DIMECRES DE CENDRA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Jl 2,12-18; Sl 50,3-4.5-6a.12-13.14 i 17; 2C 5,20-6,2; Mt 6,1-6.16-18

Escriu el Papa Francesc en l’Exhortació Apostòlica Christus vivit: «Mira els braços oberts de Crist crucificat, deixa’t salvar una vegada i una altra. I quan t’acostis a confessar els teus pecats, creu fermament en la seva misericòrdia que t’allibera de la culpa. Contempla la seva sang vessada amb tant d’afecte i deixa’t purificar per ella. Així podràs renéixer, una vegada i una altra» (CV, 1).

Renéixer ajudats per l’almoina, la pregària i el dejuni que són tres eixos d’aquest temps que avui iniciem, d’aquest temps quaresmal. Però no fer-ho davant la gent perquè ho vegin, sinó fer-ho de cor davant de Déu, d’aquell qui veu el més amagat i coneix allò que hi ha al nostre interior. Aquest és un temps que ens porta al misteri central de la nostra fe, la passió, mort i resurrecció de Crist, el nostre salvador. Un temps de conversió, d’esquinçament dels nostres cors, de rentar-nos de les culpes, de purificar-nos dels pecats, de tornar al goig de la salvació. Un temps de confiança en la gran misericòrdia del Senyor, que ens estima tant que esborrant les nostres faltes és capaç, pel seu immens amor, de crear en nosaltres un cor ben pur, de fer renéixer en nosaltres un esperit ferm. Un temps de reconciliació amb Déu, un temps per no malversar la gràcia, ans al contrari, d’aprofitar l’hora favorable per a la nostra salvació. Un temps per esperar la recompensa del nostre Pare del cel, d’aquell qui veu tot el que resta ocult als ulls dels homes, que veu el que és amagat, aquell per a qui no hi ha secrets.

La pregària alimenta l’esperança, no hi ha millor camí per apropar-nos a la realitat de Déu que pregar amb fe. Crist és model de pregària, una pregària expressada al desert davant les temptacions, a Getsemaní davant la passió i a la creu en cercar en el Pare l´únic i vertader refugi en el moment suprem de lliurar la vida per a tots nosaltres. Una pregària que sempre ha de ser generosa, que mai pot ser egocèntrica i que està atenta als germans que truquen a la porta del nostre cor. Una pregària que s’expressa amb fets, que es transforma en realitat mitjançant l’almoina i que es prepara a aquesta obertura a Déu a través del dejuni.

El profeta Joel en aquest temps ric i fort en la vida de l’Església, ens convida a convertir-nos al Senyor de tot cor. No es tracta d’una conversió superficial i transitòria, sinó d’una conversió feta de tot cor perquè arribi al fons de les nostres actituds i comportaments i suposi una sincera conversió. Hi insisteix també l’apòstol quan ens convida a reconciliar-nos amb Déu, aquell qui està sempre disposat a atorgar el perdó i la misericòrdia a qui s’acosta a Ell amb el cor convertit. L’Evangeli ens mostra el camí de conversió: el dejuni, l’oració, l’almoina com a caritat fraterna, oferta a Déu; mai per a vanaglòria dels homes, no per quedar bé davant dels altres, per ser reconeguts, sinó per apropar-nos a Déu, que veu tot allò secret i amagat en els nostres cors.

Els homes mirem l’exterior, però Déu mira el cor. La conversió que ens proposa Jesús és una conversió interior. Es tracta, per tant, de tornar des de la llunyania i tristesa del pecat que ens aparta de Déu, a l’amistat de qui tant ens estima, fins a l’extrem, tant que va donar la seva vida per nosaltres. Per això ara és el temps de la gràcia, ara és el dia de la salvació.

La rítmica celebració de l’any litúrgic, el continuat transcórrer un any rere l’altre de la celebració dels misteris de la nostra salvació, ens pot fer perdre de vista la importància central que ha de tenir aquest temps en les nostres vides, en el nostre recorregut vital com a cristians cap a l’encontre amb Déu, cap a la plena participació de la vida eterna en comunió amb el Pare, per Crist que ens ha guanyat la vida amb la seva mort i resurrecció i ajudats per la força de l’Esperit.

Comencem avui aquest tram de camí privilegiat cap a la nostra redempció. Desfem-nos de les nostres culpes; que torni als nostres cors el goig del desig de la salvació, que els nostres llavis s’obrin per a lloar al Senyor. Déu el mateix dia en que l’home s’allunyà d’ell, començà la tasca de la nostra salvació, no defallí, no es feu mai enrere, sempre pacient davant totes les nostres febleses, sempre esperant-nos. Ara nosaltres no malversem aquesta gràcia, caminem cap a Déu que ens espera el matí de Pasqua amb el gran present de la resurrecció.

Ens diu el Papa Francesc en el seu missatge per aquesta Quaresma: «El fet que el Senyor ens ofereixi una vegada més un temps favorable per a la nostra conversió mai hem de donar-ho per descomptat. Aquesta nova oportunitat hauria de suscitar en nosaltres un sentit de reconeixement i sacsejar el nostre ensopiment. Malgrat la presència, a vegades dramàtica, del mal en la nostra vida, igual que en la vida de l’Església i del món, aquest espai que se’ns ofereix per a un canvi de rumb manifesta la voluntat tenaç de Déu de no interrompre el diàleg de salvació amb nosaltres.»

Afanyem-nos a recórrer aquest camí cap a la Pasqua amb les esplèndides armes de la pregària, el dejuni i l’almoina. Reconciliem-nos amb Déu, convertim-nos amb tot el nostre cor; ara és l’hora favorable per fer-ho.