DIUMENGE XVII DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Gn 18,20-32; Sl 137,1-2a.2bc-3.6-7.8; Col 2,12-14 i Lc 11,1-13

«Encara goso parlar al meu Senyor, jo que soc pols i cendra», així es dirigia Abraham, el nostre pare en la fe, a Déu. La seva era una pregaria confiada i alhora efectiva, insistint aconseguí de salvar molts justos perquè Déu sabia que no pas tota aquella ciutat vivia sota el pecat, que hi havia cinquanta, quaranta o deu justos. La seva pregària fou atesa, Abraham trucà i Déu li obrí la porta de la seva gran misericòrdia.

La nostra pregària ara i aquí, en aquests temps que són els nostres, per a nosaltres que també som pols i cendra, és una pregària confiada, com la d’Abraham però sobretot esperançada, segurs de que si demanem, Déu ens donarà, confiats de que si el cerquem el trobarem, certs de que si truquem, Déu ens obrirà. Jesús ens convida adreçar-nos a Déu d’una manera nova, confiada i esperançada, però nova perquè ara i pel mateix Crist Déu és el nostre Pare.

Amb Crist i per Crist hi ha un abans i un després, els qui érem morts per les nostres culpes hem rebut la vida juntament amb Crist, pel baptisme hem estat sepultats amb Crist i amb Ell també hem ressuscitat, com ens ha dit l’Apòstol.

Crist no ens ha ensenyat tan sols una pregària, ens ha fet fills, ens ha donat a Déu com a Pare i si un fill demana ni que sigui un peix, ni que sigui un ou al seu pare, no rebrà pas ni una serp ni un escorpí; el que rebrem del Pare serà l’Esperit Sant. Per això li diem confiats Pare nostre, perquè és el nostre Pare.

Nosaltres no sabem que hem de demanar per a pregar com cal, diem moltes vegades abans del Parenostre en la celebració eucarística; és el mateix Crist qui ens ha ensenyat com ens hi hem d’adreçar, com ens cal pregar. A pregar se n’aprèn pregant. Crist ens ha ensenyat a pregar, pregant ell mateix; passant-se la nit pregant, pujant a la muntanya a pregar, pregant abans de la seva passió i de la seva mort a la muntanya de les Oliveres on va encoratjar a uns endormiscats apòstols a vetllar i a pregar, mentre ell mateix de genolls, pregava, amb una angoixa de mort però alhora amb intensitat i confiat en fer la voluntat del Pare.

Però potser ens hauríem d’aturar una mica a pensar que vol dir pregar, què significa per a nosaltres la pregària, quin paper hi juga en la nostra vida. Sovint es diu que els monjos som uns professionals de la pregària, que la nostra feina principal és pregar i a vegades s’hi afegeix que preguem en nom de tota l’Església. És cert i alhora incert; la pregària, l’ofici diví i la pregària personal, ocupa i centra una part molt important de la nostra vida, del nostre dia a dia; però a pregar tots hi som convidats, no hi ha professionals de la pregària perquè es prega perquè s’estima, es prega per amor a Déu, al nostre Pare i tots som convidats a estimar-lo.

La pregària ha de formar part de la vida de tots i cadascun dels creients, perquè la pregària alimenta i envigoreix la fe. La fe tota sola, sense obres és morta, cert, però la fe sense la pregària no pot sobreviure.

«La revelació s’ha realitzat a través de paraules i d’obres que remeten sempre, recíprocament, les unes a les altres; des del principi i de continu tot convergeix cap a Crist, plenitud de la revelació i de la gràcia, i cap al do de l’Esperit Sant que fa a l’home capaç de rebre i contemplar les paraules i les obres de Déu, i de donar-li gràcies i adorar-lo.» (Carta als bisbes de l’Església Catòlica sobre alguns aspectes de la meditació cristiana; 6). I amb la pregària li donem gràcies i l’adorem

Per això Crist ens mostra en la seva mateixa vida que pregar és fonamental i també ens diu com pregar ensenyant-nos una manera molt determinada de fer-ho, amb unes paraules molt concretes. El Parenostre, l’oració del Senyor, l’oració dominical, és la pregària que el mateix Crist ens ha deixat per adreçar-nos al Pare, que és el seu pare i el nostre pare, que és el seu Déu i és el nostre Déu, Déu i Pare de tots per l’acció redemptora del Crist.

En la versió de l’Evangeli segons sant Lluc que avui hem escoltat tenim una forma més breu del Parenostre respecte a la de l’Evangeli segons sant Mateu, que és la que emprem habitualment. Lluc va a allò essencial; però sigui una o altra versió el Parenostre conté segurament les paraules que immediatament ens venen al cap quan volem pregar, quan necessitem pregar; perquè les hem aprés de petits en l’àmbit familiar, o així era habitualment fins fa poc, i ens acompanyen al llarg de la nostra vida, sovint fins al darrer alè.

Per a pregar cal creure en aquell a qui s’adreça la pregària, per a creure cal pregar a aquell en qui es creu. Crist sols ensenyà als seus una pregària després d’haver pregat ell mateix. Aquell qui és ell mateix Déu doncs quina necessitat pot tenir de pregar? Per a Crist pregar és unir-se, estar en comunió amb el Pare i ens ensenya a nosaltres a fer-ho també; Crist ens obre el camí a la pregària directe amb el Pare, amb el nostre Pare i a nosaltres ens pertoca santificar el seu nom, honorar el seu regne i perdonar per tal de poder ser perdonats i ser així saciats de pa i alliberats de la temptació. No és un mal intercanvi.

Preguem també avui amb les mateixes paraules que Crist ens va ensenyar amb la confiança de que si demanem, Ell ens donarà; amb la certesa de que si el cerquem, Ell ens trobarà; amb la confiança de que si truquem a la seva porta, Ell ens obrirà i ens donarà l’Esperit Sant.