Homilia predicada per fra Lluís Solà
Is 41, 13-20; Sl 144, 1 i 9. 10-11. 12-13ab (R.: 8); Mt 11, 11-15
«I ni que no ho volguéssiu creure, Joan és Elies, el qui, segons les profecies, havia de venir». I, qui és Elies? Un profeta de foc, segons el Siràcida, amb una paraula ardent com una torxa. El nom d'Elies vol dir: «El Senyor és Déu», i sabem en efecte, pel llibre dels Reis, que aquesta va ser la missió del profeta: ser testimoni de la primacia del Déu d'Abraham, d'Isaac, de Jacob i de Moisès, el Déu que parlà en el foc de la bardissa i que donà la seva Instrucció, la seva Paraula al poble, al Sinaí. La missió d'anunciar, amb la vida i amb les paraules, que el Senyor, i només ell, és Déu.
Elies, un profeta de foc endut en un carro de foc. Després del seu rapte, és com si tota l'Escriptura bategués sota l'impuls del seu esperit transmès al deixeble Eliseu, en l'espera de l'Adveniment del Messies, el Crist. Elies és també el profeta de l'Advent.
Si Joan és Elies, el profeta designat per a tornar en el temps futur i per a preparar el seu poble per a aquest temps futur i definitiu, si Joan és Elies, vol dir que ens trobem ja en l'acompliment d'aquest temps futur. Joan assenyala Jesús, un de nosaltres, que passa entre nosaltres, i diu: «El Senyor és Déu, és el nostre Déu». En efecte, en Jesús, el futur de Déu és ja un present que salva, que vivifica la història.
Sí, però no, encara no. El camí continua per a nosaltres: el camí de la fe, sovint enmig de foscors. És ben inquietant, cap al final del mateix evangeli de Mateu, l'afirmació sarcàstica d'un dels qui envoltaven Jesús clavat en creu: «Deixa, a veure si ve Elies a salvar-lo». Afirmació que és la resposta al clam de Jesús, «Elí, Elí, Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat?», un clam que Déu deixa, de moment, sense resposta.
Creguem-ho, germans, Joan és Elies, el profeta dels darrers temps, de l'expectació acomplerta, el profeta de la definitivitat de Déu.
