Solemnitat traslladada
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ac 1, 12-14; Sl 86; Ef 1, 3-6. 11-12; Lc 1, 39-47
Avui celebrem una solemnitat entranyable per a tot el nostre poble de Catalunya: la Mare de Déu de Montserrat. I aquesta festa podríem emmarcar-la o centrar-la, il·luminada per la Paraula de Déu, en una paraula: la muntanya.
La Sagrada Escriptura amomena «muntanyes» les persones que ofereixen llum i aliment per a l'ànima. Els àngels, els profetes i els apòstols són «muntnyes lluminoses», en els quals Déu posa els seus fonaments.
Avui celebrem la solemnitat de la Mare de Déu de Montserrat, i en ella, una «muntanya singular», trobem llum i aliment per a la nostra vida creient. Lluc destaca en el relat dels Fets la presència de Maria entre els Apòstols, en aquells dies en què esperaven ser confirmats des de dalt amb l'Esperit Sant enviat pel Pare i el Fill, per a preparar l'infantament de l'Església. La presència de Maria hagué de ser un estímul singular per a l'esperança dels deixebles de Jesús, una companyia singular per a una bona oració comunitària en les primeres hores de la vida de l'Església, un exemple per a obrir el silenci del cor a la llum i a l'aliment de la Paraula de Déu.
La litúrgia d'aquesta solemnitat ens proposa com a segona lectura el relat de la carta als Efesis en el seu capítol primer, en el qual Pau ens descobreix el misteri de Déu amagat des de la creació del món, i ara revelat com a salvació per a tots els homes, salvació que és una crida consagrar-nos a Ell, en l'amor. La revelació de l'Amor, que té un rostre concret en Jesús, nascut de la Mare de Déu.
L'evangeli és com un exercici concret, viu d'aquesta revelació de l'amor diví mitjançant Maria en la seva visita a Elisabet. El misteri amagat en el si de Déu des d'abans del temps, ara s'amaga en el si de Maria. L'eternitat s'ha revelat, s'ha manifestat en el temps, i ho fa amagant-se en el si de Maria. Un exercici, primer, d'ocultament en el temps com per a un primer exercici d'adaptació a la nostra feblesa humana; o també un primer exercici de revelació divina que faci possible que la mirada humana pugui contemplar la divinitat.
I Maria, a la muntanya de Judea, a les portes de la casa d'Elisabet, proclama la bondat de Déu; d'un Déu bo i amic dels homes: La meva ànima magnifica el Senyor, exulto en Déu que em salva. Un Déu proper a tots els homes i que desitja la salvació de tots. Escriu sant Agustí: «Rebin les muntanyes la pau per al seu poble i les serralades la justícia. Les muntanyes són les ànimes fortes... Només reben la pau, que anuncien al poble, els qui contemplen la Saviesa mateixa, en la mesura que és permès a la ment humana de percebre amb la seva vista allò que ni l'ull no ha vist, ni l'orella no ha sentit, ni ha estat mai donat de contemplar a la intel·ligència de l'home... Aixequem els nostres ulls a les muntanyes d'on ens ve l'auxili. Les muntanyes ens donen allò que reben. El Senyor. La meva fortalesa és el Senyor, que ha fet el cel i la terra...» (Sant Agustí, Sobre l'Evangeli de Joan, Tract. 1,6, BAC 139, Madrid 55, p.77).
Aquestes paraules tenen sobretot una projecció en Santa Maria, la Mare de Déu. Ànima forta, la dona forta de l'Escriptura, del si de la qual brolla la deu de la pau per a tot el poble, perquè prèviament va ser contemplativa de la Saviesa, perquè la seva mirada, els seus ulls, estaven girats vers el cim de la muntanya, vers la Muntanya mateixa, perquè el «Crist mateix és la muntanya», diu Orígenes, «en Ell hem estat plantats, en Ell hem estat empeltats, mireu de donar fruit... La vinguda del nostre Salvador en la carn és la pedra treta de la muntanya sense mans humanes. No va baixar tota la muntanya, perquè la fragilitat humana no podria captar tota la seva grandesa. Va baixar només una pedra; però aquesta pedra esdevingué "una gran muntanya"» (Orígenes, Homilies XIII, 3 i XVIII, 5 sobre Jeremies, SC 222).
Per pujar al cel cal ser «muntanyes en la virtut»; cal deixar de ser valls, per començar a ser «muntanyes de Déu». Si som «muntanyes» vindrà a nosaltres la Paraula de Déu. I Maria és, sobretot, «muntanya de Déu». Ella es va identificar plenament amb la Muntanya, amb el seu Fill Jesús. Ella, en la seva humiliació, va acollir la Paraula, i la Paraula la va enlairar fins a fer d'ella una muntanya plena de bellesa, muntanya de la suprema Bellesa, que aviva el nostre desig de Déu, ens projecta com ofrena viva, com un temple consagrat a la divinitat.
«I així és Montserrat: que de lluny vos semblarà de vegades un núvol blavós de retalls fantàstics; i segons per on vos hi acosteu, s'avança enfora com un castell de gegants amb centenars de torres; mes aixís que hi sou al peu, s'aixeca eixamplant-se i llençant cap al cel ses agulles envelades per la boira que corre com fum d'encens entremig d'elles, i llavors el Montserrat, més que tota altra cosa, és un altar, és un temple. I jo crec que aquesta és la seva més profunda essència; perquè mai m'hi he sentit a mi mateix com un home en una muntanya, sinó sempre com un home dins d'un temple. Un temple obert al cel i a la dolça estesa dels camps i de les altres terres als seus peus...» (Joan Maragall, Escrits en prosa. Articles. Montserrat, Edit. Selecta, Barna 60, p.750).
Que Maria, «muntanya de pau», «muntanya» on se'ns manifesta el misteri del Déu amor que ens salva, us acompanyi cada dia a cadascun de vosaltres, i a tots nosaltres com a comunitat monàstica, a viure aquesta experiència inefable de Montserrat, i a viure el goig de ser experiència d'un temple on sempre es canten les lloances i la glòria de Déu.
