Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 42,1-4.6-7; Sl 28,1-2.3ac-4.3b i 9b-10; Fets 10,34-38; Mt 3,13-17
«Com
és que tu vens a mi?» El Baptista, aquell que havia saltat de goig en les
entranyes de la seva mare Elisabeth en sentir vora seu la presència del
Salvador, ara s’estranya de que Jesús s’acosti a ell per rebre un baptisme d’aigua.
El qui és el Messies, el Fill de Déu no té vertaderament necessitat de ser
batejat, com tampoc no la té ni de morir, ni d’encarnar-se; tot ho fa per amor;
som nosaltres els qui ho necessitem tot d’Ell. Déu és mou en el pla de salvació
per amor a la seva creatura des de la seva concepció fins a la mort en creu;
des del baptisme al Jordà fins a la resurrecció victoriosa. Jesús ens va
indicant pas a pas quin camí ens porta cap al Pare i a nosaltres, pobres
pecadors, sí que ens cal rebre el baptisme i no tant sols el que administrava
Joan, sinó un baptisme per l’aigua i per l’Esperit.
Al Jordà es troben el baptisme de Joan i el baptisme que ens porta el Crist,
amb Ell tot arriba a la plenitud, també el baptisme i això ens permet a
nosaltres de poder participar en la seva totalitat en la redempció, si responem
afirmativament a la seva crida. Des dels inicis del cristianisme el baptisme
del Senyor ha presentat certa incomoditat, al cap i a la fi ens fem la mateixa
pregunta que Joan; com és que es bateja Jesús si en Ell no tant sols no hi ha
pecat sinó que és el camí per al perdó dels nostres propis pecats? Oblidem que
s’ha fet en tot igual que nosaltres per mostrar-nos que tenim remei, que Déu
mateix ens posa a l’abast els mitjans per a ser redimits, per tal de que puguem
recuperar la imatge divina que hi ha en cadascun de nosaltres i que enterbolim
moguts per les nostres fragilitats que ens fan caure en el pecat.
Ens ho ha dit l’apòstol Pere, Déu no fa diferències a favor dels uns o dels
altres, som nosaltres els qui les fem; Déu acull tothom qui creu en Ell, som
nosaltres qui rebutgem a alguns o a molts; Ell és Senyor de tots, som nosaltres
els qui ens el volem apropiar, monopolitzar-lo i a vegades fins i tot
manipular-lo. Ell, ens ho ha dit el profeta Isaïes ni crida ni alça la veu, no
es fa sentir pels carrers, ni trenca la canya que s’esberla, ni apaga la flama
que vacil·la. Ell ve bondadós a prendre’ns de la mà per portar la llum de la fe
als qui estem encegats per les nostres passions; a treure’ns de la presó del
nostre egocentrisme i el nostre relativisme estructural, ve en definitiva per
alliberar-nos de l’esclavatge del pecat.
La festa del baptisme del Senyor clou el cicle nadalenc, ve a ser la conclusió
que Déu ens presenta davant dels ulls perquè també nosaltres prenguem la
iniciativa, ve a ser com si ens digués “ja ho veieu, jo m’he fet un dels
vostres, que sou els meus, ara seguiu-me i convertiu-vos”. Aquesta conversió la
recordem cada any de manera molt especial en la Vetlla Pasqual, en la nit santa
en que celebrem el nucli del misteri de la salvació, la resurrecció del Senyor
que és l’anunci de la nostra, quan renovem el nostre compromís baptismal.
Aquest any el Senyor ens ha fet el regal de que un dels nostres germans, el
Pare Francesc, hagi estat cridat a la casa del Pare tot just encetada la festa
del baptisme del Senyor, tot just haver escoltat les primeres Vespres d’aquesta
festa; en certa manera ha estat cridat així a l’acompliment d’allò que pel
baptisme va ser convidat a compartir; amb el baptisme iniciem el camí a la fe i
en ser cridats davant del Pare completem el trajecte més penós i iniciem el més
planer, si és que en som trobats realment dignes.
En paraules del Papa Benet: «Tot el que comença a la terra, abans o després
acaba, com l’herba del camp, que brolla al matí i es marceix al capvespre. Però
en el baptisme el petit ésser humà rep una vida nova, la vida de la gràcia, que
el capacitat per a entrar en relació personal amb el Creador, i això és per
sempre, per a tota l’eternitat.» (13 gener de 2008).