Homilia
predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Lv 13,1-2.45-46; Sl 31,1-2.5.11; 1C 10,31-11,1; Mc 1,40-45
Jesús s’adapta a tots, no busca allò que li convé a Ell, sinó el que convé als altres, com ens ha dit l’apòstol a la segona lectura. Per fer-ho no dubte a transgredir les rígides i a voltes inhumanes regles de la llei: parla, toca i guareix aquell qui pels sacerdots és impur, aquell qui té en la seva malaltia la mostra evident del rebuig de Déu, del pecat.
Però no, aquell home de fet no era rebutjat per Déu sinó pels qui, potser de bona fe, creien obrar en nom de Déu. Per això a aquell home el mateix Fill de Déu el guareix de cos i d’ànima. És Jesús qui va a l’encontre dels marginats, dels pobres, dels malalts, dels pecadors per situar-los al millor lloc en el Regne de Déu. Jacob feia trampes, Pere tenia un caràcter fort, David fou un adúlter, Noé s’emborratxà, Jonàs fugi de Déu, Pau era un assassí, Marta s’angoixava, Tomàs dubtava, Sara era impacient, Moisès un tartamut, Zaqueu massa petit d’estatura, Abraham un vell, Llàtzer un malalt que acabà morint, Maria Magdalena una pecadora, Mateu un recaptador o Felip lent a entendre; però malgrat tot això o potser precisament per això, tots ells foren elegits per Déu. Déu no és un déu excloent, Déu no castiga amb el flagell de la malaltia; Déu no vol la mort del pecador, sinó la seva conversió i la seva vida. I en situacions difícils ens demana la confiança del leprós, sabedor de que tant sols la voluntat de Déu ens pot ajudar.
Avui també l’enfermetat s’abat sobre la nostra societat, avui també assenyalem amb l’estigma de la solitud al qui sofreix, avui també tenim por del qui està malalt i la seva malaltia ens fa sentir incòmodes, avui també intentem amagar tot aquell qui no considerem pur als nostres ulls, sense valorar que ho és als ulls de Déu. Per això avui també tenim necessitat d’aprendre de Jesús, potser més que mai. L’actitud, les paraules i els gestos de Jesús ahir cap als marginats del seu temps ens interpel•la avui a nosaltres. Tot ho hem de fer a glòria de Déu, ens ha dit sant Pau. Com també sant Benet a la Regla ens demana d’atendre als mallats de la comunitat abans de tot i per damunt de tot i servir-los com si fossin realment el Crist.
Veure Crist en el germà que sofreix, com el mateix Crist veia als altres com a germans seus, topa en una societat a voltes tancada i indiferent, quan no exclusivista. Seguir l’exemple de Pau com ell seguia el del Crist, prioritzar el que convé als altres per damunt del que ens convé a nosaltres, xoca en una societat en la que ens sentim còmodes amb els qui són com nosaltres, amb aquells que pensen i volen el mateix que nosaltres, perquè això al cap i a la fi ens dona seguretat; mentre que davant dels que són diferents, dels que pensen, senten i volen de manera diferent a la nostra, ens sentim sovint insegurs, inquiets quan no ens omplen de temor.
Jesús no té por de parlar, de tocar i de purificar a aquell qui està al marge de la societat, a aquell qui ho necessita. És la universalitat de la salvació que ens porta el Crist, aquell qui opta per fer opció preferencial pels marginats i ens convida a nosaltres a fer-la també.
Quina fe la del leprós, quina serena generositat la de Jesús, aquell qui ens absol de les faltes i sepulta els nostres pecats.
Que el Senyor ens atorgui la fe del leprós per dir-li confiats: «si voleu» i la gràcia d’escoltar de boca de Jesús: «Sí que ho vull.»
No ens cal res més.
