SANT MAGÍ, MÀRTIR, COPATRÓ DE TARRAGONA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Capella del Portal del Carro, Tarragona, 19 d’agost de 2022

Sv 3,1-9; Sl 125,12ab.2cd-3.4-5.6 (R 3); Jm 1,2-4.12; Jn 17,11b-19

Sant Magí fou un home just, refiat d’estar en mans de Déu i si va semblar que als ulls dels seus insensats perseguidors moria, de fet arribava a una vida molt més plena que la que li havien arrabassat. Els seus botxins cregueren que li havien infringit un càstig mortal, però per a ell no fou sinó l’avantsala d’una felicitat immensa, perquè estava cert de la immortalitat de la seva ànima i confiava plenament en que si sembrava la seva vida amb llàgrimes als ulls cridaria de goig a la sega, quan arribés davant del Pare. Fou un home just perquè al llarg del seu pas per aquest món feu el bé. Sant Magí s’apiadà de tothom, donant de beure als qui estaven assedegats per l’esforç de perseguir-lo, guarint endimoniats i a canvi no rebé pas cap premi terrenal, sinó que fou perseguit fins a la mort.

En ell però no hi havia lloc per al rancor, per a tornar mal per mal, ens ho ha dit la carta de sant Jaume, es tingué per molt feliç passant proves, veient com la seva fe era provada com l’or al gresol, i ho suportà tot amb paciència fins a la fi, una fi que de fet era el començament d’una vida vertadera, rica i plena. Essent constant, essent perseverant, sant Magí rebé a la fi la corona de la gloria, aquella que el Senyor reserva als qui l’estimen i sant Magí fou abans que res un enamorat del Crist. La gloria, que l’Església li reconeix, se l’havia ben guanyat perquè l’amor sant Magí no el reservà ni per a ell mateix ni pels seus amics, ni tal sols per al Senyor tot sol; sant Magí entengué que malgrat ser odiat, que malgrat ser perseguit, que malgrat no ser del món, havia estat enviat per a ser testimoni de la veritat i aquell qui és la veritat i la vida ens ha deixat dos grans manaments: Estimar-lo a Ell i estimar als altres com a nosaltres mateixos i així ho feu sant Magí sense fer accepció de persones, com diria sant Benet a la seva Regla que encara avui inspira la vida dels monjos. El màrtir de la Brufaganya estimà a tothom, fossin els seu amics o fossin els seus enemics. I aquest amor de sant Magí a Déu i als germans és el seu gran llegat. El practicà amb la filla del governador Dacià, i rebé com a premi una presó encara més fosca i rigorosa; el practicà amb els qui havent-lo torturat quedaren extenuats i rebé de les seves mateixes mans la mort. Però la seva és una herència que traspassa fins i tot llur vida terrena per arribar segles després a mostrar-se en uns fets, com els ocorreguts en aquest mateix indret durant l’evacuació de l’exèrcit napoleònic o salvant tantes embarcacions dels perills del naufragi; perquè estimar no pot ser quelcom teòric, ha de ser pràctic; no pot ser quelcom limitat en el temps, ha de ser etern. Com ens diu sant Jaume la fe sense obres és morta, de res val (cf. Jm 2,18); així mateix l’amor sense demostrar-lo, sense exercir-lo, de res o de molt poc val.

Més enllà de la visió romàntica que puguem tenir de sant Magí, un sant que arriba al fons dels nostres cors i que portem al cor tots els tarragonins; la seva figura és un testimoni de fe i d’amor. La fe alimentava la seva vida, li donava fortalesa i aquesta fe la mostrava amb obres, amb fets. En paraules del Papa Francesc dites amb motiu de la beatificació de l’avui ja san Óscar Romero: «El màrtir no és algú que ha quedat relegat en el passat, una bonica imatge que engalana els nostres temples i que recordem amb una certa nostàlgia. No, el màrtir és un germà, una germana, que continua acompanyant-nos en el misteri de la comunió dels sants, i que, unit a Crist, no es desentén del nostre peregrinar terrenal, dels nostres sofriments, de les nostres angoixes.» (30 d’octubre de 2015).

Què ens diu sant Magí a nosaltres avui, ara i aquí? El mateix que digué i mostrà als seus contemporanis; que ens cal estimar sense distincions. Perquè també avui hi ha assedegats i nosaltres, certament sense el poder de fer miracles, cadascun de nosaltres amb la nostra responsabilitat, amb les nostres migrades forces, hem de mostrar aquest amor que sant Magí va manifestar. Perquè també avui l’odi encega a molts, com a aquells que sortint per aquest mateix portal plens d’odi quedaren cecs perquè no podien veure en sant Magí, no podien veure en qualsevol altre al proïsme, reconèixer-hi a aquell qui ens cal estimar. Aquest és el seu llegat, el seu missatge, la seva herència; mirar de calmar la set dels assedegats, mirant de treure l’odi dels cors d’aquells a qui el mateix odi deixa cecs; mirant de treure el mal, del cor dels altres. És aquest un missatge d’ahir, d’avui i per sempre. Nosaltres creients no ho hem d’oblidar mai això i per aquest motiu fem avui memòria de sant Magí i ho fem de nou en aquesta entranyable capella del Portal del Carro, al costat de la porta per on la tradició ens diu que sant Magí fugí de Tarragona per retornar a la Brufaganya, on sols volia cercar Déu, i la mateixa porta per on sortiren els seus perseguidors cegats per l’odi. És aquesta capella, salvada per la intercessió del sant de la destrucció durant la guerra del francès, on els tarragonins ens hi sentim com a casa, i així ens hi han fet sentir també els administradors que ha tingut; ho veiem tant sols recordant-ne els darrers com el Dr. Pere Batlle, Mossèn Tomàs Bartolí o Mossèn Francesc Gallart, tots d’entranyable memòria i als qui recordem com a testimonis amorosos de la fe i del culte a sant Magí. Ells han estat, cadascun a la seva manera, transmissors d’aquest amor que sant Magí va viure i va transmetre. Ells estimaven sant Magí perquè estimaren aquell a qui sant Magí estimà, el Crist, perquè sant Magí no obrava per ell mateix, ho feia mogut per la força del Senyor a qui estimava i a qui cercava en la solitud de la Brufaganya.

I el Senyor també l’estimava a ell, per això fou alliberat pels àngels de la presó. Com als apòstols a qui de nit l’àngel del Senyor va obrir les portes de la presó i els va fer sortir per que anessin a predicar al temple (Cf. Ac 5,19). Com Pere que empresonat a Jerusalem per Herodes i mentre dormia entre dos soldats, lligat amb dues cadenes, i els sentinelles feien guàrdia davant la porta de la presó; tot d’una es va presentar un àngel del Senyor i el calabós s’omplí de claror; l’àngel li manà d’aixecar-se, de cenyir-se, de posar-se les sandàlies i el mantell i de seguir-lo (Cf. Ac 12,6). Com Pau, l’Apòstol i el nostre evangelitzador, que veié a Filips la presó sotragada per un terratrèmol i les seves cadenes trencades (Cf. Ac 16,26). Els Apòstols, Pere i Pau, com sant Magí no havien fet res que meresqués la pena de mort o la presó; eren perseguits per predicar el missatge de Jesús.

Per obra de Déu sant Magí feu encara fins i tot com el mateix Moisés, va alçar la mà i amb el bastó va picar la roca tres vegades i va sortir-ne aigua abundant i en begueren els seus botxins, com n`havia begut el poble d’Israel al desert amb el seu bestiar (Cf. Nm. 209,11). Una aigua que mort sant Magí conserva el poder guaridor, però es feu desagradable; perquè no tot són flors i violes a la vida, per alliberar-nos del mal a vegades cal patir, com patiren els màrtirs. El màrtir no és aquell que viu el martiri amb resignada impotència, el màrtir és aquell qui el viu amb joia, amb alegria, amb confiança. Com santa Tecla, aquella dona agosarada que ho deixà tot per seguir al Crist anunciat per l’Apòstol, per sant Pau; com Fructuós que en el darrer moment davant les flames no tenia cap altra cosa al cap que l’Església estesa d’orient a occident; com els màrtirs més propers als nostres temps encapçalats pel beat Manuel Borràs i els seus companys; o com aquells altres màrtirs, els del martiri de cada dia, que sovint sense arribar a morir a mans dels seus perseguidors, sense arribar a donar la vida, sí que la consumiren patint persecució i exili a més d’incomprensions i calumnies, com el Cardenal Vidal i Barraquer i tants d’altres també avui.

Sempre és temps de màrtirs, perquè sempre és temps de donar testimoni de la fe amb serenor i confiança. Déu no fa als màrtirs, als màrtirs els fem nosaltres els homes i dones deixant d’estimar al proïsme, quedant cecs per l’odi; el que Déu fa és donar-los la fortalesa en les proves i fermesa en la fe. Sant Magí, aquest home miraculós que coneixem entre la llegenda i la realitat, és un sant de la porta del costat, com diria el papa Francesc, un sant proper al qual també avui hem d’invocar. Perquè al nostre món encara hi ha set de justícia i a vegades aquesta set la tenim molt a prop, la veiem en els qui no tenen feina, en els qui són desnonats i es queden sense llar, en els qui han de fugir del seu país per causes polítiques, econòmiques o per la guerra, en els qui són injustament perseguits per defensar els drets dels altres. Al nostre món, avui com sempre li cal l’aigua de la solidaritat, de la fraternitat, de la justícia social i de la pau.

Ara aquí els tarragonins de nou aplegats en aquesta entranyable capella del Portal del Carro, demanem al Senyor, per intercessió del gloriós sant Magí, que faci de tots nosaltres homes i dones aimants del proïsme, perquè qui estima no vol pas mal al qui és estimat. El desamor és el primer pas cap a l’odi; un odi com el d’aquell prefecte de nom Dacià que ni havent vist la seva filla guarida per sant Magí, desistí en perseguir-lo i perseverà fins a saber-lo mort. Però aquella mort era tant sols una aparença, aquella mort, fruit de l’odi, era al cap i a la fi la glorificació de sant Magí, aquell home que estimà tant que es compadí fins i tot dels seus perseguidors i sacià la set dels seus botxins. Aquest és el missatge de sant Magí, l’amor; aquest és el seu llegat, aquest és el seu exemple a seguir. Tant de bo que siguem capaços d’imitar-lo i de seguir-lo, amb les nostres migrades forces, segurament sense tanta valentia, però al menys amb la convicció de saber que hem d’estimar a Déu i al proïsme com a nosaltres mateixos.

Que sant Magí ens hi ajudi a nosaltres aquí presents i a tots els tarragonins de naixement i d’adopció, a tots aquells qui el tenim per copatró.