de tot el món.

SANT MIQUEL I TOTS ELS ÀNGELS

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Conèixer, creure, veure. Unes actituds que cada cristià ha de tenir present dia rere dia. Jesús ens veu, no cal que ens amaguem sota una figuera. Jesús ens coneix, sap perfectament si som falsos o veritables cristians, molt abans que nosaltres ens n’adonem.

De part nostra està el creure. Creure en el Fill de Déu. Conèixer la seva victòria sobre el pecat i la mort per la sang de l’Anyell. Veure el cel obert, sí, obrir-nos a poder contemplar més enllà dels nostres ulls terrenals.

Hem de reconèixer que som uns necessitats. Per això, hem de creure en Déu, que ens envia sempre els seus missatgers secrets. Els quals sense fer molt de soroll ens protegeixen.

Sols els ulls de la fe poden conèixer com Déu ens defensa de tot mal. Sols un cor obert pot creure en la força que Déu ens dona en el camí de la nostra vida. Sols unes mans ben disposades al servei dels altres poden veure com Déu ens guareix i guareix, el qui de la malaltia estant confia i posa l’esperança en la seva benedicció.
Som uns necessitats, per això els àngels que pugen i baixen sobre el Fill de l’home, ens protegeixen.

Que l’àngel Sant Miquel ens defensí del maligne, la Serp Antiga, l’anomenat Diable i Satanàs, que desencamina el món i vol dividir-nos.

Que l’àngel Sant Gabriel ens doni força per acceptar la voluntat de Déu, en la nostra vida quotidiana.

Que l’àngel Sant Rafael ens guareixi mentre fem camí, malgrat la situació sanitària en que estem vivint, i ens acompanyi cap a la millor unió amb Déu.

Ens cal conèixer Déu que és amor. Ens cal creure en el seu Fill Jesucrist que ens estima. Així podrem veure en els nostres ulls de la fe els àngels que ens protegeixen, cada moment de la nostra història.