DIUMENGE XIX DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Sa 18,6-9; Sl 32,1 i 12.18-19.20 i 22 (R.: 12b); He 11,1-2.8-19; Lc 12,32-48

Avui se’ns dona un toc, un toc d’alerta. Com a cristians, com a monjos hem d’estar a punt. El Fill de l’home vindrà a l’hora menys pensada.

Què vol dir això? El Fill de l’home, Crist, vindrà a jutjar-nos per dur-nos al Regne del cel si en som mereixedors.

Així, tenim un toc d’alerta a la nostra fe. No podem deixar-nos arrastrar pels béns d’aquest món, aplegueu-vos al cel un tresor que no s’esgotarà, ens diu Jesús avui.

Perquè, on tenim el nostre tresor? En qualsevol objecte? La Regla de Sant Benet ens diu que no hem de tenir res com a propi. Però, també ara en el nostre món podem veure’ns esclafats per tresors immaterials, com el prestigi, la fama, la influència i el nombre de seguidors en les xarxes socials. Alerta de no tenir el nostre tresor atrapat en xarxa.

«On teniu el vostre tresor, hi tindreu el vostre cor», ens diu Jesús.

I per això, ens mostra amb paràboles exemples per tenir l’actitud de vigilància. Ens cal vetllar i esbrinar si el nostre tresor el tenim posat en vanitats d’aquest món, o bé en la pàtria celestial, en Déu.

Hem d’anar molt en compte amb el cor, no sigui cas que amb tantes influències, se’ns queda ressec i se’ns fa una pedra. Això, seria la mort d’un cristià, sense cap esperança.

El cristià, el monjo, la persona consagrada, només pot seguir el Crist, el veritable tresor.

Per això, hem d’estar a punt. Perquè Jesús, el Fill de l’home s’atansa en cada esdeveniment de la nostra història. Som cridats. El nostre Pare es complau a donar-nos el Regne.

Tenim consciència que estem cridats a viure una vida eterna, més enllà d’aquesta vida fugissera?

Abraham va creure en la fidelitat de Déu en cada promesa que rebia. La fe d’Abraham ens és un exemple, per desitjar la voluntat de Déu en la nostra vida.

Son molts els qui actualment volen controlar tota la seva vida, tota la seva existència, volen saber el demà, el demà passat, l’hora de la seva mort.

Però, si tenim posada l’esperança en el Senyor, com diu el salm, encara que siguem un petit ramat no tindrem por. El cristià ha de posar la fe per endavant en tot, en el present i en el futur fe acompanyada d’esperança.

Si veritablement el cristià creu, en el seu pelegrinatge per aquesta vida viurà com a foraster. I no aferrant-se a les coses caduques, al seu davant tindrà sempre la promesa de la ciutat que Déu ens té preparada, el tresor que no s’esgotarà, el Regne, la pàtria celestial.

De moment, ara se’ns demana d’estar a punt, i com a cristians, com a monjos, com a persones consagrades, hem de vetllar amb delit el nostre quefer diari, per esdevenir uns bons administradors fidels i prudents en els dons, en la gràcia que hem rebut de Déu.