DIUMENGE DE RAMS. LA PASSIÓ DEL SENYOR (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 50,4-7; Sl 21,8-9.17-18a.19-20.23-24; Fl 2,6-11; Lc 22,14-23,56

Ha arribat l’hora, però no per a tots és la mateixa hora. Hi ha una hora per a Jesús i una hora per les tenebres. Una és l’hora per a aquell a qui el Senyor ha parlat a cau d’orella, per aquell qui no s’ha resistit ni s’ha fet enrere, per aquell qui essent de condició divina es va fer no res i es feu obedient fins acceptar una mort de creu. L’hora de Crist és l’hora de l’angoixa, de la traïció, de l’abandó, de la solitud, de l’escarni, de la mort en creu. No és pas una hora estèril, sinó que anuncia l’exaltació, aquell moment en que tothom al cel, a la terra i sota la terra doblegarà el genoll al nom de Jesús i reconeixerà que Ell és el Senyor a gloria de Déu Pare.

L’hora de la tenebra, en canvi, és l’hora d’assotar, d’arrencar la barba, d’ofendre i d’escopir, de disputar sobre qui ha de ser considerat el primer, l’hora de trair, de negar, de menysprear, de no trobar cap culpa però de condemnar igualment o de jugar-se la roba del desvalgut als daus. Cadascú tria la seva hora, l’hora en que vol estar, en l’hora de Déu o en l’hora dels homes, en l’hora de la salvació o en l’hora de la foscor i del pecat.

Als peus de la creu hi ha qui tria l’hora de la tenebra, així les autoritats se’n riuen de Jesús, els soldats se’n burlen mentre Jesús no obre la boca, no diu res, no fa res. Però també hi ha qui davant del crucificat veu que Crist no ha fet res de mal, fins i tot i hi ha qui en veure tot el que ha passat reconeix que era vertaderament innocent; hi ha qui se’n torna donant-se cops al pit i qui fins i tot té el coratge d’anar a trobar a Pilat demanar-li el cos del condemnat, d’amortallar-lo amb un llençol i posar-lo en un sepulcre tallat a la roca. Hi ha dones que se’n planyen, que tot i mirar-s’ho a distància el segueixen fins a la sepultura i corren a comprar ungüents i perfums per ungir aquell cos un cop passi el repòs del dissabte.

L’hora de Jesús no sembla pas massa afalagadora, no és la imatge del Messies aclamat en entrar a Jerusalem, no és la imatge d’un Déu omnipotent, majestuós, immutable i per damunt del sofriment humà. És un Déu impotent, angoixat, vexat, humiliat, que comparteix el dolor dels homes i comparteix, fins i tot, la nostra mort. Sembla talment com si l’hora de la tenebra hagés pres el poder. Ha estat molt fàcil agafar-lo, sols un dels seus l’ha defensat amb l’espasa i encara després l’ha negat tres cops, tots l’han deixat i fins i tot un l’ha traït.

Però tot allò que sembla el més important, no ho és pas, ho ha dit Ell mateix, el més important s’ha de comportar com el qui serveix. El més important no és ni l’encuriosit Herodes, ni el poruc Pilat, ni els malèvols grans sacerdots. El més important és aquell qui pateix per nosaltres i amb nosaltres, aquell qui comparteix el sofriment dels homes, la solitud de tantes víctimes de la nostra societat. Jesús va morir com va viure, enmig dels qui sofreixen, perdonant i estimant. Camí cap a la creu té més present el sofriment d’aquelles dones que li surten al pas, que representen tota la humanitat, que el seu mateix sofriment. A la creu té temps per a compadir i perdonar els pecats d’aquell qui pateix al seu costat. Jesús fins i tot clavat en creu, sap estimar, perdonar i donar la seva pau als qui el crucifiquen sense saber el que fan.

Davant el crucificat comencem a intuir que Déu és algú que sofreix amb nosaltres i per nosaltres. La nostra misèria l’afecta, el nostre sofriment l’esquitxa. No és un Déu la vida del qual transcorre al marge de les nostres penes, llàgrimes i desgràcies. Ell està present en tots els calvaris del nostre món. Per això ens demana no pas una fe egoista que cerca un déu al servei dels nostres capritxos i pretensions. Sinó una fe en aquest Déu que es posa cara a cara amb el sofriment, l’abandó i el desemparament de tantes víctimes de la injustícia i de les desgràcies. La seva hora ens acosta al sofriment de qualsevol crucificat, i en són molts al nostre voltant. Però la seva és també l’hora de l’esperança, passant pel desconcert de la creu, per la incertesa de la seva mort, anuncia la llum de la vida vertadera que Crist instaura vencent la mort.

No podem aixecar la nostra mirada cap a la Creu del Senyor sense esperança ni tampoc desviant-la dels crucificats que estan davant els nostres ulls. Això seria optar per l’hora de la tenebra i de la incomprensió. La creu de Crist, l’hora de Crist, és el cimal de l’amor, és voler convertir el sofriment en crit d’amor, d’esperança i de misericòrdia envers el proïsme. Crist ens ho ha mostrat fent-se servidor dels homes, donant la seva vida, deixant-nos el seu memorial.

Per això també a nosaltres Crist ens diu com a Pere «I tu quan sigui l’hora, conforta els teus germans.»