SANTS ROBERT, ALBERIC I ESTEVE, ABATS DE CISTER

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Sir 44,1-10-15; Sl 149; He 11,1-2.8-16; Mc 10,24b-30

Robert, Alberic i Esteve aspiraven a una pàtria millor, a una pàtria celestial; a ells tampoc, com ens ha dit la carta als cristians Hebreus, no els mancava l’avinentesa de tornar a la pàtria que havien abandonat; però era el mateix Déu qui els tenia preparada una ciutat, un lloc on poder portar una vida de pregària i de treball fidel a l’esperit de la Regla de sant Benet.

L’habitual és que un Orde monàstic, una congregació religiosa tinguin un pare, un fundador. Els cistercencs tenim tres sants abats de Cister i a ells caldria unir-hi a sant Bernat pel seu important paper en els primers decennis de l’Orde i la resta de pares cistercencs. Podríem dir que el nostre Orde té uns fundadors corals i aquesta pluralitat esdevé una riquesa, reforça la imatge comunitària que amara tota la Regla de sant Benet com la mateixa comunitat apostòlica de Jerusalem. Cister, el nou monestir, és fruit del treball d’un grup d’homes que cercaven la solitud per tal de trobar millor a Déu en el desert, però sabien molt bé que la millor manera de trobar-lo era cercar-lo en comunitat.

En paraules de sant Joan Pau II: «per l’observança fidel de la Regla de sant Benet en la seva puresa i rigor, els fundadors del Cister, Roberto, Alberic i Esteve van donar vida a una nova forma d’existència monàstica. La seva vida religiosa es va orientar completament cap a l’experiència del Déu viu, experiència que van fer seguint al Crist, juntament amb els seus germans, en la senzillesa i la pobresa evangèliques. En la solitud van procurar viure per a Déu, edificant una comunitat fraterna. En la renúncia, en una vida austera i laboriosa, es van esforçar per promoure el creixement de l’home nou.» (Missatge a la família cistercenca, 6 de març de 1998).

Escriu el P. Garcia Colombás que la fundació de Cister significà un desafiament i que els monjos, incipientment anomenats cistercencs, significaven per a tot el monacat un mirall pels diligents i un agulló pels desidiosos. Aquests homes pietosos, el record dels quals mantenim viu a cada generació monàstica, dels quals guardem bona memòria perquè cregueren; significaren a finals del segle XI i inicis del segle XII una onada de renovació en el monaquisme del seu temps, un vent fresc per a tota l’Església. Ells provocaren noves fundacions per un costat mentre que de l’altra molts altres monestirs passaven a formar part del que poc a poc s’anava constituint com un nou Orde.

D’on els vingué la força per emprendre aquesta aventura espiritual i vital? De la fe. Gràcies a la fe, com Abraham, contemplant de lluny, saludant-lo i confessant Déu de lluny estant, sense posseir encara el que Déu els mostrava, cregueren en allò que Déu els prometia.

Certament Déu ho pot tot, tant sols Ell ho pot tot. Aquells homes cercaven de retornar a la concepció primitiva de la vida monàstica per a viure-la com una vocació, no pas com un estat viscut per un conjunt de preveres lliurats tant sols al servei litúrgic, fugint de les misèries de la vida del seu temps i creient-se segurs en la seva arca de salvació. Ells no somiaven pas amb encapçalar cap moviment de renovació, no escriviren cap gran tractat sobre ells mateixos i la seva experiència, simplement volien viure en un monestir seguint l’ideal pel que havien lluitat ja a Molesmes i després a Cister.

Ens diu el Decret Pefectae caritatis del Concili Vaticà II que els Ordes religiosos «han de conèixer i conservar amb fidelitat l’esperit i els propòsits dels Fundadors, el mateix que les sanes tradicions, doncs, tot això constitueix el patrimoni de cadascun dels Instituts.» (PC, 2,b).

Ens diuen a l’Exordi que cercaven tant sols de recuperar l’autenticitat, la veritat i la puresa de la vida monàstica tal com l’havia pensat i viscut sant Benet. Eren rics, no pas a la manera que els homes del seu temps i de tot temps imaginen, sinó que eren rics perquè deixant-ho tot, deixant casa, germans, pares i camps reberen el cent per u en voler perseguir la veritat íntegra, sense tenir por de les crítiques dels seus contemporanis. Certament ells també suportaren persecucions, incomprensions, menyspreus i tot ho feren per amor de Déu, dels germans, de la Regla i del lloc. Per tal de redescobrir la vertadera naturalesa de la vida monàstica, en el nou monestir cercaren de retrobar-la amb la pregària, el treball i el contacte assidu amb la Paraula. I per aconseguir-ho els calia l’ajut de Déu. Ells tant sols es feren agradables als seus ulls i Déu veient-ho no s’avergonyí d’anomenar-se el seu Déu, ans al contrari, els concedí la seva gràcia.

Fidelitat a la Regla resumeix en dues paraules el projecte d’aquells homes justos i pietosos; viure de manera autèntica, cadascú a la seva manera i espontàniament allò que havia viscut sant Benet. La Regla és per als monjos i no són els monjos per a la Regla. Aquestes són les bases de la seva revolució, una revolució que paradoxalment es construeix sobre la més estricta fidelitat a la tradició autèntica del monaquisme benedictí. Imitant al Crist, no pas innovant sinó recuperant la tradició perduda, tornant a la simplicitat evangèlica. En paraules de sant Joan Pau II: «El desig d’una vida nova a imitació del Crist, que ha caracteritzat al Cister des dels seus orígens, continua essent una intuïció de gran actualitat. En efecte, la Regla ofereix a cadascun un camí recte de perfecció evangèlica, gràcies a un sobri equilibri entre les diferents regles monàstiques tradicionals. Els monjos troben en aquestes exigències instruments que els poden guiar a la puresa de cor i a la unitat d’esperit amb Déu.» (Missatge a la família cistercenca, 6 de març de 1998).

Avui som nosaltres els seus deixebles en l’escola del servei diví. Però som nosaltres vertaders deixebles seus? Ells sí eren pietosos, bondadosos i justos però perquè el seu record duri per sempre i el seu bon nom es mantingui a cada generació ens cal seguir el seu exemple i demanar-li al Senyor, per la intercessió dels sants Robert, Alberic i Esteve, que ens vulgui omplir de la seva gràcia; perquè sinó qui ens podrà salvar? Sols la gràcia de Déu por fer-ho possible, tant sols obrint-nos a la seva gràcia, com els sants Pares de Cister ho feren, podrem aconseguir-ho; perquè allò que a nosaltres ens resulta impossible per a Déu és possible.