SANT BERNAT, ABAT I DOCTOR DE L’ESGLÉSIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Sir 39,8-14; Sl 62; Fl 3,17-4,1; Mt 5,13-19

«Si Ell està amb nosaltres, qui ens podrà enganyar? Si ell està en nosaltres, què ens serà impossible amb aquell qui ens enforteix? Si ell està a favor nostre, qui estarà contra nosaltres?». (Sermó d’Advent 7,2)

Per sant Bernat Crist és el model, estava cert de la seva ciutadania i que al final de la cursa, si el creient es manté fidel, els nostres cossos podran ser glorificats, com ho fou el de Crist mateix. Jesucrist és el model per al monjo, és el model per a tot cristià; un model en el que emmirallar-se sabedors però de les nostres flaqueses tant físiques com morals, coneixedors de que ens cal l’ajut de la seva gràcia; sempre certs de que Crist ens estima i ens vol al seu Regne. No és pas fàcil per a ningú d’arribar al Regne; tampoc ho fou per els sants i tampoc ho fou per a Bernat de Claravall. Aquell home de personalitat carismàtica, de zel impetuós, que potser no sempre fou tant mel·liflu, com el lloà Pius XII, lluità en tot moment per apartar-se del camí de la perdició, dels valors terrenals i fixar la mirada en allò que ens configura al Crist. Amb aquest ideal deixà la seva còmode vida per entrar a Cister, amb aquest ideal inicià el seu camí monàstic.

Crist com a camí, Crist com a meta i Crist com a centre. Sant Bernat assumeix apassionadament la centralitat del Crist que sant Benet expressa en la Regla i seguint l’esperit dels pares fundadors de Cister, viu la seva vida pel Crist. Sant Bernat no volgué altra cosa que complir els manaments del Senyor, fins els més menuts, i ensenyar als altres, també a nosaltres avui, a fer el mateix; perquè la seva paraula, la seva obra, no ha perdut ni la frescor, ni la proximitat i segueix transformant els cors que es deixen tocar per ella.

«Que mai es tanqui la teva boca al nom de Maria, que no s’absenti del teu cor, que no traeixis l’exemple de la seva vida; així podràs tenir la seva intercessió.» (Sermó sobre la Verge Maria II,17).

Per a sant Bernat certament no hi ha cap altre model que Crist; però per arribar a Crist tenim dues grans ajudes. La primera, la brúixola que ens hi guia, el far que ens indica els topants, és aquella qui el portà en les seves entranyes, aquella qui destinada des de sempre pel Pare a acollir-lo esdevingué així la mare clement, la mare piadosa, la dolça mare per la qual Crist se’ns fa més accessible malgrat la nostra carnalitat, perquè ella fou una com nosaltres, tocada per Déu des de la seva concepció, però dona i mare com qualsevol dona i qualsevol mare.

Sant Bernat profundament cristològic és alhora profundament mariològic perquè veu en Maria aquella que ens acosta al seu Fill, aquella que ens el fa proper i que com a mare i no volent res més que el millor per a nosaltres, ens vol fidels al Crist. Maria és per això, escriu sant Bernat, l’estel radiant la llum del qual s’estén a tot el món, que brilla als cels i il·lumina els abismes, que s’aixeca inefable, esplendorosa amb els seu exemple i brillant pel seus mèrits (cf. Sermó sobre la Verge Maria II,17).

Sant Bernat s’alimentà de l’exemple de Maria, i així el representa al iconogràfica de la lactatio, sant Bernat nodrit per Maria com ho fou el mateix Jesús infant. Perquè en ella sant Bernat tenia el seu aliment espiritual i en ella s’emmirallava.
«El qui vol estar amb Déu ha de pregar sovint, és quan preguem que parlem amb Déu i quan llegim l’Escriptura és Déu qui ens parla.» (Sentències III,97).

La segona ajuda per arribar al Crist és l’Escriptura. Sant Bernat destacà pel seu treball espiritual; per això treballa i recorre a les escriptures i a elles lliura el testimoniatge de la seva vida. «L’acció és poderosa sols si s’arrela en una vida interior profunda», escriu Bernat en el seu tractat De Consideratione.

Sant Bernat monjo i evangelitzador alhora, teixeix un vincle entre l’acció i la contemplació, que en realitat és només el despertar a una vida superior, a una vida d’acció més perfecta i fructífera, una preciosa font de caritat apostòlica. Sap que de l’Escriptura neix l’esperit d’intel·ligència, que actua com una pluja que ens dona la saviesa que es transmet de generació en generació. Sant Bernat pouant en l’Escriptura desenvolupa una teologia de la gràcia perquè l’amor és l’única raó de ser de l’home. Déu, que té sempre la intenció i la ferma i decidida voluntat d’acostar-se’ns comença i completa el treball de transformació de la nostra ànima per llur gràcia.

Bernat parteix de la meditació de la Paraula, en la línia que la Constitució Dei Verbum del Concili Vaticà II prendria segles després, i alhora de l’ajuda de la gràcia, en la més pura arrel agustiniana. Per a ell fonamentats amb l’Escriptura i per la tradició i ajudats per l’autoconeixement i el lliurament personal, hem de cooperar amb l’acció de la gràcia que ens allibera, perquè la redempció es realitzi en la nostra vida. Cada ànima, sempre pecaminosa, assegura sant Bernat, tan conscient del seu exili i tan a prop de la desesperació, no sols pot descobrir una raó per a esperar el perdó i la misericòrdia, sinó fins i tot atrevir-se a aspirar a la perfecta unió amb Déu en una unió mística.

Sant Bernat fixant els ulls en Crist, cercant amb Ell aquesta unió mística, tenim com a exemple Maria i com a guia l’Escriptura, esdevingué sal per a la terra i llum per al món. Sabia on tornar salada la sal si perdia el gust, en l’Escriptura; sabia on trobar la llum si la perdia, en Maria que era el far que el guiava, aquella llum que resplendeix davant la gent i fa llum a tots els qui són a la casa de Déu. Tot això sant Bernat ho visqué d’una manera concreta, particular, visqué la seva fe com a monjo, cercant Crist al clos del monestir, seguint la Regla de sant Benet i l’esperit dels nostres pares fundadors que cercaven de viure amb autenticitat la vida monàstica.

Bernat de Claravall fou abat, ha estat canonitzat, és Doctor de l’Església, considerat el darrer dels Pares i Doctor Mel·liflu; però per a ell el més important fou ser monjo. Aquell jove atret per la nova fundació de Cister escriuria que al monjo el fa la professió, al prelat la necessitat i de monjo fou la seva vocació i la seva vida. (Cf. De moribus et officio episcoporum tractatus seu. Epistola XLII ad Henricum Archiepiscopum Senonensem, IX, 33). Aquesta vocació monàstica la visqué sense passar per alt ni el tret més insignificant de la Regla de sant Benet, sense deixar de complir cap dels manaments del Senyor i per això fou i encara és avui capaç d’ensenyar-nos a nosaltres a fer el mateix perquè ell complint i ensenyant ha estat tingut per gran al Regne del cel.

En paraules seves: «Segueixen i aconsegueixen al Crist els qui s’abracen al seu exemple amb humilitat, amb perseverança i amb tot el seu esperit.» (Sermons varis, 68).

Així fou Bernat de Claravall, un enamorat del Crist al qui la iconografia representa abraçant-lo als peus de la creu, com aquell qui sap que aferrat al Crist res ha de témer i tot ho té.