PRESENTACIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ml 3,1-4; Sl 23,7.8.9.10; He 2,14-18; Lc 2,22-40

Simeó l’home just i pietós, l’home que estava aspectant l’arribada de l’hora de la consolació d’Israel ha vist al Salvador. I el Salvador ha vingut, no pas per ajudar als àngels, sinó per salvar als homes i per això calia que es fes en tot semblant a nosaltres, sols així podia esdevenir el sacerdot compassiu capaç de salvar als homes, Ell que era igual als homes llevat del pecat. Déu ha fet la gràcia a Simeó i a Anna de veure amb els seus propis ulls allò que tant esperaven. La justícia, la pietat i la pregària obren els ulls a aquest home i a aquesta dona per veure al Salvador i havent-lo vist ja poden anar-se’n en pau perquè han contemplat a aquell qui ha vingut ha portar la pau, una pau definitiva, que no és com cap altra pau viscuda pels homes i que a vegades als ulls humans serà difícil de reconèixer perquè serà una senyera combatuda, causa de la caiguda de molts i origen de dolor. Per poder destruir la mort calia emparentar-se amb els homes, per fer-nos lliures calia subjectar-se a la mort i a una mort de creu.

Al temple aquell dia, tal com ho manava la llei de Moisès, hi acudeixen Josep i Maria amb el seu primogènit, perquè ells eren jueus observants, i a l’acte cultual jueu s’hi uneix l’acte profètic que anuncia la nova aliança. Dirà el mateix Jesús «No us penseu que he vingut a anul•lar els llibres de la Llei o dels Profetes; no he vingut a anul·lar-los sinó a dur-los a la plenitud.» (Mt 5,17) i ara la plenitud es presentada al temple. El càntic de Simeó, amb el Benedictus de Zacaries i el Magníficat de Maria, esdevé un dels textos profètics per excel·lència ara i aquí expressats en presència del mateix Senyor, davant del mateix Salvador i esdevé una manifestació, una nova epifania, del que realment serà aquell infant a qui els seus pares presenten al seu Pare que a la fi per l’obra de la redempció esdevindrà el nostre Pare.

Els qui acullen a Jesús i el reconeixen com a salvador no són pas els grans sacerdots, són dos ancians de fe senzilla però amb el cor obert que han viscut una ja llarga vida esperant la salvació i en ells ha actuat l’Esperit Sant. L’ancià es diu Simeó, que vol dir el Senyor ha escoltat, l’anciana es diu Anna, que vol dir regal. Dos ancians que representen a tots els pobles de tots els temps, dos ancians que vivien amb la confiança posada en Déu; dos ancians amb una fe senzilla que esperaven veure arribar la salvació definitiva. Segurament la seva era una fe poc conreada, que es concretava amb oracions i dejunis, viscuda amb simplicitat; però al cap i a la fi una fe desperta, atenta que el Senyor sap reconèixer i acull de grat.
En la presentació de Jesús s’anuncia la presentació definitiva que Jesús farà de tots nosaltres al Pare a la creu, deixant el sepulcre buit i pujant al cel; perquè Ell és el rei de la glòria del que ens ha parlat el salmista, Ell és aquell foc i aquell sabó del que ens ha parlat Malaquies; un foc que cremarà tot allò caduc i un sabó que rentarà del pecat a la humanitat sencera fins a esdevenir com la plata i l’or. Una salvació que ve no sense dolor, dirà Jesús: «No us penseu que hagi vingut a portar la pau a la terra. No he vingut a portar la pau, sinó l’espasa.» (Mt 10,34).

Tot plegat queda simbolitzat en la imatge de la llum, una llum que es revela a les nacions, una llum que esclatarà amb tota la seva força la nit de Pasqua. Però per a què això arribi cal encara que passin moltes coses, cal que el noi creixi i es faci fort; cal que es faci fort fins a acceptar la mort i una mort de creu. Aquesta és la llum que es revela a les nacions, aquesta és la senyera combatuda. Dirà Jesús «Jo, que sóc la llum, he vingut al món perquè ningú dels qui creuen en mi no es quedi en la fosca.» (Jn 12,46). En paraules de sant Bernat avui al temple del Senyor hi ha estat presentat el Senyor del temple, Ell és la llum enviada per Déu per acabar amb la tenebra i que ningú es quedi en la foscor del pecat.