Homilia
predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 4,33;5,12.27-33;12,1b.2; Sl 66,2-3.5.7-8; 2C 4,7-15; Mt 20,20-28
Jaume,
el seu germà Joan i Pere, constitueixen el grup de deixebles més propers a
Jesús, han estat dels primers cridats, han viscut la manifestació gloriosa del
món Tabor i han escoltat i acompanyat al mestre arreu on aquest ha anat. Per
això Jaume serà el primer dels apòstols en donar la seva vida per Jesús sabent
ben bé per qui la donava. No és que fossin els deixebles uns grans homes, més
aviat eren homes dedicats a les seves coses, a la pesca, que havent estat
cridats per Jesús ho deixaren tot, barca, xarxes i família, i el seguiren. Febles,
com qualsevol home, portaven el tresor de la fe, el tresor del seu ministeri en
fràgils gerres de terrissa, una gerra que s’acabà trencant a cops d’espasa en
el cas de Jaume, però que no per això deixà sense amarar la terra regada amb la
seva sang i la seva mort fou llavor de fe per als altres.
D’on els venia la força per vèncer les contrarietats que els envoltaven pertot
arreu? Quan
encerclats no sabien con fugir fins a trobar a la fi una sortida, a qui podien
recórrer? Estaven plens de fe, se sentien plens de fe en la resurrecció perquè
n’havien estat testimonis i sabien que podien confiar plenament en aquell a qui
havien seguit i per qui havien estat evangelitzats.
Deixebles de la primera crida, testimonis de la resurrecció de primera hora, no
per això estan lliures de mires humanes. El regne que Crist els ha anunciat els
desconcerta i creient-lo terrenal, la seva mare, qui sap si per ella mateixa o
directament instigada pels dos fills, va a trobar a Jesús per demanar-li un
lloc al nou regne. I així va ser, així el va tenir l’apòstol Jaume, un lloc d’honor,
perquè ell fou el primer dels apòstols en donar testimoni amb la seva vida i
ocupà així un lloc de vertader privilegi en el regne, el tron del martiri. L’aconseguí
no pas com en algun moment s’imaginava, l’aconseguí compartint la mort de Crist
i compartint així també la seva resurrecció. Ens ho ha dit l’Apòstol: «sempre
portem en el nostre cos els senyals de l’agonia de Jesús, perquè també en el
nostre cos es manifesti la seva vida.»
Jaume, Pere i Joan, tots els apòstols, tots els deixebles, Pau mateix, feren un
camí, un camí de fe que els portà de creure en un regne terrenal, caduc i
efímer com tot regne mundà; a participar del vertader regne. També tot creient
hem de fer camí en la fe, centrant-nos en allò que és fonamental en el missatge
de la bona nova. Ens costa, com els costà als apòstols i això que ells foren cridats
pel mateix Crist, escoltaren de la seva boca les paraules d’anunci del Regne,
compartiren taula amb ell, veieren les guaricions i els miracles que Ell feia,
Ell mateix els rentà els peus per mostrar-los que no havia vingut a fer-se
servir sinó a servir als altres, estigueren prop d’Ell a Getsemaní, el veieren
a Ell mateix clavat a la creu i havent vist el sepulcre buit feren experiència
del ressuscitat i de la força de l’Esperit; i malgrat tot això els costava d’entendre.
La seva fe anà madurant, i «aquesta maduració de la fe va ser duta a terme en
plenitud per l’Esperit Sant a la Pentecosta, de manera que Jaume, quan va
arribar el moment del testimoniatge suprem, no es va fer enrere.» (Benet XVI,
Audiència general 21 de juny de 2006).
Jesús els havia preguntat un dia: «I vosaltres, qui dieu que sóc?», Pere havia
respost davant dels altres: «Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu.» (Mt
16,15-16). Aquesta seva resposta es veié corroborada amb una resposta molt més
gran, el lliurament de la seva pròpia vida, sense por, amb generositat, amb
confiança. Jaume fou el primer en donar aquesta resposta definitiva i sublim,
darrera vindrien els altres. Amb la seva vida, amb la
seva mort, essent passat a espasa per voler d’aquells qui maldaven, sense saber
ben bé com fer-s’ho, per aturar la difusió de l’Evangeli, donà un testimoni,
una resposta definitiva sobre qui era Crist.
Una mort així no és casual, un testimoni així no s’improvisa és fruit d’un camí
de fe, d’un pelegrinatge, d’una trajectòria vital de compromís amb el Crist.
«Obeir a Déu és primer que obeir als homes» digueren els apòstols encapçalats
per Pere i dient això resumien tota la saviesa del seu camí, Déu com a centre
de la seva vida, del seu ministeri, de la seva mort.
Els apòstols, els màrtirs no son imatges llegendàries del passat, son la
realitat més viva de la fe, ho foren en el seu temps i ho son també avui. El
seu testimoniatge, el seu exemple ens és també avui un model, un referent, un
exemple a seguir.
En paraules de sant Joan Pau II: «La missió de l’Església va començar a
realitzar-se precisament gràcies al fet que els Apòstols, plens de l’Esperit
Sant rebut en el Cenacle el dia de Pentecosta, van obeir a Déu abans que als
homes. Aquesta obediència la van pagar amb el sofriment, amb la sang, amb la
mort. La fúria dels jerarques del Sanedrí de Jerusalem es va estavellar amb una
decisió indestructible, la decisió que a Jaume el va portar al martiri, quan
Herodes va tirar mà a alguns de l’Església per a maltractar-los. I va donar
mort a Jaume, germà de Joan, per l’espasa. Ell va ser el primer dels Apòstols
que va sofrir el martiri. (...) La fe de l’Església té el seu origen i fonament
en el missatge de Jesús que els Apòstols van estendre per tot el món. Per la
fe, que es manifesta com a anunci, testimoniatge i doctrina, es transmet sense
interrupció històrica la revelació de Déu en Jesucrist als homes.» (9 de
novembre de 1982).
Els deixebles de Jesús, això és avui nosaltres, hem de saber que la grandesa de
la fe no està en destruir i exterminar als enemics, sinó a peregrinar vers
Crist, sabent sofrir i fins i tot morir com el Mestre, obeint a Déu abans que
als homes, per fidelitat al Déu de l’amor; aquesta és la gran lliçó de Jaume,
aquest és el llegat dels apòstols, dels deixebles, dels màrtirs, màrtirs d’ahir
i d’avui; testimonis sempre del Crist.