Homilia predicada pel P. Lluc Torcal
So 3, 14-18; Sl: Is 12, 2-3. 4bcd. 5-6 (R.: 6b); Lc 1, 39-56
La commemoració d’avui ens permet de reflexionar sobre l’estructura i el sentit de la festa litúrgica cristiana. Un fet senzill, fruit d’una decisió ferma, ens diu l’Evangeli, s’acaba convertint en una obra salvífica de Déu, en una acció on Déu mostra el seu favor pel seu poble, on manifesta la seva voluntat de salvació i redempció envers el seu poble, on irromp de manera decisiva i determinant en la vida del seu poble. No hi ha res més senzill, més a l’abast de tothom i, per tant, res més humà, com anar a visitar una altra persona: i és aquest simple fet que ha esdevingut per a tots nosaltres acció salvadora de Déu.
Amb aquest fet, Maria es mostra com la dona autènticament contemplativa, perquè, buida de si mateixa, resta completament disponible al misteri i a la seva acció en la seva vida. Fou moguda per l’Esperit Sant que resolgué d’anar-se’n decididament a visitar la seva cosina. Aquesta completa disponibilitat la fa estar alhora completament atenta a les necessitats dels altres, fent-se propera d’aquells qui estan necessitats. Gràvida també ella, se’n va a assistir la seva cosina, a punt d’infantar.
Però el camí d’aproximació humana esdevé vehicle privilegiat per la irrupció de Déu en la història. Maria esdevé així l’apòstol del Crist: és a ella a qui principalment es poden aplicar les paraules profètiques: Feliços els passos del missatger que anuncia la Pau. Que no és ella qui dins del seu si porta aquell qui és la Pau? Que no és ella qui visitant Elisabet, l’anuncia? En efecte, amb la visitació de Maria a Elisabet, el Nou Testament visita l’Antiga Aliança i aquesta veu acomplerta en aquell el terme de totes les seves més pures esperances. Per això l’infant que clou el Vell Testament exulta de goig, dins del ventre que encara l’enclou, quan el Nou fa la seva entrada gloriosa, de mans de la qui és tota plena de la gràcia nova.
En aquest encontre, palès per l’abraçada entre les dues dones, l’Esperit rubrica l’acompliment de l’esperança de l’Antic Testament amb l’entrada de la llum nova, fent profetitzar una filla d’Israel, com anunciava el profeta Joel. I el Nou Testament respon, per boca de Maria, canta serenament i exultant la lloança del Senyor per la seva acció redemptora. És aleshores que l’encontre entre les dones esdevé una festa i es fa paradigma de la festa litúrgica: un fet humà es torna acció redemptora de Déu i és reconegut com a tal; amb i per ell s’eleva un cant de lloança a Déu i es recorda i reviu la seva obra salvadora en la història, tot proclamant-ne la seva continuïtat entre aquells feliços que creuen.
Aquesta reflexió ens permet entendre que Nadal, Pasqua i Pentecosta, constitueixen el centre de la celebració litúrgica cristiana i que totes les altres commemoracions deriven d’aquestes tres, ja sigui perquè en despleguen el procés històric, com la festa d’avui, ja sigui perquè en celebren els fruits, com ho han fet les tres darreres solemnitats de després de la Pentecosta o ho fan també totes les memòries dels sants.
