DIMARTS DE LA SETMANA VI DE PASQUA

MISSA VOTIVA DE L'ESPERIT SANT
CAPÍTOL DE LA CONGREGACIÓ CISTERCENCA DE LA CORONA D'ARAGÓ

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 16,22-34; Sl 137,1-2abc.2d-3.7c-8; Jo 16,5-11

«Us convé que me’n vagi, si no me n’anava no us vindria el Defensor» digué Jesús a uns deixebles que l’escoltaven amb un cor ple de tristesa. Els deixebles en aquell moment no podien entendre de que els parlava Jesús, però Ell sabia que seria la força de l’Esperit la que envigorirà els seus cors i els donarà la força i la confiança necessàries per a fer arribar la bona nova de la salvació arreu de la terra. La vocació va estretament lligada a l’Esperit, sense deixar actuar l’Esperit no hi ha lloc per a l’acció de Déu. Els deixebles en aquell moment no ho podien intuir, però aviat batejaran en el nom de Pare, del Fill i de l’Esperit Sant perquè plens de la seva força esdevindran evangelitzadors.

Un dia cadascun de nosaltres, segurament també com els deixebles sense entendre ben bé com, vam sentir una crida, la de la vocació monàstica i deixant actuar la força de l’Esperit vam respondre afirmativament al Senyor. La crida, com la dels apòstols vora el llac de Galilea, no és sinó un primer pas, un començar a caminar vers una meta a la que no arribem sinó és a la fi dels nostres dies, és el que sant Benet defineix a la Regla com arribar tots junts a la vida eterna. Perquè la nostra cursa, com la dels mateixos deixebles, no és una cursa en solitari sinó en equip, podríem dir que és una cursa de relleus on una generació relleva a una altra no interrompent així la carrera. Potser avui podem tenir la sensació de que no hi ha relleu, de que al menys costa molt i molt trobar qui agafi el testimoni i rellevi a les generacions grans de monjos i monges per tal de donar continuïtat a les comunitats. És cert que hi ha moltes comunitats que envelleixen, que disminueixen en nombre i fins i tot que desapareixen o corren el risc de desaparèixer; a tots ens venen al cap exemples concrets. Sembla que la vida monàstica, la vida religiosa, la vida de fe sinó ha passat de moda sí que no està en el seu millor moment.

Ha deixat Déu de cridar? No hi ha qui l’escolti quan crida? El nostre món és sord a la veu de Déu? D’una banda la societat ha canviat, s’ha secularitzat diem, Déu ha deixat d’estar present en gran part en la formació de les noves generacions, no pas en la formació acadèmica o curricular, que també, sinó sobretot en la formació humana, en la formació com a homes i dones que se saben imatge de Déu, creats per Déu i cridats a arribar a Déu. Malgrat tot Déu segueix cridant i la pregunta de l’escarceller a Pau i a Siles «Senyors, què he de fer per salvar-me?» segueix esperant la mateixa resposta: «Creieu en Jesús i us salvareu.»

El missatge de Crist no envelleix, sempre és actual però la intensitat de la resposta fluctua i essent conscients d’això hem de mirar de viure’l amb la màxima fidelitat i sinceritat possible, donant el millor de nosaltres mateixos, confiats i lliurats a la força de l’Esperit. No podem viure la crida, la vocació, la vida monàstica de manera acomodatícia, rutinària ni tampoc cedint a estereotips purament d’imatge, folklòrics. L’autenticitat és l’única manera de viure la crida de Crist, l’única manera d’avançar cap a la vida eterna i el Regne de Déu; l’autenticitat és l’única manera de viure la fe.

Ens deia el nostre Abat General en la seva darrera carta de Quaresma: «La veritable conversió consisteix a permetre que el Déu viu i present transformi la nostra vida a la seva imatge, per estimar com Déu estima, perdonar com ell perdona, servir com ell serveix, donant la vida com ell la dona. Però quin és el mitjà a través del qual s’esdevé aquesta transformació? S’esdevé a través de la comunió que Crist ens concedeix de viure amb ell i amb el Pare, en el do de l’Esperit Sant.» (Carta per a la Quaresma de 2023).

Estimar, perdonar i servir és el camí que porta cap a la veritat sencera. L’amor del Senyor dura per sempre, però qui sap si potser no ens convé ara tenir el cor ple de tristesa, com els deixebles, per tal d’obrir-nos més sincerament i de cor al Defensor. Com deia el Papa Francesc als participants al darrer Capítol General del nostre Orde el que cal és: «estar més disponibles per al Senyor, amb totes les vostres forces, amb les fragilitats i les reflorides que ell us dona. Per això lloem Déu per tot, per la vellesa i per la joventut, per la malaltia i per la bona salut, per les comunitats de tardor i les de primavera.» (17 d’octubre de 2022).

La tardor porta a l’hivern, certament; però ambdues estacions preparen l’esclat de vida de la primavera, si sabem sembrar la llavor de l’amor, del servei i del perdó no ha de trigar a florir de nou la veritat. El Senyor té encara moltes coses per dir-nos.