19 de juliol de 2015

DIUMENGE XVI DURANT L’ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, subprior de Poblet
Jr 23,1-6; Sl 22,1-3.4.5.6; Ef 2,13-18; Mc 6,30-34

Jesús cercava una mica de calma i de pau, intentava anar a un lloc despoblat per poder reposar amb els seus de retorn de la missió; però molts varen saber on anava i en desembarcar se’ls va trobar de nou palplantats davant seu; però lluny de rebutjar-los, se’n compadí i els instruí llargament.

Jesús és aquell a qui les ovelles cerquen, aquell qui les aplega i les acull, qui de dos pobles en fa un; mentre que nosaltres, sovint, som les ovelles esgarriades o aquells qui hem dispersat, les ovelles de les que Déu passa comptes, com ens diu Jeremies, de tot el mal que els hi hàgim pogut fer. El Senyor, vetlla per les ovelles que Ell ha creat, no són com les de qualsevol ramat, el pastor de les quals sols les pastura; Ell les coneix una a una; perquè Ell que porta la pau, morint en la creu ha fet morir l’enemistat, com ens diu sant Pau en la carta als Efesis, i el seu amor i la seva bondat han creat una nova humanitat centrada en Ell; una humanitat cristològica.

La compassió és la mirada a través de la qual Jesús observa al seu voltant. Jesús sent compassió pels malalts i pels endimoniats que se li apropen, però també la sent per tots els homes i dones, per la gentada, que viu en la incertesa, en la indefinició, i en l’angoixa que això els produeix i en adonar-se’n el cerquen.

Tots nosaltres som alhora les ovelles febles i dispersades que el Senyor recull i fa tornar al seus prats des dels països on hem fugit i també, som sovint alhora els pastors maldestres, quan ajudem a fer-les fugir. Ens cal mirar a través dels ulls de la compassió, de la mirada de Jesús.

Són molts els qui s’allunyen de l’Església, d’aquest poble del que Jesús en feu un i del que nosaltres n’hem fet molts, amb una vida plena d’incoherències, de rigideses, d’intransigències en lloc d’esdevenir un lloc on la misericòrdia, tant cops invocada pel Papa Francesc, sigui la protagonista. Tantes vegades excloem aquell qui no fa allò que volem, quan volem i com volem que en lloc d’apropar-nos tots junts als prats del Senyor els hi allunyem aconseguint, potser cristians anònims, que resten en el silenci espiritual perquè el seu rostre no és mirat amb compassió.

La mirada de l’Església, la mirada del Poble de Déu, és la compassió, la misericòrdia; aquella de la que sant Benet ens convida a no desesperar mai.

Però ningú no pot mirar amb compassió, no pot anar a cercar les altres ovelles per portar-les amb el bon pastor, si no està en pau amb si mateix, com ens diu el Papa Francesc en la seva darrera Encíclica, perquè part d’una adequada comprensió de l’espiritualitat consisteix en la pau interior de les persones. A partir de la pau interior, deixant sentir dins nostre la veu de Déu, que la Paraula per la força de l’Esperit ens ofereix, restarem oberts als altres i a Déu, i aleshores amb una vida coherent podrem mirar a través d’ulls compassius, com ho fa Jesús.

El que mou a Jesús en tota circumstància és la compassió, amb la qual llegeix el cor dels seus interlocutors i respon a les seves necessitats més reals. La compassió és «una actitud del cor, que ho viu tot amb serena atenció, sense estar pensant en el que ve després, que es lliura a cada moment», com Jesús a qui han destorbat quan cercava una estona de calma. També a nosaltres, Poble de Déu, ens ha de moure sempre la compassió ja què com ens diu el Papa Francesc: «La credibilitat de l’Església passa a través del camí de l’amor misericordiós i compassiu.»

Jesús cercava calma i pau, i ha acabat essent Ell el cercat i qui ha donat calma i pau als qui el cercaven; i amb serena atenció, compadint-se de tots nosaltres, que som com ovelles esgarriades, perdudes i maldestres pastors, ens ha instruït llargament, i hem descobert en Ell el bon pastor.

Ara amb Ell, amant i amat, a la vora, ja no ens manca res.