DIUMENGE VI DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Jr 17,5-8; Sl 1,1-2.3.4 i 6; 1C 15,12.16-20; Lc 6,17.20-26

Com pot ser això, que siguin feliços els pobres, els qui tenen fam i els qui ploren? Com pot ser que els rics, els qui van tips, els qui riuen i aquells de qui es parla bé siguin maleits? Els paràmetres de Déu no són els nostres paràmetres, perquè nosaltres moltes vegades no veiem més enllà de la simples aparences i aquestes enganyen. Les benaurances en l’Evangeli segons sant Lluc són un xic diferents a les de sant Mateu; aquí Jesús és més explícit a l’hora de definir com serà el seu regne, qui ho tindrà més fàcil i qui més difícil. Els qui aquí a la terra semblen els afavorits per la fortuna, acabaran per doldre’s i plorar; els qui aquí són odiats, esquivats, ofesos i denigrats, al Regne faran gran festa. Tot es basa en qui ens fiem; si ens fiem tant sols de l’ajut humà i per tant el nostre cor s’allunya del Senyor, acabarem per no tastar un moment de bonança; si cerquem en el Senyor la seguretat, el neguit no ens atrafegarà; com ens ha dit el profeta Jeremies. I fiar-se del Senyor és seguir-lo, acceptar i complir la seva Paraula, viure la fe en plenitud, en veritat i la veritat, ens ho ha dit l’Apòstol, és que Crist ha ressuscitat d’entre els morts, Ell el primer per tal de fer-nos participar a nosaltres de la seva resurrecció, amb Ell i per Ell. Divendres a la creu tot era pobresa, fam, plor, befa i escarni. El matí del diumenge tot fou joia i plenitud.

Participar de la seva mort i la seva resurrecció no és viure tips, insensibles a la fam dels altres; no és viure contents, insensibles als plors dels altres; no és viure satisfets de les nostres riqueses, insensibles als qui els falta allò més elemental; no és rebre els elogis i les enhorabones de tota la gent, aliens als qui són odiats i denigrats. Els qui no interessen a ningú en aquest món són els qui més interessen a Déu; pels qui més s’interessa la gent d’aquest món són els qui menys interessen a Déu. Però no ens enganyem, els rics, els qui van tips, els qui riuen tampoc interessen als seus coetanis per ells mateixos sinó pel que els poden aportar, sols els van al darrere per l’interès, tot sempre caduc i efímer.

Déu tant sols s’interessa pel que hi ha als fons dels cors, malgrat que les aparences siguin ben poc afalagadores; a Ell l’interessa que siguem fidels a la causa del Fill de l’home, a la seva causa i sobretot quan per aquest motiu podem ser perseguits i odiats. Posar en el senyor la nostra confiança transformarà els nostres “ais” en felicitat, mentre que si formem part dels injustos acabarem com la palla escampada pel vent, per molt que hàgim acumulat en aquesta vida. Ho repetia dimecres passat en l’audiència general el Papa Francesc: «No he vist mai, al darrera d’un cotxe fúnebre, un camió de mudances! (...) Hi anirem sols, sense res a les butxaques del sudari: res. Perquè el sudari no té butxaques. Aquesta és la soledat de la mort (...). No te sentit acumular coses si un dia ens morirem. El que hem d’acumular és la caritat, és la capacitat de compartir, la capacitat de no romandre indiferents davant les necessitats dels altres.» (Dimecres 9 de febrer de 2022).

Perquè la justícia la veurem certament en el regne dels cels, al regne de Déu, que tindrà el seu compliment al final dels temps, però que hem de fer present ja en la història. També és ara i aquí on els pobres han de ser consolats i admesos al banquet de la vida, és ara i aquí que hem de ser missatgers de la justícia de Déu. El que Déu col·loca, com a objecte de les seves preferències, no és la pobresa, ni el dolor, ni les llàgrimes, ni la persecució; sinó els pobres, els adolorits, els ploraners, els perseguits; homes i dones, vells i infants amb rostres concrets. El que Déu rebutja no és la riquesa o la joia; sinó els qui la viuen d’esquena al proïsme que té fam, quan no en són ells mateixos la causa de la seva fam i del seu dolor. Capgirar la dissort dels oprimits en la sort dels benaurats és el gran repte per fer present al ressuscitat; com deia el Papa Benet, aquesta és la tasca que els deixebles del Senyor estan cridats a realitzar també en la societat actual. (Cf. Àngelus 14 de febrer de 2010). Seguint el que digué Jesús: «Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu.» (Mt 25,40).