Homilia predicada pel P. Jesús M. Oliver
Germans,
Quan la Pasqua camina cap al seu total acompliment amb el do de l'Esperit Sant, després de les primeres setmanes centrades en el fet transcendent i renovador de la resurrecció de Jesús, explicitat amb el relat de les diverses aparicions, les lectures, ara, ja ens van preparant per viure i celebrar el misteri de l'Església, que és el fruit de l'acció del Senyor ressuscitat al llarg de la història fins al seu retorn gloriós.
Avui se'ns presenta una de les qualitats més importants de ministeri eclesial que és el servei, expressat en el relat que ens narra la institució dels diaques, és a dir, els servidors que complementaven el servei de l'anunci de la Paraula a tots els homes. Fins a la reforma del darrer Concili, el diaca havia restat només com un grau del sagrament de l'Orde, però avui, ja totalment recuperat, ens recorda aquest aspecte imprescindible de la vida de l'Església, seguint el manament d'aquell que ens havia dit que venia a servir i a donar la vida. De la importància que se li dóna en resulta que l'Escriptura conservi amb veneració el nom dels set primers diaques, com abans ho ha fet amb el nom dels dotze apòstols, que formen el nucli fonamental. De dos d'aquests diaques encara ens en parlarà molt més: d'Esteve i de Felip, l'un com a primer testimoni del Crist, i l'altre com a evangelitzador, amb la qual cosa se'ns vol recordar que tan important és l'anunci de la Paraula i l'oració, com l'assistència dels pobres en les seves necessitats materials. I aquesta diaconia, a part dels qui han rebut el ministeri, és competència de tots segons que ens recorda sant Pere, quan afirma que tots som pedres vives i actives del temple sant de Déu, nascut, edificat, en la nova aliança que ha fet de tots els batejats un poble escollit, sense cap barrera de nació, raça o llengua, que participa del sacerdoci únic i etern de Jesucrist, per tal que amb la nostra vida proclamem la lloança de Déu que ens ha fet passar de les tenebres del pecat al seu regne de llum. Un regne obert a tothom cap al qual el mateix Senyor Jesús ens acompanya i ens serveix de guia.
Les paraules de comiat de Jesús al darrer sopar que ara llegim il·luminades per la llum de Pasqua i amb un aspecte més esperançador, ens recorden que no estem sols en la lluita d'aquesta vida. Ell se'n va, però es queda i ens assegura que té preparada una estada a la casa del Pare per tal que puguem viure allà on Ell viu en la plenitud de la vida trinitària. I Tomàs en nom propi i també nostre demana pel camí, com es pot arribar enmig de les contingències i dificultats de la vida present a aquesta meravellosa estada prop del Pare, per veure i sentir allò que l'ull no ha vist mai ni cap orella no ha sentit i que malgrat tot resta com una inquietud amorosa en el nostre cor que sap que només aleshores trobarà el repòs desitjat. I el camí és ben a prop, encara que a primera vista costi de reconèixer-lo. El camí de veritat i de vida és Jesús, però cal anar fent-lo dia a dia, aquest camí, seguint les seves petjades i el seu exemple, la seva paraula que ens invita a seguir-lo tot recordant que el deixeble no és més que el mestre i que per allà on Ell ha passat ens caldrà també passar nosaltres, i que no hi ha dreceres ni alternatives, hi ha tan sols un camí que és més que un conjunt de lleis o doctrines, és una Paraula viva i activa en l'Església. Un cop reconegut el Senyor com a camí ja no ens serà difícil arribar al Pare, ja que Ell ens ha dit que el qui el veu, veu també el Pare, i al Pare només hi podem arribar a través del Fill, que n'és l'únic i veritable camí. Aleshores, per les obres, sabrem que estem en Ell, perquè farem les obres que Ell fa.
L'Eucaristia ens permet de posar-nos a la taula on Jesús mateix ens serveix amb la seva Paraula i el seu Cos i Sang. Ell, el Senyor, es posa a servir els seus servents si els ha trobat vetllant, i dóna exemple de la seva diaconia divina en bé de tots els homes, per tal que amb les obres demostrem que som els seus deixebles i que seguim les seves petjades en el camí vers el Pare.
