DIUMENGE IV DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre
Jr 1,4-5. 17-19; Sl 70; 1Co 12,31-13,13; Lc 4,21-30

L’evangelista sant Lluc ens diu al començament del seu evangeli que es proposa escriure una història ordenada de la vida de Jesús, però l’evangeli que acabem d’escoltar ens parla ja del rebuig de Jesús al començament de la seva vida pública, la qual cosa succeeix al final del camí, a Jerusalem, amb la seva mort a la Creu.

Lluc es planteja tot l’evangeli com una pujada a Jerusalem, però el rebuig i mort a Jerusalem ja apareix anticipat aquí en el seu propi poble de Natzaret. Al llarg de la pujada a Jerusalem anirà manifestant el seu amor enmig d’una creixent conspiració per matar-lo, però no impediran que segueixi portant la bona nova als pobres, fins proclamar-la en l’amor extrem de la Creu.

Aquest és el gran servei de Jesús: el de l’amor. Ens diu l’amor del Pare Déu amb la seva vida i les seves obres, amb un llenguatge i unes obres d’amor. Un amor que venç la mort. Aquest projecte d’amor és el que ens transcriu sant Pau en la seva carta als cristians de Corint: «Un amor pacient, bondadós, sense enveja, sense orgull, no és groller ni egoista, no s’irrita ni porta comptes del mal, no simpatitza amb la injustícia, sinó amb la veritat. Disculpa sempre, es refia sempre, espera sempre, aguanta sempre». Aquest projecte, diu Pau, no passa mai.

Però viure de veritat aquest projecte d’amor és morir, és anar fent el camí de la vida, de cada dia morint-se a si mateix. L’amor és vida, però és també mort. Un morir per recrear nova vida. Però és dur morir. La nostra naturalesa es resisteix a morir. Estem més aferrats a la vida, a una vida que no sempre és veritable vida. No arribem a comprendre que només el morir és garantia de nova vida. És l’exemple sempre viu i actual que trobem en la persona de Jesucrist. I que no arribarem mai a comprendre fins que no ho fem per la nostra part, una experiència viva. Viure i morir, dos verbs que sempre van junts.

El podem percebre i viure en la mateixa naturalesa quan, contemplant el sol del capvespre que mor a l’horitzó donant un relleu especial als colors de tardor de les vinyes, donant lloc que el nostre esperit s’enlairi, com diu el poeta, «en la seva nostàlgia fins a la barbeta de Déu».

Percebre en aquest matrimoni que celebra els seus 50 anys. Van començar el seu amor mirant-se als ulls, somiant i vivint junts i morint junts fins convertir les seves mirades en una sola mirada. Una mirada nova, en la mateixa direcció.

Percebre en el monjo que ja no murmura les deficiències d’una comunitat o d’un superior, sinó que en el seu camí monàstic ha anat morint a si mateix, enriquint la seva vida tot contemplant la Paraula i la vida dels seus germans fins a no estar ja àvid sinó de vessar la riquesa del seu cor en un servei generós i desinteressat.

Aquest va ser el camí de Jesús durant la seva vida històrica. Aquest és el camí de Jesús que ara estem cridats a fer i viure els qui vivim de la fe en ell.

Però és un camí que fa por. Com ha escrit algú: «La prepotència que dona la infal·libilitat que s’ha adjudicat a si mateixa l’Església, i la por que li produeix l’amor que li demana el seu fundador la bloquegen en un patètic exercici d’impotència, mentre pensa que ha sobreviscut a totes les crisis de la humanitat». O escrivia, també, Urs von Balthasar: «va caure sobre l’esperit profètic de l’Església una gebrada que no ha tornat a treure’s del tot del damunt».

D’aquesta manera es compleixen les paraules del Senyor a Jeremies: «Digues-los tot el que jo et manaré. No els tinguis por o jo et faré tenir por d’ells».

No creieu que vivim una fe de mínims, o a la defensiva?, una fe de compliment d’una norma o llei. Però mai des de la llei del cor, la llei de l’amor.

Tenim necessitat d’assumir aquest projecte d’amor, que és foc, per fondre aquesta gebrada que ens congela, o desbloquejar la nostra impotència.

Assumir aquest amor. És la targeta de presentació de Crist. Aquest amor que no és un somni, un impossible, sinó la llei bàsica de les criatures que hem estat creades lliures per donar-se, per participar de la infinita abundància de vida que ens ve de Déu. L’amor és el cor i el veritable centre del dinamisme creador que anomenem vida. L’amor és la vida mateixa en el seu estat de maduresa i de perfecció.