18 de març del 2008

DIMARTS SANT

Homilia predicada per fra Lluís Solà
Is 49, 1-6; Sl 70, 1-2, 3-4a, 5-6ab, 15 i 17 (R.: 15); Jn 13, 21-33, 36-38

«Déu va entregar el seu propi Fill per tots nosaltres i no el va plà­nyer». Ho cantarem durant la comunió, tot apropant-nos a rebre el Pa que ens dóna Jesús, signe de la seva identitat i de la seva intimitat compartides. Va ser, com ho serà aquest, un moment intens aquell en què Judes va rebre el pa de l'amistat del Senyor i, rere aquest pa, la suggestió de Satanàs.

Jesús sap què està passant pel cor de Judes i fins l'empeny, l'en­coratja a dur a terme el seu propòsit: «Fes més de pressa això que estàs fent». Jesús, encara, interpreta «això que Judes està fent i que cal que faci de pressa» com la causa de la glorificació del Fill de l'Home. Glorificar, si ho traduïm en un llenguatge entenedor per a nosaltres, vol dir manifestar, fer evident el pes específic d'una cosa, la seva realitat, el seu significat profund. «Això que Judes està fent» revelarà, segons Jesús, qui és realment el Fill de l'Home, qui és realment Déu.

I què és el que fa o ha de fer Judes?

Déu entrega, lliura el seu Fill. Allò que va demanar una vegada a Abraham, el lliurament del fill estimat, és a dir, de la pròpia vida, del propi futur, Déu ho fa, ho assumeix com a cosa pròpia. Déu ens dóna Jesús, el seu Fill estimat, i en el Fill se'ns dóna Ell mateix com a Déu: «Déu va entregar el seu propi Fill…». Goso afirmar que l'essència de Déu, allò que Déu és, la seva glòria, el seu pes específic, s'explica en aquest verb «entregar».

I Judes, què hi fa ací? Judes assumeix la responsabilitat de conjugar en mode humà el verb entregar, que, fins ara, hem conjugat en mode diví. Això és el que fa, el que ha de fer Judes; això és el que Jesús l'apressa a fer, i que serà causa de glorificació per a ell, per a Jesús, i per a Déu: Judes lliura, entrega Jesús, el Fill, als grans sacerdots. Judes, amb la seva acció, inicia el drama que culminarà divendres quan sentirem Jesús, a la creu, assumint amb plena llibertat tot el pes i el significat d'aquest verb lliurar, en el moment en què, «inclinant el cap, lliurarà l'esperit», és a dir, es lliurarà ell mateix al Pare i a la humanitat. Avui, doncs, comencem la contemplació d'aquest misteri del lliurament de Jesús, en el qual Judes hagué d'assumir un paper tan important i tan terrible alhora.

Germanes, germans, nosaltres, del verb original grec que hem de traduir per «entregar» o «lliurar» (en llatí «tradere»), en retenim només els significats de «trair» i de «traïdor», i hem convingut sense cap escrúpol a etiquetar Judes com «el traïdor», i amb Judes, en molts moments de la història, fins i tot el poble jueu en el seu conjunt. Ho és, però, Judes un «traïdor» en el sentit pervers que nosaltres donem al mot? I nosaltres? No «traïm» sovint el text de la Sagrada Escriptura quan en fem una lectura superficial i en traiem conseqüències superficials per a la nostra vida?

16 de març del 2008

DIUMENGE DE RAMS

LA PASSIÓ DEL SENYOR (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet

El papa Joan Pau II en el seu discurs d'inauguració del pontificat va dir: No tingueu por, obriu les portes al Redemptor! Jo crec que aquest crit, aquesta invitació, és la més adequada per a repetir-la en aquest dia de Diumenge de Rams. Obriu les portes! Obriu les portes i les finestres! Obriu la casa, la vostra casa al Redemptor! Obriu la vostra vida a aquest misteri d'amor!

Perquè aquest Diumenge, veritablement, és la llinda de la porta des de la qual es contempla tota la setmana; és la finestra oberta des d'on es percep tot un misteri d'Amor que celebrem per a incorporar-lo a la nostra vida. Tot un misteri d'amor que es lliura, -perquè això és en el fons l'amor- i que es conté o s'expressa en dues paraules: exaltació i humiliació, o victòria i oprobi, o vida i mort... Sempre és així el misteri de l'amor. Qui desitja celebrar i viure aquest misteri ha de saber que l'amor atreu la vida fins a donar-la per complet, però en aquest ser atreta ja va recollint la terra amb la qual es pasta l'atuell que recollirà novament la vida recobrada, ressuscitada.

Escriu el nostre teòleg Guerric, Abat: «En la processó es manifesta l'honor, a causa del rei, en la passió es contempla el càstig propi del malfactor. En la primera l'envolta la glòria i l'honor, en la segona apareix sense ni figura ni bellesa que es faci admirar (Is 53,2). En una hi ha l'alegria dels homes i glòria del poble, en l'altra, l'oprobi dels homes i el rebuig del poble. Allà se l'aclama: Hosanna al Fill de David; aquí se'l declara reu de mort, burlant-se que s'hagi fet rei d'Israel. En la primera surten a rebre'l amb rams d'olivera, en la segona fereixen el seu rostre amb cops. En una és enaltit per les lloances, en l'altra saturat d'oprobis. Allà entapissat el camí amb mantells, aquí el despullen del seu. En una és rebut a Jerusalem com a Rei, just i Salvador, en l'altra és llançat de Jerusalem, com a reu i seductor. En la primera és assegut en un pollí envoltat d'honors, en la segona és penjat en la creu» (Sermó 31, 2).

Quan va ser enaltit i després humiliat, ens va voler ensenyar mitjançant el seu exemple que hem de conduir-nos amb humilitat enmig dels honors, i amb paciència en els afronts i sofriments (Sermó 31,4) (Guerric d'Igny, La luz de Cristo, Sermón 31 sobre Ramos, 31,2.4, Buenos Aires, 1983).

Un misteri d'amor en el qual hem de subratllar unes altres dues paraules: docilitat i solidaritat.
Docilitat al Pare. Crist sempre unit en la seva voluntat al Pare, Crist sempre com la perfecta ressonància de la remor amable de la font d'amor, el Pare; sempre immers en aquesta font de l'Amor que és el Pare. Crist sempre amb l'oïda oberta en l'escolta de la voluntat del Pare; Crist sempre la paraula d'ànim del Pare per als abatuts. Crist sotmès sempre a la voluntat del Pare per a portar a terme el seu missatge de reconciliació, per a fer veritat, complint l'Escriptura, la reconciliació de la humanitat amb el Pare. Docilitat és una paraula per meditar en aquests dies. La docilitat de Crist al Pare, sense la qual no hauríem conegut aquest misteri d'amor. Docilitat que l'impedeix de presumir de la seva condició divina, sinó més aviat viure aquesta altra dimensió del misteri d'amor, que és la solidaritat fraterna. Solidaritat amb els seus germans. Va passar com un de tants, com un home qualsevol. No és fàcil al nostre orgull passar com un de tants. No és fàcil passar per un home qualsevol quan volem significar-nos de manera especial davant els altres. No és fàcil rebaixar-se. Menys encara acceptar la mort en creu.

Però aquest és el camí que ens ofereix el Crist, el nostre Mestre, i en el qual ens precedeix. Però un camí que no acaba en la creu per al qui el segueix, sinó que a la fi tot és aixecat, exaltat. És tenir un nom per damunt de tot altre nom; és arribar al senyoriu de Jesucrist. Qui pateix amb Ell, reina amb Ell. Però arribar a aquest senyoriu de Crist suposa seguir el Crist, obrar com Ell va obrar, deixar que el seu Esperit actuï en nosaltres. I en els textos litúrgics d'avui hi ha suggeriments importants.

Avui caminem amb un ram d'olivera. Dominarà a partir d'aquesta Setmana Santa l'esperit de pau i reconciliació? Conrearem l'esperit i el desig de pau? O demà o demà passat tornarem a estar a punt de brega o a irritar-nos infantilment per ximpleries. Estem disposats a desembeinar l'espasa davant la més mínima insinuació que ens molesta. Baixa de la creu i creurem en tu. En Crist els claus sostenen i el mantenen ferm en l'amor. És forta la temptació de baixar de la creu. És tan meravellós fer el miracle! No creieu? Miraclers de fira. No crucificats...

Déu meu, Déu meu, per què m'heu abandonat? És dura la creu. És patir l'abandó de Déu. Però és mitjançant aquest buidament, aquest abandó, com es passa a la glòria de la Resurrecció.

La processó ens diu on ens dirigim, ens diu sant Bernat. És a dir que necessitem caminar. I segueix dient: la Passió ens mostra el camí. Els sofriments d'avui són la senda de la vida, l'avinguda de la glòria, el camí de la nostra pàtria, la calçada del regne... La glòria de la processó fa suportables les angoixes de la Passió, perquè res és impossible per al qui estima (Sant Bernat, Diumenge de Rams, Sermó 1, 2, o.c. T. IV, BAC, 473, Madrid 1985, p. 19).

15 de març del 2008

SANT JOSEP, ESPÒS DE LA VERGE MARIA

Solemnitat traslladada

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet

El profeta recorda la sobreabundància de Déu en el seu amor pels homes, al llarg de la història. I el salmista canta en el salm la misericòrdia del Senyor, la seva fidelitat que s'estén d'una generació a l'altra. Nosaltres, avui, en aquesta solemnitat de sant Josep imitem, despertem en nosaltres els sentiments d'Isaïes i recordem aquest amor, recordem a través de la figura de sant Josep el que ha fet per nosaltres, els seus beneficis. Recordem com s'ha manifestat en ell l'amor, el projecte de Déu, i com el va viure, com va respondre Josep al designi diví.

La litúrgia sempre és suggeridora per a nosaltres. Així en l'oració-col·lecta llegim: Oh Déu que confiàreu a sant Josep les primícies del misteri de la salvació dels homes... concediu a la vostra Església de ser fidel custodi d'aquest misteri i de dur-lo a la plenitud...

I comentarà sant Bernat: «Al patriarca Josep, fill de Jacob, se li va concedir el do de llegir els misteris dels somnis; a sant Josep se li va infondre la gràcia de conèixer i participar activament en els misteris divins. Aquell va emmagatzemar el blat, no per a si mateix, sinó per a tot el poble; aquest va rebre el pa del cel i el va guardar per a si i per a tot el món. Realment aquest Josep, amb el qual s'esposà la Mare del Salvador, va ser un servent bo i fidel» (Sant Bernat, En alabanza... o.c. t.II, BAC 452, Madrid 1994, p. 637).

El misteri de Déu és per a l'home, el misteri de Déu es desborda i es manifesta en una diversitat de misteris en la vida de l'home que anem celebrant al llarg de l'Any Litúrgic. U i divers. Un i el mateix misteri d'amor en el més profund i inescrutable de Déu, i una manifestació en misteris diversos en la seva revelació a l'home. Potser per això dirà el salmista: Déu ha parlat una vegada, i jo he entès dues coses.

Sant Josep va ser fidel en la custòdia d'aquest misteri diví, fidel en aquella aliança que Déu comença amb Abraham i que continuarà amb la fidelitat dels patriarques i de les generacions successives. Així van preparant un temple al Senyor, una casa per al nostre Déu aquí a la terra, fins que arribi aquell temps que el mateix home sigui temple viu d'aquest Déu.

Així contemplem sant Josep: refiant-se de Déu, com anteriorment ho havia fet el patriarca Abraham; es refia de Déu en unes circumstàncies que no eren gaire fàcils, que suposaven la manifestació d'un misteri que venia a desbordar la capacitat de l'home. Sembla evident que sant Josep era bon coneixedor de la tradició religiosa del seu poble, coneixedor de les moltes intervencions de Déu a favor del seu poble, i de com l'havia conduït providencialment al llarg de la història, en una història en la qual no sempre el poble d'Israel sap respondre amb fidelitat i confiança.

Sant Josep sí, va ser digne coneixedor d'aquesta providència divina sobre el seu poble. Per això diu també el papa Benet: «En tot això es va mostrar, igual que la seva esposa Maria, com un autèntic hereu de la fe d'Abraham: fe en Déu que guia els esdeveniments de la història segons el seu misteriós designi salvífic. La seva grandesa, com la de Maria, ressalta encara més perquè va complir la seva missió de forma humil i oculta en la casa de Natzaret. D'altra banda, Déu mateix, en la Persona del seu Fill encarnat, va triar aquest camí i aquest estil -la humilitat i l'amagament- en la seva existència terrena».

L'exemple de sant Josep és una forta invitació per a tots nosaltres a realitzar amb fidelitat, senzillesa i modèstia la tasca que la Providència ens ha assignat. Jo crec, abans de res, en els pares i en les mares de família, i prego perquè apreciïn sempre la bellesa d'una vida senzilla i laboriosa, conreant amb sol·licitud la relació conjugal i complint amb entusiasme la gran i difícil missió educativa (Benet XVI, Àngelus, 19.03.2006).

Ara és l'Església que està cridada a conservar aquests misteris i portar-los amb fidelitat a la seva plenitud amb l'assistència del mateix Déu. L'Església ha de tenir cura avui d'edificar aquesta casa de Déu, amb les pedres vives que som cadascun dels creients, perquè es vagi fent una realitat el Regne de Déu entre els homes. Ara és l'Església, és a dir, cadascun de nosaltres que estem cridats a acollir aquest misteri diví, tenir-ne cura i fer que vagi arrelant en la vida dels homes, però després d'arrelar prèviament en el cor de cadascun de nosaltres. I la celebració d'aquesta solemnitat és, abans de res, celebrar l'amor de Déu, un amor que tots i cadascun de nosaltres hem de dur a la nostra vida concreta de cada dia, i és també una contemplació de sant Josep, la contemplació d'aquell que va viure amb fidelitat, senzillesa i modèstia, com diu el papa, la tasca que la providència ens ha assignat. Així doncs, la tasca que el Senyor va assignar a sant Josep és també una tasca que ens arriba a nosaltres, a l'Església i a la vida de cadascun de nosaltres.

Cantem tota la vida els favors del Senyor, anunciem la fidelitat de Déu d'una generació a l'altra, perquè, veritablement la misericòrdia del Senyor és un edifici etern.

10 de març del 2008

DILLUNS DE LA SETMANA V DE QUARESMA

Homilia predicada per fra Lluís Solà
Dn 13, 1-9. 15-17. 19-30. 33-62; Sl 22, 1-3. 4. 5. 6 (R.: 4ab); Jn 8, 1-11

«Com un lliri entre els cards és la meva estimada entre les donzelles» (Ct 2, 2). Aquest verset del Càntic dels Càntics ens ajudarà avui, germanes i germans, a comentar el bonic conte que ens ha estat proclamat com a primera lectura. L'autor d'aquest fragment grec del llibre de Daniel ha triat el nom de Susanna per a la protagonista del seu relat: «una dona boniquíssima que reverenciava Déu». Susanna és una paraula hebrea que significa lliri, i la trobem fins a 8 vegades al Càntic dels Càntics, quasi sempre referida a l'Estimada (Israel) en llavis de l'Estimat (el Senyor), que vol lloar-ne la boniquesa, la pulcritud i la integritat.

El llibre de Daniel, un dels darrers Escrits de la Bíblia hebrea, redactat en un moment de forta crisi, vol desvetllar la identitat i l'esperança del poble acarat a nous reptes culturals i polítics. En aquest context, el nostre conte sapiencial ens proposa un personatge femení, Susanna, «el Lliri», reprenent el Càntic dels Càntics, com a figura i com a model del poble d'Israel. A més, situa l'escena en el marc d'un jardí —paradís, diu el text grec—, rellegint el relat protològic de l'arbre del bé i del mal i de la dona temptada per la serp. També Susanna és temptada per dos vells, dos cors allunyats de Déu i de la seva Torà. Susanna, però, reverencia Déu, educada com ha estat en la Llei de Moisès, i és la força del temor del Senyor que l'ajuda a mantenir-se fidel sense por a la calúmnia ni a la mort. Quin contrast, doncs, entre aquesta dona, Susanna, i la primera dona, Eva, la mare de tots nosaltres, temptada, seduïda i enganyada per la serp!

I Daniel? El seu nom significa Déu és el meu jutge. El Daniel del nostre relat és un personatge messiànic, sagrament i portador del judici salvador de Déu, i ens remet al nostre Crist, Jesús, que, en l'evangeli d'avui, que rellegeix al seu torn la història de Susanna, ve a portar una paraula de judici i de salvació, no de condemna, per a la dona adúltera, filla d'Israel, símbol de la humanitat. Crist, el bon pastor, «a qui el Pare ha confiat tot el judici» (cf. Jn 5, 22), ve a portar-nos, a cadascun de nosaltres, una paraula de salvació de part de Déu, el seu Pare i el nostre Pare: «Ningú no t'ha condemnat? Ningú, Senyor. Tampoc jo no et condemno».

Susanna, «el Lliri», ens remetia al Càntic dels Càntics, l'epitalami de les noces de Déu amb la humanitat; i el Càntic és el rotlle de la Pasqua jueva, llegit i meditat a la sinagoga durant les festes de Pasqua, perquè la Pasqua celebra precisament això: el misteri de les noces de Déu amb la humanitat a través del seu Messies, Crist, retrobat per l'Estimada —Susanna, o Maria Magdalena, o les santes dones del matí de Pasqua, Israel: l'Església, en definitiva—, en un jardí florit de resurrecció.

Florim, doncs, «com les roses en temps de primavera i com els lliris al costat d'una font d'aigua» (Sir 50, 8), roses i lliris per a l'Estimat, amb el càntic nou de la Pasqua que ja és a prop.

9 de març del 2008

DIUMENGE V DE QUARESMA (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Josep M. Recasens

Germans,

L'itinerari del nostre camí quaresmal es va apropant a la gran solemnitat de la Pasqua, i aquest diumenge cinquè ens ofereix ja un preludi de la resurrecció del Senyor amb la resurrecció de Llàtzer, hoste i amic de Jesús. A més, amb aquest diumenge es completa la catequesi catecumenal iniciada fa dos diumenges. Els llargs i substanciosos textos evangèlics que hem anat escoltant durant tres diumenges seguits ens han presentat grans temes de la teologia del quart evangelista: l'aigua -en l'evangeli de la samaritana-, la llum -en l'evangeli del cec de naixement- i avui el tema cabdal de la resurrecció i la vida, amb la resurrecció de Llàtzer.

L'evangeli de Joan ve a ser com una antologia de llargs discursos o diàlegs de Jesús, discursos i diàlegs d'una densa i profunda teologia en els quals els interlocutors són de dues menes, els qui l'acullen i el confessen com a Messies, o bé els qui s'oposen frontalment a ell. Són constants i eloqüents les confessions messiàniques espontànies i sinceres, directes o indirectes, com per exemple la dels primers deixebles, Andreu, Felip, Natanael, passant per la de Nicodem, la samaritana, el cec de naixement, o la de Marta, la germana de Llàtzer, que hem escoltat avui, i tants d'altres. Per contra, Jesús discuteix sovint amb els que l'evangelista anomena genèricament ‘els jueus', o sigui els fariseus i els saduceus, els representants religiosos del poble i els capitosts aristòcrates que controlen el negoci del temple. Són ells els qui planejaran la mort de Jesús i faran que Pilat dicti la sentència de la seva crucifixió.

Per altra part, en les escenes evangèliques d'aquests tres diumenges hem vist també com Jesús dóna testimoniatge de si mateix d'una manera solemne. A la samaritana li diu clarament: "El Messies sóc jo, que parlo amb tu". En l'evangeli del cec de naixement, Jesús afirma que ell és la llum del món, i després d'haver guarit el cec, Jesús li diu: "¿Creus en el Fill de l'home? Ell respongué: "I, ¿qui és, Senyor, perquè hi pugui creure?" Jesús li diu: "Ja l'has vist: és el mateix que parla amb tu". Tot seguit el cec confessa la seva fe en Jesús i l'adora. Finalment, en l'evangeli d'avui Jesús afirma obertament a Marta que ell és la resurrecció i la vida i que la vida o la mort definitives depenen de la fe o la no fe en ell. Per tant, creure en Jesús, Messies i Fill de Déu, és ja començar a ressuscitar.

La resurrecció de Llàtzer, com deia a l'inici d'aquesta homilia, ens prepara ja per la mateixa resurrecció de Jesús. Pròpiament no hauríem de parlar de resurrecció aquest cas, sinó més aviat de reanimació o de resurrecció temporal perquè, evidentment, Llàtzer va tornar a morir, com van tornar a morir igualment la filla de Jaire o el fill de la viuda de Naïm. Jesús mateix qualifica la seva mort com un estar adormit, i la seva resurrecció com un desvetllament del son. Tot amb tot, amb aquests miracles extraordinaris, Jesús es presenta com el Senyor de la vida que té domini sobre la mort, de manera que si ell va poder tornar a la vida altres persones, molt més tindrà poder per ressuscitar ell mateix per la força de l'Esperit que habita en ell.

La resurrecció de Llàtzer, sepultat de feia ja quatre dies, és una prova més del poder absolut de Jesús sobre la mort i el testimoni més impactant de la seva divinitat. L'escena ens mostra encara una faceta repetida de la humanitat de Jesús quan no amaga els seus sentiments envers el seu amic, de la mateixa manera com quan es va commocionar davant l'espectacle tràgic de la mort del fill de la viuda de Naïm. Ara, davant la tomba de Llàtzer, tot i que sap que el ressuscitarà, se li neguen els ulls. El sepulcre de Llàtzer, a Betània, avui encara visitable i en perfecte estat de conservació, és una fonda excavació dins la roca amb una llarga escalinata que condueix a la cambra on reposava el seu cadàver. Jesús, amb els ulls mirant al cel fa una breu pregària al Pare tot demanant-li que el seu poder alliberador sigui un motiu de credibilitat per als qui assisteixen al gran esdeveniment. De fora estant, Jesús, font de vida, crida el mort i li mana que surti del sepulcre. L'escena ens remet a un text anterior del mateix evangelista quan diu: "Ve l'hora que tots els qui són als sepulcres sentiran la veu del Fill de Déu". La veu poderosa del Senyor de la vida desvetlla els morts i els comunica l'alè de vida, de la mateixa manera que Déu creà l'univers per la seva paraula. Només el Déu creador és capaç de comunicar alè de vida, tal com va prometre a Ezequiel que faria amb els qui serien en els sepulcres.

El mort surt viu i pel seu propi peu del sepulcre, lligat de peus i mans, un espectacle, sens dubte, esfereïdor. Un cop realitzat el miracle, Jesús, però, demana la cooperació dels presents perquè el deslliguin i el deixin caminar lliurement. Amb aquesta exhortació ens vol donar a entendre que tots podem col·laborar a l'alliberament dels altres, cadascú segons les seves capacitats. Si el prodigi de la resurrecció li correspon pròpiament a Jesús, en virtut del seu poder diví, la resta ha de ser el resultat de la nostra diligent solidaritat envers els qui es troben sotmesos a qualsevol mena d'impediment o limitació.

Jesús havia assegurat als seus deixebles que la resurrecció de Llàtzer seria motiu per donar glòria a Déu, i perquè el Fill de l'Home en fos glorificat. Malgrat que molts dels jueus van creure en Jesús, aquest miracle sorollós serà el preludi de la seva pròpia mort i de la seva resurrecció gloriosa. Després del miracle, els recelosos influents del poble veuran en Jesús més aviat una amenaça per la seguretat nacional i pel seu propi status, per això optaran per fer-lo desaparèixer, però tal com diu el salm 94, "es tornaran contra ells les seves males arts; el Senyor, el nostre Déu, els destruirà, víctimes del mal que havien tramat".

També nosaltres cal que fem una opció clara y decidida per Jesús. Si vivim i creiem en ell gaudirem d'una vida plena i interminable. Si el neguem o prescindim d'ell, ens exposem a un etern sense sentit, a la buidor més desesperant i irreversible. Mentre hi som a temps, demanem el Senyor que ens desvetlli del son ensopidor de què sovint som víctimes i ens alliberi de tot allò que paralitza i impedeix la nostra adhesió personal a ell. Jesús, el Mestre, és ara aquí i ens crida. Acudim a ell amb confiança per tal que gaudim de la seva mateixa Vida.