DIUMENGE XVIII DURANT L’ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 55,1-3, Sl 144, 8-9.15-16.17-18; Rm 8,35.37-39 i Mt 14,13-21

Ahir escoltàvem en l’Evangeli com Herodes havia fet matar Joan el Baptista i els seus després d’enterrar el cos anaren a trobar a Jesús per explicar-li. Ell en rebre aquesta mala nova cercà un lloc solitari per a pregar. Però la gent el segueix, mentre Ell va en barca, torbat sens dubte per aquella mort a mans d’un rei dèspota i capritxos, una gran gentada va al seu encontre i l’espera, així allí on el mestre cercava solitud hi troba una multitud afamada. Jesús no és amo ni del seu temps, ni de trobar un lloc i una estona per a pregar per aquell qui l’havia batejat al Jordà, aquell per qui havia saltat de goig en les entranyes de la mare i la mort del qual de ben segur l’havia apenat. Però més forta que la seva pena és la seva compassió; Ell veié aquella gran gentada, se’n compadí i es posa a curar als qui estaven malalts d’aquells més de cinc mil homes a més de les dones i els nens, realment una multitud.

Aquesta és l’òptica del Senyor, no anteposar res a la voluntat del Pare, al servei als altres. Aquest és el nostre model, un model que no dubtem pas a reconèixer, a voler imitar. Però malgrat la nostra bona voluntat sorgeixen massa sovint contratemps, pors, persecucions, fams, nueses, perills. Se’ns posa davant els ulls la cruesa de la vida i aleshores esdevenim massa realistes, desconfiats de que les nostres pròpies forces siguin suficients i desconfiats de l’ajut del Senyor. Com els deixebles per als qui més valia acomiadar aquella gentada perquè s’anava fent fosc, millor que anessin als poblats propers i hi compressin menjar, i potser fins i tot els deixebles creien fer un bé, procurant-los així menjar i un bon negoci als vilatans propers.

Els deixebles es fixaven tant sols en les seves pròpies forces, calculaven amb mires humanes, massa humanes si al cap i a la fi tenien al mestre al seu costat. També actuaven en certa manera egoistament, no fos cas que ni ells tinguessin res per a menjar si el poc que tenien ho repartien. Jesús els mostrà com actuar, com confiar en Ell; no pas deixant-lo fer a Ell tot sol, sinó que els diu «No cal que hi vagin. Doneu-los de menjar vosaltres mateixos.» Deurien quedar estorats per aquelles paraules, com fer-ho només amb cinc pans i dos peixos? Doncs confiant en el Senyor, portant-li aquells migrats recursos, i Ell beneint-los i partint-los els el donà per repartir-los; així la gent en menjà tant com volgué i encara en recolliren dotze coves plens de sobres.

També la nostra societat avui es paralitza com els deixebles. Certament hi ha fam, ho sabem, però millor que d’altres ho solucionin, millor enviar als afamats a altres terres o evitar que vinguin a les nostres, sovint diem també nosaltres «què se’n vagin». Hi ha malalts, però prioritzem a qui salvar perquè tenim recursos limitats i no n’hi pas suficients per a atendre’ls a tots; ho hem vist aquestes darreres setmanes amb tota la seva cruesa. Davant d’aquesta actitud humana, massa racionalista, egoista en gran mesura; Jesús ens ensenya a confiar-nos, ens demana que com l’Apòstol estiguem ben segurs que si confiem en el Senyor, res del món present serà capaç d’allunyar-nos de Déu.

Aquella multitud, potser sense saber-ho del tot, no cercava un pa que sacia avui per tornar a tenir fam demà; cercava aquella cosa bona, de la que ens parla el profeta Isaïes; aquella que delecta i ens fa assaborir el bo i millor, aquella que sacia de vida, Crist el Senyor. Aquella que ens dona la força i la confiança necessària per a saciar als famolencs.

La confiança en el Senyor, en aquell qui és compassiu i benigne, que estima entranyablement tot el que ell ha creat; és la que ens permet sortir fàcilment vencedors davant de les adversitats nostres i alienes; si confiats som capaços de no allunyar-nos de Déu, que en Jesucrist ens ha demostrat com ens estima; com ens diu l’Apòstol.