Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ac 1, 1-11; Sl 46, 2-3. 6-9; Ef 1, 17-23; Mt 28, 16-20
Massa sovint les predicacions han fustigat els pecats dels creients, i molts més anys enrere, s'enarboraven els horrors de l'infern com a element de dissuasió del pecat. D'aquí naixia una espiritualitat impulsada per la por, que vivia la fe projectada a fer sacrificis, com per aplacar Déu, o com per completar l'obra de Jesús sacrificat a la creu. D'aquesta manera, per aquest camí, han tingut més força en la vida dels creients els exercicis quaresmals que no pas les alegries de la Pasqua.
Una lectura reflexiva i correcta de l'Evangeli d'avui ens dóna un perfil diferent del que ha de ser la vida del cristià. En podem fer dues lectures diferents.
La primera, en sintonia amb allò que deia al començament, quan Jesús es enlairat als cels i ens envia a anunciar el Regne, a predicar, a convertir, a salvar..., i a partir d'aquí nosaltres ens obstinem en un esforç sobrehumà d'una activitat que ens desborda fins al punt de no tenir ni temps per a resar, per a conrear amb pau una relació d'amistat amb Aquell que ens estima. «Cal treballar, esgotar-se, ja descansaré a l'altra vida», em comentava no fa molt un bisbe.
Una segona lectura ens l'ofereix l'evangeli d'avui, en connexió amb les paraules de Jesús en el darrer sopar: Us dono un manament nou: que us estimeu. En això us coneixeran. Aquest és el treball: estimar. Estimar-nos. I per estimar, cal tanta activitat? Doncs, sembla que sí. I per tal de poder estimar, resulta que no ens queda temps ni per a resar? Doncs, sembla que sí. Però és que no! Ens equivoquem amb tant d'activisme. Per estimar, cal prèviament contemplar l'amor. I viure l'experiència d'Aquell que ens estima primer.
Què ens diu, avui, l'Evangeli? Mateu no ens parla del fet de l'Ascensió, encara que s'endevina. No posa l'accent en la partença de Jesús cap als cels. L'accent el posa més aviat en la partença dels deixebles cap a una missió molt concreta que els encomana el Mestre: Aneu, partiu, feu deixebles, convertiu tots els pobles i bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant.
El poder que li ha estat donat a Jesús, tant en el cel com en la terra, passa en cert sentit als seus deixebles, que haurien d'assegurar la seva presència en el món. Caldrà descobrir itineraris, una manera creient de viure, un llenguatge adequat a aquesta missió al servei del Regne.
Ja no és solament el Déu amb nosaltres. Cal dir Déu és amb vosaltres. Déu és amb nosaltres, amb tots, en una presència viva cada dia, fins a la fi del món. Aquesta és la bona notícia: la presència de Jesús en el món a través de l'Església.
Tenen una missió molt concreta: Aneu, convertiu tots els pobles i bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant. Primer cal la conversió. Però aquest canvi del cor només és obra de Déu. Els deixebles són tan sols col·laboradors de la força de l'Esperit de Déu. Caldrà una sintonia espiritual amb Jesucrist. Que en els servidors del Regne tingui una preeminència aquesta saviesa que Pau demana per als Efesis: Que Déu us concedeixi els dons espirituals d'una comprensió profunda i de la seva revelació, perquè conegueu a quina esperança ens ha cridat, quines riqueses de glòria us té reservades. Conèixer la grandesa immensa del poder que obra en vosaltres, els creients, l'eficàcia de la seva força i de la seva sobirania amb la qual va obrar la resurrecció de Jesucrist....
Però tot això suposa deixar en Ell totes les nostres preocupacions, o com diu el salmista: al matí t'exposo la meva causa... i em quedo esperant...
Aquesta actitud demana un tarannà predominantment contemplatiu en la nostra vida. Una actitud orant, un temps fort per a fer l'experiència d'aquesta força de Déu en la nostra vida. I a partir d'aquí estar disposats a dur a terme les coses de l'exterior, a realitzar les conseqüències d'aquesta conversió al Senyor: la incorporació a l'Església mitjançant el baptisme: Batejar en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant...
Aquesta és l'aventura de l'Evangeli en el món: una missió que porten a terme els deixebles del Senyor, però conscients que Ell és present en aquesta acció nostra. El text de Mateu també fa referència als dubtes... I, evidentment, tenim el perill de cedir als dubtes, a la impaciència... quan no vivim conscients de la presència del Senyor i de la força amb què actua en la nostra vida.
O ens podem quedar mirant al cel. Buscar el Ressuscitat per espais equivocats. No ens podem quedar plantats, estàtics, com esbalaïts... Cal entrar dintre de nosaltres mateixos, i estar sempre en camí, il·luminats per dintre per la força de Déu, i per fora per la Paraula que va fent claror als nostres passos.
I això ens ajudarà a caminar amb aquest esperit que ens recomana sant Joan Crisòstom: «Hem de tenir en el nostre esperit la ciutat de Jerusalem, contemplant-la al capdamunt, tenint els ulls posats en la seva bellesa: és la capital del Rei dels segles; on tot és immutable, on res passa, on totes les belleses es mantenen incorruptes. Contempleu-la, per així arribar cada dia amb afecte a fer-la realitat en els nostres germans i arribar al Regne dels cels.
Però, ja veieu que se'ns exigeix un dinamisme de camí permanent des d'una força interior, des d'una alegria del cor, com ens ha suggerit bellament l'oració col·lecta: Concediu-nos el do d'una alegria i el goig d'una fervent acció de gràcies, perquè l'Ascensió de Crist és també la nostra elevació, i a la glòria on ha arribat el Cap, també el cos té l'esperança d'arribar-hi.
