DIA VII DINS L’OCTAVA DE NADAL

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
1Jo 2,18-21; Sl 95,1-2.11-12.13 (R.: 11a); Jo 1,1-18

Avui arrencarem el darrer full del calendari. Direm adéu a un any ple de tristesa: guerres, desastres naturals, crisi climàtica, explotació, emigració, violència de gènere, homofòbia, abusos sexuals, morts en accidents catastròfics, per malalties incurables... la llista podria ser inacabable. També nosaltres, com a comunitat, hem experimentat i experimentem la feblesa, la fragilitat, el cansament i la limitació.

Avui, però, escoltem també un anunci de llum, de vida i d’esperança: el logos, el verbum, la paraula que aguanta i recrea la realitat. Res del que existeix no ha existit sense ella. Ella era la llum i la vida dels homes. Ella ja era al principi al si del Pare. Més, encara, aquesta Paraula s’ha fet carn. Ha assumit la nostra realitat, la nostra limitació, la nostra feblesa, tota la tristesa del món. Ha emparaulat aquesta realitat dialogant amb el desamor i el rebuig dels homes, per capgirar-los i obrir-los un nou camí, una nova possibilitat. Com?

M’agradaria meditar amb vosaltres aquesta Paraula feta diàleg entre el Pare i el Fill a través de dos bells textos de la litúrgia. Un l’hem cantat fa poc, l’introit de la missa de la nit de Nadal, i l’altre és l’introit de la missa del dia de Pasqua. Aquests dos textos, en forma de diàleg del Pare i del Fill, resumeixen l’itinerari d’aquesta Paraula de llum i de vida que ve a transformar la nostra realitat: la tristesa en joia, la foscor en claredat. Diu el Pare al seu Fill, en l’introit de la missa del gall: «Ets el meu fill, avui t’he engendrat». L’Avui de l’eternitat es conjuga amb l’avui de la nostra temporalitat caduca, quan la Paraula es revesteix de la nostra carn al si d’una Verge. La Paraula entra en la història, i així la història esdevé diàleg salvífic, com un riu que retorna a la seva font eterna, el Pare, a través del Fill, el Verb. I el dia de Pasqua, el Fill, quan retorna a Casa, havent davallat als inferns, al més pregon de la mort, canta en l’introit de la missa: «He ressuscitat, m’he retrobat amb tu, al·leluia. No m’has deixat de la teva mà, al·leluia. És admirable la teva saviesa, al·leluia, al·leluia». Aquesta és la saviesa admirable: el Fill, i amb ell tots nosaltres, la nostra carn, la nostra història, retroba el Pare i és acollida, amb el Fill, en la seva abraçada, coronant així l’itinerari, com el d’un riu en un mar de misericòrdia.

La nostra salvació, doncs, es resol entre aquest punt inicial: «Ets el meu fill, avui t’he engendrat», i el punt final: «M’he retrobat amb tu»; entre la Paraula que diu el Pare, i la Paraula que diu el Fill, en tant que el Fill, com a Paraula dita pel Pare no pot fer altra cosa que dir-se, donar-se, lliurar-se al Pare. Amb el benentès, però, i això és el misteri de Nadal, que ara aquesta Paraula que diu al Pare: «M’he retrobat amb tu», ho fa revestida de la nostra carn, de la nostra realitat i amb els parracs de la nostra història.

El logos, doncs, la Paraula, assumeix la història humana, recapitula la creació, a través d’aquest diàleg de salvació entre el Pare i el Fill. Diàleg ve de logos, només cal posar-hi una petita partícula, dia, que vol dir a través de. A través de, perquè és el Buf santíssim de l’Esperit, el Tercer de la Trinitat, qui dona so a la Paraula, qui condueix la història, qui fa possible aquesta salvació, fa possible que la Paraula s’encarni i dialogui amb les nostres paraules humanes per transformar-les i salvar-les, i retornar-les a la seva font.

I a la font acabarem també les festes de Nadal, a la font del Baptisme de Jesús en la santa Teofania, i ara mateix a la font de l’altar d’aquest Santíssim misteri que estem a punt de celebrar. Deixem que ens nodreixi, deixem-nos fer, a través de la carn del Verb que menjarem, Verb nosaltres mateixos, paraula i diàleg d’amor per retornar al Pare i als nostres germans tot l’agraïment i tota la joia que els devem. Que així sigui, en aquest any sant 2025 de la naixença del nostre Salvador, i sempre, amén.

NADAL DEL SENYOR

MISSA DEL DIA
Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Is 52,7-10; Sl 97,1.2-3ab.3cd-4.5-6 (R.: 3c); He 1,1-6; Jo 1,1-18

Déu ha parlat, ens ha donat la seva Paraula. Paraula per escoltar. Paraula per la qual tot ha vingut a l’existència.

Ell és la Vida, ell és la Llum. Perquè ara nosaltres puguem escoltar el crit de goig, perquè el Senyor ha consolat el seu poble, i ens ha redimit de l’esclavatge del pecat. Sí, ens ha redimit de les nostres mancances d’amor.

Déu ens ha parlat en la persona del Fill, ens ha nascut un noi, el Messies, el Senyor.

Per això, ens hem d’alegrar. La Llum ha vingut a casa nostra. La Llum s’ha fet present enmig de la foscor nostra.

Però nosaltres, l’hem acollida?

Als qui creuen en el seu nom, els concedeix poder ser fills de Déu.

Som fills de Déu pel baptisme. Però, vivim aquesta filiació?

El qui és la Paraula es va fer home i plantà entre nosaltres el seu tabernacle.

Entre nosaltres ha viscut per ensenyar-nos la Bona Nova, per ensenyar-nos a parlar, per ensenyar-nos a actuar, per ensenyar-nos a viure il·luminats.

S’hi Déu ens ha parlat en la persona del Fill, aprenguem nosaltres a imitar la persona del Fill i serem salvats.

El qui és la Paraula es va fer home, perquè nosaltres aprenguem a viure com Déu vol. Cal contemplar el Misteri del Nadal del Senyor com la gràcia i la benedicció que hem rebut cada cristià, sense merèixer-ho.

Cal avançar en la nostra vida cap al coneixement més profund del do de Déu, del seu Fill, perquè el nostre camí cap al cel sigui més lluminós, més ple de gràcia i de veritat, perquè puguem donar llum i puguem esdevenir testimonis de fe, d’esperança i d’amor en el nostre món.

NADAL DEL SENYOR

MISSA DE LA NIT
Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Is 9,1-6; Sl 95,1-2a.2b-3.11-12.13 (R. Lc 2,11); Tt 2,11-14; Lc 2,1-14

Les tenebres s’estenen, la fosca es fa present i la injustícia deixa mort rere mort, guerres i fam que mai sembla que hi hagi prou.

Vivim en un món convuls, i per desgràcia la humanitat sembla que viu desorientada.

Només ens cal aturar la bogeria que ens envolta i prestar atenció al clam dels innocents.

Prou de botes dels soldats que marquen el pas, prou de mantells rebolcats en la sang, prou.

Avui ens ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor.

S’ha revelat l’amor de Déu. La llum ha aparegut, ens ha nascut un noi, ens ha estat donat un fill.

Com podem adonar-nos d’això?

Vetllant com els pastors, vivint al ras, deixant-nos envoltar per la llum que ens ha estat donada en el baptisme.

Escoltant la glòria de Déu, el desig que Déu té per salvar-nos, el desig de pau que ens ofereix.

Sí, adonem-nos de tot el que Déu ens ha donat. S’ha revelat l’amor de Déu, que vol ensenyar-nos que abandonem la mentirà i la impietat, per viure una vida de justícia i de pietat mentre esperem la glòria de Jesucrist, Déu gran i salvador nostre.

Vivim en esperança, vivim amb fe, donem-nos en amor als altres.

El salvador, el Messies, el Senyor de l’univers ve a trobar-nos.

On el podem trobar?

Maria l’embolcallà i el posà en una menjadora. No tinguem por, cerquem el Senyor, ara que es deixa trobar. La menjadora és ara l’Eucaristia i ací ens convé trobar-lo. Però, també l’hem de buscar en cada germà que embolcallat necessita ajuda per la seva fragilitat.

Què ens cal?

Humilitat per saber sortir de nosaltres mateixos, de les nostres seguretats i comoditats. Així vetllant i vivint al ras com els pastors, ens adonarem de la glòria de Déu que ens és anunciada.

Anem, anem fent camí per adorar el Fill de Déu, el diví nadó, Jesús que ens salva.
Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que estima el Senyor.

Bon Nadal!

DIUMENGE IV D’ADVENT (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Mi 5,1-4a; Sl 79,2ac i 3b.15-16.18-19 (R.: 4); He 10,5-10; Lc 1,39-45

Oh cel, deixa caure la rosada; que el Just plogui dels núvols, i que la terra obri el seu si, per fer-ne germinar el Salvador.

El Salvador ve humil, enmig d’un poble humil, Betlem Efrata, petita per figurar entre les famílies de Judà. Ve el Pastor d’Israel a renovar, a fer-nos veure la claror de la seva mirada. Ve a donar-nos la pau, perquè Ell és la pau.

Vivim desitjosos de pau?

El Salvador ve a fer la voluntat del Pare: Déu meu, vinc a fer la vostra voluntat. Crist no va venir a fer la seva, va venir a fer la voluntat de Déu. La voluntat el portarà a l’ofrena de la seva vida per a la nostra salvació.

El Fill, Jesús, el Salvador s’ha ofert per la nostra salvació, i encara avui se’ns ofereix en aquesta Eucaristia per a que puguem encetar el goig de la seva encarnació per al nostre bé.

Que el Just plogui dels núvols. I així ha plogut en Maria. Que la terra obri el seu si. I Maria ha estat la terra que ha fecundat per fer-ne germinar el Salvador.

El Salvador que encara no nat ja empeny a Maria decididament a ajudar, a compartir, a fer-se solidaritat. Decididament ha sortit de casa sense por pel seu embaràs per anar a la muntanya a casa de Zacaries. Casa que ha estat beneïda amb la gravidesa d’Elisabet, la estèril que ja no és estèril, perquè per a Déu res li és impossible.

Elisabet ara plena de l’Esperit Sant lloa a Maria: Ets beneïda entre totes les dones i és beneit el fruit de les teves entranyes. ¿Qui soc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-me?.

La salvació se’ns atansa sense adonar-nos, com la pluja dels núvols. Ens cal obrir-nos a la rosada perquè germini el Salvador en el nostre cor.

«Oh Rei i Desitjat de la nacions, pedra angular que de dos pobles n’heu fet un: veniu a salvar l’home que vàreu formar del fang».

CONCEPCIÓ IMMACULADA DE LA BENAURADA VERGE MARIA

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Gn 3,9-15.20; Sl 97,1.2-3ab.3c-4 (R.: 1a); Fl 1,4-6.8-11; Lc 1,26-38

On ets? On som en el nostre camí de l’Advent? Déu ens ve a trobar. Déu ens ve a trobar, però nosaltres estem distrets buscant un pàmpol de figuera, per amagar-nos, i amb aquest vent que fa ja no en queda cap.

Nosaltres som maculats pel pecat original. Pel baptisme hem estat redimits. Però, de quan en quan tornem a tenir por i caiem en la malicia del diable que ens vol dividits i separats.

En el nostre camí de l’Advent tenim molts senyals que ens van indicant el bon camí. Perquè Déu ha començat en nosaltres un bon treball. La pregaria anirà enriquint el nostre amor més i més, fins a vessar, ple de coneixement i de finor d’esperit, perquè sapiguem apreciar els valors autèntics i arribem purs i sense entrebancs al dia de Crist, perquè Crist vindrà.

Nosaltres sols no podem, no podem. Per això, en aquest temps tenim l’acompanyament de la Immaculada.

Nosaltres encara portem les nostres màcules de pecat, però Maria la Mare de Déu és Immaculada des de la seva puríssima concepció. Ella havia de ser tota pura per esdevenir el temple en el qual l’Esperit Sant vingué i el poder de l’Altíssim la va cobrir amb la seva ombra, i per això el fruit sant que va néixer era el Fill de Déu, Jesús, el nostre salvador.

Maria, és la nostra mare i ens acompanya sempre i sobretot quan ens atansem al misteri del Nadal del Senyor.

On som avui nosaltres? Perquè Déu ens crida en cada esdeveniment, ens crida constantment i ens envia àngels i tot per a veure que contestem.

Estem preparats per escoltar? Estem preparats per rebre el qui ve?

Maria no va tenir por de la revelació del misteri de Déu, avui és exemple per a cadascú de nosaltres.

Acceptem la voluntat de Déu?

Maria va respondre: “Soc l’esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules”.

Acceptem la paraula que Déu ens envia?

Ens cal purificar-nos, netejar-nos de totes les màcules de pecat, per poder deixar d’amagar-nos i amargar-nos darrera les fulles de figuera, que ja no hi son, el vent se les ha endut.

La Paraula de Déu ve al nostre encontre, la Mare de Déu, la Puríssima, la Tota Santa, ens ajuda amb la seva fe a obrir el nostre cor. Com Maria ens cal d’obrir el nostre cor a la voluntat de Déu.

Déu vol la nostra salvació, nosaltres de vegades no veiem cap salvació per cap lloc. La pregària amb companyia de la mare, de la Mare de Déu ens confortarà dia a dia fins a la fi de la nostra existència en aquest món.

A més, ens obrirà a les portes de la vida eterna, a la qual desitgem arribar amb Maria Immaculada i tots els Sant per viure en la glòria del Pare i del Fill, amb l’Esperit Sant, pels segles dels segles. Amén.

DIUMENGE I D’ADVENT (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Jr 33,14-16; Sl 24,4-5ab.8-9.10 i 14 (R.: 1b); 1Te 3,12;4,2; Lc 21,25-28.34-36

El Senyor és el nostre bé. I no hi ha altre bé millor. Perquè ell és bondadós i recte, ensenya el bon camí als pecadors.

Nosaltres: Som pecadors?

Sempre tenim la màcula de pecat, perquè no fem el bé que voldríem, perquè de vegades no ens n’adonem del mal que podem fer als altres.

Per això, el nostre bé només és el Senyor. Hem d’elevar la nostra ànima perquè aquest temps d’esperança, aquest temps d’Advent és el temps que som convidats a canviar els hàbits de la nostra existència.

Davant del pla de Déu, davant la salvació que se’ns presenta, si som cristians no podem quedar-nos immòbils.

Hem de viure amb el cap ben alt, i això vol dir desenvolupar la nostra capacitat d’amor. Déu ens ha vessat el seu amor en el seu Fill, Jesucrist.

El seguiment de Jesús ens obliga a alçar el cap ben alt per donar-nos als altres amb amor.

Si el cristià té un objectiu en la vida, aquest sols pot ser un: el ser Sants. Som cridats i convocats a la santedat, perquè la nostra vida està empeltada a la santedat de Jesús, per això hem d’avançar en la santedat i aquest temps d’espera ens és propici.

Aquest temps, el temps que estem vivint no deixa de ser un temps convuls, amb l’ai al cor, perdent l’alè de por, amb els desastres que ens sobrevenen arreu del món.

Però, no hem de perdre l’esperança. Aquesta esperança cristiana ens farà alçar el cap ben alt i tenir l’absoluta confiança que de tot això molt aviat serem alliberats.

La fe ens empeny a viure alerta, vetllant, pregant en tota ocasió, perquè ens hem de preparar per a l’examen final de la nostra vida, per això ens convé no perdre el temps en distraccions i dedicar-nos en cos i ànima al seguiment de Jesús, el Crist el qui m’ha donat la vida de salvat.

L’Advent ens prepara per al seu encontre. Ens prepara per celebrar la memòria del seu naixement. Ens prepara per a la seva vinguda definitiva a la fi dels temps. Ens prepara també per al nostre encontre lluminós ara en la nostra vida quotidiana en la nostra pregària.

Jesús ve al nostre encontre. Per això hem de preparar els nostres cors, perquè puguem rebre’l amb tota la nostra persona. No podem deixar d’obrir el cor a la seva salvació.

Jesús ens vol per a ell, nosaltres no podem perdre l’oportunitat de seguir-lo amb tota la nostra persona.

Ell ens vol alliberats de tot mal. Ell ens desitja tot el bé. Deixem que aquest temps d’Advent sigui el nostre temps propici per vetllar i pregar perquè deixem créixer les seves llavors en nosaltres. Així creixerem en amor, ens transformarem en amor i serem llavors d’amor per al món, llavors de l’amor del Crist per a la nostra societat.

Ell és el nostre bé, ell el Senyor que és Déu Pare, Fill i Esperit Sant, i vol que siguem alliberats pels segles dels segles. Amén.