DIUMENGE XXIX DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre
Ex 17,8-13; Sl 120; 2Tm 3,14-4,2; Lc 18,1-8

«Quan el Fill de l’home vindrà, ¿trobarà fe a la terra?»

Tenint en compte el menyspreu que hi ha envers les institucions, i entre elles també l’Església, sembla que la resposta seria negativa. No manquen ocasions en què sents a dir: a l’església ja només hi ha gent gran, les parròquies són buides, els monestirs no tenen vocacions ... Així és. Però també és cert que la fe no és una institució, on acudim com altres van per exemple, al bar o al casino per fer la partida de guinyot amb els amics habituals, però quan falta algú la partida s’espatlla; i avorrits prenen una tassa de cafè i se n’entornen cap a casa.

Hi ha injustícies tan fragants com aquesta que conta l’Evangeli, o encara més punyents, en aquesta societat cada dia més desesperançada. També dintre de l’Església.

Però succeeix que la fe és una cosa més seriosa; així ens ho explicava en una de les seves encícliques el Papa Benet XVI: «No es comença a ser cristià, a tenir fe per una decisió ètica o una gran idea, sinó per una trobada amb un esdeveniment, amb una Persona que dóna un nou horitzó a la nostra vida. D’una trobada amb Jesucrist». I segueix dient el Papa Benet: «Pau recorda als cristians d’Efes que abans de la seva trobada amb Crist no tenien en el món “ni esperança ni Déu” (Ef 2,12)».

Ens hem trobat amb Crist?

Potser alguns pensaran o diran en veu baixa: Però quines coses diu el P. Alegre! Si som batejats per l’Església, vivim en un monestir la nostra vocació monàstica, hem fet una opció per la vida religiosa, anem a missa els diumenges, complim les nostres obligacions ... quines obligacions?

Trobar-nos cada dia amb Crist, per revifar la nostra fe, és la principal obligació d’un cristià. Perquè ens pot passar a la vida de fe com en la de tants matrimonis que descuiden viure cada dia la seducció de l’amor, i així vénen les crisis dels 5 anys, dels 20 o dels 40, o si m’apureu, només en acabar el viatge de nuvis.

Cada dia necessitem viure la seducció de Déu, deixar que Crist ens sedueixi, com va seduir els seus deixebles pels camins de Palestina. Però el que llavors era una trobada amb la presència humana de Jesús, avui aquesta presència se’ns fa real a través de l’Escriptura. Així ho suggereix sant Pau al seu deixeble Timoteu. Ho heu escoltat a la segona lectura: «Persevera en la doctrina que t’han ensenyat, recordant que les Escriptures que t’han ensenyat tenen el poder de donar-te la saviesa que et porta a la salvació».

Recordes la Paraula de Déu? Tens viva, com en carn viva, la teva relació amb la persona de Crist? Busques cada dia deixar-te seduir per ell?

Encara afegeix sant Pau: «Tota l’Escriptura és inspirada per Déu i és útil per a ensenyar, convèncer, corregir i educar en el bé, perquè l’home sigui madur i estigui a punt per a tota obra bona».

Quatre verbs molt importants, necessaris per a deixar-se seduir per Jesucrist: «ensenyar». «Qui ignora les Escriptures ignora Crist» diu sant Jeroni. Necessitem deixar-nos ensenyar per elles en un contacte assidu, íntim. El segon verb: «convèncer», o sigui no es tracta d’un aprenentatge de memòria, sinó d’obrir el cor a la Paraula de Crist, de manera que la fem nostra. El tercer verb, «corregir», perquè és evident que tots tenim necessitat de ser corregits per la saviesa de la Paraula de Déu i ser educats per ella. «Educar» doncs seria el quart verb. La paraula educar vol dir treure des de dins, treure a la llum. O sigui que la capacitat per a la fe, per a la vida d’amor tots la tenim a dins, però hem de deixar que la Paraula de Crist faci la seva obra en nosaltres i ens porti a la maduresa. Que consisteix a passar fent el bé, perquè no hi hagi crisi de fe en la nostra vida.

Però veient el dur panorama del nostre temps, la superficialitat de la nostra vida de fe em pregunto si poden ser veritat aquelles paraules del filòsof Kierkegaard: «Estaré a soles amb la Paraula de Déu, per escoltar el que és una carta d’amor de part de Déu... Però vaig a fer-te una confessió: jo no m’atreveixo encara a estar absolutament sol amb la Paraula, en una solitud en què cap il·lusió s’interposi. I permeteu-me afegir: encara no he trobat l’home que tingui el coratge i la sinceritat de romandre a soles amb la Paraula de Déu. A soles amb la Paraula de Déu! Després d’obrir el llibre, el primer passatge que cau sota els meus ulls s’apodera de mi i em dóna pressa; és com si el mateix Déu em preguntés: Ho has posat en pràctica això? I jo tinc por i evito el seu qüestionament prosseguint en la meva lectura i passant curiosament a un altre assumpte».