DIUMENGE XIII DURANT L’ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet

Sa 1,13-15.2,23-24; Sl 29,2 i 4.5-6.11 i 12a i 13b; 2C 8,7.9.13-15; Mc 5,21-43

«Nosaltres coneixem prou bé la generositat de Crist» ens ha dit l’Apòstol, nosaltres sabem prou bé que la mort no l’ha fet Déu, que a Ell no li agrada que l’home perdi la vida; el que a Déu li agrada és que l’home visqui perquè és imatge seva i Déu no és un déu de morts sinó de vius. Per això el seu Fill fet home per a la nostra salvació anà pel món fent el bé, guarint als que li demanaven, als que se li acostaven sense valor per demanar-li res però que ho feien segurs de que tocant-li només la roba es posarien bons.

La fama de Jesús es va anar estenent, molta gent es reunia al seu voltant, però n’hi havia que encara se n’enraien quan Jesús parla de la mort com un són del que un es pot desvetllar acudint a Ell. Jesús és el Senyor de la vida, Ell no vol la mort del pecador, sinó que es converteixi i que visqui, Ell no vol la malaltia ni la mort, sinó que estima la salut i la vida.

Per arribar a ser guarits per Ell, per arribar a ser ressuscitats amb Ell, per viure en Ell i per Ell ens cal creure-hi, és la fe la que salva. La fe que mostra aquell cap de la sinagoga que es deia Jaire a qui el cor se li havia destrossat davant la seva filleta que s’estava morint i a qui el cor se li aturà quan sabé que era morta; la fe de la hemorroissa que anant de mal en pitjor, ja havia acudit a tots els metges i s’havia gastat tot el que tenia sense aconseguir cap millora; la fe que venç la por, la mort i la malaltia, que venç els aldarulls i els crits de dolor que eixordeixen, que venç als incrèduls que riuen i les multituds que empenyen pertot arreu. Perquè la fe, ens ha dit Jesús, mou muntanyes, la fe salva; Jesús ho sap prou bé quan algú se li acosta amb fe; i qui rep la seva gràcia sap prou que la rep.

El Crist que ha vingut al món per alliberar-nos de la mort i obrir-nos les portes de la vida eterna, durant la seva vida pública ens va mostrant el camí cap a aquesta vida viscuda en plenitud, viscuda a partir de la seva resurrecció. El Senyor ens arrenca de la terra dels morts per fer-nos tornar a la vida, els plors de cap al tard els converteix l’endemà en crist de joia, com ens ha dit el salmista.

La malaltia, el dolor aquí a la terra és la creu que ens toca de prop en un moment o altre de la nostra vida; però no són ni l’objectiu final, ni el sentit de la nostra existència. El dolor i la mort, el nostre i el dels altres, ens ocupen i ens preocupen i així ha de ser, perquè el mateix Senyor essent ric es va fer pobre per nosaltres, per compartir la nostra condició humana en tot, llevat del pecat, que és fruit de l’enveja i fill del diable que va introduir al món la mort.

Sí, el dolor, la malaltia i la mort són presents en les nostres vides; però no són el sentit últim, no tenen la darrera paraula. És això el que Jesús vol mostrar i transmetre als qui el rodegen, als qui acudeixen a Ell fins a empènyer-lo pertot arreu. La filla de Jaire va retornar a la vida per tornar a morir; l’hemorroissa va guarir-se per al cap i a la fi morir; però la mort ja no és ara la fi, sinó la porta de la vida eterna, com la creu de Crist és la porta cap a la resurrecció.

És aquest el missatge que ens ha portat el Crist, és aquesta la bona nova que molts no han entès encara i que en temps de Jesús hi ha pocs que creguin, aquells pocs en els qui la fe ja actua. Pere, Jaume i Joan o el pare i la mare d’aquella noia són els escollits per a ser testimonis del Crist.

A partir de la seva mort en creu i de la seva resurrecció d’entre els morts, tots som escollits, tots som cridats a ser testimonis del Crist, tots som convidats a perdre la por, tots som convocats a aixecar-nos de la nostra prostració quan anem de mal en pitjor.

Demanem al Senyor de poder treure profit d’allò que tenim abundantment: fe, doctrina, interès per tot; demanem-li de ser generosos ja que coneixem prou bé la generositat del Crist; demanem-li de tenir fe i no por, perquè la bondat i la justícia del Senyor són immortals.