DIUMENGE XXIII DURANT L’ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre
Ez 33,7-9; Sl 94; Rm 13,8-10; Mt 18,15-20

«Estimar és tota la Llei». «Déu és amor». Estimar és estar arrelats profunda i totalment en Déu. L’única obligació, l’únic deure, ens recorda avui sant Pau a la Carta als Romans, ha de ser el d’estimar-nos els uns als altres. La nostra naturalesa està creada, estructurada per viure aquesta llei: Per això afirma sant Agustí: «Senyor, ens heu fet per a vós, i nostre cor està inquiet fins que no descansa en vós».

I quan a Jesús li pregunta un Mestre de la Llei sobre quin és el primer manament (Mt 22,37s) respon citant el precepte de l’amor a Déu. Però afegeix una precisió que no se li havia demanat: suggereix al jurista que li pregunta que no hi ha un gran manament sinó DOS: estimar el proïsme, un manament igual o equivalent al precepte d’estimar Déu. Tot està, doncs, recollit en aquesta dimensió de l’amor. No hi ha més que un manament: ESTIMAR. Un amor idèntic amb dos objectius diferents: Déu i el proïsme.

Sant Bernat, i també la resta de la teologia cistercenca, té escrites paraules bellíssimes sobre l’amor. Així quan ens diu: «L’amor és suficient en si mateix, és plaent per si mateix. El mèrit i el premi de l’amor està en ell mateix. No requereix un altre motiu. El fruit de l’amor està en practicar-lo. Estimo perquè estimo, estimo per estimar. Gran cosa és l’amor. D’entre totes les emocions, sentiments i afectes de l’ànima l’amor és l’única cosa amb què la criatura pot correspondre al Creador. L’únic que vol és ser estimat».

Estimar és tota la Llei. Però, donem la impressió amb freqüència que som «il·legals». Que aquesta Llei no ha arribat a penetrar en el nostre cor. Ja heu sentit l’Evangeli, que posava de relleu la dificultat de trobar-se les persones mitjançant el diàleg; la dificultat de posar-se d’acord en el camí d’aquesta vida. La qual cosa sembla sorprenent quan la Paraula de Déu ens assegura que tot el que demanem des d’aquesta dimensió de l’amor que ens obre a la unitat, ens ho concedirà, perquè, a més, Déu ja és present a tot grup o comunitat unida i reconciliada

El salm que acabem de cantar ens crida l’atenció, i ens dona la clau de la dificultat de trobar-nos, de fer camí d’unitat: «Tant de bo que avui sentíssiu la veu del Senyor: no enduriu els vostres cors».

La saviesa d’aquest salm ens la confirma la història de la humanitat, la vida concreta de cadascú de nosaltres: Quantes petites coses de la nostra vida diària ens van tancant en els nostres desitjos personals, en els nostres capricis, fins a fer-ne llei! I d’aquesta manera ens tornem «il·legals», ja que canviem l’expressió: «Estimar és tota la Llei», per una altra de semblant, però que ens allunya els uns dels altres: «Estimar-me a mi mateix és tota la llei».

El problema, d’aquí la seriosa advertència de el salmista, pot estar en la nostra duresa de cor; que caminem per la superfície de la vida, anem relliscant per les senderes d’aquesta existència nostra, de la qual, d’altra banda, tan sovint ens queixem. I és que la simple escorça de la vida acaba per assecar-se, i fer-se dura, insuportable.

Contempleu la vida, la creació... d’on ve tanta bellesa que podem contemplar en tantes i tan diverses manifestacions de la vida a la natura? Li ve d’estar estretament unida a les arrels. Doncs el mateix passa amb nosaltres, amb les persones. Perdem la nostra qualitat humana quan ens separem de les nostres arrels. Per això sant Bernat ens torna a suggerir aquestes belles paraules: «Obriu l’oïda del vostre cor a aquesta veu interior i escolteu atents a Déu que parla en la intimitat, no a mi que us parlo des de fora. La veu del Senyor és potent, la veu del Senyor és magnífica, sacseja el desert, trenca els secrets i fa saltar a les ànimes esmussades. No cal esforçar-se molt per advertir aquesta veu».

Ho heu escoltat quan ha estat proclamada en les lectures de l’Eucaristia d’avui. Es tracta de deixar que baixi fins a les arrels, fins al cor, i deixar, o millor col·laborar amb aquesta Paraula de Déu, perquè vagi renovant la vostra vida.