DIUMENGE V DE PASQUA (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Jesús M. Oliver

Germans,

Quan la Pasqua camina cap al seu total acompliment amb el do de l'Esperit Sant, després de les primeres setmanes centrades en el fet transcendent i renovador de la resurrecció de Jesús, explicitat amb el relat de les diverses aparicions, les lectures, ara, ja ens van preparant per viure i celebrar el misteri de l'Església, que és el fruit de l'acció del Senyor ressuscitat al llarg de la història fins al seu retorn gloriós.

Avui se'ns presenta una de les qualitats més importants de ministeri eclesial que és el servei, expressat en el relat que ens narra la institució dels diaques, és a dir, els servidors que complementaven el servei de l'anunci de la Paraula a tots els homes. Fins a la reforma del darrer Concili, el diaca havia restat només com un grau del sagrament de l'Orde, però avui, ja totalment recuperat, ens recorda aquest aspecte imprescindible de la vida de l'Església, seguint el manament d'aquell que ens havia dit que venia a servir i a donar la vida. De la importància que se li dóna en resulta que l'Escriptura conservi amb veneració el nom dels set primers diaques, com abans ho ha fet amb el nom dels dotze apòstols, que formen el nucli fonamental. De dos d'aquests diaques encara ens en parlarà molt més: d'Esteve i de Felip, l'un com a primer testimoni del Crist, i l'altre com a evangelitzador, amb la qual cosa se'ns vol recordar que tan important és l'anunci de la Paraula i l'oració, com l'assistència dels pobres en les seves necessitats materials. I aquesta diaconia, a part dels qui han rebut el ministeri, és competència de tots segons que ens recorda sant Pere, quan afirma que tots som pedres vives i actives del temple sant de Déu, nascut, edificat, en la nova aliança que ha fet de tots els batejats un poble escollit, sense cap barrera de nació, raça o llengua, que participa del sacerdoci únic i etern de Jesucrist, per tal que amb la nostra vida proclamem la lloança de Déu que ens ha fet passar de les tenebres del pecat al seu regne de llum. Un regne obert a tothom cap al qual el mateix Senyor Jesús ens acompanya i ens serveix de guia.

Les paraules de comiat de Jesús al darrer sopar que ara llegim il·luminades per la llum de Pasqua i amb un aspecte més esperançador, ens recorden que no estem sols en la lluita d'aquesta vida. Ell se'n va, però es queda i ens assegura que té preparada una estada a la casa del Pare per tal que puguem viure allà on Ell viu en la plenitud de la vida trinitària. I Tomàs en nom propi i també nostre demana pel camí, com es pot arribar enmig de les contingències i dificultats de la vida present a aquesta meravellosa estada prop del Pare, per veure i sentir allò que l'ull no ha vist mai ni cap orella no ha sentit i que malgrat tot resta com una inquietud amorosa en el nostre cor que sap que només aleshores trobarà el repòs desitjat. I el camí és ben a prop, encara que a primera vista costi de reconèixer-lo. El camí de veritat i de vida és Jesús, però cal anar fent-lo dia a dia, aquest camí, seguint les seves petjades i el seu exemple, la seva paraula que ens invita a seguir-lo tot recordant que el deixeble no és més que el mestre i que per allà on Ell ha passat ens caldrà també passar nosaltres, i que no hi ha dreceres ni alternatives, hi ha tan sols un camí que és més que un conjunt de lleis o doctrines, és una Paraula viva i activa en l'Església. Un cop reconegut el Senyor com a camí ja no ens serà difícil arribar al Pare, ja que Ell ens ha dit que el qui el veu, veu també el Pare, i al Pare només hi podem arribar a través del Fill, que n'és l'únic i veritable camí. Aleshores, per les obres, sabrem que estem en Ell, perquè farem les obres que Ell fa.

L'Eucaristia ens permet de posar-nos a la taula on Jesús mateix ens serveix amb la seva Paraula i el seu Cos i Sang. Ell, el Senyor, es posa a servir els seus servents si els ha trobat vetllant, i dóna exemple de la seva diaconia divina en bé de tots els homes, per tal que amb les obres demostrem que som els seus deixebles i que seguim les seves petjades en el camí vers el Pare.

DISSABTE DE LA SETMANA III DE PASQUA

Homilia predicada per fra Lluís Solà

Ac 9, 31-42 Sl 115, 12-13. 14-15. 16-17 (R.: 12); Jn 6, 60-69

«Aquest llenguatge és molt dur. Qui és capaç d'escoltar-lo?». Ai­xí explica l'evangelista Joan la reacció dels oients al discurs del pa de vida, que hem escoltat, sencer, durant aquesta setmana III de Pasqua, convertida, la nostra església abacial, en una altra sinagoga de Cafarnaüm.

«Aquest llenguatge és molt dur» Quin llenguatge? El llenguatge de l'encarnació. El llenguatge d'un Déu que es fa carn i sang nostra.

La comunitat per a la qual Joan escrivia el seu evangeli tenia dificultat a acceptar la carn i la sang de Déu. No li era fàcil creure que en Jesús, en la seva història humana, marcada per la precarietat i la contingència, en la seva carn i en la seva sang, hi residís «tota la plenitud de la divinitat» (Col 2, 9).

I nosaltres? També tenim dificultats a acceptar-lo aquest llenguatge? Semblava que el concili de Calcedònia de l'any 451 ens havia resolt el problema quan va «ensenyar-nos a confessar un sol i mateix Fill: nostre Senyor Jesucrist, perfecte en la seva divinitat i perfecte en la seva humanitat, Déu veritable i home veritable, amb un cos i à­nima racional, consubstancial al Pare per la divinitat, consubstancial a nosaltres per la humanitat». Però, tot i aquesta confessió de fe tan solemne, l'Església ha continuat professant en ocasions un cert monofisisme, no sempre ha acabat de prendre's seriosament la humanitat de Crist, i ens l'ha presentat, de vegades, com un ésser mític, amb dos pisos, que fa trampes jugant la carta amagada de la seva divinitat, escamotejant la seva humanitat. Fixeu-vos si més no en la tendència al sobrenaturalisme o a l'espiritualisme que aflora de tant en tant en la vida de l'Església, en la malfiança envers la corporalitat, l'afecti­vitat, la sexualitat… I no cal anar tan lluny, germans: cada dimecres, a Matines, sentim aquestes paraules: «Ensenyeu-nos a menysprear les coses de la terra i a estimar les del cel». No hi heu pensat mai en l'absurd d'aquesta petició? No seria més coherent dir, si de debò hem assumit la fe de Calcedònia, «Ensenyeu-nos a estimar les coses de la terra per aprendre a estimar també les del cel»? O és que anem repetint mecànicament els continguts de la nostra fe i ens dispensem de pensar-los? Si també féssim trampes, si no penséssim la nostra fe, no podríem dir mai com Pere: «Senyor, a qui aniríem? Només vós teniu paraules de vida eterna, i nosaltres hem cregut i sabem que sou el Sant de Déu».

En canvi, quan l'Església, el cristianisme, s'ha pres seriosament la humanitat de Crist, la humanitat de Déu, ha estat la promotora d'un veritable humanisme, de tots aquells valors que situen l'ho­me en la perspectiva correcta davant Déu i en fan un ésser lliure i responsable.

Si nosaltres, doncs, som dels qui sabem i creiem que Jesús, nascut veritablement de la Verge Maria, que va patir i fou immolat per nosaltres, és el Sant de Déu, mengem la seva carn i beguem la seva sang per poder tenir vida en Ell.

DIJOUS DE LA SETMANA III DE PASQUA

Homilia predicada per fra Lluís Solà

Ac 8, 26-40 Sl 65, 8-9. 16-17. 20 (R.: 1); Jn 6, 44-51

Un cop més sant Lluc ens ofereix una pàgina mestra en el llibre dels Fets dels Apòstols, que ens permet d'apropar-nos a la manera com les primeres comunitats explicaven i interpretaven el significat de Jesús, de les seves paraules, dels fets de la seva vida, sobretot de la seva mort.

D'altra banda, l'escena d'avui, ens revela una altra faceta de l'escriptor Lluc, la del bon humorista, tan important en la vida espiritual: us imagineu, germans, el nostre etíop, negre com el carbó, assegut dalt el carruatge, amb el rotlle del profeta Isaïes desplegat a la falda?

Quin passatge llegia el tresorer de la reina Candaca? El mateix que la litúrgia ens proposava la tarda del divendres sant per a apropar-nos al sentit de la creu de Jesús: l'anomenat cant quart del servent sofrent d'Isaïes. La pregunta crucial és aquesta del nostre eunuc: «Em podries explicar si aquí el profeta parla d'ell o d'algun altre?». Aquí hi ha la clau per a la comprensió de Jesús de les primeres comunitats: entendre, rebre l'Escriptura, tota l'Es­criptura, com una Paraula sobre Jesús, com un camí que porta a la comprensió plena de la seva realitat.

La mort de Jesús va suposar alhora un tall i una represa. Un tall perquè la mort és sempre la destrucció de tot. Una represa, perquè els seus amics la sabran llegir correctament, aquesta mort, a la llum de l'An­tic Testament, a la llum de la teologia del servidor sofrent d'Isaïes, una teologia del poble d'Israel i de la seva missió en el món. Amb els càntics del servent sofrent, Israel, a l'exili, va saber interpretar la seva situació de desfeta com una possibilitat de nova vida per a ell mateix i per a la humanitat. Interpretar així la mort de Jesús i el seu sofriment, com un servei, com una ofrena, va fer que els primers cristians trobessin el coratge per a refer els camins d'Emmaús a Jerusalem, els camins de la nova esperança, del nou càntic de Sió, retrobat amb la resurrecció de Jesús. Aquest és el tresor que va descobrir el tresorer de Candaca i que va córrer, joiós, a dipositar als peus de la seva reina.

El diaca Felip, amb el seu doble ministeri de la Paraula i del sagrament de la iniciació, ens representa tots aquells que van batejar la nostra terra i li van comunicar el missatge joiós de la Pasqua de Jesús. També cadascú de nosaltres hem tingut un diaca Felip enviat pel Senyor a trobar-nos en algun punt crucial del nostre trajecte vital, que ens ha ajudat a comprendre.

Estiguem-ne contents, i fem, joiosos, el nostre camí, amb la mà ben foradada a l'hora de repartir l'Evan­geli del Crist del qual hem estat fets tresorers.

DIMARTS DE LA SETMANA III DE PASQUA

Homilia predicada per fra Lluís Solà

Ac 7, 51 - 8, 1a; Sl 30, 3cd-4. 6 i 7b i 8a. 17 i 20c i 21ab (R.: 6a); Jn 6, 30-35

«Pretiosa in conspectu Domini mors sanctorum eius». Aquest vers del salm 115 (116) ens porta a contemplar la mort d'Esteve, el deixeble de Jesús, com un diamant preciós que, amb les seves mil cares, reverbera la llum esclatant de la Pasqua.

Per què és preciosa la mort d'Esteve? Per què té valor? Té valor en primer lloc per a ell mateix, ja que l'identifica amb el seu mestre, com un empelt segur en l'arbre vivificant de la creu. «Veig oberts els cels —deia— i el Fill de l'home dret a la destra de Déu»: el testimoniatge fins a la mort és per al deixeble l'estrip dels cels, l'obertura plena a l'àmbit de Déu, el trobament joiós i definitiu de les dues realitats, humana i divina. És la confirmació de les paraules de Jesús davant el sanedrí que el jutjava: «des d'ara el Fill de l'home seurà a la dreta del Poder de Déu». Tan sols al deixeble, amb el seu seguiment de Jesús, portant la creu darrere d'ell, li ha estat concedida la visió d'aquest acompliment.

La mort d'Esteve té molt valor també per a nosaltres, que ens volem seguidors del Crucificat. Com diu el mateix nom d'Esteve, la mort del deixeble de Jesús és la corona que culmina i dóna sentit a tot un camí, un camí que, en la mort, no arriba pas a un atzucac sinó a l'obertura definitiva de la vida i del sentit: «veig oberts els cels...». La mort, al deixeble, el configura perfectament amb el mestre: Esteve mor, com Jesús, amb una pregària de perdó, i, amb la mateixa confiança, lliura l'esperit, la vida, a Déu, el Pare, que la hi havia donada. Reprodueix, primer en la vida, i ara en la mort, el camí del mestre, el fa seu, l'assumeix, el personalitza.

També nosaltres, refiant-nos de Déu en la vida i en la mort, hem d'assumir, fent-lo personalment nostre, el camí de Jesús.

Va ser preciosa per a Saule, la mort d'Esteve, encara que ell, ales­hores, ni ho sospitava! Però el perdó el va atènyer i aquell esperit lliurat tan generosament començava a fluir, misteriosament, en el cor del perseguidor, com un rierol de vida nova.

Seguim, doncs Jesús, en la vida i en la mort, que també als ulls de Déu és preciós el nostre camí.

DIUMENGE III DE PASQUA (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

Germanes, germans, benvolguts tots en el Senyor,

Som al 3r diumenge del Temps Pasqual. No l'esmentem com a «després» de Pasqua, ja que aquests diumenges són tots una prolongació de la Pasqua (que dura cinquanta dies) i la predicació és decididament pasqual. És a dir, fa sempre esment del nucli central de la nostra FE, com d'Algú —Jesús— que no és mort, sinó que viu en la nostra vida, pel seu Esperit que ens ha estat comunicat. Ell surt al nostre encontre i ve a trobar-nos i ens és company pel camí de la vida. I ens parla per la seva Paraula i ens renova per la seva Eucaristia. I tot per refermar-nos en la FE i perquè continuem fent camí, el seu camí, els dels seus ensenyaments, com a pelegrins que som vers la pàtria celestial de Déu-Pare, que és on hi ha la nostra morada definitiva.

Les lectures escoltades ens ho han ambientat. La paraula de Pere (era a la primera lectura) ens ha recordat que el nucli de la seva predicació era parlar-nos de Jesús de Natzaret, a qui Déu va ressuscitar, complint així el que anunciaven les Escriptures. I el mateix Pere (era a la segona lectura) ens ha exhortat a viure d'una manera coherent amb aquesta nostra FE i aquesta nostra esperança. L'evangeli ens ha narrat l'escena encisadora dels dos deixebles que anaven a Emmaús i marxen entristits per la pèrdua del seu amic Jesús. Havien esperat en Ell per a una alliberació política i ara se'n sentien defraudats, però encara l'estimaven i per això en parlaven. Així mereixien que Jesús se'ls fes trobadís. I Jesús, fet per a ells company de viatge, els aclaria les escriptures que es referien a Ell i, fet el seu hoste, se'ls donava a conèixer tot partint el pa, en una escena de caire veritablement eucarístic. Quan, tots dos contents, tornaren llavors mateix a Jerusalem, van trobar els onze apòstols, i d'altres deixebles, que també eren plens d'alegria per la resurrecció de Jesús. Realment, Jesús, que «la mort no podia retenir captiu», és a dir, Crist, que tenia un dret innat a viure sempre, havia ressuscitat. No havia pas alliberat Israel de la dominació política romana; però, amb la seva creu ens havia alliberat a tots de la dominació del pecat i de la mort, que això sí que era realment la seva missió i el motiu pel qual havia vingut en aquest món. No havia pas dut Israel a un benestar material, ni hem d'esperar nosaltres que ens resolgui els problemes materials de cada dia, perquè no és aquesta la seva feina primordial, sinó que ens toca fer-la a nosaltres. I per això vol que nosaltres ens esforcem a fer bé les coses de cada moment, tot i que ens donarà un cop de mà sempre que calgui, i fins i tot ens fa demanar en el Parenostre l'ajut material. Tanmateix, cal remarcar i insistir en què, per sobre de tot, és amb i per la seva resurrecció que, ara, ens ha donat la salvació que necessitem, i en penyora ens va guanyar per a tots a la futura felicitat eterna, que és on estem destinats d'anar a raure.

Els deixebles van haver d'acceptar aquesta nova missió del Messies i de la seva missió en aquest món, com també nosaltres ho hem d'acceptar, i no esperar en messianismes polítics. I per a ells —com també per a nosaltres— el seu interès va ser d'anar recordant els fets i les paraules que Jesús havia dit i d'assimilar plenament els seus ensenyaments. Nosaltres que també sabem de Jesús, hem d'enfervorir els nostres cors per tal d'estimar-lo i així merèixer de trobar-lo, ara, i fruir-lo després en la glòria del cel.

Fomentarem en nosaltres l'amor a Jesús: Amb la lectura i meditació atenta dels evangelis i altres escriptures que ens parlen d'Ell, amb la participació fervent en l'Eucaristia o partició del PA, que és el «memorial» (o el seu «record» eficaç de gràcia) de la seva oblació, i l'aliment que se'ns dóna per a fer camí en aquest món, i amb l'assistència a les reunions dominicals dels germans cristians interessats en Ell. Que en aquest món puguem assaborir per la FE la presència misteriosa de Jesús, i que en l'altre puguem veure, fulgent de glòria, la seva faç divina. I mentrestant, que la Paraula i els seus ensenyaments, ens menin cap al seu coneixement per la fracció del PA, l'Eucaristia, a fi que ens renovi i ens esperoni a ser cada dia millors. Que Déu així ens ho concedeixi. Amén!