DIUMENGE XXVII DURANT L’ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Gn 2,18-24, Salm 127,1-2.3.4-5.6, He 2,9-11 i Mc 10,2-16

Déu uneix i l’home separa. Déu va crear el món, el cel, les aigües i la terra, els animals i peixos que s’hi mouen i a la fi l’home i la dona, a fi de bé. El fil del relat del llibre del Gènesis ens mostra com Déu va crear un món en harmonia, és allò que anomenem el paradís on tot era just i bo. Però l’home fou creat lliure i del mal ús de la seva llibertat vingué la caiguda i el pecat. La història de la salvació és un camí constant cap a la recuperació d’aquest paradís perdut, un paradís que amb l’encarnació, mort i resurrecció del Fill de Déu fet home, ha esdevingut el regne promès. Crist morint com a home ens ofereix la possibilitat de ressuscitar com a fills de Déu i compartir així amb Ell la vida eterna. Ens ho ha dit la Carta als cristians Hebreus, Déu que ens estima va voler que el seu Fill morís per tots per tal de portar-nos a la gloria.

Crist no s’avergonyeix d’anomenar-nos germans però som els homes els durs de cor i per això ja Moisés va haver de prescriure la possibilitat per a l’home de divorciar-se i separar-se de la dona contravenint així allò que Déu havia disposat de que formessin per sempre més una sola carn, tal com el Fill de Déu es feu Ell mateix carn. Una sola carn que significa als ulls de Déu una mateixa dignitat. Però la duresa de cor en la societat de l’època de Jesús permetia a l’home repudiar a la dona si als ulls del seu marit resultava reprovable i això per sí mateix vulnerava la llei de Déu. Com escriu sant Gregori de Nazianç «els qui van establir aquesta llei eren homes, i per això aquesta llei va ser dictada contra les dones. En canvi, la llei autèntica és equitativa. El creador de l’home i de la dona és el mateix; l’home i la dona van ser fets del mateix fang, tots dos són segons la mateixa imatge. La llei és la mateixa, com ho és la mort i la resurrecció.» (Dels discursos de sant Gregori de Nazianç).

Parlar avui de la indissolubilitat del matrimoni pot semblar quelcom anacrònic perquè la nostra societat, especialment al llarg dels darrers anys, ha anat molt més lluny del que Moisés prescriví; en la nostra societat d’avui les situacions són moltes i massa sovint també molt doloroses. Vivim en la societat de la provisionalitat, regida per l’hedonisme i el relativisme, on tot dura mentre dura i quan sorgeix la dificultat acaba i se cerca una altra opció. Aquest axioma s’aplica en les relacions de parella, en les relacions laborals i també, moltes vegades, en el compromís amb Déu. La nostra societat té vertaderament por al compromís i es refugia en la provisionalitat. Evidentment hi ha determinades circumstàncies que fan dels matrimonis o de les relacions de parella situacions insostenibles, ho veiem dia rere dia en els mitjans de comunicació amb el dolor de la denominada violència domèstica que destrueix vides i famílies; però qui sap si d’altres situacions no podrien ser superades respectant sempre la dignitat i la llibertat de tota persona humana; perquè Déu ens ha creat així dignes i lliures i vulnerar aquests preceptes és vulnerar la llei de Déu.

L’amor es viu en la quotidianitat de la vida ordinària, de la vida de cada dia on hi ha alegries i sofriments que cal compartir i que viscuts en parella donen consistència real a l’amor. Escrivia sant Joan Pau II que « Déu és amor i viu en si mateix un misteri de comunió personal d’amor. Creant-la a la seva imatge i conservant-la contínuament en l’ésser, Déu inscriu en la humanitat de l’home i de la dona la vocació i consegüentment la capacitat i la responsabilitat de l’amor i de la comunió. L’amor és per tant la vocació fonamental i innata de tot ésser humà.» (Familiaris Consortio, 11).

Déu estima tant la dignitat de la seva creatura que el seu Fill únic es feu home santificant així encara més la persona humana. Però nosaltres maldem per abandonar aquella innocència perduda ja al paradís enlloc de rebre el Regne de Déu com el rep un nen; amb puresa de cor. A Crist li sabé greu que els deixebles renyessin a aquells nens que li havien portat per que els imposés les mans, perquè veia en ells amb tota veritat a aquells a qui va destinat el Regne. Per això atemptar contra la innocència d’un infant és atemptar contra Déu mateix, perquè Crist ens els ha posat com a models de salvació.

Les paraules de Jesús «allò que Déu ha unit, l’home no ho pot separar», ens conviden a defensar la fidelitat en tots els àmbits de la vida humana, sense per això deixar de prestar una especial atenció als qui pateixen dificultats i sofriments, acollint a tothom sempre amb amor. (Cf. Carta als bisbes de l’Església Catòlica sobre la recepció de la comunió eucarística per part dels fidels divorciats tornats a casar, 2).

És aquesta la radicalitat de Crist, la radicalitat de l’amor en tots i cadascun dels àmbits de la nostra vida. En paraules del Papa Francesc «La manera en què Déu mateix actua amb el seu poble infidel, és a dir, amb nosaltres, ens ensenya que l’amor ferit pot ser sanat per Déu a través de la misericòrdia i el perdó, per això a l’Església en aquestes situacions no se li demana immediatament i només la condemna, al contrari, davant tants fracassos matrimonials dolorosos se sent cridada a viure la seva presència de caritat i misericòrdia per a redirigir cap a Déu els cors ferits i perduts.» (Àngelus 7 d’octubre de 2018).