Homilia predicada pel P. Josep M. Recasens
Ac 8, 5-8. 14-17; Sl 65, c1-3. c4-5. c6-7. c16 i 20 (R.: 1); 1Pe 3, 15-18; Jn 14, 15-21
Germans,
Quan l'autor de la primera carta de Pere demana als seus destinataris que estiguin sempre a punt per a donar una resposta a tothom qui els demani raó de l'esperança que tenen, els exhorta a ser coherents en la seva vida pel que fa a la fe que professen. I no deixa d'impressionar-nos una exhortació com aquesta dirigida a uns novells cristians tot just convertits i procedents d'un estrat social més aviat de classe baixa, i, per tant, sense cultura i d'un comportament força primari. D'aquí que l'autor de la carta s'apressi a recomanar-los que ho facin serenament i amb respecte, de por que un fanatisme descontrolat no provoqui l'ensorrament de l'edifici que la sana predicació ha fonamentat en l'exemple de dolcesa i de paciència del Crist. Si ell, que és el Senyor, va voler morir pels injustos, també els seus servents han d'estar disposats a patir per la injustícia amb la mateixa mansuetud del seu Mestre i Senyor. I és que l'esperança dels creients en Crist apunta vers la mateixa vida que ell gaudeix ja en virtut de la seva resurrecció.
I nosaltres, com ens hauríem d'aplicar aquesta exhortació de Pere? Què voldrà dir en el nostre context i circumstàncies això d'estar sempre a punt per a donar una resposta vàlida a tothom qui ens demani raó de la nostra esperança? I si ningú no ens demana resposta de l'esperança que tenim, no voldrà dir, tal volta, que la tenim molt diluïda aquesta esperança que ja no som capaços de transparentar-la? Les preguntes són necessàries però no suficients. Allò que importa és que les respostes siguin el ressò fidel d'allò que vivim o intentem viure. Si la nostra presència, ara i aquí, no suposa una adhesió sincera i convençuda al nostre Senyor Jesús, estem perdent el temps, un temps preciós que en altres dominis ben segur que sabem aprofitar millor. Per què ens resulta tan difícil donar raó de la nostra fe? Quina mena de fals pudor està paralitzant la nostra decisió d'obrir-nos d'una vegada a l'amor salvador de Déu i de comunicar-lo amb convenciment i sense respecte humà? Que potser no és Déu la nostra única esperança? Qui sap si no vivim la nostra fe amb un cert sincretisme mig inconscient i fem com els camaleons que s'adapten fàcilment als diferents ambients i comportaments sense criticar-nos massa i empassant-nos-ho tot.
Si la nostra manera d'entendre i de viure la fe que professem és més aviat grisa i sense relleu, no convencerem ningú, i fins i tot experimentarem una profunda contradicció interior que ens farà sentir malament a nosaltres mateixos. Ens cal trobar la manera de viure amb un entusiasme serè i al mateix temps engrescador la nostra opció de fe per tal que vagi prenent color i arreli en tot allò que fem i som. No es tracta d'imposar-se un esforç voluntarista per tal d'estar sempre a l'altura d'una exigència moral que ens faria caure en un exhibicionisme repel·lent. Tampoc no es tracta de pretendre de saber-ho tot com si se'ns demanés de ser unes enciclopèdies teològiques ambulants amb respostes sempre actualitzades però purament tècniques i sense vida. La solució ens ha de venir per un altre cantó més accessible a tothom, i també més sòlid i convincent. L'evangeli d'avui ens dóna la clau per a un autèntic testimoniatge de fe.
Hores abans del seu arrest, Jesús conversa amb els seus deixebles en el cenacle en un ambient càlid i amical no exempt d'un cert dramatisme. Hom s'imagina l'escena amb poca llum, amb un diàleg lent i espaiat, les mirades atentes, fixes en Jesús i amb un aire de preocupació en els rostres de tots. Les paraules de Jesús, amb un to serè, seran el seu darrer testament amb promeses encadenades i encara incompreses pels seus deixebles. «Si m'estimeu —els diu—, guardareu els meus manaments». En els manaments o doctrina de Jesús hi ha tota la riquesa i contingut de la missió que ell ha rebut del Pare en favor dels homes. En Jesús, la seva persona i el seu missatge són indissociables. Per això, estimar Jesús portarà els seus deixebles a complaure'l en tot. No s'entén una vida cristiana sense una adhesió personal, madura i incondicional a la persona i a la doctrina de Jesús. I un cristià que visqui una relació personal autèntica amb Jesús donarà per força testimoniatge amb la seva vida de ser un fidel complidor dels seus manaments.
Tot seguit Jesús els revela per primera vegada la promesa d'un altre Defensor que ell pregarà al Pare perquè els l'enviï. És l'Esperit de la veritat que tindrà la missió de donar testimoni de Jesús i d'enfortir la fe dels seus deixebles. L'Esperit Sant, memòria viva i operant de Jesús, serà la presència permanent del poder de Jesús Ressuscitat enmig dels seus. Més encara, L'Esperit habitarà dins d'ells i els preservarà de la malícia i de la mentida del món. L'Esperit serà d'aquesta manera el Do per excel·lència de Jesús Ressuscitat per a tots els qui creuen en ell. Jesús ha volgut preparar el terreny per a la vinguda de l'Esperit en els cors dels seus deixebles. No els vol deixar orfes, per això, l'Esperit Sant els infondrà la vida de Déu i farà que se sentin fills de Déu. Acollir l'Esperit de la veritat equival a participar de la intimitat de vida que hi ha entre Jesús i el Pare. El qui estima Jesús és estimat també pel Pare i per Jesús mateix, perquè el Pare i el Fill són una sola cosa en l'Amor de l'únic Sant Esperit.
Germans, després de tot el que hem dit, podem concloure dient que només serem capaços de donar una resposta convincent de l'esperança que tenim si deixem que aquest Esperit de la veritat vibri dins nostre i es manifesti a través nostre. Aquest Esperit se'ns dóna ara en l'eucaristia, Cos i Sang de Crist, per tal que amb ell puguem adorar el Pare en esperit i en veritat, és a dir, en tot el nostre ésser cada cop més unificat i més centrat en Déu. L'eucaristia, doncs, ens dóna l'oportunitat de reviure el Misteri Pasqual de Jesús i de fruir de la presència del seu Esperit com una perenne Pentecosta. Que ell ens ensenyi a caminar per la vida com a missatgers d'esperança.
